EL CINEMA A RITME DE DANSA

·

La dansa, de tant en tant, es posa de moda en el cinema (però molt de tant en tant). Des de clàssics com Escuela de sirenas (1944), Llevando anclas (1945), Un día en Nueva York (1949) o Un americano en París (1951), clarament marcats pel claqué i el 'music hall'; a obres mestres com Las zapatillas rojas (1948), on el ballet clàssic emplena la pantalla.

·

Altres films com West Side Story (1961), molt influenciat pels musicals; Saturday Night Fever (1977), monument a la música disco; Grease (1978), evocació dels rockers dels '50; o Paso Decisivo (1977), en la que el ballet clàssic era el plat fort del film.

·

L'autèntica explosió del ball en el cinema vingué en els anys '80 (època d'escalfadors, cintes al cap, Eva Nasarre i breakdance) amb perles (moltes d'elles, revisitades d'ara, són d'una horterada apabullant) com: Fame (1980), Flashdance (1983), Footloose (1983), Noches de Sol (1984), Chorus Line (1985), Dirty Dancing (1987).

·

Els '90 i principis del 2000 no fou un bona època per a la dansa cinematogràficament parlant, com a molt, podem anomenar Rebeldes del swing (1993) i, sobretot, destacar la multipremiada Billy Elliot (2000), en el que brillava el ballet clàssic.

·

En l'actualitat, si deixem a un costat l'emergència de ritmes funkys, dance i street que tenen com a exemple Street Dance (2008), estem vivint un altre moment en el que la dansa emplena les pantalles i els projectes cinematogràfics, en aquest cas, però, es tracta de la dansa més acadèmica: el ballet.

·
Quina imatge transmeten els 'films de dansa' sobre la dansa? Doncs, bàsicament, conceptes com sacrifici, esforç, aconseguir un somni, afany de superació, tenacitat... però també les obsessions, les envejes, l'afany d'èxit. La cara i la creu d'una professió que demana compromís i sacrifici.

·

El último bailarín de Mao (2009, de Bruce Beresford)
El director de Paseando a Miss Daisy (1989) aprofita la història real del ballarí Li Cunxin (que arribà a ser primer ballarí del ballet d'Australia) per parlar-nos de la Xina comunista del règim de Mao i la trajectòria triomfal d'un nen de la profunda Xina rural fins al firmament de la dansa. La dansa com a reflex d'un moment històric i polític.

·
La danza (2010, de Frederick Wiseman)

Es va estrenar la setmana passada i és l'obra d'un reconegudíssim documentalista que, sorprenentment, és el primer film d'ell que s'estrena a Catalunya. El sr. Wiseman, anteriorment, ha sabut captar l'essència d'un parc de bombers o d'un gimnàs de boxa en els seus documentals. Defensor a ultrança de l'observador no participant és capaç de plantar la seva càmara allà on sigui i estar gravant hores i hores i hores fins que passi alguna cosa, sense provocar, influenciant el mínim possible...La danza és un documental -fruit de 130 hores de filmació, dotze setmanes de rodatge i un any de muntatge- sobre el ballet de l'Òpera de París. I no només dels ballarins sinó de la institució en ella mateixa: des de l'edifici (Palais Garnier), passant pels professors/es o personal de l'edifici... un forma de retratar la institució com un tot i la dansa com a essència del film. La dansa com un microcosmos de regles pròpies.

·
Cisne Negro (Black Swan)(2010, de Darren Aronofsky)

Haurem d'esperar fins al 18 de febrer (i l'espera se'ns farà llaaaaaaarga) per gaudir de l'aplaudida pel·lícula sobre el calvari d'una ballarina per a triomfar en una representació de El llac dels cignes. A nivell cinematogràfic -tenint en compte els premis Globus d'Or- segur que tindrà l'actriu protagonista -la gran Natalie Portman!!!- el premi merescut en la nit dels Oscar... els que no estan contents són els professionals d'aquesta disciplina artística que critiquen al sr. Aronofsky una forma de mostrar el ballet estereotípica i plena de cobdícia, enveges i venjances... uns ballarins que són caricatures obsessionades per l'èxit i el triomf. La dansa com a escenari d'obsessions i afany d'èxit.

·

El esfuerzo y el ánimo (2009, Arantxa Aguirre)

Film documental al voltant de la companyia de ballet Béjart i, sobretot, sobre el tema principal del film: podrà sobreviure la companyia després de la mort del seu fundador i ànima, Maurice Béjart? Aquest va morir en el 2007 deixant orfe la companyia i deixant el lideratge al seu continuador: Gil Roman. Aquest ballarí, enceta el documental amb una peça desesperada que transmet angoixa, inquietud, por... mirall dels moments que viu la companyia. Un any va estar la directora enganxada a aquesta companyia de 35 ballarins i es capaç de vessar dramatisme quan el ballet assaja i estrena el primer espectacle sense el sr. Béjart. La dansa com a font de superació.

·

Tanztraüme (Sueños de Danza)(2010, de Anne Linsel & Rainer Hoffmann)

Film documental que relata la preparació d'una de les darreres obres de la sra. Pina Bausch: Kontakthof para jóvenes. L'obra original (Kontakthof) va ser concebida en el 1978 per la sra. Bausch, en ella els actors i les actrius parlaven, cantaven, recitaven i, evidentment, ballaven... es tracta d'aquell trencament de límits tan característic de la sra. Bausch. En el 2000 la va reprendre per a que fos representada per persones de més de 65 anys i en el 2008 ho tornà a fer, però aquest cop, va triar joves entre 14 i 18 anys que no havien tingut cap contacte amb el món de la dansa ... així era la sra. Pina Bausch arriscada i transgressora!!! Avui, demà i diumenge es pot veure aquesta obra en el Mercat de les Flors: Kontakthof amb joves a partir de 14 anys. El film -Tanztraüme- de Linsel & Hoffmann ens parla del procés de reactualització d'una obra de 1978 amb joves ballarins de l'actualitat i novells. La dansa com a entitat dinàmica i en constant actualització.

·

Pina (2011, de Wim Wenders)

Es tracta del nou -i esperadíssim projecte- del sr. Wenders: un documental sobre la sra. Pina Bausch en 3D !!! sí, sí, ho heu llegit bé!! imagineu-vos fins a quin punt la relació cinema-dansa està de moda que s'atreveixen a realitzar projectes en 3D. Segons el director, aquesta tecnologia permetrà a l'espectador/a sentir-se com si estigués damunt de l'escenari. La vida de la carismàtica ballarina i coreògrafa, que va morir en el 2009, serà mostrada en el film acompanyada de les seves peces de dansa-teatre més representatives, aquelles en les que la sra. Bausch va trencar els límits de la dansa coneguda i anar més enllà, fins abraçar el teatre o la interpretació, peces com: Café Müller, Das Frühlingsopfer (La víctima de la primavera) o Vollmond (Lluna plena). Un autèntic fenomen que veurà l'estrena en el proper Festival de Berlin. La dansa com a trencadora de barreres.

·

Ja ho veieu, el cinema es mou a ritme de dansa!!

·
·