No et plau veure la mar besar mansa l'arena
i quan s'amaga el sol darrera la carena
i de les nits de lluna la quietud i la pau?
I de l'amor les hores que passen silencioses
presagiant-ne de noves manyagues i ditxoses,
no et plau, amor, no et plau?
No et plau la primera que a l'estimar convida,
el camp de flors vestint-se vessant bellesa i vida,
i l'aire que a la platja te besa tot suau?
i els rossinyols que canten del canal en l'arbreda,
l'amor que els dóna vida, amor que nos refreda,
llur cant, amor, no et plau?
No et plau en un capvespre brodant vora la reixa
oir el cant de la terra, o l'amorosa queixa
que el cor suaument subjau, el far suaument esclau.
I de ma pobra lira eixos acords dispersos
que el teu amor me dicta, inspirant-me eixos versos
no et plau, amor, no et plau?
Lluís de Montsià (2021: 43-44).
Som fills d'un poble tot ple de vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada