ELS 'ADMIRABLES' DE TIGER MENJA ZEBRA

El grup musical Tiger Menja Zebra no és un grup convencional, es tracta d'una de les bandes catalanes més especials que tenim. 'Especials' per innovadors, arriscats, suggerents, rellevants, potents ... Els vam gaudir en directe a l'Eufónic 2015 i 2018, deixant clar que calia seguir-los la pista.

Tiger Menja Zebra ofereix un so de difícil categorització on l'experimentació, els sons orgànics, l'electrònica contundent i el ritme elèctric ens fan pensar en sons postindustrials i aires de l'electrònica dels '80. De moment porten editats 4 LPs -avui parlarem del 4rt.- i és una banda que té un Estatut d'Autonomia propi format per 10 regles que han de respectar/seguir a l'hora de composar amb postures com la sinceritat extrema dins del grup, no tenir limits en la producció, els temes han d'estar vinculats a un concepte o idea concreta no de forma aïlllada o que els temes han de ser físics, viscerals i tensos no explicatius, descriptius o decoratius, entre altres 'regles'... Una altra de les normes que tenen és tocar els temes en directe de forma ordenada, com a l'álbum i repetiran aquella album fins que no en surti un de nou; de fet, per a no tenir temptacions esborren tots els samplers i dades sonors del projecte anterior.

Els 3 discos que portaven editats fins ara, eren: 'Com començar una guerra' (2012), 'Super Ego' (2014), 'Anarquia i mal de cap (2017)... aquests tres la van anomenar 'Trilogia de l'Autodestrucció de l'ésser humà'.

En el 4rt. treball discogràfic han fet el què molts voldríem fer en algun moment de la nostra vida: fer homenatge a les persones que valorem i admirem. 'Admirables' (2024) és un projecte musical en el que cadascuna de les 8 cançons va dedicada a alguna persona que admiren: Michel Cloup, Miguel Noguera, Eric Cantonà, Mimi Parker, Victor Nubla, Pepe Rubianes, La Estrella de David i Kim Gordon. Algunes d'aquestes persones participen en les cançons que els hi dediquen (com la Estrella de David o Michel Cloup).

El disc està carregat d'energia, innovació, tensió, experimentació i situacions 'boges' com la fantasiosa conversa amb Pepe Rubianes entre canyes i whisky. Tota una demostració d'independècia i llibertat musical i creativa. Ritmes contundents, amb energia mantinguda però que deixen entreveure sentiment i nostàlgia. 

Així doncs, ja podeu entrar a Spotify i deixar-vos portar per la proposta sempre interessant i lliure del Tiger Menja Zebra.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA137 (POST-SITGES)

'DETOUR' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquesta vespres, l'Auditori del Sixto Mir s'emplena de cinema clàssic. El CineClub La Ràpita ens ofereix l'oportunitat de gaudir d'un autèntic film de culte, màxim exponent del noir cinema dels EEUU de 1945.

Va costar només 20.000 dòlars, englobada en la categoria de sèrie B pel seu baix cost, però considerada un film de culte i, per a molts crítics, la millor peli de sèrie B de la Història del Cinema.

Robert és un pianista de Nova York al que li canvia la vida del fet de fer autostop per anar a buscar a la seva novia que viu a Los Angeles...

Es una peli noir/cinema negre perquè té tots els ingredients que identifiquen aquest gènere: veu en off, femme fatale, un destí fatal i una estètica expressionista.

Edgar G. Ulmer, el director de procedència txeca -nascut a principis del segle XX-, que va ser deixeble de Murnau, veiem algunes característiques de l'expressionisme alemany com: les ombres, jocs de llums i clarobscurs. Present en el seu primer film realitzat a Hollywood: 'Satanás' (The Black Cat, 1934)

L'influència de Detour en el film Carretera perdida de David Lynch és innegable. El film que veurem avui té una atmosfera onírica, una caràcter inverosímil pròxim al caràcter del film de Lynch.

L'any 1992 se'n va fer un remake....

Aquest vespre podrem gaudir del film original, una autèntica perla del cinema negre de Hollywood,

LA FORJA DEL POEMA

 

los frutos del azar

maduran a su aire

imprevisible.

y el vicio de crear

jamás se justifica

Victor Canicio Chimeno (2020:257). 

Entre la endeca y la alejandra, últimos poemas

'PESADILLA EN ELM STREET' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que van marcar la meva infància i adolescència. 'Pesadilla en Elm Street' (1984) i el seu icònic protagonista de cara cremada: Freddy Krueger fou un impacte per a les meves retines ansioses per devorar cinema. Tenia 11 anys quan es va estrenar i 10 anys més tard, el creador i director de la primera tancava la saga amb 'La nueva pesadilla de Wes Craven' (1994), era el film número 7 de la saga, després vindria el crossover amb Jason de la saga 'Viernes 13' amb 'Freddy vs. Jason' (2003) i el reboot 'Pesadilla en Elm Street' (2010), actualització en la que no hi participava l'actor de tota la saga: Robert Englund.

'Pesadilla en Elm Street' fou una bogeria quan es va estrenar. El personatge principal, carregat d'ironia, de provocació i de mala baba aconseguia atreure'ns fins al punt de caure'ns simpàtic. Ell era l'estrella i nosaltres estàvem encantats de veure com adolescent rera adolescent anaven morint quan s'adormien i entraven en el seu món; penso que ens va caure simpàtic perquè sabíem que les seves accions no eren res més que un acte de venjança... Un assassí de nens fou ajusticiat pels pares i mares de les víctimes i anys després aquest assassí s'apareix en els somnis dels fills dels seus botxins i els mata en la vida real.

El sr. Craven venia de dirigir durant els anys '70 diverses pel·lícules de terror intenses com La última casa a la izquierda (1972) o Las colinas tienen ojos (1977) i després d'Elm Street en vindrien d'altres ... però cap aconseguiria l'impacte del film que ens ocupa.

La història sorgeix d'un seguit de notícies llegides a la premsa d'un grup d'adolescents que tenien malsons tan intensos que acabaven morint en el seu llit. El personatge va sorgir d'un home vell amb barret que assetjava i espantava al petit Wes Craven d'una casa de davant de la seva. 

Li va costar al sr. Craven trobar algú que li produís i, finalment, una companyia a punt de fer fallida -New Line Cinema- li va proporcionar bona part dels diners que necessitava. El rodatge només va durar 32 dies i la manca de pressupost va jugar a favor de que l'equip treballés l'enginy per aconseguir els resultats que veiem en el producte final. Destacable la banda sonora de Charles Bernstein i el primer paper de Johnny Depp com a novio de la protagonista Nancy Thompson interpretada per Heather Langenkamp.

 

La contundència i brutalitat d'algunes escenes van ser un punt d'inflexió en els films de terror de l'època i que li va provocar tensions amb la productora i amb intents de censura. A diferència d'altres films d'aquest estil no hi ha presència de noia ensenyant 'carn', al contrari, es tracta de noies empoderades, valentes i guerreres, com és el cas de la Nancy protagonista. 

El gran encert del film es juga amb la confusió de què és veritat i què és somni d'allò que veiem. Tenint en compte les tendències puritanes dels '80, aquest film, com la majoria d'slashers volen ser una lliçó moral i un missatge d'alerta del què pot passar si consumeixes drogues, beus o practiques sexe. 

Visceral, terrorífic però tambe divertit això és el que trobareu si ens acompanyeu demà a l'Auditori Sixto Mir gràcies al CineClub La Ràpita.

PER MOLTS ANYS, PETITA !!!

 

FINAL DE L'ESTIU

 

Jugaves amb el gatet de vellut gris.

Bevies de la cisterna l'aigua de la curiositat.

L'avi empeltava les branques ferides pel vent.

Les vaques remugaven partitures còsmiques.

Pàtria de calç, remor de mar; un dia vas ser

un infant feliç, sota una llimera borda.

Després, el gatet es va morir i l'estiu

del paradís es va acabar de sobte.

Josep Igual (1998:17). Tríptic

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA136 (PRE-SITGES)