FELIÇ DIA INTERNACIONAL DEL PETO

Feliç Dia Internacional del Petó

'EL ARBOL DE MATIAS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

En la propera sessió del CineClub La Ràpita continuem la nostra col·laboració amb el recent creat festival Incert que està tenint lloc des del passat 27 de febrer fins al 25 de maig. Fa unes setmanes projectàvem "Night and Fog en Kurdistan" i en aquesta ocasió anirem fins a Colòmbia amb  "El Arbol de Matias' .

El Festival Incert vol generar el diàleg cultural i internacional posant llum en aquells conflictes o vulneracions de drets humans pendents de 'solucionar'.

El film que podrem veure demà dijous és un bon exemple. 

'El árbol de Matías'  de Pilar Perdomo és un intent de la directora per a explicar-li a son fill què significa una guerra. Situat en el context del seu país: Colómbia. Mitjançant la vida de l'avi de la directora intentarà fer entendre el passat del seu país al seu fill. Un bon dia, el fill de la director li preguntà pel seu avi patern (assassinat per un grup armat), ni ella ni el seu pare l'havien conegut, per tant, va haver de buscar en el passat, tant en la història del seu país com en la de la família. Una història carregada de violència i de guerra.

La pel·lícula té sis capítols: 1. La tierra, el abono; 2. La semilla; 3. La raíz; 4. El trono; 5. Las ramas y 6. Las flores. La directora agafa el símil de les plantes per a explicar-nos la història. 

El film ha estat escollit com a eina pedagògica per a ser utilitzat en la Comisión de la Verdad per a restablir el passat i tancar ferides. Una bona proposta per a entendre el passat per a tenir un futur amb esperança.

El documental de Pilar Perdomo el podrem veure aquest vespre a l'Auditori Sixto Mir.

SINISTRE XIULET

 

Vaig aprendre a xiular tard, quan ja em pensava que les portes d'aquest art estaven tancades per a mi i que no n'aprendria mai, i sé xiular només una nota. Si xiulo una cançó és com si la toqués amb un tambor. Entranyable i insuportable alhora. Però em consolo amb la certesa  que hi ha quelcom sinistre a saber xiular molt bé. A ser capaç de produir una melodia harmoniosa i elaborada sense esforç, de fons, mentre es treballa o es desenvolupa una altra tasca principal.

Xiular és una acció que remet a l'algria, la bonhomia i com a molt a la indolència. Ara bé, imagineu un malvat de pel·lícula a punt de cometre un crim horrible. Pregunta: què podria fer més terrorífic que començar l'escabetxina? Xiular. O situeu-vos en un paisatge nocturn i desert; quin és el so que us podria posar els pèls més de punta? Una cançó xiulada virtuosament sense distingir-ne el xiulador. Hi ha un personatge folklòric dels Llanos de Veneçuela i Colòmbia anomenat el Silbón, que passeja de nit carregant un sac d'ossos i xuclant els borratxos pel melic. Com és a prop sents el seu xiulet, més lluny de tu es troba; com més llunyana sembla la melodia, més a prop el tens. Aterridor.

Ara que us he pres la innocència i la candidesa i que ja no podreu tornar a sentir un xiulet prodigiós sense arrencar a còrrer, podríem esmentar també els xiulets pràctics, els aguts i eixordadors que es fan ficant molts dits dins la boca, el xiulet com a rebombori celebratiu, com a protesta o reprovació, com a codi secret, com a avís, o com a llenguatge propi, i aquí concretament estic pensant el xiulet gomerenc, que encara parlen (o xiulent) alguns habitants de La Gomera. Tots ells una proesa des del punt de vista d'aquesta mediocre xiuladora que tard o d'hora haurà de demanar disculpes als ocells i a la resta de xiuladors extraordinaris per haver gosat embrutir la seva imatge.

Una vegada una mestra em va explicar que hi ha un moment en què els nens aprenen a xiular i les classes es converteixen en un concert desordenat i anàrquic impossible de silenciar. Encara que aquest no fos el meu cas, puc entendre els incipents xiuladors incapaços de conenir-se, entusiasmadament admirats que les boques puguin fer encara una proesa més. I jo els encoratjaria; xiuleu, criatures, xiuleu, i atemoriu els adults del món!.

Irene Solà a La Vanguardia del 22/03/25

PARAULA DE BELA TARR: 'PER QUÈ FAIG CINEMA?'

Al bell mig d'un món que es presenta incomprensible, a l'edat de 33, la pregunta de per què faig cinema sembla incontestable. No ho sé.

Tot el que sé és que no puc fer pel·lícules si no m'ho permeten. Sense recursos, ni finançament, em sento com si no exitís. Els darrers dos anys de la meva vida han passat sota un constant estat d'aparent futilitat. No he tingut cap oportunitat de fer els meus projectes dins dels canals oficials. Només tenia dos possibilitats: ofegar-me gradualment o buscar alguna altra alternativa. Vaig passar per un any horrible de suplicar per diners i, alhora, intentar esbrinar si era possible fer un altre tipus de cinema a Hongria, un cinema que no depengués de les vies oficials o tradicions de finançament. I una vegada que els diners van arribar i vaig aconseguir crear una petita oportunitat, enganyant-me a mi mateix, dient-me que sóc 'independent', va ser quan vaig comprendre que no existeix tal cosa com la independència i la llibertat, només la política i els diners. No és possible escapar-se. Aquells que et donen diners són també una amenaça i l'únic que en queda són obligacions. Però la pel·lícula s'ha de fer. Aleshores un s'aferra desesperadament a la càmera, com si ella fos l'última guardiana d'una veritat que una mateix havia suposat que existia. Però què rodar si tot és mentida? L'única cosa que es pot ser és un apologista de les mentides, de l'engany i la deshonestedat.

Aleshores, per què fer cinema?

Això condueixa conflictes interns. A mesura que la meva autoconfiança disminuïa, el meu equip tècnic també començava a abandonar-me perquè l'empresa semblava incerta i no els podia pagar prou. Vaig quedar amb un sentiment d'ansietat generalitzat. Aleshores vaig fugir d'una forma de desesperació cap a una altra: el cinema.

Probablement faig pel·lícules per desafiar el destí, per, simultàniament, humiliar-me a més no poder i, per un instant, ser la persona més lliure del món. Perquè menyspreo les històries, aquestes condueixen la gent a l'engany, fent-los creure que alguna cosa ha passat. De fet, res no passa mai en tant que passem d'una condició a una altra. Ja que avui només hi ha maneres de ser, les històries han esdevingut obsoletes i plenes de clixés, i s'han dissolt en elles mateixes. L'únic que queda és el temps. Aquesta és probablement la única cosa genuïna que ens queda. El temps en si mateix: els anys, dies, hores, minuts que les pel·lícules mateixes han extingit. Per sort ja no existeix cap moda autèntica. Una mena de gran introspecció, la recerca de les nostres pròpies ànimes ens pots ajudar a alleujar aquesta situació.

O a matar-nos.

Podríem ser incapaços de fer cinema, o podríem morir fent cinema. Tot i això, no hi ha escapatòria. 

Perquè les pel·lícules són l'únic mitjà per legitimar les nostres vides. Al final res no quedarà de nosaltres excepte les tires de cel·luloide en què les nostres ombres vagabundegen a la recerca de la veritat i de la humanitat fins al final dels temps.

En realitat, no sé per què faig cinema.

Potser per sobreviure, perquè encara voldria viure, almenys per un temps més...

Bela Tarr (1988).

(Traducció: Manel Raga)

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA145

>