CONTE PER A UN SOMRIURE

(a Pere Calders 1912-1994)

Està assegut en un confortable sofà: robust, ample, rogenc de color. Ell està assegut amb les sabatilles d’estar per casa. S’ha tret l’americana i es troba en cos de camisa amb el primer boto descordat. El seu front ample precedeix la blancor dels seus cabells. La vitalitat dels seus ulls i les seves gran ulleres donen a aquest octogenari un aire jovial, picaresc, quasibé infantil. Amb les petites mans entrecreuades damunt les cames es sent tranquil, relaxat.

Al seu costat es veu el llum de peu, que embriaga tota l’estança d’una tonalitat ocre, afegint més calma si cal a la que ell ja té.

Quan la son és a punt de guanyar-lo es fixa, o millor, descobreix, una petita escletxa en la paret que té al davant. El paper de fines ratlles blaves sobre fons blanc ensenya una prima escletxa per on hi traspassa una forta llum. L’escletxa es fa cada cop més gran però la intensa llum no li permet veure el que hauria de ser el carrer o, si més no, el bloc de pisos enfront del seu. Les parets es van separant, però ell ni per un moment ha pensat en alçar-se, fugir o cridar, hi resta tranquil, esperant.

Les parets, que abans eren una, com si fossin una porta corredissa, s’han separat un parell de metres i llavors minva la intensa llum que l’encegava. Les parets completament separades, simulant un teló, deixen veure totes les butaques ocupades, no n’hi ha cap de buida. Forçant la vista observa que també l’amfiteatre és ple de gom a gom. Tots estan asseguts picant de mans... mirant-lo!

Ell és a sobre l’escenari i hi resta immòbil, callat (potser, fins i tot, espantat). L’escenari és buit, fosc, negre i al ben mig ell assegut al sofà amb la companyia del llum de peu al costat... sol damunt l’escenari però acompanyat de rostres que el miren, que li somriuen, que l’aplaudeixen...i tots els seients ocupats!

I és quan es fixa en aquells rostres que un sentiment ‘de vells coneguts’ l’il·lumina els ulls... sí, els coneix a tots!

Allà hi és l’Octavi, que estava encaparrat a anar a la lluna i ho aconseguí malgrat les llàgrimes de la seva muller Trinitat, aquesta és asseguda al seu costat amb els seus tres fills, i el gran, Andreu, vestit amb l’uniforme dels exploradors de l’espai; també hi és en Lluís Ordal, el company de cambra que es fèu ric gràcies al llibre: El mètode per fer-se ric, de Robert Heine; el vell amic Ramires-Guardunha i Coscolla que descobrí la quarta dimensió sense ser massa escoltat per ningú, és assegut a la quarta fila; somriu el nen tot ensenyant-li el guix màgic que una vegada li féu separar el cos i l’ànima; damunt d’un seient hi ha un telèfon que comença a sonar... potser és el cosí de Terrassa, el que es féu construir el mausuleu a Vallvidrera, on està enterrat; al seu costat, està la Tia Amèlia ensenyant les dents... la seva tieta vampir; de peu, i anant amunt i avall per la platea, un flash l’il·lumina de forma rítmica... és Ralph Arakelian: el fotògraf del Life; i també hi és l’oncle Valentí, i ‘La Hiena’; i en Joan Conill, en Pere Colom, l’Esteve Passarell i l’Emili Roqueta, els de l’Arca de Noé; i la Filomena Ustrell i ...

Se li escapa un somriure quan a les primeres files i tocant al passadís veu a l’Abel: l’’inventor de paraules’, que deixant d’aplaudir el saluda amb una mà podent llegir en els seus llavis com dicta: ‘An-ta-vi-a-na’; a l’altra banda del passadís hi està l’Enric, el físic que fou obligat a treballar a les sopes ‘Gallipols’; també hi són l’Albert i la seva muller infidel que encara no ho era quan ell ho sospitava, però que ho acabà sent; prop d’ells està asseguda la vella i vídua Claramunda que li ensenyà a tergiversar sentències populars, donant: ‘llebre per gat’; Marta alçant el cap mira l’esperit del seu marit Nataniel que no va voler dir-li que s’havia mort; quasibé a l’última fila reconeix a Depa Carelli (l’assassí) i el seu àngel guardià que des de l’amfiteatre se’l mira amb neguit; i també en Joan Gaeli i Corienko... amb una aura lluminosa al cap; i la sra. Genoveva que matà al seu marit, el sr. Eduard, venent-lo per 70.000 ptes; i en Federico Tetramonte; i...

També veu, no recorda el seu nom, l’home que escapant-se-li la vida l’enganxà amb la mà, fent-la presonera per a no perdre-la; o al que li havia crescut un arbre dins la seva llar; volant prop del llum de llàgrimes i fent dringar les seves peces de vidre anava el lloro de Cadaqués però resident a Birmània, també veu aquell capità de vaixell que sempre havia volgut ser rellotger i de fet era més això últim; en una butaca hi veu una massa d’herba, és l’Hedera Hélix, la planta que féu presoner l’home de la corbata arrogant i que és l’únic que es veu d’ell!; també hi és en Joan Almés, l’amic soldat que arribà als camps de classificació, allà on es triava qui faria de mort, de desaparegut o de fugitiu; i el sr. i la sra. Arnau, aquesta embarassada per la mirada d’un desconegut o ‘la concepció a resultes d’un cop d’aire’; separats per una butaca estan asseguts els dos homes enamorats de la mateixa dona, i en la butaca que els separa el quadre amb la dona pintada que els ha robat el cor als dos; també hi és en Mulford, l’americà del tercer pis que va descobrir que Lerena i Hargis havien desparegut; i també el sr. Eudald Passans i Rodavi amb el seu gros cigar havà; i el tinent Farregut; i...

Aquest reconeixement que pot semblar quelcom lent, ell, assegut al sofà ho fa de forma ràpida, sap que hi són i no li costa gens identificar-los. Ells, mentrestant, no han deixat d’aplaudir i potser ara ho fan amb més força.

Una de les parets del teatre es forada i cauen els trossos al terra de la platea, del forat en surt amb pic i pala l’Alfeu Despí, l’amic de la taverna que per a fer avançar el progrés es dedica a enderrocar i excavar les cases veïnes; a les darreres files seu la família que va rebre la visita sorpresa del Pare Noel i amb ell la certificació de la pèrdua d’il·lusions; prop d’ells seu la dama de les perles i les seves prestidigitacions orientals; seuen junts el lladre i el lladre que fou convençut pel primer a ser-ho; hi és també la Sra. Purificació que acabarà sent víctima de la destral comprada a la ferreteria La Providència; també seu junta un comitiva que representa els que van viure els tres dimarts seguits; de tant en tant crida l’Espartero, el gos que tothom diu Cal·lígula i que no suporta que li facin dir: ‘Setze jutges d’un jutjat...’: broma habitual quan descobreixen que sap parlar; Roser, la nena amb els poders màgics de la fada, fa volar a la Sílvia (‘poc amiga seva’) per tot el teatre, rient com una boja; la jove Teresa o Tessa que portarà sempre amb ella el record heretat del seu avi Josep: un japonés sense tenir els ulls oblics s’encanta mirant una paret (o potser no és japonès?). Forçant la vista veu que tot l’amfiteatre és ple de soldats: el 14è. Batalló de Carabiners amb el comandant Velasco en cap, la Brigada 87.... en total unes 500 persones.

Parant l’orella se n’adona que tota l’estona pels altaveus ha estat sonant música popular mexicana: corridos, huapangos, huastecas,... potser és en Joan Deltell qui la posa?

Els aplaudiments han arribat a un punt màxim, de la primera fila (ara se n’adona que les dues primeres files estan buides!) s’alça sense deixar d’aplaudir el Sr. Passat seguit de tot el ‘públic’ restant. Per la porta del fons pot endevinar el Sr. Futur que abandona la sala. ... Aquest reconeixement sobtat deixa escapar en ell un llàgrima i sentint una lleu punxada al costat dret, una mà, el Sr. Present, es deixa caure damunt les seves espatlles. Somriu tranquil, tot tancant els ulls. S’adorm.

“Mentrestant, a fora, la tarda transcorria com tothom sap, subjecta a l’obligació d’empaitar el vespre”...

La Sra. Màgia Agraïda