MELISSA P (2005)
Això és com una pel·lícula de 'destape' del anys '70, insinuacions 'grolleres' que no transmeten sensualitat ni per 'asomo'. Han intentat fer una pel·lícula entre las Vírgenes Suicidas (en la part visual) i Emmanuelle, i òbviament, ni són la Sofia Coppola ni estem a l'època en la que només per parlar de sexe s'emplenen cinemes. El Goya revelació per a Maria Valverde (com la majoria de Goyes revelació) no va servir per escollir un bon paper.... personatges mal definitis (què pinta la pobra Geraldine Chaplin fent el ridícul com el fa? què s'ha pres la mare de la prota?), diàlegs risibles i història ridícula... Si voleu veure una bona peli de despertar sexual, mireu Las Edades de Lulu que, sense ser una obra mestra, li 'pega 3.000 voltes' (o, fins i tot, recupereu Emmanuelle).
Valoració: Insuficient
BUENAVISTA SOCIAL CLUB (1998)
Aquest documental-musical dirigit per Wim Wenders ens parla d'amor: amor a una música ('latin jazz'), a una terra (Cuba), a uns músics (Compay Segundo,....). Tot i que el paper del Sr. Wenders és important (fa temps que aquest senyor no ens regala cap joia des de 'Tan lejos, tan cerca'), en aquest cas, però, la seva feina es limita a dirigir un film que és més de Ry Cooder (el productor del film i un gran músic, bé, potser de minories). La peli és, doncs, més del Sr. Cooder que del Sr.Wenders, el primer ens transmet, en cada escena, tot aquell amor de que us parlava. Encara que l'estil musical no ens faci patxoca només pel respecte que mereixen els GRAN músics que hi interven val la pena.... tot el metratge respira autenticitat!.
Valoració: Notable
Valoració: Notable
IBRAHIM Y LAS FLORES DEL CORAN (2003)
Film que ens parla de comprendre a l'altre (més que de tolerància, aquest paraula últimament fa angúnia!). De la trobada entre 2 generacions (vell/adolescent). Dos països (França/Turquia). Dos religions i dos cultures (Jueva/Musulmana). De l'amistat entre dues persones aparentment tan distants, però que la solitud els uneix i fa que es comprenguin, es valoren i s'estimin. La primera hora -on també hi entra en joc la iniciació sexual del jove- és força intressant (hi ressona Truffaut!), és, però, cap a la mitja part que el film es va desinflant i desaprofita (en tots els sentits, sobretot visual) un viatge a Turquia que prometia molt. François Dupeyron sempre ens porta pelis interessants però mai cap de rodona del tot....
Valoració: Bé alt
LOS FANTASMAS DE GOYA (2006)
Aquesta (ejem) peli només em planteja dubtes: On estan els fantasmes del títol? Goya era tan 'graciós'? Per què Bardem sembla 'borderline i de vocalització mínima' quan fa de 'monaguillo' i 'ràpid i despert' quan fa de 'revolucionari francès'? Per què la població espanyola és tan voluble i tan 'massa inconscient'? Què fa Bardem aquí si sempre s'ha caracteritzat per triar bons papers? Per què els anglesos tenen pinta de salvadors del país? Per què la música està tan alta i sense cap coherència amb les imatges? Per què Milos Forman ha fet aquesta peli? per què? per què? Tremenda!!! (i no la suspenem perquè hi surt la Portman (Hi, Patri!), pels vestuaris i el maquillatge)
Valoració: Suficient
ENTREVISTA CON EL VAMPIRO (1994)
Tornar a veure pel·lícules que vas veure fa temps té molt d'encant, almenys per a mi. Ja que sempre en fas lectures i t'interessen aspectes que abans no havies vist.... òbviament, no recordo tot el que vaig pensar quan la vaig veure al cinema l'any 1994 (no ho vaig escriure enlloc) però veient-la ara, hi ha coses que em criden l'atenció: el molt homoeròtica que és!!, el maquillatge, les mirades, els gestos entre Cruise i Pitt treuen xispes; és genial el paper de Kristen Dunst (molt abans de ser 'chica Spiderman') i la pena de paper de l'Antonio Banderas... quan surt ell la peli baixa 'en picat', sort que té un final força potent que l'aixeca. Més sensual i homo del que la recordava es tracta de l'èxit de Hollywood del director de perles com 'The Crying Game' (1992) o 'El fin del romance' (1999): Neil Jordan (un director fora del blockbuster que, aquí, ho provà i li sortí bé)
Valoració: Notable alt.
Tornar a veure pel·lícules que vas veure fa temps té molt d'encant, almenys per a mi. Ja que sempre en fas lectures i t'interessen aspectes que abans no havies vist.... òbviament, no recordo tot el que vaig pensar quan la vaig veure al cinema l'any 1994 (no ho vaig escriure enlloc) però veient-la ara, hi ha coses que em criden l'atenció: el molt homoeròtica que és!!, el maquillatge, les mirades, els gestos entre Cruise i Pitt treuen xispes; és genial el paper de Kristen Dunst (molt abans de ser 'chica Spiderman') i la pena de paper de l'Antonio Banderas... quan surt ell la peli baixa 'en picat', sort que té un final força potent que l'aixeca. Més sensual i homo del que la recordava es tracta de l'èxit de Hollywood del director de perles com 'The Crying Game' (1992) o 'El fin del romance' (1999): Neil Jordan (un director fora del blockbuster que, aquí, ho provà i li sortí bé)
Valoració: Notable alt.
YO ANDUVE CON UN ZOMBIE (1943)
Aquest clàssic de Jacques Tourneur és una de les joies del 7è art. Es tracta, com diu el títol, d'una peli de zombies, però dels zombies romàntics (no gores), hipnòtics (no grollers), no-vius (no tant de ressucitats)... és la línia primera del paper del zombie en el cinema, no el gore sanguinolent (del Romero, Bava, Argento) que aparegué a partir (sobretot) dels '60 del segle passat. Segur que Shyamalan la va revisar a l'hora de filmar El Incidente, ja que el moment màgic del vent movent les canyes ens remet a la peli de l'hindú. Màgia negra, rituals tribals i molta poesia visual... una meravella del director d'altres joies i gèneres tan diferents com: La Mujer Pantera (1942), Retorno al Pasado (1947), El Halcon y la Flecha (1950) y la Mujer Pirata (1951)... un director que es mereix molt més reconeixement del que se li ha donat.
Valoració: Excel·lent
YA NO CREO EN EL AMOR (1954)
Una de les darreres pel·lícules del matrimoni Rossellini-Bergman... com en alguns matrimonis cinematogràfics, abans d'acabar la relació el 'dire' es dedica a oferir papers en la que l'actriu pateix (com Welles/Hayworth). En aquest cas la 'pobra' Bergman fa de muller infidel patint per un xantage que pot fer assabentar al marit de les seves relacions 'extra-matrimonials'... la por i l'angoixa de ser descoberta se la mengen durant tot el film; de fet, el títol original és La Paura, basat en una història de Stefan Zweig (el que escriví Eyes Wide Shut del Kubrick)... si en aquesta peli pateix, en la que fou darrera col·laboració abans de trencar-se el matrimoni, encara ho fèu més:de Joana d'Arc cremada a la foguera... després, la Bergman, marxà a Anglaterra i EEUU.
YA NO CREO EN EL AMOR (1954)
Una de les darreres pel·lícules del matrimoni Rossellini-Bergman... com en alguns matrimonis cinematogràfics, abans d'acabar la relació el 'dire' es dedica a oferir papers en la que l'actriu pateix (com Welles/Hayworth). En aquest cas la 'pobra' Bergman fa de muller infidel patint per un xantage que pot fer assabentar al marit de les seves relacions 'extra-matrimonials'... la por i l'angoixa de ser descoberta se la mengen durant tot el film; de fet, el títol original és La Paura, basat en una història de Stefan Zweig (el que escriví Eyes Wide Shut del Kubrick)... si en aquesta peli pateix, en la que fou darrera col·laboració abans de trencar-se el matrimoni, encara ho fèu més:de Joana d'Arc cremada a la foguera... després, la Bergman, marxà a Anglaterra i EEUU.
Valoració: Bé
DARKMAN (1990)
A la dècada dels '80 i '90 el cinema Fantàstic i de Terror va viure una nova etapa d'or (després del cinema clàssic dels 50-60 i el naixement del terror modern dels 70), franquícies com Viernes 13, Halloween, Pesadilla en Elm Street,... així ho confirmen. En aquesta època despunten directors del gènere i que molts actualment han trobat el reconeixement del gran públic i crítica, com: Peter Jackson (i els seus inicis gore), Wes Craven (creador de Freddy Krueger), Stuart Gordon, Clive Barker (el de Hellraiser, on està ara?), Tobe Hooper i, fins i tot, David Cronenberg (La Mosca) o John Carpenter (La Cosa)... i Sam Raimi, Darkman és una joia d'aquest director que arrencà la seva carrera de forma apoteòsica en el génere (amb The Evil Dead) i que pergué el nord a finals del '90 dirigint una peli a Kevin Costner (Dèu meu!), per sort, Spiderman l'ha salvat!! Darkman és la revisió del Fantasma de l'Ópera modernitzat i aplicat a una científic: divertida, àgil, gòtica, grotesca i amb la genial Frances McDormand (en un dels primers papers de la muller d'un dels germans Coen).... i l'encertada banda sonora de Danny Elfman!!!
DARKMAN (1990)
A la dècada dels '80 i '90 el cinema Fantàstic i de Terror va viure una nova etapa d'or (després del cinema clàssic dels 50-60 i el naixement del terror modern dels 70), franquícies com Viernes 13, Halloween, Pesadilla en Elm Street,... així ho confirmen. En aquesta època despunten directors del gènere i que molts actualment han trobat el reconeixement del gran públic i crítica, com: Peter Jackson (i els seus inicis gore), Wes Craven (creador de Freddy Krueger), Stuart Gordon, Clive Barker (el de Hellraiser, on està ara?), Tobe Hooper i, fins i tot, David Cronenberg (La Mosca) o John Carpenter (La Cosa)... i Sam Raimi, Darkman és una joia d'aquest director que arrencà la seva carrera de forma apoteòsica en el génere (amb The Evil Dead) i que pergué el nord a finals del '90 dirigint una peli a Kevin Costner (Dèu meu!), per sort, Spiderman l'ha salvat!! Darkman és la revisió del Fantasma de l'Ópera modernitzat i aplicat a una científic: divertida, àgil, gòtica, grotesca i amb la genial Frances McDormand (en un dels primers papers de la muller d'un dels germans Coen).... i l'encertada banda sonora de Danny Elfman!!!
Valoració: Notable
WALL-E (2008)
Com ja dèiem en un altre lloc es tracta de la nova i novena meravella de Pixar. Es tracta d'una superació tècnica en relació als seus anteriors treballs i una aposta arriscada pel que respecta a la història:
- la primera part (quasibé els primers 3/4 de la peli) no hi ha diàlegs, només sons... però no calen diàlegs per a retre homenatge als primers films còmics: de genis com Buster Keaton o Chaplin; i transpirar amor al cinema, en general; d'això, n'hi ha molt a Wall-e...
- la segona part, barrejat, però, amb comicitat, el film es permet un crítica ferotge contra el consumisme i la poca sostenibilitat ambiental a la que estem arribant... però això, t'ho 'endosen' sense que t'enteris perquè tu estàs embadalit, hipnotitzat, somiant i volant de la mà d'aquests robots que són la humanitat feta ferralla... molt recomanable Polita!! una meravella, una joia, una obra mestra de l'animació... i punt!
Valoració: Excel·lent
EVA?
ResponEliminaai, se m'han creuat els circuits...
ResponEliminaEVA?