FESTIVAL DE CINEFAGIA ( VIII )

·

En busca de la felicidad (2006)
Pel·lícula a major glória de Will Smith (productor, també) que suposo que esperava optar a un Oscar amb la seva interpretació com a pare sacrificat i afectuós que vol aconseguir el somni americà: que és, bàsicament, fer-se ric. Peli dramàtica fins a dir prou, personatge abocat a una desgracia rera l'altra... com Mr. Bean però (se suposa) que en serio. Amb un missatge neo-con claríssim: els pobres ho són perquè són tarats mentals o perquè són dropos.... una pel·lícula ambientada en els anys '80, durant l’era Reagan (recordeu: l’època daurada del yuppie)... però és que Reagan ja no mana, no??? ah bueno, és veritat, està Bush (grr!). Ara ho entenc tot. Insuportable. Valoració: Molt Insuficient

Star Wars: Clone Wars (2008)
A molta gent li fa ràbia Lucas i Spielberg, per nyonyos, edulcorats, massa familiars i, sobretot, comercials molt comercials.... i això fa ràbia; però no podem negar que ells (i francament pocs més) han definit les bases del cinema aventurer, popular, de les segones parts bones i, sí, comercial, del segle XX i el que portem del XXI. I en el cas del George Lucas ell inventà el merchandising cinematogràfic (pegatines, ninots, samarretes, motxilles...) que actualment és amb el que es guanya més diners... a voltes, més que amb el propi film. El Ciutadà K és amant de Stars Wars. És quelcom mític (la població es divideix entre els seguidors d’Stars Wars i els de Star Trek). En aquest cas però, la intenció de Lucas d’estirar el xiclet galàctic li ha sotit fatal. Dibuixo lletjos, història infantil, personatgsets buits... una pena!; tanta, que no cal dir res més.
Valoració: Suficient

y tu, ¿qué sabes? (2004)
La puntuació donada a aquest film és la que és perquè el que més m’agradà és que es tracta d’un assaig cinematogràfic, i no n’havia vist mai cap. No és exactament un documental, no és un peli de ficció, és –penso- un assaig que ens parla d’idees molt de moda en un entorn (abans anomenat New Age) i que es basa en la física quàntica: la realitat no és una; n’hi ha múltiples i tot està passant en tot moment... el que passa és que només som conscients d’una realitat i el moment que vivim, us sona? Sí, és Matrix (sense la rebel·lió de les màquines); de fet, aquesta és la 'força Matrix': ser testimoni dels corrents de pensament postmoderns, deconstructius dels temps contemporanis. El que passa és que el missatge es transforma en pedanteria quan ens el repeteixen TANT com si parlessin amb infants de parvulari, com si inventessin la ‘sopa d’all’. Això ja ho ha dit Berger, Lyotard, Foucault..... i tants altres. Estan fent una segona part (ai!).
Valoració: Bé

El Caballero Oscuro (2008)
Hi havia molta expectació al voltant d’aquesta segona direcció de l’home rat—penat per part de l’interessant –fins ara- Christopher Nolan. El director de Memento o Insomnia sortí força ben parat del Batman Begins, nova direcció per al superheroi més dirigit i per estils tan diferents. Per a Nolan el seu primer Batman serví per definir-nos i explicar el superheroi, un cop fet, en aquesta segona es permet el luxe de passar el protagonisme als dolents. Tot i no ser una obra mestra es tracta d’una peli madura, seca, d'acer, amb una estètica pròxima a Michael Mann, més centrat en el realisme que en la fantasia, els super-herois se'ns han fet adults amb aquest film. Nolan ens ha demostrat que els films dels super-herois poden ser dramàtics i no tenen perquè abocar-se a la serie B.
Valoració: Notable Alt

El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford (2007)
Aquest es tracta d’un western diferent, molt diferent. A partir de Sin Perdón, ja sabem que aquest gènere ha entrat en la postmodernitat i s’ha anat deconstruint i modificant per a adaptar-se als nous temps però tractant els mateixos temes de sempre (antiherois solitaris, ‘foragidos’, indis, sheriffs, atracament de trens) i més si la figura que tracten és un dels ‘mites’ del naixement dels EEUU: Jesse James. Aquest film és diferent perquè ens demostra que en els westerns no tenen perquè haver excessius trets, també poden ser emotivament intensos i plantejar temes com els conflictes d’identitat. Pel·lícula amb un enlletjat Brad Pitt i un –emergent- Cassey Affleck (sí, el germaníssim del Ben), es redueix la força del plantejament en un argument exposat per Pitt: “¿Tú quieres ser como yo? O ¿quieres ser yo?”, la idolatria extrema ens pot portar fins al punt de matar al nostre ídol, literalment. “Tanto te quiero que te apuñego”!!!
Valoració: Notable Alt

The Bridge (2006)
Pel·lícula d’escàndol que ja vam comentar en aquesta casa. Es tracta d’un film brutal, colpidor, dur, però seriós, sense recreacions innecessàries, sense imatges desagradables, provocacions i amb aportacions molt interessants sobre un dels temes més tabú de la societat. Un documental sobe el suïcidi en un dels ponts més espectacular del món (Golden Gate). De ritme pausat, respectuós, de fotografia cuidada i càlida... et deixa mal cos però menys del que es podria pensar en un film d’aquesta incòmoda temàtica. Molt recomanable.
Valoració: Notable

Suspiria (1976)
Pel·lícula del mestre italià i inventor del ‘giallo’: Dario Argento. El ‘giallo’ fou un corrent cinematògrafic, que basant-se amb el thriller s’injecten dosis d’hemoglobina, tocs paranormals i estètica ‘popera’. La que ens ocupa, es tracta d’un ‘giallo’ amb un tractament expressionista de l’escenografia, de la i·luminació, dels colors, amb aspecte intencionadament teatral, ginyolesc... Una de les primeres pelis de Miguel Bosé, que interpreta un interessant paper secundari. Argento és un mestre i molt del cinema de terror actual està –en major o menor mesura- en deute amb la seva obra. De ‘Suspiria’ s’està pensant en fer un remake a USA.
Valoració: Notable alt

Las Aventuras del Baron Munchausen (1988)
Es tracta d'una d'aquelles pel·lícules que no ha sabut envellit, es veu caduca; no es veu una pel·lícula consistent, és com una successió de postals... quan veus el 'making of' entens les dificultats que van tenir per fer-la.... com totes les Terry Gilliam un sr. amb tanta i fascinant imaginació com de egocentrisme.... hi ha molta gent de la indústria cinematogràfica que no vol treballar amb ell per difícil, farònic i egocèntric (això ja ho he dit, no?). Podem veure el primer paper de la Sara Polley (petita, petita) i dels primers de la Uma Thurman (escenificant el naixement de Venus). La valoració (benevolent) que li donem és perquè estimem el Gilliam i perquè l'esforç en la direcció artística és molt aplaudible.Valoració: Bé

Antes del atardecer (2004)
Si per alguna cosa serà recordat aquest director (Richard Linklater) -de moment- és per aquest díptic indisociable que conforma Antes del amanecer i Antes del Atardecer. Si la primera ja era un joia per l’argument, pel guió, pels actors i per la senzillesa però profunditat de la proposta sobre les relacions, el pas del temps i el canvis vital que experimentem...aquest segona és una confirmació de tot això i un –molt adequat- tancament que et porta a revisitar inevitablement la primera; una i l’altra peli dialoguen, es relacionen fins a crear una obra única, sòlida. Imprescindible per als qui ens trobem en la trentena i hem anat escollint aquelles coses que conformen la nostra vida i renunciant a altres: triar parella, comprometre’s, flls, feina.... Una meravella de peli!!! Valoració: Excel·lent