10 DE NOVEMBRE: ANIVERSARIS CINEFAGS

Senyores i senyors, niños y niñas avui és un d'aquells dies que al Ciutadà K li agraden tant (només a ell? és probable!) en el que molta gent del 'celuloide' fa anyets.... fem-ne un repàs!

Tal dia com avui -però de l'any 1925- naixia Richard Walter Jenkins Jr. -o sigui, Richard Burton- va nèixer a Pontrhydfen (Gal·les); tingué 12 germans, ell fou el penúltim. El seu pare fou miner i amb la prole que tenien diguéssim que un vida fàcil el petit Rchard no tingué ... tot i això, ell era un alumne molt aplicat i llegia i llegia tot el que li caia a les mans; a l'institut el professor Phillip Burton l'introduí en la interpretació i el marcà tant que adoptà el seu cognom com a cognom artístic. Va aconseguir una beca per a estudiar literatura i art dramàtic a la Universitat d'Oxford i ben aviat el teníem dalt dels escenaris recitant Shakespeare... d'aquí al cinema hi ha un pas!. El seu primer gran film fou La Túnica Sagrada (1953, dirigida per Henry Koster), nominat a Oscar, premi que no aconseguí, ni aquell any ni mai (després de 8 nominacions). La dècada dels '60 fou la seva època daurada, destacant Cleopatra (de Joseph L. Mankiewicz, 1963) on conegué a la seva Cleopatra particular... Sí, el seu nom anirà unit 'forever' al de Elizabeth Taylor, molts diuen que allò era 'true love'... em separo, et crido, et pego, ens tornem a casa.... 2,3,4... les que faci falta; una vida matrimonial curiosa. El nom de la seva darrera pel·lícula coincidí amb l'any de la seva mort 1984 (Michael Radford, 1984) quan només tenia 58 anys. El sr. Burton no tenia res fascinant ni sorprenent que el fes -al meu entendre, és clar!- un crack, però el binomi Burton/Taylor és una icona del pop-hollywood absolut!!!

Avui mateix però l'any 1944 nasquè Tim Rice (en versió curta) o Sir Timothy Miles Bindon Rice (versió llarga). Aquest senyor va nèixer a Amersham, Buckinghamshire (Anglaterra) i es tracta d'un dels lletristes de musicals més famós... d'ell sorgiren les lletres dels musicals Jesucristo Superstar (1970), Evita (1976)(el 'No llores por mí, Argentina', és seu), acompanyant a Lloyd Weber; Aladdin (1992) o el Rey Leon (1994 amb Elton John)(ambdues de Disney)Juntament amb Alan Menken i Howard Ashman fou l'autor de les millors cançons del Diseny contemporani.

11 anys després nasqué un altre personatge del 'planeta cinema', però d'un estil força diferent al de sir Rice. L'any 1955, a Stuttgart (Alemanya), nasqué el petit Roland ... uns quants anys després aquest nen (ja més grandet) serà etiquetat com un dels directors de cinema contemporani més faraònic i amb més ganes de destruir el USA (cinefàgicament parlant) del món. Després d'un parell de llargmetratges realitzats a Europa l'any 1992 el sr. Roland Emmerich desembarcà als USA per a quedar-s'hi, el cinema Hollywood encaixava molt més amb el seu estil que no pas el cinema europeu (on vas a parar!!), allà hi filmà Soldado Universal (1992) i Stargate (1994), cinema de ciència-ficció, amb tocs futuristes; després vingueren Independence Day (1996) i Godzilla (1998) on destapà el seu autèntic interés: destruir (encara que fos simbòlicament) els Estats Units d'Amèrica ja sigui per l'efecte dels marcianos o per una bestiola prehistòrica de mides descomunals. Jo crec que algú li devia dir al sr. Emmerich que no està bé mossegar la mà que et dóna de menjar, així que filmà The Patriot (2000)(una peli terrible amb Mel Gibson) trencant el cine destructiu que el caracteritzà i aproximar-se a 'lo patriotero' que als ianquis els agrad tant....el tema destructiu però el reprengué amb El día después, on es disposa a acabar amb tot el planeta terra. La darrera peli linxada i 'vapuleada' per tota la crítica (jo crec que la crítica no n'ha salvat cap d'ell) fou 10.000 BC una peli sobre la pre-història sense cap solvència històrica amb primitius amb els cabells de rasta... tremenda!!! . El cine de Roland Emmerich és cine crispetaire elevat a la enèssima potència, però millor que ell ens faci una descripció: "Se hacen muchas películas de superhéroes, pero a mí no me gustan. Me gustan las historias en las que un hombre común se tiene que convertir en héroe a partir de hechos inesperados. También trato de generar escenarios y situaciones nuevos que no se hayan visto antes en el cine. Me gustan los filmes de desastre porque sólo tratan sobre la supervivencia. Son hombres comunes enfrentados a circunstancias inesperadas". Aaaaah, vale! ara ja ho tenim més clar...

Anem per a la persona més jove i la única que ha nascut als EE.UU. del grup d'avui: Brittany Murphy, nascuda l'any 1977. Aquesta xicota, en realitat, es diu Sharon Murphy i va nèixer a Atlanta (USA), estudià dansa i interpretació i de ben petita protagonitzà anuncis i series de TV, com Murphy Brown, Blossom, Frasier o Party of Five (Som cinc) ... però es donà a conèixer en el cinema amb Inocencia Interrumpida (James Mangold, 1999) amb Angelina Jolie i Winona Ryder. Aquesta noieta avui fa 31 anys i ja ha passat pel quirofan més vegades que moltes de 60... s'ha arreglat els pòmuls posant-se implants a les galtes, s'ha retocat el nas, s'ha tret les bosses de sota els ulls i s'ha augmentat el tamany dels pits, juntament amb un lluita afressida contra la tendència als kilets de més.... en la darrera operació -el febrer d'aquest 2008- s'augmentà els 'morros' considerablement .... tot aquest sacrifici s'ha vist recompensat amb el lloc número 32 de les 100 dones més atractives de la revista Maxim, el 2003. Sí, ho podem dir sense embuts: malauradament la Brittany és una esclava de la imatge, una altra persona a Hollywood que no sabrà envellir amb dignitat... segons diuen, gràcies a aquest esforç, fou la parella d'Eminem i Ashton Kutcher (abans d'acabar amb la Demi Moore, és clar!). Jo crec que encara no ha tingut el SEU paper i, si es perd amb frivolitats, no sé si li arribarà mai... el paper més destacable i sexy el podem veure a Sin City (Frank Miller & Robert Rodriguez, 2005)
·

I deixem per al final AL MESTRE, la Història de la Música del 7è. art ja té un lloc privilegia per a ell, és pràcticament impossible que ningú no conegui una peça musical del sr. Ennio Morricone (geni comparable només al del sr. John Williams).

Tal dia com avui a Roma, l'any 1928, nasqué Ennio Morricone, amb un pare trompetista de jazz i amb 4 germans... ell és el petit. Tingué com a company de col·legi a Sergio Leone, el que anys més tard el contractà per les BSO dels seus spaghetti westerns. Estudià trompeta i composició al Consevatori Santa Cecilia de Roma donades les seves grans aptituds musicals. La seva primera banda sonora la signà el 1959... des de llavors no ha parat, col·laborant amb directors com: Leone (Por un puñado de dólares), Passolini (Pajaritos i Pajarracos, Decameron), Bertolucci (i la preciosa Novecento), Tornatore (Malena, Cinema Paradiso), De Palma (Los Intocables de Eliott Ness), o Almodóvar (amb Átame)...

És un dels compositors més prolífics, qüestió que molts li critiquen, arribant l'any 1969 a signar 25 bso!!!!! (això vol dir que cada 14,6 dies n'enllestia una (365/25) !!!!)

No va guanyar cap Oscar de les moltes nominacions que ha tingut.... i l'any 2006 se li entregà un honorífic a la seva carrera... peces com el solo d'Oboe de la Missió o les diferents peces de Cinema Paradiso estan arrelats a la memòria col·lectiva de molts i moltes.

Avui fa 80 anys, té 500 obres a la seva esquena i continua en actiu... ¡ahí es nada!

Aquí teniu al mestre dirigint The Mission.... perquè estem en un entorn cibernàutic i no és possible que em veieu, però, ara mateix, estic de peu, aplaudint.... GRÀCIES, ENNIO!!!