dimecres, 5 de novembre del 2008

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( IX )

Maria Antonieta (2006)
Es tracta d’un film sobre viatges, interiors i exteriors. El viatge d’Austria a Versalles (dels colors freds austríacs al colorins pastels versallessos), el viatge de la infantesa a la maduresa (‘de niña a mujer’ de l’Antoniette), el viatge del passat al present (de la música clàssica a la moderna)... És la història d’uns pijos amb tot el que volien i podien tenir, dels més pijos de la França de finals del segle XVIII.... les circumstàncies els han fet com són, l’han fet com és, no ha pogut triar i per això accepta el final que li espera i que tots coneixem... Es tracta de la confirmació de que la petita dels Coppola té coses interessants a dir com a directora. No es tracta d’una pel·lícula rodona (Lost in traslation era superior) però sí transgressora, postmoderna, amb una direcció artística impecable, música molt ben escollida.... i chic!! La Sofia és tan chic que es permet el luxe de 'colar-nos' unes sabates esportives Converse en el minut 53-55 de metratge, sí, unes Converse, heu vist mai quelcom més fashion o ‘postmo’ en una suposada pel·lícula d’època??
Valoració: Bé.

United 93 (2006)
Ens trobem davant d’una pel·lícula valenta i necessària. Paul Greengrass (director de Bloody Sunday, 2002) ha ficcionat una història que ens colpeix perquè en aquest cas la frase ‘basat en fets reals’ ens corprén... Es tracta de l’avió que no aconseguí xocar contra l’objectiu perseguit pels terroristes perquè els passatgers s’amotinaren, es rebel·laren i es sacrificaren per a salvar moltes més vides que les seves... El film no es realitzà de qualsevol manera ni optant per la via dramàtica fàcil... Si veiem el ‘making of’ ens adonem de l’extensa documentació i entrevistes amb els familiars, colpidores les imatges de la visita dels actors a les famílies de la persona real que havien d’interpretar.... En el film, impressiona l’exhaustiu domini de l’argot i els procediments de les torres de control (en alguns moments, fins i tot, ‘atabala’). El ‘crescendo’ emotiu del film en temps real, des de l’inici plàcid fins a la tensió extrema del terrible (i conegut) final és impressionant... però, de nou, allò més colpidor és quan recordes que allò fou real...
Valoració: Notable Alt.

Beyond the Sea (2004)
Kevin Spacey és un tio que cau simpàtic, des de que el vam ‘descobrir’ a Sospechosos Habituales (1995), a Se7en (1995) i ens va captivar, tot i que feia de dolent! Darrerament, però, no acaba de trobar aquella línia impecable que el donà a conèixer a l’hora d’escollir papers. El sr. Spacey està curtit -i hi segueix- en el teatre i és un xicot amb inquietuds, també com a director: aquest és el seu 2on. film després de Albino Alligator (1996).... En aquest cas porta a la pantalla la vida de Bobby Darin, popular i admirat crooner dels anys ’50, autor d'èxits com Mack, the Knife i Beyond the Sea. El Kevin no content amb dirigir s’implica fins a la medul·la interpretant el paper principal i, fins i tot, cantant.... malauradament, el film no ens atrapa li manca força tot i la vida ‘destorbada’ i –suposadament- interessant del sr. Darin... pot ser s’hauria d’haver deixat dirigir per un altre/a? probablement...
Valoració: Suficient.

Peggy Sue se casó (1986)
Aquesta peli és una monada, una d’aquelles pelis familiars entranyables, sense risc, però no per això buida o simple. El sr. Coppola en els seus films segueix el leitmotiv del pas del temps i l’efecte que té en la nostra vida, palpable en la saga del Padrino, a Dràcula, a Jack, .... i a Peggy Sue se casó aquesta idea està portada a l’extrem: què passaria si tiréssim enrera en el temps i poguéssim modificar aquell instant decissiu que pautarà la nostra vida? ho faríem? El canviaríem? Peggy Sue ho intenta, ella voldria, però... El sr. Coppola s’ha caracteritzat al llarg de la seva carrera per ser un gran ‘descobridor’ d’actors/actrius, aquí veiem a joves com: Jim Carrey, Helen Hunt, Nicolas Cage (nebot de Francis) i una joveníssima Sofia Coppola fent de germana de la prota (per cert, evidenciant que la interpretació no és ‘lo seu’)....un encant!
Valoració: Notable

La tortugas también vuelan (2004)
Aquest film iraní de Bahman Ghobadi (com conegut per aquí) és colpidor, terrible. Amb pelis com aquesta et planteges en quina mena de món vivim, quina mena de món construim... En un cap de refugiats kurds esperen que comenci la guerra d’Irak. Mentrestant, el grup de nens/es protagonistes malviuen com poden ‘rescatant’ mines anti-persones i re-venent-les, posant en joc les seves vides, com si es tractés d’un joc... Uns petits actors/actrius no professionals en un estat de gràcia interpretativa que ja voldrien molts adults. La posada en escena tot i que pretén i és realista, ens mostra unes pincellades (boira, desert) que ens fan pensar amb el cinema Angelopoulous... amb un final d’una colpidora emotivitat en el que les llàgrimes són irrefrenables... un film imprescindible!
Valoració: Excel·lent


La Ciencia del Sueño (2006)
Michel Gondry –ja ho hem dit aquí en anteriors ocassions- és tot un personatge, i un personatge raro. Amb una imaginació desbocada i una capacitat de plasmar-ho en imatges –pot ser no sempre encertada- però sí original i innovadora.... el terreny dels somnis havia de ser el seu terreny, més tard o més d’hora. En aquest cas, les possibilitats que li permeten l’accés als somnis del protagonista –un encertat Gael Garcia Bernal- són il·limitades.... tan il·limitades que aquest és el punt feble del film... la successió de bombardejos visuals i deliris somiadors del prota sovint atabala fins perdre el fil de la història d’amor que ens vol explicar... Tot i això, té moments romàntics i màgics que la fan molt recomanable....però com ¡Olvídate de mí! (2004), no, eh? no comparis...
Valoració: Notable

Dalí (1991)
La vida del Sr. Salvador Dalí és tan polièdrica, desbocada i surreal que podria ser un material explosiu per a qualsevol film sobre la seva vida.... però, de moment, no ho han aconseguit mai; potser es tracta d’una personalitat tan mediàtica, tan filmada, tan fotografiada (avançada al seu temps) que qualsevol aproximació a la seva persona es veu grotesca, sobreactuada, histriònica... perquè el que ell feia només ho podia fer ell. En aquest film d’Antoni Ribas no podem salvar res, res de res, ni el moment històric on es situa el fragment de vida de Dalí, ni la seva interpretació (pèssim el sr. Quinn Jr., o sigui Lorenzo), ni la filmació de la seva obra.... una pel·lícula que ens l’haguessin pogut estalviar, la veritat! Sembla ser que corre per Hollywood un possible film amb el Pacino fent de Dalí... seran capaços?
Valoració: Insuficient

El abrazo partido (2003)
El sr. Daniel Burman vol ser una mena de Woody Allen argentí, i peli rera peli ho intenta.... però, de moment, no ho ha aconeguit. El material de partida és interessant: una galeria comercial, com un microcosmos poblada de personatges que guarden alguna relació amb el prota, un xicot obsessionat amb la figura paterna no present que vol fer-se polonés només per ser més com ell.... amb les tensions que això desencadena amb la seva mare.... Com deia, material de partida interessant, però sosa, fluixa, avorrida...
Valoració: Bé

Anamorph (2007)
1a. de les pelis vistes a Sitges’08, una peli típica de psicòpata en serie (a lo Seven) amb el típic policia excèntric, solitari, que li pesa massa el típic cas antic que no va poder resoldre (genial William Dafoe... el seu pentinat no té preu!) i la típica vinculació emocional amb un de les darreres víctimes del psicòpata. Com veieu, el mot ‘típic’ apareix molt en tan poques línies... però tot i això, el fet de que aquest film sigui interessant és per l’aspecte visual que travessa tot el film i no només en relació a l’impecable treball artístic sinó als aspectes tècnics pictòrics que aporten fascinants avanços en la trama i a l’hora de escobrir el modus operandi de l’assassí... allò que fa interessant el film és que l’assassí és un artista plàstic fascinant.... no només mata sinó que crea obres pictòriques, ¡ahí es nada! ...i la companyia de palco TAAAAN maca !!
Valoració: Notable

Long Weekend (2008)
2ona. peli vista a Sitges’08 amb un argument de fàcil resum: parella en crisi va d’acampada en una platja idílica d’Austràlia, maltracten la Natura i aquesta es venga. No té més. Allò que la fa interessant és l’atmòsfera cada cop més malsana que ens va atrapant a mida que avança la peli, és com si el bosc, la platja (i fins i tot, algun animal mort) cobressin vida per acosar, angoixar, torturar i assasinar els humans ‘dolents’ que volen embrutar aquest paradís. Es tracta d’un film remake d’un de l’any 1978 (gràcies Pats!), època aquella amb clara consciència ecologista, més o menys, com la d’ara i els efectes del calentament global. En alguns moments hi ha tocs a lo ‘bruja de Blair’, altres a lo 'Resplandor’... però amb la dificultat de transmetre aquest por en plena llum del dia... i ho aconsegueix!!! El Jesus de la The Passion (2004) de Mel Gibson, Jim Caveziel, aquí borda un paper de mascle babós, prepotent, amb sobredosi de testosterona, amant de les armes i sense cap respecte pel medi ambient (i jo diria que pel génere humà) que ens cau tan antipàtic que aplaudeixes quan la natura pren partit i es venja... ¡sí, acaba con los pijos!
Valoració: Notable alt.

City of Ember (2008)
Peli de Cloenda del Sitges’08, com en el cas de la peli d’inauguració els organitzadors del Festival sempre programen pel·lícules per al gran públic, amb poc risc, a voltes, fins i tot, familiars; és el cas d’aques film Gil Kenan (director de l'animada Monster House, 2006). Es tracta d’una mena de fàbula sobre el futur de la humanitat; davant d’una crisi mundial que amenaça amb acabar la vida humana sobre la terra es construeix un refugi immens sota terra per protegir-se... però després de 200 anys la llum elèctrica falla, la vida sota terra no pot ser eterna i algú recorda que a l'exterior es podia viure... Aquest film és una barreja entre la serie de TV de quan érem petits/es Los Diminutos i El Bosque (de Shyamalan). El to del film és juvenil, fins i tot, infantil; els nens/es protagonistes són els que poden salvar i oferir un nou renaixement a la Humanitat... visualment ben realitzada, el que falla és el guió en molts moments massa previsible i superficial...
Valoració: Bé

8 comentaris:

  1. BON DIA A CAN CIUTADÀ!!!

    jo vaig veure “maria antonieta” fa poc, a casa i amb febre, i em va agradar perquè és molt visual. aquesta dona ho fa molt, no, això? però en el detall de les converse no m’hi vaig fixar. estic d’acord amb la nota que li ha posat, ciutadà.

    sap què, sr. k? la polita va fer un taller de teatre durant dos anys i la segona obra que va interpretar va ser “l’òpera dels tres rals”. a l’inici jo feia de gitana llegidora de la fortuna (érem tots personatges del carrer) i cadascun cantava una estrofa de la cançó de “mack the knife”. començava jo, a més. pobre públic. i miri que ens van fer classes de cant, però ni així, tu. si el tauró vol devorar-te, li veuràs tooooootes les dents; però si en mack és qui t’atrapa, no veuràaaaaas el ganivet!. no l’he vista, jo, “beyond the sea”.

    a mi de la peggy sue em va quedar la cançó i les ganes que té ella de fer pasta amb els pantys!!!

    sobre la peli de culte només puc dir que un amic de ma germana un dia, en un festival, li va donar la mà a l’angelopoulous aquest i encara no se la deu haver rentat... (ja ho sap, que les polites fem comentaris de vida, no sabem fer comentaris de culte).

    jo m’he fet d’un grup del facebook que es diu “let’s all marry gael garcía bernal”. l’estimem, el gael. de la peli em van agradar molt les figuretes que fa la noia. i la barqueta blanca amb el fil negre, també. molt munica. sap que jo un dia vaig necessitar el jim carrey? sí, CA FORT, ciutadà. per sort ha fet pelis com “olvídate de mí”, i llavors te’l pots mirar sense estressar-te, al contrari, disfrutes la peli i tot (quina gran peli, per cert).

    la companyia del palco d’anamorph va ser excel·lent, ciutadà!!! :-)

    ResponElimina
  2. Bon dia, Polita ... l''opera dels tres rals'!!!!! que m'hagués agradat veure-la....

    A mi em dóna la mà l'Angelopoulous i tampoc me la rento, eh???

    Ens agraden les seves aportacions de vida, però el tema Jim Carrey no l'he 'pillat', eh??? ... la que vosté comenta és -possiblement- la seva millor peli, fijo!!

    ResponElimina
  3. el meu debut, però, va ser un shakespeare ("el somni d'una nit d'estiu", jo feia de nicolau cabdell, teixidor, i em posaven un cap de burru, ciutadà).

    aquí té lo del jim carrey: http://miraquebonic.blogspot.com/2006/12/una-confessi-ntima.html

    ResponElimina
  4. Caramba!!! debutar amb Shakespeare són 'palabras mayores, eh?' ... sí, el 'somni d'un nit...' és el que té, surten burros!!

    Buf, que fuerte el post, Pols!!! En aquella època no gaudia de conèixer la seva persona ... no sabia de ningú que li hagi passat quelcom semblant... però és clar! vosté no és 'ningú'!!!

    :P

    ResponElimina
  5. festival, festival!!!

    m'encanta aquesta secció del seu blog, ciutadà!

    oh, com vam riure amb "long weekend"! va ser guai veure-la en grup i poder anar fent crits i risses histèriques. :)

    la peli iraniana la tinc pendent. sé que m'ho passaré fatal. però l'he de veure!

    i el gael... que bona parelleta feia amb la natalie, tan petitets tots dos... :)

    ResponElimina
  6. Hi, Pats,

    celebro que li agradi la secció...perquè em fot un feinada de por.... agradable, però feinada!!!

    Sí, feien bona parella... diuen que han quedat per fer un cafè... "trobes que s'arreglaran??"

    (vale, vale...soy malo, muy malo)

    :P

    ResponElimina
  7. BONA TARDA A CAN CIUTADÀ!!!

    Jo tampoc no entenc a què ve lo del Jim Carrey..., però la seva millor pel·li és "Dos tontos muy tontos". Sens dubte.

    :-)))

    ResponElimina
  8. Hi, Nuclearsky

    ...que sí, que sí, que ve d'unes dels 'accions neuròtiques' (ui!) de la Super-Polita...
    http://miraquebonic.blogspot.com/2006/12/una-confessi-ntima.html

    perquè mira que fa miedu la necessitat que ens explicà en el seu dia....

    amb carinyo!!!

    :)

    Ai, 'dos tontos muy tontos'????

    ResponElimina