FESTIVAL DE CINEFAGIA ( X )

TRANSSIBERIAN (2008)
La paraula és 'decepció', sí, una pena. Brad Anderson, el dire s'havia creat, fins ara, una filmografia d'atmòsferes malatisses, opressives, amb històries 'rocambolesques', interessants i originals com 'Session 9' o 'El Maquinista' (sí, amb el guapo del Bale)... en aquest, però, tot i els ingredients: el tren transsiberià, els actors i l'esperada claustrofòbia... no ens ha convençut, el conjunt no queda 'lligat', té moments interessants però la narració és erràtica, el supossat suspens no atrapa, la por, tampoc; tot queda a la meitat. A més, els films-USA que transmeten que tot el turisme que es fa fora del territori ianqui és perillos, ja cansa, no???En aquest cas, el prota masculí arriba a afirmar que com a 'casa no s'està enlloc' ... buf! quina mandra!

Valoració: Bé

QUEMAR DESPUÉS DE LEER (2008)
Els Coen -com Woody Allen- sovint van alternant 'peli seria' amb 'peli còmica'. El film dels Coen de l'any passat fou la terriblement seria i dura -i sobrevalorada- 'No es país para viejos' i ara ens venen amb aquesta pel·lícula 'idiota', definida per ells mateixos, però satírica, cínica i agressiva com poques... Es carreguen les pelis d'espies, la super-intel·ligència del FBI i els valors USA En ella, qualsevol imbècil amb informació suficient es pot 'forrar'. Els actors i actrius estan genials: des de l'actuació 'idiota' de Brad Pitt, a la fredor 'còmica' de Tilda Swinton o les ganyotes del Clooney... Història narrada amb ritme trepidant i guió àgil. Peli còmica que et fa reflexionar, com han de ser!!. Una meravella !!!

Valoració: Notable Alt

EL OTRO LADODEL ESPEJO (2003)
Aquest film és la peli original coreana de la que 'Reflejos' n'és remake. El Ciutadà no ha vist la còpia, però l'original és d'aquelles pelis de por 'tipical oriental' ... i això no es diu en negatiu, sinó que es tracta d'un tret diferenciador d'aquella cinema, que ens pot agrada o no, però que té variables coincidents en totes elles: drama del passat que torna en forma de fantasma per a que sigui aclarit, solucionat i la persona assassinada trobi el seu descans etern; fantasmes que es barregen amb la vida quotidiana com si res, l'espiritualitat oriental ja ho té això. El punt fort de la peli és la fotografia i l'aspecte torbador que proporciona els miralls, vistos com una barrera que separa dos mons que existeixen: el d'un cantó i l'altre del mirall; la idea original del film és que cada un dels costats funciona de forma autònoma. Amb final un pèl previsible es tracta d'una proposta recomanable.
Valoració Notable

SOLO QUIERO CAMINAR (2008)
Hi havia una vegada un director i guionista de cinema molt ben posicionat i valorat pels seus companys/es de professió que filmà una òpera prima que conquerí a la crítica i al públic aconseguint un bon grapat de premis Goya. La peli: 'Nadie hablarà de nosotras cuando hayamos muerto'. El dire: Agustín Díaz Yanes (Tano para los amigos). Aquest film demostrà que des d'Spain es podien construir estils cinematogràfics propis en el gènere del thriller. La força d'un paper protagonista brutal i la gran interpretació de Victòria Abril. Aquí acaba la part positiva de la història, després de l'èxit fulgurant del primer film el senyor Tano ha caigut en picat, enllaçant decepció rera decepció: 'Sin noticias de Dios' (càotica), 'Alatriste' (farònica pèrdua d'Euros) ... i 'Sólo quiero caminar', una suposada segona part del seu primer film, pensem que amb la intenció de tornar a recuperar el favor de públic i crítica... però no!! la peli és desordenada, els personatges in-creïbles i l'estil no captiva tot i que Tano -en paraules d'ell- volia fer quelcom a l'estil Tarantino, la fixació i obsessió del director en la qüestió de que la dona aconsegueix el que vol amb un bona fel·lació és, ja, insultant ... buf! quina pena, malaguanyat!
Valoració: Insuficient

CORRUPCION EN MIAMI (2006)
Michael Mann és un dels directors amb més personalitat (tot i fent un cinema comercial) del cinema actual, el podríem considerar un 'autor' del cinema USA. La seva principal activitat fou com a productor des del '70; també com a guionista, per exemple, d'alguns capítols d'Starky & Hutch, i l'èxit li arribà ens els '80 amb la serie 'Miami Vice', sí, la de Don Johnson. Com a director es caracteritza per uns films de gran força visual fins al punt que les seves pelis porten l'etiqueta de fotografia típicament 'Michael Mann'; proves d'això són: Heat (1995), Ali (2001), Collateral (2004) i la seva darrera peli estrenada en el 2006: Corrupción en Miami. Sí, l'autor de la serie en recupera els personatges, la posa al dia i en fa un film. Els actors han canviat de cara, ara són Colin Farrell (amb pinta de macarrilla ligon), Jamie Foxx (l'Oscar per Ray) i Gong Li (la guapíssima actriu xinesa). Es tracta d'un film d'acció però d'autor, ben filmada, amb una història interessant i amb un dels 'polvos' domèstics més naturals i creïbles del recent cinema, la del Jamie Foxx i la seva muller. La relació Farrell-Li també té morbo. Ambient xic, cool, per a narcotraficants que 'actuen' en tot el món.

Valoració: Notable

BUENAS NOCHES Y BUENA SUERTE (2005)
George Clooney és un d'aquells artistes que vol ser recordat per alguna cosa més que la simple interpretació o per ser un dels actors més sexis del món: mostra els seus plantejaments polítics, utilitza el cinema per a denunciar situacions socials (sense arribat a Ken Loach, però, eh? sempre dins l''univers Hollywood', que quedi clar) i dirigeix pelis 'amb contingut', com Confesiones de una mente peligrosa (2002) o la que ens ocupa 'Buenas noches y buena suerte'. En les dues, Clooney-director, ens trasllada a moments històrics on la TV té un paper important, barrejada amb qüestions polítiques de l'època. En un cas, un presentador-espia; en l'altre, un presentador-proteston contra el sistema USA. La que ens ocupa és una peli en blanc i negre, 'con contenido', molt ben filmada i millor interpretada, àgil i amb bon ritme. De les necessàries!

Valoració: Notable Alt

FUNNY GAMES (1997)
Michael Haneke és un dels directors europeus actuals més torbadors, colpidors i malrotlleros. En les seves pel·lícules no cal anar a situacions excepcionals o estranyes, la vida quotidiana es pot transformar en quelcom agobiant, malsà i desequilibrant; films com El video de Benny, La pianista, Caché o Código Desconocido... així ho demostren. La pel·lícula que ens ocupa és la mostra més clara del seu tipus de cinema: una parella amb un fill vol passar un dies de vacances però una parella d’adolescents psicòpates els planteja un macabre joc, ‘a què no continueu vius quan acabi aquesta nit?’. Aquest film impactà en el moment de l’estrena per la violència directa, dura i, sobretot irracional, que s’hi mostra; havent vist el remake del director del mateix film, sobta veure com n’ha copiat el film pla per pla!!, aquest té lloc a Austria, la del 2008 a USA... però els efectes són els mateixos...
Valoració: Notable

MADAGASCAR 2 (2008)
Els competidors del 'rei Disney' o del 'rei Pixar' fa temps que aposten per un cinema ‘gamberro’, per un humor que pretén captar directament el públic adult, sense oblidar l’infantil. Obres com els Shrek o les Ice Age, així ho confirmen. Aquest és el cas de la segona part de Madagascar, en la que continuen els personatges potents de la primera (cadascun d’ells mereixen una peli en solitari) però canviant d’escenari, de Madagasacar a l'Àfrica, per a plantejar-nos temes com el retorn a la naturalesa, ser part de la manada sentint-se un mateix, el canvi generacional.... Film àgil, despert, simpàtic i entretingut. Potser no té la genialitat contundent dels genis de Pixar però es defensa dignament. El millor de la saga Madagascar són els secundaris: des dels pingüins a el rei de la selva que vol ‘marxa, marxa’....
Valoració: Notable

GOMORRA (2008)
Aquesta és una de les pelis de l’any; premiada en el darrer Festival de Cannes es tracta d’una peli contundent i explícita sobre el funcionament de la camorra –és a dir, la màfia napolitana. 5 històries que s’entrecreuen dins d’aquest sistema social i que peremeten veure les normes, el funcionament i les accions d’aquesta organització tan poderosa i influent en la Itàlia actual. Aquest film té un toc documental, de fet el llibre en el que es basa dóna noms i llocs reals (motiu pel qual l’autor està sentenciat de mort per la Camorra) i mostra com es viu en els barris on s’ha imposat aquesta organització. Allò novedós, és que no veiem una màfia a lo Scorsese o Coppola: de luxes i alt nivell adquisitiu, aquí veiem un tipus de mafiós cutre, hortera, fins i tot, brut...fent més creible el relat. Un film colpidor pel que ens mostra i com ho mostra. Imprescindible!!
Valoració: Excel·lent.
BOLT (2008)
Es tracta del nou film de Disney. Aquesta companyia però, és molt llesta i sempre ha sabut treure partit de les circumstàncies i sobreposar-se a situacions complicades, en aquest cas, la forta competència d’altres productores de films animats. El cop d’efecte intel·ligent ha estat aliar-se amb Pixar (el geni actual indiscutible de l’animació), convertint-se en el seu distribuidor, el vincle ha estat tan fort que molts creatius i directius treballen per ambdues ‘cases’, aquest és el cas de John Lasseter (responsable de Toy Story i Cars) que en aquest film fa de Productor Executiu... i es nota!!! Bolt té l’encant, la coherència, la força creativa i la perfecció tècnica de Pixar, a més d’uns personatges encantadors i molt ben definits que permeten entusiasmar als petits i agradar als adults. D’aquells films que et revitalitzen, t’alegren, surts més feliç de la sala, que et retroba amb el nen que portem a dins....
Valoració: Notable Alt

EL INTERCAMBIO (2008)
Clint Eastwood és un mestre, podríem arribar a dir un geni del cinema, si no fos perquè la seva força creativa resideix en els anys de professió, en la seva feina constant, pausada, no es tracta de quelcom innat, sinó, més aviat, de quelcom ‘currat’, i molt! El sr. Eastwood ha trobat aquell punt en el que qualsevol treball seu rasca l’obra mestra: per les històries que tria, per la immillorable forma de narrar-ho, pels actors/actrius que intervenen i per la forta càrrega dramàtica que acompanyen tots els seus films. Del salt mortal que significà el díptic sobre Iwo Jima (amb Bandera de nuestros padres i Cartas de Iwo Jima), ara ens mostra la reconstrucció im-pe-ca-ble de Los Angeles de principis del segle XX per a explicar-nos una història que seria increible sino fos perquè fou real. Angelina Jolie borda un paper que fa olor d’Oscar, allunyada del seu habitual look sexi mediàtic; admirable, també, el paper de Malkovich (ens agrada Malkovich!!!). Una història que permet crítiques al sistema policial i a les institucions psiquiàtriques i que ens commou en una història desesperada d’una mare per trobar el seu fill... preciosa, valuosa i emotiva. Sí, el sr. Eastwood és un mestre!!!!.

Valoració: Excel·lent