LA LLEI DE LA SELVA

Em vaig despertar a la selva, els braços en forma de creu, fermats a un pal, i la meva dona lligada a l’esquena. Al principi no recordava el que ens havia passat.

No és fàcil posar-se dret quan estàs lligat a algú. Els braços d’ella també estaven oberts i lligats al pal comú; les nostres cintures, unides per més cordes; la seva columna vertebral contra la meva; els nostres turmells, lligats i relligats per cordes i nusos; els seus talons, contra els meus. Allò m’obligava a caminar trontollant i a ensopegar, entre les punxes i frondositats de la selva.

Quan per fi vaig arribar a un poblat el primer que em va veure va ser un nen. Va pensar-se que aquella figura duplicada era un monstre que emergia de la selva i va fugir plorant. Els adults no van trigar a aparèixer.

- Ajudeu-me –vaig gemegar.

·
Però la resposta va ser:
- Has matat la teva dona. La tradició és lligar l’uxoricida a la víctima i abandonar-los plegats a la selva. Això ho sap tothom, i ningú vol ajudar un assassí de dones conegut i reconegut. Gira cua, criminal.

Si fa no fa, va ser el que em van dir a tots els poblats que vaig trobar el primer dia. El segon la meva dona ja pudia. Els insectes aeris, que són els més llestos, de seguida van sabe que no podia defensar-me la cara i m’atacaven les suorts, els forats i els ulls. Uns borinots nans i vermells se’m van ficar als narius i hi van niar.

Vaig canviar de rumb per anar a implorar compassió als poblats del sud:
·

- Fora d’aquï! –m’increpaven- Ella et va oferir el seu ventre perquè tinguessis fills, i tu l’hi vas pagar amb una punyalada a la panxa. Ara l’hauràs de carregar al damunt per sempre.

Per menjar havia d’amorrar-me als fruits, pocs i verds, que trobava a l’alçada de la boca. Mossegar aquelles dolçors encara atreia més insectes, amb ales o sense. Em desesperaven tant que quan apareixia un riu m’hi submergia amb l’esperança d’ofegar aquelles hordes diminutes. La treva que guanyava era mínima i, per acabar-ho d’adobar, l’aigua calenta accelerava la putrefacció. Quan el sol arribava al zenit, la crosta de mosques era tan gruixuda que duplicava el pes que havia d’arrossegar.

·
La gent de l’est es va comportar com la del nord i la del sud. Els poblats indulgents em foragitaven a cops de verdures podrides; els més severs, apedregant-me.

·
- Assassí de dones! –em deien-. No tornis mai més per aquí! Ara ja sabem qui ets.

Quan ja em pensava que no hi podria haver res pitjor vaig descobrir que sí, que les nits encara podien ser més cruels que els dies. A aquelles altures ella estava tan descomposta que ens assaltaven criatures de dimensions diverses. Si dormia cap per avall, amb el cos d’ella damunt de la meva esquena, m’abordaven escarabats, formigues i aranyes carnívores que em feien servir com a plataforma per a arribar fins a les seves carns. Si em girava, dormint amb els ulls de cara a la lluna, era pitjor. Els ratpenats gegants i els marabús nocturns ens atacaven amb el bec, i tant els feia endur-se una xuclada de sang calenta com una de freda, arrencar l’ull d’un cos viu o d’un de mort.

·
Només em quedava la gent de l’oest. Eren molt orgullosos i van sentenciar:

- Qui mata un guerrer a la guerra és l’home més digne; qui mata una dona en la pau és el més menyspreable. Fuig, espectre, no et volem veure mai més, ni de nit ni de dia. Estàs avisat.

El refús dels homes m’havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apreixen en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res.

Entre les nostres esquenes en contacte s’havia format una paret de cucs. Ja no podien trigar gaire a devorar-nos a tots dos., i vaig jeure al peu d'un gran arbre, sense esma. Estava resignat a morir quan vaig veure arribar un grup d'homes amb els punys tancats i les mans armades amb matxets. Els vaig reconèixer de seguida. Eren els mateixos que m’havien jutjat, condemnat i executat. No els devia haver costat gaire trobar-me. Em coneixien tots els poblats de la selva, i rere meu deixava un rastre de ferums depravades, que són les més cridaneres. Per a mi els matxets eren un alliberament. Vaig oferir-los el coll i tot el que vaig dir va ser:

·
- Gràcies.

·
Però ells van replicar:

·
- Volíem estar segur que tothom et conegués.

En lloc de tallar-me el coll els matxets van tallar les cordes. I van dir:

- Au, vés. El càstig comença ara.

Albert Sánchez Piñol (2008)
Tretze Tristos Tràngols

·

·