EL DIA A DIA DE CANNES'09

El 62è. Festival Internacional de Cinema de Cannes ja ha tancat la paradeta. Aquest glamourós aparador de cinema, amb la seva clàssica catifa vermella i la desfilada obligada d'actors i actrius, directors i directrius (ai, directores!), el diumenge passat ens digué adèu fins l'any vinent...

·

Les expectatives eren altes: Coixet, Loach, Haneke, Lee, Almodóvar, Amenábar, von Trier, Tarantino, Noe, Chan Wook, Campion, Coppola (que, finalment, sí estigué present en un festival paral·lel a l'oficial: La Quinzena de Realitzadors!)... el bo i millor dels autors/es (sobretot, d'Europa) del 7è. art. L'element, però, que ha imperat més en la programació d'aquest any ha estat la sang (i de retruc, la violència)....

Dijous, 14 de maig

El Festival començà amb una platea que lluïa ulleres vermelles, preparada per a gaudir de l'Up de Pixar i, d'aquesta forma, beneir el sistema 3D com a mesura anti-crisi per a un cinema acosat per la pirateria i la tecnologia P2P... La nova de Pixar, com no podia ser d'altra manera, encantà per la tendresa, la virtuositat visual, el ritme i l'autenticitat dels persontages...

Divendres, 15 de maig

El 3er. dia de Festival vingué la primera decepció del Festival: Tetro. La pel·lícula espanyola (co-producció) de Coppola, el retorn del gran mestre, aquell que fa 30 anys s'emportà la Palma d'Or de Cannes amb Apocalypse Now, tornava amb una peli sota el braç modesta en pressupost però ambiciosa en la vessant artística i amb tocs de tragedia grega... segons la premsa, quedà en això: en estètica.

Dissabte, 16 de maig

Visità Cannes'09 el sr. Scorsese per a promocionar la World Cinema Foundation, de la que és president i que s'encarrega de detectar, rescatar, restaurar i exhibir films 'around the world' que es donaven per perduts, desapareguts o destruits, una feina admirable i neccessària. Pel que respecta a films, la nova de la Jane Campion -Bright Star- sobre la juventud del poeta Keats (una d'època femenina, un altre cop, 'cuál enésimo El Piano') no cala i la del Park Chan-Wook (el venjatiu), una de vampirs per primer cop a Cannes -BakJwi, resultà llarga i pesada. El millor del dia: Precious, del debutant Lee Daniels.

Diumenge, 17 de maig

Ang Lee, després de les dramàtiques i intenses Brokeback mountain i Deseo, peligro, necessitava filmà quelcom més lleuger i ho fèu a Taking Woodstock, al voltant del Festival de Woodstock: film simpàtic, agradable, ben ambientat... però poc més. La sorpresa del dia fou: Un prophète (de Jacques Audiard), film barreja de western, cinema fantàstic, de mafies i de cinema social....explicat de forma virtuosa, àfgil, natural, però també violenta i dura.

Dilluns, 18 de maig

Desembarca a la Croisette -fora de competició- una de les peli més cares i ambicioses del cinema espanyol, una 'extravagancia' (en paraules d'un periodista) de 141 minuts anomenada Ágora d'Amenábar, un film arriscat fins a nivells extrems que no ha superat la prova Cannes (ja veurem què passa quan arribi al gran públic): excessivament lenta, sense clímax; la història d'Hipatia (amb la guapa Rachel Weisz) no 'avança'... tot i que està ben filmada i històricament recreada. La premsa transmetia la sensació de que 'Alejandrito' s'havia posat en 'camisas de once varas'.

Dimarts, 19 de maig

Arriben Ken Loach i Lars von Trier. El primer aparcà el cinema de denuncia social (quelcom impensable, impossible!!!) i el segon s'atreveix amb un film de terror. Looking for Eric, pel·lícula fresca, divertida, sobre futbol, sobre la vida... que despertà l'entusiasme del públic. Antichrist, és fruit d'una etapa de depressió de von Trier (molts diuen que encara no n'ha sortit i que anava més sedant que sedant per Cannes): viatge a la foscor, un malson...però d'una atmòsfera hipnòtica, malsana i ben aconseguida.... la frase 'Soy el mejor director del mundo', del sr. von Trier passarà a la Història del Festival de Cannes.... (jo estic força d'acord amb la frase!!).

Dimecres, 20 de maig

Los abrazos rotos es projecta a Cannes amb ganes d'emportar-se premi. Agradà a públic i crítica, tot i que no entusiasmà. Almodóvar explicà que el film és una metàfora de la transició; sí, Pedrito se'ns posa polític i anuncia que el seu següent film serà -probablement- al voltant de la Guerra Espanyola...tot i que la comedia també el tempta.

Dijous, 21 de maig

Cannes es col·lapsa amb la visita de Tarantino i Pitt, Inglorious Basterds, és un spaguetti western con iconografia nazi més de diàlegs que d'acció, tota declaració d'amor al cinema, amb cinema dins del cinema i que ha filmat, per primer cop, a Europa.... un film que re-inventa a Tarantino sense deixar de ser Tarantino.

Divendres, 22 de maig

Si aquest any Cannes se'ns presentava sanguinolent i violent, el rei del mal rotllo europeu és, sense dubte, Michael Haneke... així que per a no defraudar-nos, presentà el seu darrer film: Des weisse band (La Cinta Blanca), el director especialista en destapar-nos i mostrar-nos, amb una bofetada, tot l'horror que pot haver en la nostra vida quotidiana ho tornà a fer en aquest film... en un exercici de contenció, de mesura que provoca encara més contundència... tenint en compte que la presidenta del jurat era Isabelle Hupert (gran amiga i protagonista del gran èxit La Pianista el director)...la cosa olorava premi...

Dissabte, 23 de maig

Amb un títol tan suggerent com prometedor Mapa de los sonidos de Tokio de la Coixet, la tercera spanish peli a Cannes d'aquest any...un film de personatges solitaris i sexe, de fet, el sexe com forma de comunicació. Segons la Coixet, té punts de contacte amb Cosas que nunca te dije (a veure si és veritat, perquè últimament a mi no em convenç), de moment, Cannes la va rebre amb xiulets i aplaudiments a parts iguales. L'altre personatge del dia fou el gran -ara una mica perdut- Terry Gilliam i el seu film El imaginario del doctor Parnassus i el molt comentat darrer paper de Heath Ledger....film barroc, desmesurat, imaginatiu...com tot el que fa Gilliam!

Dilluns, 25 de maig

I arriben els premis, la gran Palma d'Or per a Haneke (premi cantat?) i el Gran Premi del Jurat per a Un prophète de Jacques Audiard. Premi a la millor actriu per a Charlotte Gainsbourg (a Antichrist); al millor actor per Christoph Waltz (a Inglorious Basterds); al millor director per a Brillante Mendoza i -la dura i violenta- Kinatay; millor guió per Spring Fever (de Lou Ye) de Feng Mei; premi especial a tota una carrera per Alain Resnais i premi del jurat ex-aqueo per a Park Chan-wook (Thrist) i Andrea Arnold (Fish Tank).... per la es espanyola, res de res...

Per acabar, dues informacions interessants: l'actor català Alex Brandemühl debutà com a director -de moment- de curts amb Rumbo a lo peor, en competició; i Albert Serra (el director català més 'raro' de la història del cinema català, director de El Cant dels Ocells) s'animarà a filmar entre França i Rumania una versió lliure (ai, mare!) del Dràcula d'Stoker .... quina por!!!

·