FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XVI )

·

La habitación de Fermat (2007)

Quan ens trobem davant d'un debut en el cinema tenim un sentiment ambivalent: volem que sigui quelcom innovador, nou, diferent però, alhora, disculpem els possibles errors per la manca d'experiència. Benevolents però exigents. El debut de Luis Pedrahita (el noiet 'gafapasta' del Club de la Comèdia) i Rodrigo Sopeña no podem dir que sigui com el d'Orson Welles però el seu film té ritme, agilitat, capta l'interés... i tot això ja és suficient. Pot ser els actors estan un pél caricaturats, tot té un aire massa teatral (o, directament, transmet 'poca pela') i els girs de guió del final són una mica rebuscats... però tot i això entreté i el film passa volant... el pobre Alejo Sauras es treurà el fantasma del seu paper a Los Serrano? de moment, no...
Valoració: Bé alt

Ice Age 3: El origen de los dinosaurios (2009)

El millor que té la saga Ice Age són els seus personatges, ben perfilats, entranyables i divertits; cada nova edició se n'afegeixen de nous que amplien la família (el gran tema de totes les pel·lícules de la serie) i permeten descentrar-nos dels personatges principals. El GRAN personatge amb diferència, però, és Scrat, el pobre esquirol. En aquesta tercera part està genial, com sempre; té el valor dels grans secundaris: 'roba' la peli als actors principals. Aquesta tercera part està molt per sota de les anteriors, tot sona a repetit, a sentit, tens un 'deja vu' constant. L'humor és més simple, superficial i infantil. Visible però jo crec que la saga hauria d'acabar aquí, no??

Valoració: Suficient
·

Harry Potter y el misterio del príncipe (2009)
Aquest film té la mateixa pega que el llibre, anuncia, anuncia, anuncia un desenllaç, un enfrontament final que acabarà amb l'eterna rivalitat Potter/Voldemor, però que no veurem en aquesta, sinó en la següent. Es tracta d'un film/llibre pont, necessari, però pont. Tot i que la saga cada cop va agafant uns tons més foscos i tenebrosos, més 'adults', el tractament de les hormones 'teen' deixa molt que desitjar.. . Sí, els llibres són més rics, més plens, més compactes, però les pelis són entretingudes... malgrat que en aquesta tens unes ganes de que es precipiti l'acció. Penso que la forma de mostrar-nos la vida de l''innombrable' està desaprofitada.... si ho hagués 'pillat' mr. Cronenberg hagués fet una filigrana com a Spider, no trobeu que té punts de connexió?.

Valoració: Bé

Up (2009)

Una autèntica delícia! Una meravella! Els minuts inicials que resumeixen la vida d’una parella transmeten tants sentiments, tantes evocacions en tan poques imatges que només es pot etiquetar d’OBRA MESTRA. Com en tantes obres de Pixar la història capta l’atenció dels grans i dels petits... però, en aquest cas, el missatge va adreçat directament als adults: de la recerca del somnis, d'allò que volíem ser i acabem sent.. i de que qualsevol recerca no sempe implica marxa lluny d’allò que ens envolta. Meravellosa!
Valoració: Excel·lent

Arrástrame al infierno (2009)

Aquest film és una broma, una broma immensa del sr. Sam Raimi, aquell que començà la seva carrera amb una trilogia gore, histrònica i grotesca com Evil Dead... i que ara, gràcies a la trilogia Spiderman representa el director d’èxit de Hollywood. Feia molts anys que Raimi no treia el gamberro que portava dins (fins i tot, va arribar a fer una peli enganxosa i romàntica sobre el golf amb Costner...la pitjor de la carrera d'aquest director). La que ens ocupa és una història de rabiosa actualitat: treballadora d'una entitat financera que nega un préstec a un bella gitana per aconseguir un ascens laboral...la ‘suposada’ velleta és venga amb una maledicció que la torturarà tooooota la peli. Ràpida, àgil, divertida, grollera i molt escatològica. Tramposa, també...però m’ho vaig passar com feia temps que no m’ho passva... des de que el sr. Krueger feia de les seves a Elm Street.

Valoració: Notable

Enemigos Públicos (2009)
Que Michael Mann és un dels autors/directors més rellevants del cinema nordamericà actual és un fet... i aquest film és una bona mostra de tot el que aquest senyor sap fer: films sòlids, amb actors de forta presència i amb fotografia impecable. Les seves són pelis llargues però que t'agraden que siguin llargues, vols gaudir-ne molta estona!. La persecució implacable del personatge (real) de Johnny Deep (John Dilligenr) per l'agent de l'FBI, Christian Bale (què guapo, senyor!)(Melvin Purvis) podria haver estat d'aquelles que fan època.... però ai, hi ha alguna cosa que falla, no acaba de ser rodona, no se't queda el cos impactat com quan veus Heat o Collateral. Un estil masa forçat (hi ha escenes en que la càmara es mou massa, innecessàriament); el pobre Bale surt ben poc en pantalla, la Cotillard està desaprofitada... però com que som mitòmans: visca Mann!!!

Valoració: Excel•lent

El Círculo (2000)

Film pròxim a la temàtica i estil de la Satrapi, el sr. Panahi, en cada nova pel·lícula seva ens explica 'coses' de la vida iraniana, amb un clar toc de denúncia, de crítica, de qüestionament de les institucions existents en el seu país. Aquest és una film interpretat per dones, amb una clara intenció de mostrar-nos la situació en la que es troben a l'Iran. Sense ser un film dur ni colpidor ens plasma de forma molt clara (quasibé pedagògica) com hi ha pocs drets i moooolts deures si neixes dona en un país com l'Iran.

Valoració: Notable

Buda explotó por verguenza (2007)
La directora d'aquest film -Hana Makhmalbaf- acaba de fer 21 anys i des dels 18 que es dedica a dirigir films continuant la tradició familiar: és filla de Mohsen Makhmalbaf i germana de Samira Makhmalbaf. Aquest film em colpejà: no sé si perquè la cara indefensa, dolça, ingenua i sofrent de la nena protagonista (exepcional!) tocà la meva fibra paternal però em fèu estar amb el cor encongit durant tot la peli. Història dura per parlar-nos dels darrers anys a l’Afganistan, sota el règim talibà... des de la mirada dels infants que assimilen –molt! massa!- tot allò que veuen fer als adults... aquest film fa pensar, inevitablement, amb l’estrofa de Lluís Llach de que ‘quan un infant mata la nostra mà no n’és estranya’. Rodada en format digital, poc cuidada, gens enquadrada... transmet un realisme que encara corprén més. Encara em ressona la frase que pronuncien en un joc (?) infantil (?): ‘muérete, muérete y serás libre’... i l’immensa estàtua de Buda... explota...

Valoració: Notable

·
Anticristo (2009)
Formalment perfecta, una intepretació impecable (sobretot la Gainsbourge). La psicoteràpia del sr. Von Trier ens l’aboca –o, millor- la vomita a sobre de l’espectador. Un film dur, inquietant, angoixant... terrorífic a nivell psicològic. Film arriscat que demana la implicació de l’espectador, deixar-se portar, navegar en el film... Excessivament misògina, com ja és habitual en el cinema d’aquest ‘enfant terrible’ danés... la dona com a culpable de la Vida... tot i això, el seu pròleg i el seu epíleg és d’una bellesa esfereïdora, de les que se’t claven al cervell i tardes anys en oblidar-ho (si és que ho arribés a fer mai).

Valoració: Excel•lent

·
Mapa de los sonidos de Tokio (2009)
Que no, que no, que la Coixet serà molt moderna, postmoderna i ultramoderna, que li agradarà molt l’Antony i tot el que tu vulguis... però no!!. Ens vol transmetre sensualitat, misteri, vol que ens enamorem d’una ciutat que –suposem- a ella l’ha enamorat... però no aconsegueix cap de les intencions proposades. Ni una! I jo crec que aquest és el problema principal de la sra. Coixet té intencions molt clares, allò que ens vol despertar en el seu cap ho veu claríssim... però no és capaç de concretar-ho fora d'ella. La sort és que en les seves primeres pelis aquest fet no era tan evident i a Cosas que nunca te dije, forma i contingut anaven de la mà, però film rera film, pas a pas, s'ha creat una escissió entre contingut i forma que va 'in crescendo'. L'experiement de 'Lost in traslation a la Coixet' no li ha sortit bé...és que ni el cartell, algú/na em pot dir què té a veure el cartell amb el film????. Pel·lícula forçada, manipulada, gens natural, Sergi López: un error de casting. Ella: un gran paper.

Valoració: Bé

·

Distrito 9 (2009) ·

Un a gran sopresa. Un film més complex i amb moltes més lectures de les que es veuen en un primer visionat. Són molts géneres en un únic film: film futurista, postmodern, docu-ficció, missatge polític, ciència-ficció... Des de l'inici -amb el to documental amb el que arrenca- et capta l'atenció i el seu ritme i l'esdeveniment dels fets et fa voler saber més coses, més coses, cap on anirà tot plegat?? Havia llegit crítiques favorables però sempre emmarcant-la en els paràmetres d'un film fantàstic o de ciència-ficció amb la visita i contacte amb els alienígenes de rigor, però, oh! tenint en compte que el director és sudafricà i l'acció passa en aquell país, la 'peli' s'impregna d'aspectes polítics que no esperava... Molt recomanable!!!

Valoració: Notable alt.

·
·