Ara recordo a Quico moltes vegades, i l'afecte que va tenir-me; el recordo quan la meva tia em feia llegir; el recordo en dies de mal temps, quan, refugiats a la masia, o bé al poble, a casa de l'àvia, jo els entretenia amb alguna lectura, i ells estaven al meu entorn en silenci. El més atent era ell; ell em mirava llavors amb la boca oberta, caient-li un fil de bava, interessat en la lectura i meravellat alhora del meu 'saber'. Encara el recordo arrencant per a mi els fulls de l'almanac i fent-me llegir el que portava als dors 'els cantars' i 'les xarades', com deia ell, treballosament, i rient després com un infant.
·
Pobre Quico! Si ets en algun lloc del cel, entre els desgraciats d'aquest món, com hi has d'estar -t'hi tocava de dret-, perdona'm per les vegades que, sense voler, et vaig ofendre. Si algun dia et vaig llençar un terrós de fang, aprofitant-me de la major lleugeresa dels meus peus; si vaig riure'm de tu, quan després t'esforçaves a córrer amb el teu peu coix pel camí sorrenc, blasfemant de no poder-me atrapar; si un dia de Sant Antoni vaig pregar-te, i em vaig enfadar amb tu, perquè et negaves a fer riure la gent amb la teva desgràcia, et demano perdó. He trobat, després, tants intel·ligents malvats, que ara et recordo encara amb més afecte.
Sebastià Juan Arbó (1965)
Narracions del Delta
·
ens estem posant en situacio, eh???
ResponEliminaquè observadora és, srta. Nur!!!
ResponElimina