FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXI )

LA CINTA BLANCA (2009)
El sr. Michael Haneke és el director més conegut d’Àustria. La seva és una filmografia feta de films freds, durs, contundents. En la seva majoria, la violència hi és present. Es tracta, però, d’actes violents quotidians, que succeeixen en un context ‘normalitzat’... això encara els fa més inquietants. La violència en els films de Tarantino sorprenen mil vegades menys que en films de Haneke, en els que sempre arriben quan menys t’ho esperes. En les obres del sr. Haneke, però, no és una violència gratuïta, sovint s’apunten aspectes morals, de lluita de classes, de relacions de poder... La gran validesa, contundència i necessitat d’aquest film (La Cinta Blanca) és que ens mostra d’on va sortir la generació nazi... d’una educació repressiva, basada en el càstig. Sí, els monstres eren humans, i havien estat nens i nenes... sofrents d’una educació inadequada. Imprescindible!
Valoració: Excel·lent

TRES DIAS CON LA FAMILIA (2009)
El cinema català està vivint una bona època, de films discrets, gens crispetaires, sense vocació de masses però que va guanyant premis en festivals de tot el món, amb segell d’autor. Noms com Roger Gual, JD Wallovits, Albert Serra, Cesc Gay... van lligats a un estil naturalista, quotidià, de silencis i converses realistes, que no busquen històries d’impacte sinó arguments que calen i que els recordes passat el temps. Temes com les relacions de parella, familiars, el pas del temps... que recorden a cert cinema francès (de Rohmer, per exemple) però sense els tocs –a voltes- ‘pedants’ d’aquells. Tres días con la familia és el debut de Mar Coll amb una història dramàtica de retrobaments familiars i ‘coses’ que han quedat pendents i que a voltes morim sense resoldre... Espectacular interpretació de Nausicaa Bonnin, que amb paraules justes es menja la pantalla i transmet molt més que d’altres amb grans discursos.
Valoració: Notable alt

ALICIA EN EL PAIS DE LAS MARAVILLAS (2010)
En aquest blog hem comentat molts cops que era una de les pelis més esperades en anys... el caramel d’Alicia en mans de Tim Burton podia ser una bomba. Les fotografies i el trailer ens feren veure un ‘tros’ de l’espectacle que ens havia d’arribar: estètica barroca, tremendament imaginativa, maquillatges i vestuaris grotescos, presència de clàssics de l’univers burtonià com Johnny Depp o Elena Bonham Carter... tot plegat inflava expectatives que, malauradament, s’han desinflat un cop vista. A Burton l’estimem i ansiem que ens torni a portar obres mestres com ja fèu anteriorment, però la ‘seva’ Alicia no està en aquest grup. Un Alicia massa perduda, un sombrerero loco amb massa protagonisme i gens esbojarrat, secundaris sense força i un final a ‘lo’ Crónicas de Narnia (l’escut d’Alicia és tremendo!)... Si us plau, Tim torna a l’stop motion, t’enyorem!!
Valoració: Bé

LOS EXTRAÑOS (2008)
Aquest és d’aquells films que el veus sense esperar gran cosa, penses que és l’enèssima peli de psicòpates que ataca una aparent residència familiar. I sí, és això, però hi ha algunes coses que la fan diferent, no molt, però sí una mica diferent. Novetats com: que no ens expliquen res del grup de psicòpates atacants (fent-los més irracionals), una resolució poc clàssica, una atmòsfera molt inquietant i malrotllera. No és Funny Games (del Haneke) però per a passar una (mala) estona està força bé i més si tenim en compte que és una opera prima, de Bryan Bertino, que ja prepara la segona part. A més surt la guapa Liv Tyler (potser massa guapa i tot!). No es tracta de buscar-li explicacions, és un film que va directe a la part emocional, de quan et quedes sol/a a casa i sents sorolls fora o algú truca al timbre a mitjà nit... brrrr!
Valoració: Bé alt

REVOLUTIONARY ROAD (2009)
He de confessar (si no ho havia fet ja!) que el sr. Dicaprio em provoca molta mandra i que, generalment, la seva participació en films són un error de casting (sí, així de xulo i prepotent us ho dic!). La seva cara eternament juvenil provoca poca credibilitat... i ara està de moda! I grans directors com Scorses l’estan fent el seu actor ‘fetitx’, i enllaça estrenes sense parar. Jo el preferia a Qui estima Gilbert Grape?, la veritat. Aquest film de Sam Mendes (el d'America Beauty i marit de Kate Winslet) significava el retrobament de Dicaprio/Winslet després de Titanic.... buf! Encara feia més mandra. Afortudanament, la peli funciona mlagrat ell... per un guió potent sobre el somni americà (un altre cop), sobre aquells somnis i projectes de vida que ens marquem i no sempre aconseguim i que es mostra en uns diàlegs i situacions creïbles i intensos. Una bona peli!
Valoració: Notable

ULTIMATUM A LA TIERRA (1951)
Aquest film l’havia vist feia moooolt temps i m’ha encantat revisionar-lo i més després de que n’hagin fet un remake, amb el rostre de Keanu Reeves (què perdut el tenim, pobre!), la moderna no l’he vist però aquest és un molt bon exemple del cinema de serie B sobre extraterrestres i invasions marcianes que eren formes encobertes de parlar de la guerra freda i de la por ianqui a un atac de la Unió Soviètica. La gran novetat, però, és que els visitants estan farts de que ens matem entre nosaltres i porten un missatge de reconciliació... òbviament, els humans no saben entendre-ho i la lien, com sempre!. Malauradament, aquests films no aguanten massa bé el pas del temps, però això els fa precisament entranyables i simpàtics!.
Valoració: Bé

LA ISLA INTERIOR (2009)
Des de que Félix Sabroso i Dunia Ayaso filmaren la seva peli debut Perdona, bonita, pero Lucas me quería a mi (1997) han passat molts anys i com la majoria d’artistes ‘petardos’ (a Almodóvar també li passà) arriba un moment que necessiten saber que poden fer quelcom seriós, deixant enrera l’humor gruixut, marcadament sexual i petardo, sobretot, petardo. Aquest gir dramàtic el van apuntar amb la radiografia de l’època del ‘destape’ a Los años desnudos i es confirma, plenament, amb la peli que ens ocupa. La isla interior és un film dramàtic sobre una família a-normal, però molt, molt a-normal. Un unitat familiar que es troba en el límit de la salut mental (si no la superen en alguns casos) amb un actors i actrius en estat de gràcia: Candela Peña (ens agrada!), Cristina Marcos, Alberto San Juan, Gerladine Chaplin... tot el repartiment està espectacular en uns personatges freakies, freakies... però en uns diàlegs i situacions que colpegen l’ànima. Val molt la pena!!
Valoració Notable alt

COVARDS (2008)
El debut de José Corbacho i Juan Cruz fou una gran notícia, Tapas va ensenyar-nos una vessant de l’eternament humorista sr. Corbacho totalment desconeguda. Un film fresc, natural que transmetia moltes coses de la Vida amb petits apunts, amb poques pinzellades... tot això gràcies a un grup d’actors i actrius immillorable. El llistó, després d’aquest debut, estava molt alt però els directors -valents ells!- s’atreviren amb un tema delicat: el de l’assetjament escolar. Covards ens vol transmetre que sobre aquest tema hi ha molts nivells de lectura però tots van a parar cap a una manca de valentia dels participants: els assetjadors, la víctima, els pares, els professors... la societat, en general. La pena és que a l’hora de mostrar-ho es fa de forma superficial, amb poc anàlisis, excessivament estereotipat. La gran troballa és veure a Paz Padilla en un paper seriós... i els grans Elvira Mínguez i Lluís Homar!!.
Valoració: Suficient

SYMPATHY FOR LADY VENGEANCE (2005)
Aquest film tanca la trilogia de la venjança de Chan-wook que començà amb Sympathy for mr. Vengeance (2002), continuà amb Old Boy (2003)(la millor de les tres!) i es tancà amb Sympathy for lady vengeance (2005). El director té simpatia pels venjatius perquè es tracta de persones torturades en el passat i que mereixen una venjança com Dèu mana!. Són pel·lícules dures, violentes, rascant el cinema gore en alguns punts però amb una poesia visual que les fa fascinants. Aquesta tercera part de la trilogia utilitza de forma magistral la narració fragmentada amb uns resultats espectaculars, ja que poc a poc anem destapant la vida d'una protagonista que desitja venjar-se d'un assassí de nens, però també de la resta de personatges del film... Aquest film té sentit si assumim la trilogia sencera -tot i que són històries autònomes i deslligades- aconseguint edificar una obra contundent, sòlida i magistral. Una meravella!!!

Valoració: Excel·lent

IRON MAN 2 (2010)
Iron Man, la primera part, va aconseguir lligar realitat i ficció en la figura de Robert Downey, Jr. . Un paper de solter ric canalla, gamberro i xuleta que ho té tot a la vida però que el seu estil de vida impulsiu i rauxat no sempre fa que valori allò realment important...aquest anàlisi el faig jo, eh? En el fons, es tractava d’una nova peli de super-herois, en aquest cas d’Iron Man. En aquell cas, sense ser massa exigent, m’ho vaig passar bé veient-la i amb aquest record vaig anar a veure la segona ... buf! Tot aquell estil, aquell ambient cool, aquell sentit de l’humor de la primera, s’havia transformat –en la segona- en un film llarg, avorrit i amb poca xispa (per a dir-vos que vaig fer algun cop de cap!) i amb els secundaris més desaprofitats de la història del cinema: Scarlett Johanson i Mickey Rourke fan pena!. Una llàstima! Crec que a la tercera (que amenacen en fer-la en 3D!) no m’enganyaran!
Valoració: Insuficient

HABITACION EN ROMA (2010)
Afirma el sr. Medem que està passant per una etapa molt femenina ... i les seves 2 darreres pelis així ho confirmen: Caótica Ana i Habitación en Roma. Malauradament, per molts/es es tracta dels seus pitjors films. Jo crec que el cop mediàtic i social que va rebre a l'estrenar La pelota vasca ha ‘tocat’ la capacitat d’inspiració de Julio Medem (és una opinió meva, eh?) i des de llavors (el director va estar temps allunyat de la premsa) el seus films no acaben de ser tan rodons com els de la seva primera part de la seva filmografia. Les crítiques parlen de films erràtics, desordenats, caòtics, sense un to emotiu clar i definit. He vist 2 cops Habitación en Roma i reconec que la segona em va agradar més que la primera... la música omnipresent (despistant per a molts crítics) que el primer cop em molestava, en la segona em va atrapar i la compositora Jocelyn Pook s’ha guanyat un post!. No, el sr. Medem no està tan inspirat com altres cops, però la valentia d’un film com aquest que succeeix en una habitació (però que enllaça amb el món amb estratègies narratives genials: internet, fotografies) fa mantenir la corona d’autor cinematogràfic al sr. Medem i afirmar que continua sent una de les veus més originals, personals i potents de la península. A Room in Rome li manca passió però ens ofereix unes interpretacions valentes, d’alt risc d’unes actrius espectaculars (sobretot, Elena Anaya!). La línia femenina de Medem el continuarà en el seu següent projecte i en el que fa molts anys que hi treballa: la vida d’Aspasia (patirà el mal Amenábar?) de la que es parla en Habitación en Roma. Film sensible, íntim, bell, estètic, impactant i valuós, molt valuós!! (i el cartell d'Ouka Lele és fascinant!)
Valoració: Notable Alt.

PRINCE OF PERSIA. LAS ARENAS DEL TIEMPO (2010)
Aquest film ens planteja 2 preguntes inquietants: Què fa Jake Gyllenhaal en aquest film? Què fa Mike Newell en aquest film? El primer, era un dels actors de culte de molts films amb una trajectòria molt interessant, fins que arribà aquesta. El segon, porta des dels anys ’60 del segle passat treballant-se una filmografia amb pelis com Cuatro bodas y un funeral i Donnie Brasco, donant un aire elegant en els seus films, fins que arribà aquesta. Film avorrit, estereotipat, monòton, previsible i amb un Gyllenhaal inflat de múscul i mirada- suposadament- profunda. Ja sabem que és de génere fantàstic i vol retre homenatge a Prince of Persia (joc al que vaig estar molt enganxat!) però tot plegat és d’una manca de realisme insultant. Les úniques escenes salvables, per la seva part tècnica són les escenes en que s’activa la daga màgica i es manipula el temps... la resta, totalment descartable!
Valoració: Insuficient

·

·