divendres, 30 de juliol del 2010

SITGES'10 (1): PREPARANT-NOS !!

·
Sí amics i amigues ... ja ha passat un any i ja el tornem a tenir aquí! El Festival més guai del món torna a prepar-se per a oferir una bona programació i un bon festival ... El Festival de Sitges calenta motors !!!
·
Ho fa avançant-nos les línies de la seva programació (tot i que encara no està 'tancada'): el mite vampir; les noves temàtiques del gènere fantàstic; cinema amb violència explícita; el cinema d'autor. Seguint aquestes 4 línies mestres les desenes de pel·lícules que esperen ser vistes a Sitges hi encaixen.
·
Així, podrem gaudir de:
Outrage, el darrer film de Kitano
A woman, a gun and a noodle shop, del gran Zhang Yimou (remake de Sangre Fácil del Coen bros.)
The new daughter,
de l'espanyol Luis Berdejo
(amb Kevin Costner)
A Serbian film, de Srdjan Spasojevic, violència a 'manta'
Easy Money, de Daniel Espinosa
adaptant a l'escriptor de novel·la negra Jen Lapidus
Dream Home, de Pang Ho-cheung, exemple de cinema asiàtic radical
The Last Exorcism, de Daniel Stamm,
sorpresa als festivals de Berlin i Cannes
Kaboom, de l'interessant Greeg Araki
Rubber, de Quentin Dupieux,
sobre un pneumàtic abandonat assassí ... (!?)
Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, d'Apichatpong Weerasethakul, guanyador de Cannes d'aquest any.
Los ojos de Julia, de Guillem Morales
amb Belen Rueda i Lluís Homar
Agnosia, d'Eugenio Mira (mestre de curts!)
O Apóstolo, de Fernando Cortizo:
spanish, stop motion i en 3D !!

... i moltes, moltes ... moltes 'coses' més !!!!
ja ens podem anar preparant !!!
·

YO ODIO ESA SIESTA...

Yo odio esa siesta. Me tumbo con mi odio en la cama, y la abuela oscurece el dormitorio y va cerrando las puertas una tras otra: la puerta del dormitorio, la puerta del vestíbulo, la puerta de la entrada. Durante dos horas no me dejan de la oscuridad. Tengo miedo de dormirme. La abuela quiere embrujarme. Me niego a caer en su profundo sueño de amapola en el que no soy nada, en el que estaré muerta mientras duerma. El sueño nada por el dormitorio y roza ya mi piel. Todo es más profundo de lo que soy capaz de soportar. Hay mucha espuma arriba, en el cielo raso. Bandadas de pájaros desgarran el agua. Hay mucha hambre en sus picos. Se abalanzarán sobre mí y me picotearán la piel y me gritarán eres cobarde y vacía. Y yo me despertaré sin ánimos ni miedo.
·
El sueño me imprime su olor a moho en la cara. Huele como las faldas de la abuela, a amapola y a muerte. El sueño es el sueño de la abuela, el veneno de la abuela. El sueño es muerte.
·
Yo le digo que aún soy una niña. Ya he querido morir varias veces, pero no ha sido posible. Y ahora estamos en pleno verano, y bandadas de pájaros desgarran el agua. Y ahora no quiero morir, ahora me he acostumbrado a mí misma y no puedo detenerme. Levanto la manta con un gesto brusco. Mucho aire fresco roza mi sudor. La cama es tan ancha y grande, la cama es tan blanca y vacía que estoy echada en medio de un campo de nieve, en medio de una noche glacial, congelándome.
·
La puerta del patio rechina, la puerta del pasillo cruje, la puerta del vestíbulo grazna, la puerta del dormitorio se abre de golpe y choca con el armario. La abuela está en el dormitorio. Levanta las persianas ruidosamente. Fuera es de día. El verano hace humear el plumaje de las aves de corral.

Herta Müller (Nobel de Literatura 2009)
(1984) En tierras bajas


·

dijous, 29 de juliol del 2010

ENYOR DE LA DAMA SE ESCONDE

·
Sí, avui tinc enyor de La Dama se Esconde, els recordeu? Al Ciutadà K aquest grup se li va arrapar a l'ànima i no l'ha abandonat mai... els anys han passat però els seus acords, les seves lletres, el seu estil -tot i que desfassadet, la veritat!- em fan 'botar' el cor, moure els peus ... i volar!!!
·
Per als/les que no sabeu qui són (que segur que sou molts i moltes!), La Dama se Esconde era un duo musical format per Nacho F. Goberna (cantant) i Ignacio Valencia, ambdós de Donostia. La seva pre-història fou el grup Agrimensor K (ui, similitud amb el Ciutadà K), un dels grups musicals més destacats de principis dels anys '80 en el País Basc; aquest grup tenia un to marcadament sinistre amb els '2 Ignacios' i el bateria José Manuel Gandasegui ... Agrimensor K només va enregistrar 2 LP: Principio y fin (1982) i ¿Juegas al escondite? (1983) ... després el grup es va desfer; de les cendres d'aquest el sr. Goberna i el sr. Valencia van marxar a Madrid i fundaren: La Dama se Esconde.
·
L'any 1985 (precisament l'any en que el grup -també de Donostia- Duncan Dhu gravava el seu primer treball) editen: Avestruces (un mini-LP) ... un any després Armarios y camas (produit pel mateix Nacho Goberna).
·
El reconeixement popular arribà amb La tierra de los sueños (1988) que incloïa les perles de la seva creació: Cuatro direcciones y La tierra de los sueños... la de cops i cops que les vaig ballar, totalment enbogit, en trance ... literalment, ens transportava a una altre lloc!!
·
L'època de LDSE (com es resumien ells) era temps de New Wave, de movidas, d'Heroes de Leyenda (com a cançó-icona), el pes dels aires anglosaxons eren evidents: Joy Division, The Cure, The Mission .... La Dama se Esconde ho incorporava tot per a oferir-nos melodies potents, lletres críptiques i poètiques, imatges visuals, atmòsferes sonores, ritmes 'poperos' amb profunditat de conceptes ... La potència en directe del gran Goberna (i la resta de grup) eren brutals ...
[Comentari de Vida (dedicat a Polita): el Ciutadà K els va gaudir en directe i va anar acabat el concert a saludar-los i rebre un autògraf que és un de taaaants tresors que encara guardo].
·
Després del primer treball la popularitat de La Dama se Esconde va anar decaient en cada nou treball: Coge el viento (1989), Lejos del puerto (1990), De colores, tu color (1992), Hoy (1993) ... i el 1995 gravaren la seva darrera cançó: 'A años luz', que acompanyava un recopilatori de 1999: Lo mejor. Ells van marxar però les seva música perdura ...
·
I des d'aquell any ... la Dama ... va desapèixer. No van fer declaracions. Ni aparicions públiques. No van haver concerts revivals. Ni noves cançons, senzillament, es van esfumar.
·


·
Afortunadament, per a que deixar-nos menys orfes el sr. Goberna ha continuat fent 'coses', però segons ell no en la música perquè no tenia res a explicar... El senyor és un artista 'como la copa de un pino' (aquí teniu una interessant entrevista).
·
El silenci es trencà l'any 2002 amb Transparente.... i esperà 8 anys més per a editar Un bosque de té verde, aquest 2010. Es tracta d'un LP amb les perfectes lletres de 'la Dama', potser amb ritmes menys enganxosos, potser menys 'poperos', més madurs ... però atmosfèrics, profunds i enriquidors com ho eren abans... sense dubte, l'ànima de La Dama se Esconde era el sr. Nacho Goberna.
·
No em direu que aquesta cançó (Un cuento) que us deixo no és una meravella!!

·
Enyor de La Dama se Esconde però encantats amb la presència del sr. Goberna !!!
·

dimecres, 28 de juliol del 2010

SRA. MYRIAM NEGRE, CALEIDOSCOPIS

Producimos desde el centro sagrado de nuestra células madres,
multiplicando nuestro ser hacia la circunferencia del infinito.
Así recordamos que somos sistemas dentro de sistemas,
que formamos parte del Todo y que Todo está en nosotros.
Nos desplegamos en círculos abriendo puertas
a zonas íntimas de nuestro ser,
donde duerme el inconsciente colectivo,
para despertar de la ilusión y hacer consciente nuestra real-edad.
Comienza aquí un viaje hacia nuestra esencia,
donde no existe principio ni fin,
donde la única guía es nuestra indecible sabiduría interior
forjada en círculos durante milenios.
Abriendo y cerrando, viviendo y muriendo, expandiendo y contrayendo.
Volviendo a empezar. Sangrando.

Proposición 2. Encarnar el aprendizaje
Myriam Negre

divendres, 23 de juliol del 2010

DESCOBRINT LA SRA. HANNE HUKKELBERG

·
La sra. Hanne Hukkelberg (1979) ve de Noruega (tota nòrdica, ella!) i és una autèntica noia-orquestra que toca múltiples instruments, a més de cantar. Als 3 anys ja cantava i tocava la bateria mentres el seu pare l'acompanyava al piano. La seva educació musical girà al voltant de la música clàssica (va estudiar a l'Acadèmia de Música d'Oslo), però en la seva etapa adolescent fou vocalista de grups rock, metal i free-jazz.... arribant a ser cantant del reconegut grup de doom metal: Funeral.
·
En el seu primer treball -Little things (2004), que li va costar 2 anys de feina- es va dedicar a anar en bicicleta per tot Oslo bucant sons (és la tècnica: 'found sounds') i enregistrar-los al disc, sons de bicicleta, de copes, de pluja, d'una màquina d'escriure... . És una noia eclèctica, la Hanne! en el seu treball va barrejar pop, electrònica, sons de la vida quotidiana i veu amb aires jazzy.
·
Després de 3 anys -en el 2007- edita el segon treball: RykestraBe 68 (que és l'adreça de Berlín on està l'estudi de gravació on enregistrà el disc); en aquest treball continua el seu esperit eclèctic però afegint tocs bossanova i rock amb l'objectiu conceptual de transmetre el que va sentir vivint a la capital alemanya (els sons quotidians continuen presents!).
·
Molts i moltes la van descobrir en la BSO de Las Crónicas de Narnia: El principe Caspian (2008) cantant la dolça Lucy als crèdits finals
.
L'any passat va editar el que és -fins ara- el seu darrer treball: Blood from a stome (2009), en el que deixa el caire més ingenu, arriscat i intimista dels primers treballs per a aproximar-se al rock una mica més dur.
·
La comparació amb la Björk és inevitable però l'estil de la Hanne és menys fosc, agressiu i torturat que el de la cantant islandesa; la música de la sra. Hanne Hukkelberg és un música onírica, refinada, vanguardista, fràgil, màgica i absorbent ... a finals de l'any passat va visitar Catalunya deixant clar la seva força en directe.
·


Un gran descobriment, la Hanne !!!
·

dijous, 22 de juliol del 2010

CONTRA DEU ... (2)

·
Tres mil años lo atestiguan, desde los primeros textos del Antiguo Testamento hasta el presente: la afirmación de un Dios único, violento, celoso, pleitista, intolerante, belicoso ha causado más odio, sangre muertes y brutalidad que paz... El fantasma judío del pueblo elegido que legitima el colonialismo, la expropiación, el odio, la animosidad entre los pueblos, además de la teocracia autoritaria y armada; la referencia cristiana a los mercaderes del Templo o a un Jesús paulino que pretende venir para blandir la espada, lo que justifica las Cruzadas, la Inquisición, las guerras religiosas, el Día de San Bartolomé, las hogueras, el Índice, pero también el colonialismo mundial, los etnocidios norteamericanos, el apoyo al fascismo del siglo XX, la omnipotencia temporal del Vaticano desde hace siglos hasta en los mínimos detalles de la vida cotidiana; la reivindicación clara en casi todas las páginas del Corán de una llamada a acabar con los infieles, su religión, cultura, civilización, pero también con los judíos y los cristianos, ¡en nombre de un Dios misericordioso! Tenemos aquí varias pistas que nos permiten profundizar la idea basada, justamente, en qu debido a la existencia de Dios todo está permitido, en él, por él, en su nombre, sin que a los fieles, al sacerdocio, a la gente común o las altas esferas se les ocurra que allí haya algo censurable...
·
Si la existencia de Dios, más allá de su forma judía, cristiana o musulmana, impidiera, por poco que fuera, el odio, la mentira, la violación, el saqueo, la inmoralidad, la malversación, el perjurio, la violencia, el desprecio, la maldad, el crimen, la corrupción, la pillería, el falso testimonio, la depravación, la pedofilia, el infanticidio, la canallada, la perversión, habríamos visto no a los ateos -puesto que son intrínsicamente viciosos-, sino a los rabinos, curas, papas, obispos, pastores, imanes, y con ellos a sus fieles, todos sus fieles -y son muchos...-, practicar el bien, sobresalir en la virtud, predicar con el ejemplo y demostrarle al perverso sin Dios que la moralidad se encuentra de su lado: que respetan punto por punto los Diez Mandamientos y obedecen los mandatos de los suras elegidos, y por lo tanto no mienten ni saquean, no roban ni violan, no levantan falsos testimonios ni matan -mucho menos fomentan atentados terroristas contra Manhattan o expediciones punitivas en la franja de Gaza y no ocultan las prácticas de sus curs pedófilos-. ¡Veríamos, entonces, que sus comportamientos impecables y ejemplares serían capaces de convertir a los fieles a su alrededor! En lugar de eso...


Michel Onfray
Tratado de ateología
(2006:57-59)
·

EL MILLENIUM DEL SR. DAVID FINCHER

·
Sabíem poques coses del sr. Fincher després d'haver estrenat la sòlida i fascinant (però irregular) Zodiac, el film sobre la malaltissa obsessió durant molts anys -real!- d'un poli per enxampar a un psicòpata.
·
Sabíem que estava treballant en un film sobre Facebook, sí, heu llegit bé, a l'octubre s'estrenarà la visió que en té el sr. Fincher sobre aquest fenòmen amb el títol de The Social Network i en el que podrem saber com -Mark Zuckerberg i altres amics/gues de Harvard- van inventar una de les eines que ha revolucionat el món d'internet...
·
El sr. David Fincher ha estat l'escollit per a fer la versió USA de la trilogia d'Stieg Larsson: Millenium... quan aquí encara tenim en pantalla les versions nòrdiques que se n'han fet, allà ja preparen la seva particular versió. El primer film estarà basat en el primer llibre que als EEUU porta per títol The Girl with the Dragon Tattoo (La chica con el tatuaje del dragón). El guió és a càrrec de Steve Zaillian (que també fèu el d'American Gangster o Gangs of New York, per exemple).
·
La principal expectativa d'aquest projecte està en el repartiment, sobretot en saber qui serà la nova Salander. S'ha especulat que Carey Mulligan, Natalie Portman, Ellen Page, Mia Wasikowska, Scarlett Johanson o Kristen Stewart volien optar-hi, però el sr. Fincher -de moment- vol una actriu desconeguda del gran públic. Pel que fa a Mikael Blomkvist tot apuntava a Daniel Craig, però problemes d'agenda impedeixen que estigui en el projecte.
·
Certament, és ben lícit preguntar-nos sobre la necessitat de fer-ne un remake...conscient d'això, el director ja ha avançat que no es tracta d'un remake sinó d'un 'nou punt de vista'. El que està clar és que la història, l'atmòsfera, els personatges del llibre estan pròxims a l'estètica del sr. Fincher, si tenim en compte Seven, El Club de la lucha o Zodiac (sobretot aquesta!!!).
·
Òbviament, d'imatges del nou projecte de David Fincher no en tenim, però sí del penúltim, la peli sobre Facebook que us comentava ... aquí teniu 2 tràilers... el primer, amb una versió sorprenent per a coral del clàssic Creep dels Radiohead (a càrrec de Scala & Kolacny Brothers...els haurem de vigilar de ben a prop a aquesta gent!!).


dimecres, 21 de juliol del 2010

'EL TERCER MUNDO MEJORA A PESAR DE NUESTRA AYUDA'

·
Mi carrera ha consistido en aprender hasta creer que sabía algo y después seguir investigando hasta que los hechos me han obligado a desaprenderlo. Y vuelta a empezar...

Es el método científico.
En ese proceso he tenido que enfrentarme a quienes aún preferían seguir convencidos de lo que los hechos desmentían.

Por ejemplo.
Aún no sé si me fui o me echaron del Banco Mundial, la principal organización de ayuda al desarrollo en el tercer mundo.
¿Por qué se fue o le echaron?
Cuando acabé mi doctorado en em Massachusetts Institute of Technology, elegí trabajar en el Banco Mundial, porque estaba convencido de que era el modo más efectivo de ayudar a los pobres del planeta.
¿Y ahora cree que no lo es?
Ahora me fijo más en los hechos que en las buenas intenciones. El Banco Mundial, como la mayoría de las instituciones de ayuda al tercer mundo, carece de accountability (no rinde cuentas por lo que hace a nadie) y de feedback (respuesta de los afectados por las acciones). Y ninguna organización humana es efectiva si no comprueba los efectos de sus acciones y después rinde cuentas por ellos.
¿El Banco Mundial no estudia los efectos de sus ayudas?
No toma datos sobre el terreno. Lo sé porque yo participé en la decisión y la gestión de créditos estructurales, los otorgados a cambio de que el país que los recibe obedezca las instrucciones del banco.

¿Esos créditos no son efectivos?
Se otorgan a países pobres desde los años ochenta, y por eso todos los técnicos de la reunión ya sabíamos que no servían -ni sirven- para nada. Al contrario, muchas de esas ayudas son includos contraproducentes.
·
¿Por qué?
Perpetúan dictaduras, alimentan corruptelas, prolongan desigualdades, desincentivan reformas estructurales y mantienen burocracias estériles e inoperantes.

Por ejemplo.
Aprobamos créditos a Camerún, donde el dictador Paul Biya lleva algo así como treinta años aterrorizando a la población con armas compradas gracias a ese dinero... ¡¡¡que recibe pese a ser productor de petróleo!!!

¿Pagamos con nuestros impuestos las torturas de los cameruneses?
Así es. Y esa es la lección de la investigación económica: las buenas intenciones no logran por sí solas buenos resultados. Ante los datos, tuve que considerar con humildad la posibilidad de que nuestra ayuda perpetuase -y perpetúe hoy- el subdesarrollo.
·
¿Por eso no pudo seguir en el banco?
Y porque en el 2001 escribí un libro que acabó por hacer mi presencia allí insostenible.
·
¿Podemos hacer algo por los pobres?
Ser humildes: aceptemos que el tercer mundo saldrá -muchos países ya han salido y otros están saliendo y saldrán- de la pobreza por su propio esfuerzo: sin nuestra ayuda y a menudo a pesar de nuestra ayuda.
·
Va a romper usted el corazón de muchos abnegados cooperantes y ONG.
Hay pequeñas ayudas efectivas, pero yo aquí me refiero a esos programas '100 pasos para acabar con el analfabetismo' con enorme dotación que gestionan organizaciones autocráticas como el Banco Mundial.
·
¿Nos invita usted a no hacer nada?
Puede ayudarse, sí, en áreas muy concretas como la salud: una vacunación, por ejemplo, o un programa de becas específico.
·
¿Podemos ayudarles a ayudarse?
Sí, pero no tanto como creemos. Ese mentalidad de que sólo nosotros podemos salvar al tercer mundo es paternalista. Los pobres no necesitan caridad, sino trato de tú a tú y que les dejemos competir con nosotros.
·
¿Por qué está tan seguro?
Porque está sucediendo: no sólo en India y China, casos palmarios de que la única auida efectiva al desarrollo es la que se dan a sí mismos; también prosperan países africanos donde los teléfonos móviles e internet se extienden con eficacia y crean sin nuestra ayuda un crecimiento sin precedentes.
·
¿Qué hacer para ayudar, pues?
Tratar al tercer mundo como iguales: darles reglas de comercio justas sin los aranceles que imponemos a sus productos. Darles menos limosnas y más oportunidades de competir con nosotros sin hacer trampas.
·
Es más barato darles ayudas que dejarles vender su feruta más barata que la nuestra.
Es parte del problema. Fíjese en que Latinoamérica hoy prospera por el talento de los latinoamericanos gracias a mercados más abiertos. No ha sido ninguna ONG ni institución humanitaria: ha sido su trabajo.
·
Cada cinco minutos muere un niño de hambre en el tercer mundo.
¡Eso es una estupidez! Como si los niños africanos no tuvieran padre y madre responsables como nosotros. Tras esas ñoñerías para sacarnos dinero y perpetuar instituciones ineficientes hay, además una nefasta mentalidad de paternalismo neocolonial o, si prefiere, de imperialismo humanitario.
·
También hay estados fallidos.
Otro intento de maquillar nuestros intereses estratégicos con el disfraz de las buenas intenciones: militares, pero buenas. Recuerde que los estados y sus ejércitos no tienen amigos, sino intereses.... Así que no crea que si ayudamos es gratis


Lluís Amiguet entrevista a William Easterly
(director de l'Institut d'Investigació del Desenvolupament
de la Universitat de Nova York),
publicada a La Contra de La Vanguardia avui 21/07/10
·

dimarts, 20 de juliol del 2010

'INCEPTION', LA NOVA DEL SR. NOLAN

·
A un director de cinema fa 10 anys que li voltava una història pel cap i per fi l'ha pogut realitzar; es tracta del director de Memento, Insomnia, el Prestigio, Batman Begins, el Caballero Oscuro ... el sempre interessant Christopher Nolan!!, que el proper 30 de juliol farà 40 anys.
·
El sr. Nolan va realitzar un dels debuts més espectaculars i prometedors que es recorden amb l'obra de culte: Memento (de visió obligada!) ... després vindria la revitalització de Batman, amb una nova visió, una nova perspectiva més madura, sòlida i adulta (amb permís del sr. Burton), n'ha fet 2 parts i ja prepara la tercera.
·
La que ens ocupa porta per títol Inception (o Origen en espanyol) amb un pressupost enorme i una 'tirada a la piscina' per a una història que rasca el surrealisme d'un thriller sobre els somnis... Llàstima que el protagonista principal sigui el sr. Dicaprio (al final, faran que em caigui bé i tot!) però quina sort que hi surti l'Ellen Page (què mona!); les imatges que hem pogut veure en el trailer son impressionants !!!
·
Aquí us el deixo ... quines ganes de veure-la !!!

dilluns, 19 de juliol del 2010

SR. PIERRE ASSOULINE

·
El sr. Assouline (Casablanca, 1953) és un personatge cabdal del periodisme cultural europeu. Ha escrit novel·les (4), biografies (10, d'Hergé, Cartier-Bresson, Simenon...), ha treballat a la revista literària Lire 10 anys i 4 fent de director ... i des de fa 4 anys que el seu blog -La République des Livres dins del web de Le Monde- s'ha convertit en un punt de referència aconseguint milers de lectors.
·
El sr. Assouline fa 4 anys no sabia enviar ni un e-mail i ara el seu blog és del més visitats a França. Aquest intel·lectual sovint es troba defensant -davant de la premsa escrita, 'seriosa'- allò que s'escriu als blogs o es troba per internet; en aquests moments -per a ell- és la premsa escrita la que ofereix més informació errònia i intoxicada; en canvi, gràcies a la tecnologia 2.0 tot allò que es publica a la xarxa pot ser revisat, reescrit, corregit: "el blog es el medio más riguroso porque cuando cometo un error u omisión, enseguida hay algún lector que me lo hace notar y lo corrijo al instante, mientras que la prensa en papel perpetúa las equivocaciones", afirma el sr. Assouline.
·
Davant dels crits al cel que clamen els puristes "de que els llibres s'acaben", "de que el llenguatge està fatal per culpa d'internet" ... el sr. Assouline està preparant un llibre imprès en paper sobre els comentaris dels visitants del seu blog (la xarxa retorna a Gutenberg) i ell afirma que aquell espai de conversa, de prendre un cafè i parlar... aquell espai, ara el trobem a la xarxa (gràcies als blogs, als xats, als mails).
·
Llàstima que el nostre domini de la llengua francesa no és prou bo com per a poder-lo copsar com voldríem, però el sr. Assouline diu 'coses' interessants...

AQUELL ESTIU DEL '36...

·
Avui fa 74 anys d’una sublevació militar (no fou una guerra civil!!) que s’emportà per davant 40.00 persones en un estiu... en un estiu! Aquell estiu del ’36, iniciat un 18 de juliol significà l’obertura d’una porta que encara no s’ha tancat.
·
La porta de la misèria, de la por, de la intolerància, de les venjances, de la dictadura, del terror. Aquell estiu de 1936 en una veintena de pobles -i en només dos mesos!- 1.200 persones foren assassinades: alcaldes, regidors o destacats sindicalistes.
·
Fa 74 anys que hi ha famílies que encara no saben on està el cos del seu familiar desaparegut. Famílies que a hores d’ara encara no han sabut exactament perquè van assassinar al seu avi, famílies que han preferit dir que l’avi era lladre abans de dir que era d’esquerres.
·
Per a reforçar el discurs de la guerra entre germans (o 'civil') s’ha parlat molt d'enveges i problemes de relacions personals que aprofitaren la situació de guerra per a executar la venjança... investigacions i treballs històrics ens ha fet saber que aquella guerra 'fraticida' (sic) fou un conscient pla per aniquilar sindicalistes, intel·lectuals d’esquerres, defensors de la classe treballadora... Gràcies a la feina del jutge Garzón (sofocada la seva veu per tots aquells que volen que no es digui la veritat), la feina i investigació sobre els crims comesos pels guanyadors entre el 17 de juliol de 1936 al desembre de 1951, desembocà en la xifra de 114.266 despareguts; l’associació ‘todos los nombres’ han recollit 143.353 noms, víctimes del franquisme....
·
El necessari (que no suficient) suport d’una Llei (de la Memòria Històrica de 2007) i una associació: Asociación para la Recuperación de la Memoria Històrica (ARMH) ... farà que mai oblidem i que, encara que els culpables estiguin morts, encara que els botxins ja no respirin, el nostre alé i el nom de tots els assassinats clamaran per aconseguir una dignitat que un estiu (aquell maleït estiu!) els fou arrencada. Encara que hagin passats anys, encara que una transició ens hagi parlat de que no cal 'escarbar'... tenim un deute moral amb tots/es que foren assassinats/des.
·
Per a totes les víctimes del franquisme
el meu sentit i rabiós homenatge! No oblidem!
·
·

·

divendres, 16 de juliol del 2010

ELS ATEUS PATIM ESTRES !!!

Aquests neurocientífics són la pera, la seva obsessió per a explicar-ho TOT mitjançant la biologia, els està portant a llocs insospitats fa unes dècades enrera. Fa uns anys hi havia temes 'intocables' a nivell científic: eren intangibles, eteris, no cossificables i això els feia de mal investigar: l'amor, la passió, la fe... però la classe científica -que és valenta, constant i agossarada de mena!- busca possibilitats per a que tard o d'hora tot allò també sigui motiu d'estudi.
·
En un article publicat a Público (03/04/10) ens deien que 'El cerebro creó la religión para evitar el estrés'. Precisament, en aquells dies estava llegint el Tratado de Ateología (de Michel Onfray, per cert, molt recomanable) i, òbviament, s'establí la connexió...
·
Els autors Lionel Tiger i Michael McGuire han escrit God's Brain (publicat als EEUU al març) en el que -barrejant la biologia evolutiva, les darreres tècniques en neuroimatge i anàlisis de residus cerebrals- ens expliquen que l'experiència religiosa allibera una serie de neurotransmissions i hormones que redueixen l'estrés (com la serotonina, la dopamina o la oxitocina, que donen pau al cervell). En el llibre es comenta com la fe en Dèu i la meditació redueix els símptomes de la depressió i afavoreix l'autocontrol; i que els creients viuen més anys que els ateus o agnòstics.
·
Que la religió és invenció humana ja fa temps que ho sabem (els més religiosos, òbviament, diran que fou injectada per Dèu!) i que ella ens ajuda a soportar tot allò desconegut i fora del nostre abast ... però ens mancaven les proves científiques i aquí les tenim!.
·
Per als autors, els diversos 'ismes' contemporanis, com el comunisme o el consumisme, no generen l'efecte balsàmic que sí tenen les activitats religioses... per molta secularització realitzada al llarg de la història, la religiositat està molt vigent i saludable, els autors del llibre afirmen que la meitat dels científics d'EEUU es declaren creients, un 10% més que fa 100 anys.... com a petita dada, al món hi ha 1.200 milions de catòlics.
·
A mi, aquestes 'coses' tan biologistes sempre m'han fet repelús ... de fa anys (de jove, era un fervent catòlic... quines coses!!!), a l'hora de definir-me a nivell religiós salto de l'agnosticisme a l'ateïsme, però últimament la meva posició és clarament atea. I cada cop entenc més la frase del mestre Buñuel de 'sóc ateu per la gràcia de Dèu', i és que jo m'he fet ateu per culpa seva (de Dèu, no de Buñuel), i és gràcies a la seva 'suposada' existència que jo em declaro ateu... un Dèu que jo tinc com a repressor, constrenyidor, venjatiu, violent... que ens immobilitza a fer res 'aquí' perquè la bona vida està 'allà' (o més enllà, hauria de dir). Sí, jo sóc dels que creu que si Dèu fos real l'hauríem de matar per a que l'humanisme florís plenament, per fi!! I suposo que per culpa d'aquests pensaments meus sóc una persona estressada i amb menys esperança de vida (nyé!).
·
Per als que vulguin viure en l'estrés de l'ateïcisme hi ha molts autors clàssics i fìlòsofs que han parlat del tema com: Feuerbach, Bakunin, Marx, Nietzsche, Freud, Russell,...; però, més contemporànies, us recomano les lectures següents:
·
- Dios no es bueno. Alegato contra la religion de Christopher Hitchens (2008, editorial Debate)
- Dios no existe de Christopher Hitchens (2009, editorial Debate)
- Tratado de ateología de Michel Onfray (2006, editorial Anagrama)
- La puta de Babilonia de Fernando Vallejo (2009, editorial Seix Barral)
- Probablemente Dios no existe de Joan Carles Marset i Gabriel Garcia (2009, editorial Plaza)
- El espejismo de Dios de Richard Dawkins (2008, editorial Espasa Calpe)
·

Germans, que la força ens acompanyi !!

dijous, 15 de juliol del 2010

8 DE MAYO

·
Me tambaleo por las calles como Blondel, el funámbulo que cruzó las cataratas del Niágara guardando el equilibrio con un balancín. Ya no me siento como si anduviera por la arena, sino por la cuerda floja, tanteando el aire a ciegas. La visión del ojo izquierdo es casi nula, no puedo leer ni escribir con él. Con el derecho veo borroso, y no sé hasta cuándo. Lo único que lamento es que cuando se acabe, se habrán acabado también las lecturas; no echaré de menos nada más. L. se ha caído otra vez; por suerte no ha sido mada grave, un simple accidente de baño; los dos viejecitos, enfermos y ciegos que somos, todavía nos brindamos apoyo mutuamente. Y siempre cabe decir que podría ser peor. Lo cual no deja de ser cierto.
·

(...)
·
Nacer no es una experiencia, porque es accidental: nos pasa sin más, involuntariamente. La muerte sí constituye una experiencia, puesot que nos sobreviene contra nuestra voluntad.
·
Algunas palabras tienen una fuerza destructora tan densa como el cianuro.


Sandor Marai (1989)
Diarios 1984-1989

- El mestre Marai moria 9 mesos després -
·

dimecres, 14 de juliol del 2010

DISINTEGRATION, UNA OBRA MESTRA DE LUXE !!

Els seguidors/es, fans, entusiastes, col·leccionistes i admiradors/es del mític grup The Cure estem contents/es!!! Per a celebrar els 20 anys de la seva indiscutible obra mestra: Disintegration han decidit treure al mercat una edició Deluxe... però Deluxe autèntica!!

El Ciutadà K es va enamorar per a tota la vida (un amor incondicional que passa per damunt de qualsevol treball del grup poc reeixit...els mitòmans som així!) quan un dia de 1989 va comprar el cassette (original!) de la seva butxaca (crec que fou dels primers) de Disintegration... l'impacte fou brutal! i encara dura 21 anys després.

Des de la primera cançó: 'Plainsong' (d'una èpica corprenedora) fins a la darrera 'Untitled' es tracta d'una música i unes lletres que ens transporten a un món oníric, màgic, nostàlgic, trist a voltes, d'atmòsferes intenses, una simfonia de sintetitzadors... amb joies com The Same Deep Water As You, tot plegat: una meravella!.

Des del primer LP Three Imaginary Boys (1979) aquest grup anglès, veterà entre veterans, no ha parat, amb canvis en els components, en altibaixos en les composicions, però sempre en una estètica coherent i autèntica. Robert Smith sempre ha dit que ells són un grup pop, amb tocs gòtics, amb gotes sinistres... però pop!. En paraules de l'infatigable líder del grup: "És tan trist que a The Cure se li continuiï anomenant gòtic [...] No som categoritzables. Suposo que érem Post-Punk quan vam debutar, però globalment és impossible categoritzar-nos. [...] Jo toco música de The Cure, sigui el sigui el que signifiqui això".

Fins al 2008, The Cure ha editat 13 àlbums d'estudi (el darrer treball porta per títol, precisament, 13:4 Dream), 34 singles i molts recopilatoris i reedicions.

Disintegration era un disc de 12 peces i van aconseguir 5 clàssics: 'Pictures of You', 'Lovesong', 'Lullaby', 'Fascination Street' i 'Disintegration'. El que han fet ara -21 anys després- és remasteritzar les cintes originals de la gravació amb un edició de 3 CD. Aquesta edició Deluxe inclou 44 temes:

DISC 1: El disc original remasteritzat acompanyat d'un llibret de 20 pàgines amb fotografies inèdites i comentaris del sr. Smith sobre el què ha significat aquest àlbum per al grup.
DISC 2: Rarities 1988-1989: versions instrumentals, maquetes originals, i 4 cançons inèdites: 'Delirious Night', 'Noheart', 'Esten' i 'Pirate Ships'
DISC 3: Es tracta del mític concert al Wembley Arena de 1989 (editat en el mini LP Entreat), ara remastetitzat i afegint-hi 4 peces més.

Per aquesta presentació han creat un microsite, espectacular, entreu-hi clicant aquí.

Aquí us deixo amb una de les perles del Disintegration, The Same Deep Water As You en un directe a Berlín... poseu play, tanqueu els ulls i deixeu-vos anar.....
·


dimarts, 13 de juliol del 2010

'LA VIDA EN UN DIA' DEL SR. RIDLEY SCOTT

·
Cada cop està més confirmat que les obres fundacionals Blade Runner i Alien no van ser dirigides pel sr. Ridley Scott, sinó per algún cosí o familiar pròxim ... tenint en compte per on va la seva carrera cinematogràfica últimament. Sí, sí, us ho podeu agafar com a broma, però les obres mestres que us cito no poden ser dirigides per la mateixa persona; tota la creativitat, innovació, estètica puntera, capacitat de creació de mite i aire d'obra mestra que en elles resideix està a anys llums del que esta fent actualment el sr. Ridley Scott.
·
Al sr. Scott ara se li ha encès una bombeta creativa i està engegant (amb la col·laboració de Kevin Macdonald, jove director d'El último Rey de Escocia) un projecte curiós: 'La vida en un dia'.
·
La seva proposta és que els/les internautes filmin un dia de la seva vida -el 24 de juliol- i ho pengin a youtube (a www.youtube.com/lifeinaday). De tots els vídeos 'penjats' d'arreu del món els dos directors muntaran un llargmetratge documental amb les vides de la gent durant un dia. Òbviament, no podran sortir tots els vídeos rebuts, es triaran aquells millors i el nom dels/les autors/es apareixeran als títols de crèdit com a codirectors/es. D'entre aquests, es triaran 20 escollits per a assistir a l'estrena de La Vida en un dia en el Festival de Sundance de l'any vinent.
·
Certament, el projecte significa un nou pas endavant en l'àmbit del rodatge col·laboratiu i una petita càpsula del temps de com era la vida un 24 de juliol de 2010... haurà recuperat el sr. Scott la creativitat d'altres temps? serà tot idea del sr. Macdonald i Ridley n'és comparsa i reclam publicitari, només?
·
Us animeu a participar??!!!
·
Aquí us deixo el vídeo promocional:
·

dilluns, 12 de juliol del 2010

ELS VIDEOGLIFICS DE CREA

·
CREA és un equip de 3 engrescats amb ganes de fer 'coses', així, en general; i productes audiovisuals, en particular. Pau, David i el Ciutadà K s'han unit per tirar endavant tot allò que la seva ment (col·lectiva!) se'ls pugui passar pel cap ... de forma totalment amateur i amb llicència Creative Commons per a que tothom en pugui gaudir lliurement!! Som tan majos!!
·
El primer producte CREA han estat els VIDEOGLÍFICS (de la suma de Vídeo+Jeroglífics), una original proposta que pretén representar de forma visual una dita popular o refrany. Són vídeo molt curts (però molt, eh?), alguns no arriben ni al minut, que sintetitzen el contingut d'alguna dita... la intenció és que aquelles persones que el vegin s'animin a contestar per a endevinar de quina dita estem parlant!.
·
Us he de dir que que l'equip CREA és un equip 'estupendo'!, de persones implicades, compromeses, amb entusiasme... és una màquina creativa imparable amb ganes de fer moltes coses!!
·
·
La nostra intenció és compartir a la xarxa 1 Videoglífic per mes, el primer fou al juny ... el segon, el proper dimecres !!!
·
El Videoglífic #2 està a punt d'arribar!!!
No us el perdeu!!

dijous, 8 de juliol del 2010

SOMNIEM ?? SÍ, PERO NO HI SERE DISSABTE !!

Ja sé que amb el que diré no em guanyaré massa elogis, però la situació que s'està produint amb el tema de l'Estatut, Catalunya, l'independentisme i la manifestació del dissabte em desperten sentiments ambivalents.
·
Jo crec que ja vaig nèixer independentista, sense rumiar-m'ho, i en la meva joventut em vaig encarregar de manifestar-ho als quatre vents, de Fraga fins a Maó i de Salses a Guardamar!!... era -podríem dir-ne- independentista militant. Passats els anys, la vida i la formació en antropolgia en fèu pensar, de forma crítica, que pot ser ens estàvem mirant massa el melic i havñiem d'obrir-nos a actituds de més abast, més urgents i necessàries; a causes més importants, per injustes i dramàtiques, que el que podia patir el meu país petit després de la dictadura.


En l'actualitat, suposo que per la serenor que et provoca l'edat, veus el fet independentista de forma més calmada, més prudent ... més desencantada!. El panorama polític del nostre país és cínic, interessat, populista i electoralista. L'únic que és pretén és guanyar: guanyar simpaties, guanyar vots, guanyar escons, guanyar poder ... i guanya calés!. I ara aixequen banderes que seran traïdes a la mínima que tinguin ocassió, com han fet tants cops! ¿¿Per a què anar a una manifestació si els/les que hauran d'actuar a nivell parlamentari faran el que els donarà la gana sense tenir en compte el nostre clam???, com han fet tants cops!


Què fan els partits que van fer la gara gara al PP quan convenia apuntant-se a la manifestació?
·

Què fan els partits que donen suport a la seva secció de Madrid apuntant-se a la manifestació?

· Què fan els partits que fins fa poc parlaven de federalisme apuntant-se a la manifestació?
·

Què fan els partits que fins ara parlaven de catalanisme perquè independentisme sonava massa radical i extrem apuntant-se a la manifestació?
·

Les nostres reivindicacions i lliutes estan tan 'brutes de partit polític' que a mi no m'hi veureu a la manifestació del dissabte... no ho veig clar! (i ja em sap greu, ja!)
·
Com no podia ser d'una altra manera, Lluís Llach torna a convertir-se en un símbol de lluita gràcies a la recuperació de la peça Somniem (una de les més fascinants, estranyes i rabioses de Llach) del 1979 per a incloure-la en la promoció del lema Som una Nació. Nosaltres decidim amb la que es convoca la manifestació del dissabte. Com no podia ser d'una altra manera, Lluís Danés se n'ha encarregat del vídeo... la força de Llach és inqüestionable!!


Aquí teniu la cançó original ... una meravella de cançó en forma de ràbia continguda, passió, força... el Llach més contundent !!


dimecres, 7 de juliol del 2010

'VECTOR PORTRAITS' DEL SR. ANDREW BUSH

·
·
·
Fa força temps la Carol ens va descrobrir aquestes curioses fotografies del sr. Andrew Bush, el teníem guardat al sac de futurs 'posts' i avui els rescatem (Gràcies, Carol!).
·
·
El sr. Andrew Bush (1956) és un fotògraf nordamericà que entre els anys 1989 i 1997 es va dedicar a fotografiar automòbils en moviment per les autopistes de Los Ángeles (i altres ciutats dels sud del EEUU) mentres es desplaçaven a una velocitat de 80 km/h. El resultat és una col·lecció anomenada 'Vector Portraits' que inclou 99 fotos de cotxes i els seus passatgers en unes instantànies que en mirar-les ens provoquen una sensació estranya de 'temps deturat'.
·
·
El sr. Bush té predilecció per realitzar col·leccions curioses i, anteriorment, n'ha fet de gossos, cabines telefòniques, bústies, sobres, corredors/es.... si entreu en el seu web podeu admirar-les.

Algunes fotografies de Vector Portraits van acompanyades d'inscripcions com aquest:
·

Hombre conduciendo hacia el suroeste
aproximadamente a 72Km/h
en la interestatal 40 en Arizona
en una tarde del 4 de julio de 1989
(Posiblemente con un mal funcionamiento
del aire acondicionado)"
·
Un fotògraf curiós, el sr. Bush ...



dimarts, 6 de juliol del 2010

SR. GORDON BELL... LA VIDA A LA XARXA!!

·
El sr. Gordon Bell va nèixer a Missouri l'any 1934 i la seva vida va lligada al món de la informàtica. Fou el primer director de la divisió informàtica de la Fundació Nacional de Ciència dels EEUU (la NSF) després de treballar 23 anys al Digital Equipment Corporation (DEC); és socio fundador del Museu d'Història de la Informàtica i, actualment, treballa a les oficines de Silicon Valley de Microsoft Research com a investigador tecnològic.
·
El sr. Bell un dia es va marcar un repte (impossible per a mi!): desfer-se de tot el paper que havia acumulat. Va començar a escanejar aquell material escrit que formava part de la seva vida, fins i tot, els logos de tasses o samarretes.... aquest feina anà a més, més, més!! i ja porta els seus darrers 11 anys de vida enregistrant de forma compulsiva tot el que fa i li passa... Ha escanejat els seus llibres preferits, els seus àlbums de fotografies, documents de feina, records i, fins i tot, radiografies; s'ha gravat parlant per telèfon, cara a cara, ha registrat els webs que visita, els correus electrònics que reb i que las cançons que escolta; porta una càmara SenseCam penjada al coll amb detector d'infrarrojos que fa fotografies quan arriba una persona o canvia la llum de l'estança on està... aquest senyor és el més semblant a un 'web-man total' que pugui haver! La seva vida ESTÀ literalment a internet. El resultat és que podem fer un gràfic visual amb el mosaic vital del sr. Bell: tantes GB per a vídeos, fotos, powerpoints, webs, mp3, llibres, trucades, doc....
·
Tot això té un volum: 11 anys en la vida del sr. Bell ocupa 230 GB. Ell pensa que una vida sencera podria cabre en un Terabyte i que d'aquí a pocs anys podrem utilitzar totes aquestes dades per a crear un avatar digital d'una persona que estimem per a conversar amb ell i demanar-li consells...
·
Tot plegat forma part d'un interessant projecte d'investigació (no és un atac d'egocentrisme extrem!): crear una sistema de 'metadades' de la nostra vida per a accedir -per múltiples vies- a qualsevol cosa del passat per a donar resposta a qualsevol pregunta del present. Es tracta del MyLifeBits. Òbviament, dels riscos a nivell de protecció de dades del projecte en parlem un altre dia... (i sobre la tendència al Gran Hermano de l'Orwell, millor no pensar-hi!).
·
Sí, amics i amigues tot allò que veiem en films com Desafío Total, Blade Runner, La memoria de los muertos o ¡Olvídate de mí! s'està fent realitat. Podeu llegir de tot plegat en el llibre Total Recall de Gordon Bell i Jim Gemmel.
·
Quan un està malalt de culturofàgia i té brots col·lecionistes aguts tot aquest projecte pot ser una arma molt perillosa ....
·
"Tener una e-memoria de tu vida es, realmente,
la única manera de guardar un recuerdo fiel y auténtico
de lo que ha sido esa vida, de todo lo que has hecho,
hasta el último detalle" (Gordon Bell)
·

dilluns, 5 de juliol del 2010

D'ACADEMIA (8): FOUCAULT vs. CHOMSKY

Aquest fou un debat memorable... i televisat! Els mestres Foucault i Chomsky cara a cara. El 1971, Fons Elders (filòsof) va conduir un seguit de debats televisius sota el nom de International Philosohopers Project per a la televisió holandesa, en els que hi participaren els filòsofs més rellevants de l'època: Alfred Ayer vs. Arne Naess; John Eccles vs. Karl Popper; Leszek Kolakowski vs. Henri Lefebvre... però aquell que tingué un major ressó fou el que us presento aquí (en un parell de petits però rellevants fragments): Noam Chomsky vs. Michel Foucault. Aquest debat fou publicat posteriorment en paper sota el nom "Chomsky-Foucault: La Naturaleza Humana. Justicia Versus Poder".

El Ciutadà K un dia va obrir un llibre del mestre Foucault i en va quedar enredat per a sempre entre les seves afirmacions, discursos i enunciats; entre les seves impactants formes de clarificar-nos la consciència; entre les magistrals maneres de qüestionar-nos tot allò que ens envolta i ens constreny... el Ciutadà K s'enamorà del sr. Foucault... però sempre en el seus llibres, en les seves paraules escrites; és per això que descobrir aquest vídeo del mestre 'en acció' (parlant, movent-se, mirant) em va impactar enormement.
·
Veure l'impetú i la passió de les intervencions d'aquests acadèmics imprescindibles per a entendre el segle XX, són un goig intel·lectual ... això passava en un temps en el que la Filosofia (amb majúscules) era valorada, respectada i seguida. On està la Filosofia, ara?


·