FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXII )

·

ROBIN HOOD (2010)

En els anys ’90 vam viure una revitalització del personatge de Robin Hood en dos films estrenats de forma simultània: amb la cara de Kevin Costner, un; i de Patrick Bergin, l'altre... aquest sr. Hood -versió 2010- però, m’ha fet pensar més en el film de Richard Lester (1978) que es deia Robin y Marian, amb Audrey Hepburn i Sean Connery,... es tractava de veure el mite en els anys daurats i madurs dels protagonsites, Robin i Marian s'havien fet grans i què en quedava de la seva història? del seu amor?... i és que Sean Conney tenia la mateixa edat que el nou Robin (Russel Crowe) en aquell film; ja entenem que el sr. Crowe fos el productor i que vulgués ser-ne el prota... però és un error de casting (tenint en compte l’argument: el naixement del mite) tremendo. El director és Ridley Scott, pobre, qui l’ha vist i qui el veu!!! (no, no, no tornaré a repetir l'hipòtesis de que un cosí seu va dirigir Blade Runner i Alien). Posats a intentar destacar alguna cosa: les batalles amb moooolts d’extres, que tenen un puntet espectacular... la pobra Cate Blanchet fa el que pot amb una Marian d’enfocament guerrer... però el Russell, buf! com diuen a les Terres de l'Ebre: 'ja se li ha passat l’arròs', ho sento!. Un film avorrit, previsible, rascant el risible.
Valoració: Insuficient
·
EL RETRATO DE DORIAN GRAY (2009)

El responsable del Expreso de Medianoche, Fama o Arde Mississipi, Oliver Parker, ha signat films funcionals però destacables. Darrerament, el seu nivell de producció havia minvat considerablement... fins que va decidir adaptar el llibre d’Oscar Wilde, El Retrato de Dorian Gray. Un llibre elegant, ‘cool’, inquietant, misteriós, fascinant i, en alguns punts, terrorífic. El sr. Parker ha decidit re-actualitzar la història i tornar-la a filmar. Malauradament, el film no té cap dels adjectius que he atorgat al llibre: és avorrit, soso, gens sensual (tot i que ho intenta), amb un prota sense carisma... una llàstima amb tan bo material de base! De badall!
Valoració: Insuficient
·
LA NOCHE ES NUESTRA (2007)
Tot el que no tenia de sensualitat i càrrega eròtica en el film del que us parlava abans -El Retrato de Dorian Gray-, quan la història sí ho requeria... aquesta en té, i molta!! Tot i que, en aquest cas, es tracta de quelcom secundari en la història que ens explica. Es tracta d’un film de 'família+mafia', sí, a lo Padrino de Corleone... però amb la gràcia de que, en aquest cas, 2 membres de la família (la majoria, de fet!) són membres reconeguts i admirats de la policia. Un pare (Robert Duvall) i un fill (Mark Wahlberb) policies, l’altre germà (Joaquin Phoenix) membre actiu de la màfia... el conflicte està servit! Un film sòlid, contundent, ben narrat, ben filmat, amb bona intensitat emotiva, ben interpretat ...i amb una Eva Mendes, ¡cañón! Una història sobre triar ser fidel a la família o al negoci.
Valoració: Notable

·

ONCE (2006)
Un delícia de peli: petita, senzilla, quotidiana, sincera, natural i directa. Un film sobre la necessitat de no sentir-se sol, de comptar amb algú. Una BSO en estat de gràcia interpretada pels mateixos protagonistes: Glen Hansard i Marketa Irglova. Ella, en la vida real, una molt jove cantant que va marxar de Praga i ara viu a Dublin, allà va conèxer al sr. Hansard. Ell, en la vida real, va participar en el film The Commitments (1991, d'Alan Parker) i va tocar durant 13 anys pels carrers de Dublin ... junts, en la vida real, -Hansard & Irglova- van crear el duet The Swell Season i han editat 2 LP (per ser si algú/na els vol, els tinc). La barreja entre vida real i ficció és el gran valor d'aquesta pel·lícula. Van aconseguir un Oscar a la millor cançó per la preciosa Falling Slowly. Es d’aquells films que no tens ganes de que acabi, que vols que t’expliquin més coses... què passa amb ell? Amb ella? ... no deixeu de cantar, si us plau!.
Valoració: Excel·lent

·

MAMMOTH (2009)
Aquest és un film calcat, copiat, plagiat de Babel (2006, d'Alejandro González-Iñárritu). Adreçat a tots/es aquells/es que sovint tenim mala consciència pel bé que vivim en el Nord i el malament que viuen en el Sud. Històries creuades d’aquí i d’allà per posar-nos en evidència l’exercici de poder, el domini (sovint la humiliació) que apliquem sobre els immigrants que comparteixen la nostra vida i que –en alguns casos- els tenim treballant per a nosaltres. Un discurs clar contra el servilisme disfressat de bones intencions, paternalistes i cíniques. Però, és clar, és tan semblant a Babel que tot això ja ho tenia aquella ... per a què tornar-ho a dir!.
Valoració: Bé

·
EN LA CUERDA FLOJA (2005)
Estaven en el 'top ten' dels actor/actriu nominats en els Oscar d'aquell any. Una bones intepretacions de Joaquin Phoenix i Reese Witherspoon (va guanyar l’Oscar a la millor actriu) en un biopic d’unes grans personalitats del món de la música dels EEUU del segle XX. El director és el que ara ha comès l'error de dirigir Noche y Día, l'infumable peli nova del sr. Cruise... sí, sí, l'hem vist ... però la deixem per al pròxim Festival.... En la cuerda floja és un biopic funcional, correcte, sense estridències, amb els seus moments dolços, altres menys dolços, una bona ambientació de l'època i del món de les figures del rock ... quan el rock, com a fenòmen, estava naixent.

Valoració: Notable
·
THE CRAZIES (2010)
Aquest és un remake de la tercera peli del mestre George A. Romero, de 1973 (i que en aquest remake està com a coproductor). Després d'inventar-nos els zombis moderns el sr. Romero ens va descriure una invasió d'infectats per haver ingestat una aigua en mal estat que els transforma en uns éssers salvatges, ferotges i plens d'ira... es tracta de la clàssica invasió de 'zombis' en una població i que s’escampa ràpidament per tot el país. En aquesta nova versió, el film es centra en les mesures de seguretat que emprén el govern, pròxim al que va fer Fresnadillo a 28 semanas después, i els camps de 'refugiats' que crea per als -suposadament- infectats/des... aquests/es, òbviament, s'escapen. Film normalet, entretingut, però res de l'altre món i que no haguem vist abans.
Valoració: Bé
·
MY BLUEBERRY NIGHTS (2007)
Hi havia molta expectació per a veure com se'n sortia el sr. Wong Kar Wai en la seva primera aventura nordamericana. Un dels directors amb l'estil més xinés que desembarcava als EEUU per a fer un film; amb l'interés de veure el debut com a actriu de Norah Jones, acompanyada de Natalie Portman i Jude Law. La veritat és que el sr. Kar Wai se n'ha sortit més que bé, no té la màgia i la fascinació d'In the Mood for love (la seva obra mestra) però és que ara no estem a Hong Kong, ara estem als EEUU més 'clàssic': cafès, carreteres, póker, fum ... un film amb unes històries creuades plenes de passió, d'amor, de sentiments, de bona música i espectacular fotografia ... i què mona la Portman! eh, Pats?

Valoració: Notable alt
·
AIR DOLL (2009)
Per a molta gent, aquest és un film risible, una nina inflable –com a Pinocho- cobra vida (segons ella: 's’ha trobat un cor') i es passeja per la ciutat, coneix gent i personatges i s’enamora amb la mirada clara, neta, ingenua d’un nouvingut per en el cos i l’aspecte (de molt bon veure) d’una noia de vint-i-pocs anys. La història, certament, no és massa 'normal' i no està adreçada al gran públic... el director, Hirokazu Kore-eda, un dels directors japonesos de més prestigi, no és un director fàcil, donat a conèixer amb la dura Nadie Sabe (2004) i la contemplativa Still Walking (2008), cada nou film s'espera 'en candeletes'... aquesta nova proposta era arriscada, però la bellesa de les seves imatges, la impressionant interpretació de l'actriu protagonista Doona Bae i l'aire entre conte i fàbula... la converteixen en un film molt recomanable. Hem de reconèixer, però, que potser és una mica simplista a l'hora de denunciar el consumisme imperant ... però val la pena!
Valoració: Excel·lent
·
RICKY (2009)

El sr. François Ozon té el públic dividit: o t'encanta o el titlles de pedant.... es tracta d'un senyor autor, tot terreny, igual t'explica un conte pervers (Amantes Criminales), et fa un musical super-retro (8 mujeres) o ens mostra una història realista i dura (El tiempo que nos queda). A Ricky ens contraposa dos géneres: realista i fantàstic; del primer, ens explica la relació de parella d'un home i una dona de clase treballadora, ella amb una filla d'una relació anterior; del segon, ens explica com el fill que tenen en comú li comencen a crèixer ales... sí, sí, com ho sentiu, com en aquella pel·lícula espanyola dels anys '70: Toby. Les repercusions que aquest fet tindrà marca el film: és un càstig?, és una benedicció?... De fet, he fet servir el mot 'contraposa' i no és l'adequat, ja que el film és realista però amb un fet fantàstic que és explicat tan naturalment i quotidià com si a un nen li cau una dent, ni més ni menys. Té algun fragment ratllant el ridícul, com quan el nen comença a volar per uns grans magatzems... però molt recomanable!!

Valoració: Notable alt
·
EL SABOR DE LA SANDIA (2005)
Aquest film fou un del més aplaudits a Europa en diversos festivals... amb els anys podem pensar que estigué sobrevalorat, però en aquella època, el cinema oriental encara no havia esclatat a les nostres pantalles i aquesta estètica kitsch, d'acció lenta i silenciosa característica de molta producció oriental no la teníem massa vista. Aquest film -encara que us pugui estranyar- és una barreja entre un film de Nacho Vidal i un de Abbas Kiarostami... les tòrrides escenes d’un, unides a la lentitud, silencis i inacció de l’altra... fan un còctel explosiu! ... potser massa i tot... Això amenitzat amb uns numerets musicals, tipus videoclip, que de tant kitsch són risibles i ridículs. No la suspenem perquè la proposta és original... terriblement original, no heu vist res semblant!.
Valoració: Suficient

·