SITGES'10 (3): FESTIVAL DE CINEFAGIA

·

UNCLE BOONMEE WHO CAN RECALL HIS LIVES (2010)
Aquesta peli l'esperàvem amb moltes ganes després d'haver vist un film d'aquest director tailandès: Apichatpong Weerasethakul. El film era Tropical Malady, una meravella de film on detectàvem els trets de l'estil d'Apichatpong: lentitud, la naturalesa com un personatge més, lentitud, film en forma de díptic i bellesa en les imatges... Sí, era un film lent, però t'enganxava del principi fins al final. Malaurdament, el film que ens ocupa, tot i el premi gros del Festival de Cannes'10 (sembla ser que al director del jurat -Tim Burton- el va fascinar) i el premi del Jurat d'aques Sitges'10 no està a l'alçada d'aquell màgic film anterior. L'Uncle Boonmee es fa tedós, avorrit, no 'entres' en la història. Els fantasmes que visiten el protagonistes -una mena de mono pelut, estil Chewbacca- són força risibles. Es creuen diferents històries que no sabem d'on venen ni a on van aconseguint un film erràtic i dispers. Una llàstima!
Valoració: Suficient
·

WE ARE THE NIGHT (2010)

Ens la van vendre com una història de vampires al Berlin actual més marxós. I és el que ens vam trobar: visitem la nit berlinesa acompanyant un grup de vampires, elles són les úniques que queden d'aquesta 'raça noctuna' (bàsicament, perquè s'han carregat als vampirs homes per violents i poc discrets). Altes dosis d'androfòbia, tocs de lesbianisme i molt de glamour per a un film que té molt mérit venint 100% d'Alemanya. El seu director, Denis Gansel, fou el responsable de La Ola (2008) que tingué força ressó per diferentes festival de cinema europeus. En alguns moments l'estil de We are the night és massa videocliper, en d'altres és un 'quiero y no puedo'; però la seves aportacions són: uns vampirs 100% femenins, atormentades i que ens retornem a uns 'xupa-sangs' que no poden veure la llum del sol (farts estem dels vampirs que brillen de la saga Crepúsculo). No és una gran peli però és entretinguda i es nota que se li ha posat carinyo per a fer un producte digne.

Valoració: Bé alt

·

I SAW THE DEVIL (2010)
Els coreans tenen un gràcia especial per a tractar en els seus films la violència i la venjança d'una forma dura, directa, seca, però també, estèticista, emotiva... especial. El que fou director de la molt interessant Dos Hermanas (2003), Ji-woon Kim, un film de terror amb força sang... ara ens presenta un film que s'enllaça amb altres directors coreans com: Joon-ho Bong (a Memories of Murder, 2003) o Kim Ki-Duk (a Bad Guy, 2001); però, sobretot, amb Chan-wook Park i la seva trilogia de la venjança, en la que s'inclou la seva obra mestra Old Boy (2003); precisament, I Saw the Devil, comparteix protagonista: Min-Sik Choi, que aconsegueix interpretar un psicòpata amb una energia esfereïdora. La història és una història de venjança després que a un policia un 'serial killer' li mati la dona... la part original és que el poli el persegueix, el caça, l'agafa, el tortura i el deixa anar per a tornar-lo a caçar... és el plaer d'una venjança lenta, agobiant, cruel, sàdica. Amb ressons de El Cabo del Miedo o El Silencio de los Corderos. Una fotografia i un música excel·lent fan d'ella la millor peli vista pel Ciutadà K en aquest Sitges'10. Altament recomanable! (tot i els litres de sang ... :S )

Valoració: Excel·lent

·

THE PERFECT HOST (2010)

Aquest film fou l'alegria de les vistes en aquest Sitges'10. Després de tant psicòpata, tortura i litres de sang, s'agraeix una història -dura- però explicada amb molt d'humor negre. Una història aparentment senzilla -un fugitiu de la llei es refugia en una residència de classe alta amb un únic habitant que li fa d'amfitrió- que es va complicant, enredant i atraient a mida que avança el metratge. Res és el que sembla... però res, eh?? Un guió genial, un ritme àgil i un David Hyde-Pierce (el Dr. Niles Crane de la Frasier) en estat de gràcia per a una pel·lícula, un pèl tramposa, però que es capaç de captar-te l'atenció fins al final.

Valoració: Notable

·
THE MOTHER'S DAY (2010)

Aquesta és el remake d'un film de l'any 1980 de la productora Troma i dirigida per Charles Kaufman; es tractava d'un film molt caspós i molt gore però que tingué cert ressó en aquella època. Ara, el que fou director de les sàdiques Saw II, III i IV -Darren Lynn Bousman- ens presenta una nova versió amb més pressupost que l'anterior, amb més càrrega emotiva i una espectacular Rebecca De Mornay com a a la 'mare' del títol. La que interpretà a la psicòpata mainadera de La Mano que mece la cuna, ens torna a fer de 'tarada' proteccionista de la quitxalla, en aquests cas, dels seus fills/a; capaç de fer qualsevol cosa, per a salvar la família, i quan diem 'qualsevol' vol dir 'qualsevol': torturar a un grup de joves de la forma més salvatge i gratuïta possible per aconseguir els seus objectius. Es nota el toc 'Saw' en alguna de les situacions plantejades i una atmòsfera malsana, opressiva. Falla en un final massa comercial i alguns plantejament de 'deja vu'. Per només per la Rebecca ja paga la pena!
Valoració: Bé alt
·

A SERBIAN FILM (2010)
Es tractava del film polèmic de Sitges'10, com ja ho fou del Cannes'10. I la polèmica era justificada, un film pervers i sàdic com pocs per a explicar-nos una història que és una devallada als inferns d'un actor porno en hores baixes que reb una gens rebutjable oferta de feina: fer servir -com només ella ho sap fer- la magistral eina de treball que la naturalesa li ha donat: un membre desmesurat i incansable. El film és un catàleg de perversions: pedofília, necrofília, violacions, tortura, sadisme... mostrat d'una forma bruta, lletja. Pornografia i snuff movie per a un film no recomanable per a estòmacs delicats. Tot i això, no es tracta d'un film buit i manca de contingut, ans al contrari!, en ella hi podem veure una encertada reflexió del passat immediat de la història serbia, de la violència latent que resideix en una aparent normalitat, de la naixent indústria cinematogràfica sèrbia amb la creació (en el film) d'un nou gènere: 'newborn porn'! Dura, extrema, desagradable, però molt recomanable!
Valoració: Notable alt

·