divendres, 31 de desembre del 2010

BIG BANG BIG BOOM ... FELIÇ 2011 !!!



Quina millor forma de tancar l'any que amb un vídeo (super-creatiu) sobre la Història del Món (gràcies per presentar-me'l, Patri!!). Big Bang Big Boom, de Blu, no es pot descriure en paraules ... s'ha de veure !!
·
·· BON ANY !! ... ens veiem l'any que ve !!!

dijous, 30 de desembre del 2010

LA CASA DE BERNARDA MES AUTENTICA

·
A mitjans de desembre, i durant només 2 dies es va poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc un proposta molt interessant. Un clàssic de la literatura teatral espanyola -La Casa de Bernarda Alba del sr. Federico García Lorca- interpretat per habitants del barri xabolista de El Vacie.
·
El Vacie -situat al nord de Sevilla- és l'assentament de barraques més antic d'Europa amb una població d'un miler de persones. Membres d'aquesta comunitat (8 dones gitanes que no havien fet mai d'actrius i que algunes no estan alfabetitzades) interpreten l'obra lorquiana tal i com són elles: amb naturalitat i plenes de color (deixant enrera la foscor sempre present en les intèrprets de la casa de Bernarda).... amb aquest muntatge, ens volen fer veure que aquella 'presó', aquell espai angoixant i tens regit per Bernarda no està tan lluny de les 'presons' del barraquisme, la discriminació o l'exclusió social.
·
L'espectacle -dirigit per Pepa Gamboa i muntat per TNT-El Vacie- ha impressionat per allà on ha passat rebent, fins i tot, diversos premis... una excel·lent proposta!

dimecres, 29 de desembre del 2010

SR. MARIUS TORRES

La Sargantana (1938)
·
Ella no em veu.
Passeja al meu entorn amb confiança
com si jo fos un roc. S'atansa,
-quasi m'espantes, cocodril pigmeu!
Si ara mogués el braç, o el peu,
com fugiria!
Però no em mouré pas.

Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia
no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.
Sargantana de mi, sota un cel massa ras!
O Déu meu, i en quin cau m'amagaria
si moguessis el braç?
·
Aquest any que acaba ha estat l'any del poeta Màrius Torres -celebrant el centenari del seu naixement- i tenint en compte que només ens queden 3 dies per acabar-lo... quina millor manera d'acabar-lo que homenatjant uns dels poetes contemporanis més interessants del nostre país.
·
Un 30 d'agost de 1910 va nèixer a Lleida el sr. Màrius Torres i Perenya, en una família republicana, catalanista i laica. Als 16 anys va marxar a Barcelona per a estudiar Medicina (a l'igual que el seu pare) i, secretament, també escrivia poemes. Després del viatge de fi de carrera per França i Itàlia que inspirà diversos sonets s'instal·la a Lleida com a digestòleg i col·labora escrivint sobre cultura i música en la premsa local.... per aquella època ell mateix s'autoidentifica com 'un metge que fa versos'. Amb només 26 anys és precisament una qüestió mèdica la que canvià la seva vida de forma radical al diagnosticar-li una tuberculosis que el fa ingressar en un sanatori. Allà l'aïllament físic, l'escriptura incansable, el contacte amb d'altres escriptors com Joan Sales o Carles Riba, el contacte amb el personal mèdic, l'amistat amb d'altres pacients... la vida del sr. Torres fou una constant preparació per a la mort mentres trobava cònsol en la poesia.... a partir d'aquest moment pren consciència de 'ser aquella cosa absurda: un poeta líric'.
·
Amb l'inici de la guerra espanyola el patiment del poeta es multiplica en veure que, a més del sofriment interior, li cal assumir l'incertesa per la situació d'un país, el seu, durament castigat mentres ell continua el seu exili mèdic.... Amb només 32 anys, un dia com avui, el 29 de desembre de 1942 la mort li fèu la darrera visita i apagà una de les veus més carismàtiques del nostre país.
·
Aquí teniu una poema musicat i interpretat pel sr. Lluís Llach -Cançó a Mahalta- en un sentit homenatge cap al poeta:


·
"Quan jo vaig posar-me malalt i vaig aquirir consciència de la importància de les meves lesions, vaig considerar que, probablement, la meva vida havia estat truncada definitivament i que em calia resignar a ser, per més o menys temps, un inútil -a penes un home. No em va quedar altra vàlvula que la poesia. Durant aquests sis anys he fet versos sense cap altra intenció que la de treure'm les espines que em sentia dins. Escrivint-los, t'ho dic sincerament, no aspirava a altra cosa sinó a quedar-me tranquil" (fragment d'una carta a Joaquim Gili, del 4 de novembre de 1941)
·
Aquest 2010 ha estat un any d'homenatges, exposicions, recitals musicals, reedicions de la seva obra ... i podem gaudir de l'obra definitiva del gran Màrius Torres a cura de Margarida Prats Ripoll (que podeu veure en l'apartat estic llegint ...), aquest llibre us el recomano especialment per a aproximar-nos a la curta però intensa, transparent i lúcida obra del poeta de Lleida.
·
Cançó (1934)
Morir cada nit em plauria
i renéixer cada matí.
Perquè he perdut allò que un dia
semblava el nus del meu destí
i veig, que si el meu fat canvia,
jo, en canvi, sóc igual que ahir.
·
I no puc ésser deslliurat
d'una alegria ja finida,
sense sentir que, d'amagat,
algú, que no concec, em crida-
Com si altre temps hagués estat
passavolant d'una altra vida.
·
Jo que voldria, dolçament,
ésser feliç de poca cosa
i no tenir l'enyorament
de tants records que ara em fan nosa.
Viure només en el moment
en què esclatés alguna rosa.
·
Si cap passat no l'humilia,
com el present fóra mesquí?
El món, tan jove, semblaria
creat sols per a mi. Així,
morir cada nit em plauria
i renéixer cada matí.


dimarts, 28 de desembre del 2010

SR. PALLE HULD

(1912-2010)
·
Dubto que el nom i la cara d'aquest senyor us sonin massa, però ell fou el que inspirà el personatge de Tintín, d'Hergé. Tintín era el sr. Palle Huld.
·
Quan el sr. Huld tenia 16 anys era un adolescent pèl-roig i boyscout amb ganes de veure món i viure aventures, així que va participar en un sorteig del diari Politiken per a celebrar el centenari del naixement de Jules Verne. El premi? un viatge al voltant del món que duraria 44 dies acompanyat de la possibilitat de publicar tot allò que li passés i veiés en un libre.... En aquell viatge el jove Palle es desplaçà en tren, vaixell, cotxe... i va visitar EEUU, Japó, Alemanya o Sibèria. Pels llocs on passava era reconegut com un heroi i quan va tornar a Copenhague va veure al·lucinat com 20.000 persones l'estaven esperant a la plaça de l'Ajuntament, aplaudint-lo i admirant la seva gesta. El llibre resultant de l'aventura -La volta al món en 44 dies- fou publicat en 11 idiomes (espanyol, també) i va caure a les mans d'un jove dibuixant belga de 21 anys que li deien Georges Prosper Remi però que era conegut com a Hergé.... el que llegí en aquell llibre del sr. Palle Huld inspirà el primer còmic de Tintín aparegut el 10 de gener de 1929 (només un any després de la volta al món en 44 dies).
·
La veritat és que el mateix Hergé deia que la inspiració per a Tintín era més el seu germà Paul Remi que qualsevol altra cosa ... però l'aspecte de Tintín recorda massa al sr. Huld: pèl-roig, reporter, pell blanca i pantaló abombat.
·
La vocació del sr. Huld era ser actor i va estudiar art dramàtic en el Teatre Reial de Dinamarca, en el que va debutar l'any 1934 i va intepretar diversos papers de certa rellevància en el teatre i en el cinema. L'altra passió, però, l'aventurera, no va acabar en aquell viatge iniciàtic de 1928 sinó que ell va continuar viatjant i escrivint sobre el què vivia. L'any 1935 va protagonitzar Europa en motocicleta acompanyat de l'actriu Elith Foss; més tard fèu el mateix a Teheran.
·
Quan estem esperant l'adaptació que n'han fet per al cinema el sr. Spielberg i el sr. Jackson, aquest dies moria el principal inspirador -i de carn i òssos- de les aventures del reporter més intèrpit: Tintín.
·

dijous, 23 de desembre del 2010

dimecres, 22 de desembre del 2010

SR. BLAKE EDWARDS

(1922-2010)
·
La setmana passada va morir -als 88 anys- el que fou actor, guionista, productor, però, sobretot, director de perles de la història del cinema com: Desayuno con diamantes (1961), Días de vino y rosas (1962), la Pantera rosa (1963) o El guateque (1968).
·
El sr. Blake Edwards va nèixer el 1922 (a Tulsa) i quan tenia 4 anys la seva mare es va tornar a casar amb el sr. Jack McEdward, fill d'un reconegut director de cinema mut; gràcies a aquest va entrar a Hollywood, primer com a actor (en papers sense importància, alguns no constaven ni als crèdits), després com a guionista i, finalment, com a director. Però abans s'havia dedicat al que millor se li donava, escriure guions per a ràdio i televisió.
·
El seu primer film fou Bring your smile along (1955) i els seus primers reconeixements van arribar amb Vacaciones sin novia (1958) una còmedia amb Tony Curtis i Janet Leigh; i Operación Pacífico (1959) comèdia de tocs bèlics amb Cary Grant.
·
A partir d'aquí comença la seva època daurada i la cadena de joies del cinema: Desayuno con diamantes (1961), Días de vino y rosas (1962) i la Pantera rosa (1963). És evident que l'època del sr. Edwards és la dècada dels '60 del segle passat, ja que abans d'acabar-la ens regalà La carrera del siglo (1965) o -la molt reivindicable com A exemple d'humor surreal i delirant- El guateque (1968). Mèrit del sr. Edwards també és el personatge de la Pantera Rosa que, de mera decoració 'dibu' en els títols de crèdit, s'ha convertit en tota una ícona.
·
L'any 1969 coneix a la que fou la seva muller fins al dia de la seva mort, la sra. Julie Andrews, tenen 4 fills (3 d'ells vinculats al món del cinema).
·
·
La dècada dels '70 vingué amb el tanteig d'altres gèneres: el western crepuscular a Dos hombres contra el Oeste (1971); el thriller a Diagnóstico: asesinato (1972). Però aquell producte que li proporcionà més recapatació fou la Pantera Rosa, ell mateix va confessar que quan necessitava diners filmava un nou tìtol d'aquesta saga (El regreso de la pantera rosa (1975), la pantera rosa ataca de nuevo (1976), La venganza de la pantera rosa (1977), tras la pista de la pantera rosa (1982), la maldición de la pantera rosa (1983)... fins a 9 títols!!). Acabà els '70 amb aire d'erotisme light a 10, la mujer perfecta (1979).
·
Aquest darrer film és una bona mostra del que representà per a molts la carrera del sr. Edwards: estandard d'un cinema superficial, intranscendent, cool... i, per això, alguns criticaren l'Oscar Honorífic per la seva carrera que li entregaren en el 2004.
·
En els darrers temps, estava afectat de fatiga crònica i necessitava crosses per a moure's i els seus films ja no tenien l'agilitat, la xispa, l'energia dels primers temps... films com ¡Así es la vida! (1986), Cita a ciegas (1987) o Una rubia muy dudosa (1991) passaren sense pena ni glòria... El seu darrer gran hit en el cinema fou ¿Víctor o Victoria? (1982) que aconseguí la nominació de 9 Oscar i un Globus d'Or per a la protagonitsa: Julie Andrews.
·
El darer film fou El hijo de la Pantera Rosa (2004) amb un Roberto Benigni recuperant el paper de Peter Sellers. Diuen que -en els seus films- ell feia sortir l'infant que portem a dins, i moltes pelis seves són autèntiques gamberrades, com les 9 parts de la Pantera Rosa o el Guateque. Com a director va rebre diversos premis: la Concha de Plata, premi DGA, globus d'or, premi WGA, David di Dontatello, BAFTA ... però també vàries nominacions als Razzies (els anti-Oscar).
·
Al sr. Blake Edwards se'l descriu com una persona elegant, irònica. Va dirigir unes 50 pelis i fou el guionista (sol o acompanyat) de 30. El seu cinema són Julie Andrews, Jack Lemmon, Peter Sellers, Audrey Hepburn, la Pantera Rosa, adornat amb la música inseparable de Henry Mancini (en molts del seus films, però sobretot per Pink Panther i Moon River).
·
El seu cinema és l'humor més esbojarrat en el rostre d'un Peter Sellers totalment anat; però també la tristor i la nostàlgia, del rostre angelical d'una Audrey Hepburn mirant l'aparador de Tiffany's; però també l'amargor i la duresa d'un Jack Lemmon amb els ulls vidriosos per l'alcohol...
·
per tot això, GRÀCIES SR. EDWARDS !!!
·
·

dimarts, 21 de desembre del 2010

CAÇAT UN NAZI HISTORIC... BERNHARD FRANK

·
Aquest que veieu a la fotografia és el funcionari nazi viu de més alt rang. Bernhard Frank, era oficial de la SS i fou el que signà la primera ordre d'extermini de cents de milers de jueus durant la Segona Guerra Mundial, coneguda com a Commando Standt Order. Fou un membre de confiança del führer que li va encarregar la seguretat d'Obersalzberg, el refugi alpí de Hitler, des d'on el màxim dirigent nazi va dirigir el Tercer Reich durant els primers anys de la guerra.
·
Amb data de 28 de juliol de 1941, l'edicte -que ell signà- deia: "Si es tracta d'una població inferior des del punt de vista nacional i racial, s'han de matar immediatament. Els seus pobles han de ser totalment cremats". El que aquesta ordre engegà fou -ni més ni menys- que la maquinària nazi d'extermini, amb els trens de deportats, els camps de concentració i les càmares de gas... ell accionà l'interruptor de l'horror! L'investigador de l'holocaust -el sr. Yitzhak Arad- valora aquesta ordre com la primera prova per escrit del genocidi.
·
Bernhard Frank -que té 97 anys- no estava exiliat, no vivia als EEUU, ni sudamèrica (com feren tants nazis), ell estava vivint plàcidament a Alemanya en una identitat convenientment camuflada.
·
El sr. Mark Gold (43 anys), fill i nét de supervivents de l'holocaust, es fèu passar per activista neonazi i trucà a la porta de Bernhard Frank per a demanar-li una entrevista, després de seguir-li el rastre durant molt temps; aprofitant-se de que el sr. Gold té aspecte ari (alt, ros i d'ulls blaus) aconseguí guanyar-se la confiança del que fou oficial de la SS. Després d'hores i hores de trobades (filmades en vídeo) el nazi li explicà les seves terrorífiques batalletes... gràcies a la feina feta, tot aquest material serà utilitzant en el judici. Fou el mateix sr. Gold que anà a casa del que serà jutjat per genocidi per a entregar-li, personalment, la convocatòria del judici (pervers, sí! però necessari... ¡¡¿¿podeu arribar a imaginar la satisfacció que se t'ha de quedar quan entregues a uns dels assassins i torturadors de membres de la teva família una citació judicial??!!).
·
En paraules del sr. Gold: "Tinc la sensació de que Frank no vol morir sense que es conegui la seva responsabilitat real en la SS. Ell està molt orgullós de tot el que va fer i, per això, després de tants anys de silenci, em va entregar els seus diaris i, fins i tot, les seves cartes d'amor".... exhibicionisme nazi en les acaballes de la seva vida? buf!
·
Tot plegat és un material dramàtic perfecte per a un film... sinó fos perquè és real. Hi ha molts membres descendents de supervivents o assassinats en el genocidi nazi, que han dedicat TOTA la seva vida a la caça del nazi... per a intentar fer justícia i guarir ferides que encara sagnen. Com diu el sr. Llach en el seu Campanades a morts:
·
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
·
·
·
(escrit elaborat amb fragments de la notícia de La Vanguardia del 08/12/10)
·

dilluns, 20 de desembre del 2010

SR. IRVIN KERSHNER

(1923-2010)
·
El sr. Kershner fou un director de cinema -i actor esporàdic- que va nèixer a Filadelfia i morí a Los Angeles amb 87 anys. Va dirigir diverses pelis però la més coneguda i reconeguda fou Star Wars (V): El imperio Contraataca (1980), només amb aquesta ja li tenim un lloc guardat en l'olimp de la mitomania cinèfaga. La seva formació fou com a músic i fotògraf abans de començar a realitzar documentals i llargmetratges.
·
No es tracta d'un director massa prolífic, només dirigí 15 films i tot que el primer fou de 1958 fins al 1980 no aconseguí reconeixement gràcies a l'oportunitat que li oferí el sr. Lucas proposant-li la direcció de la segona peli de la saga Star Wars... també li va oferir dirigí El Retorno del Jedi, però el sr. Kershner s'hi negà. Tot i que va respectar el guió, ell fou el responsable d'incloure la frase que li respon Han Solo a la Princesa Leia quan aquesta li diu que l'estima: "Ja ho sé" (¡toma ya!); la frase "jo també" del guió original, el sr. Kershner no la considerà coherent amb el personatge que interpretà Harison Ford.
·
Aquest senyor tingué tendència a realitzà segones parts: abans de creuar-se amb la saga Star Wars havia dirigit la Venganza de un hombre llamado caballo (1976); i després, RoboCop 2 (1990), el seu darrer film.
·
El seu nom va lluir amb la direcció d'un James Bond: Nunca digas nunca jamás (1983), amb Sean Connery. Interessant també fou el seu debut com a actor a La última tentación de Cristo (1988), fent de Zebedeo, el pare dels apòstols Joan i Santiago.
·
Potser només un títol brilla en la seva carrera, però per a molts seguidors/es -i després de 30 anys de la seva estrena- El Imperio Contraataca és la millor part de les 6 d'Star Wars... en la que podem gaudir d'una de les millors frases de tota la saga: "Luke, yo soy tu padre", impressionant!!!
·

CONTRA DEU ... (5)

El matrimonio de amor entre la Iglesia católica y el nazismo es incuestionable: abundan los ejemplos y no son insignificantes. La complicidad no se estableció con silencios de aprobación, con no dichos explícitos o cálculos realizados a partir de hipótesis interesadas. Los hechos le demuestran a cualquiera que investigue el tema en la historia que no fue un matrimonio de conveniencia, impuesto por una necesidad de supervivencia de la Iglesia, sino una pasión común y compartida hacia los mismos enemigos irreductibles, los judíos y los comunistas, igualados, la mayor parte del tiempo, en el revoltijo conceptual de judeobolchevismo.
·
Desde los inicios del nacionalsocialismo hasta la protección de los criminales de guerra del Tercer Reich después de la caída del régimen, a quienes ayudaron a huir a otros países, aparte del silencio de la Iglesia sobre estos asuntos, desde entonces, y aún hoy -incluso la imposibilidad de consultar los archivos sobre este tema en el Vaticano-, el feudo de San Pedro, heredero de Cristo, fue también el de Adolf Hitler y sus secuaces: nazis, fascistas franceses, colaboracionistas, vichyistas, milicianos y otros criminales de guerra.
·
Los hechos: la Iglesia católica aprobó el rearme de Alemania, yendo en contra del Tratado de Versalles, desde luego, pero también en contra de las enseñanzas de Jesús, en especial, las que celebran la paz, la bondad y el amor al prójimo; la Iglesia católica firmó un acuerdo con Adolf Hitler desde su asunción como canciller en 1933; la iglesia católica calló sobre el boicot de los comerciantes judíos, no protestó ante la proclamación de las leyes raciales de Nuremberg en 1935, guardó silencio en 1938 cuando ocurrió la Noche de los Cristales; la Iglesia católica entregó su archivo genealógico a los nazis que supieron desde ese momento quiénes eran cristianos, y por lo tanto no judíos; la iglesia católica reivindicó, en cambio, el 'secreto pastoral' para no dar a conocer los nombres de judíos convertidos a la religión de Cristo o casados con cristianos; la iglesia católica, sostuvo, defendió y apoyó al régimen pro nazi de los ustachis de Ante Pavelic' en Croacia; la iglesia católica absolvió al régimen colaboracionista de Vichy en 1940; la iglesia católica, aunque estaba al corriente de la política de exterminio iniciada en 1942, no la condenó, ni en privado ni en público, como tampoco dio órdenes a los curas u obispos de censurar ante los fieles al régimen criminal.
·
Las fuerzas aliadas liberaron Europa, llegaron a Berchtesgaden y descubrieron Auschwitz. ¿Qué hizo el Vaticano? Siguió apoyando al régimen derrotado: la Iglesia católica, a través del cardenal Bertram, mandó decir una misa de réquiem en memoria de Adolf Hitler; la Iglesia católica guardó silencio y no hizo ninguna declaración condenatoria cuando se descubrieron las pilas de cadáveres, las cámaras de gas y los campos de exterminio; la Iglesia católica, más bien, organizó para los nazis sin Führer lo que nunca hizo por ningún judío o víctima del nacionalsocialismo: coordinó la oficina de ubicación de los criminales de guerra fuera de Europa; la Iglesia católica utilizó el Vaticano, expidió papeles sellados con visas y creó una red de monasterios europeos como lugares de escondite para protección de los dignatarios del Reich derrotado; la Iglesia católica incluyó en su jerarquía a personas que habían ocupado cargos importantes en el régimen hitleriano; la Iglesia católica nunca se arrepentirá de nada, puesto que no reconoce oficialmente nada de esto.
·
Michel Onfray (2006:190-192)
Tratado de ateología
·

divendres, 17 de desembre del 2010

PREMIS DE CINEMA QUE ARRIBEN I ALTRES QUE ARRIBARAN

·
Fa uns dies es van fer públics els premis de cinema europeu (ho dic? vinga, va! 'els premis equivalents als Oscar... però d'Europa'); i fa uns dies, també, s'han donat conèixer els nominats dels Globus d'Or (cal dir-ho? vinga, va, diem-ho!!... 'l'avant-sala dels Oscar')
·
Els premis de l'Acadèmia de Cinema Europeu es van començar a entregar en el 1988 amb el nom de Felix i impulsats pel director Wim Wenders, entre d'altres. El 1997, es van canviar el nom per a passar a anomenar-se
Premis del Cinema Europeu (European Film Awards).
·
Aquest any, el guanyador TOTAL has estat el sr. Roman Polanski i el seu darrer film 'El Escritor' (The ghost writer) que ha aconseguit 6 dels 7 premis als que optava, i estem parlant dels premis grossos: millor pel·lícula, director, actor (Ewan McGregor), guió (Robert Harris i Roman Polanski), disseny de producció (Albrecht Honrad) i compositor (Alexander Desplat).
·
La resta de premis, foren: millor actriu per a Sylvie Testud (per Lourdes); millor edició per a Luc Barnier i Marion Monnier (per Carlos); premi Carlo di Palma a la millor dirreció de fotografia pera Giora Bejach (per Lebanon); premi descobriment europeu per a Lebanon; millor documental per a Nostalgia de Luz; millor pel·lícula d'animació per a The Illusionist; millor curtemtratge per a Hanoi-Warszawa; premis honorífics per a Bruno Ganz i Gabriel Yared per les seves trajectòries; premi del públic per a Las Vidas posibles de Mr. Nobody.
·
S'han donat a conèixer els nominats dels premis Globus d'Or que s'entregaran el proper 16 de gener i he marcat amb negreta les meves apostes:
·
-Millor Pel·lícula dramàtica: Cisne Negro/ The Fighter / Origen / El discurso del rey / La red Social
-Millor Pel·lícula musical o comèdia: Alicia en el país de las maravillas / Burlesque / The kids are all right / Red / The Tourist
-Millor actriu dramàtica: Halle Berry per Frankie and Alice / Nicole Kidman per Rabbit hole / Jennifer Lawrence per Winter's bone / Natalie Portman per Cisne Negro / Michelle Williams per Blue Valentine
- Millor actriu en musical o comèdia: Annete Bening per The kids are all right / Anne Hathaway per Loves and other drugs / Angelina Jolie per The Tourist / Julianne Moore per The kids are all right / Emma Stone per Rumores y mentiras
- Millor actor dramàtic: Jesse Einsenberg per La red Social / Colin Firth per El discurso del rey / James Franco per 127 horas / Ryan Gosling per Blue Valentine / Mark Wahlberg per The fighter
- Millor actor en musical o comèdia: Johnny Depp per The tourist / Johnny Depp per Alicia en el país de las maravillas / Paul Giamatti per Barney's version / Jake Gyllenhaal per Love and other drugs / Kevin Spacey per Casino Jack /
- Millor actriu secundària dramàtica: Amy Adams per The Fighter / Helena Bonham Carter per El discurso del rey / Mila Kunis per El cisne negro / Melissa Leo per The Fighter / Jacki Weaver per Animal Kingdom
- Millor actor secundari dramàtic: Christian Bale per The Fighter / Michael Douglas per Wall Street 2: el dinero nunca duerme / Andrew Garfield per La Red Social / Jeremy Renner per The town / Geoffrey Rush per El discurso del rey
- Millor director: Darren Aronofsky per Cisne negro / David Fincher per La red social / Tom Hopper per El discurso del rey / Christopher Nolan per Origen / David O. Russell per The fighter
- Millor guió: 127 horas / Origen / The kids are all right / El discurso del Rey / La red social
- Millor pel·lícula en llengua estrangera: Biutiful / Io sono l´ amore (yo soy el amor) / El concierto / Kry / Haevnen
- Millor pel·lícula d'animació: Gru, mi villano favorito / Como entrenar a tu dragón / L´illusionniste / Enredados (Rapunzel) / Toy Story 3
- Millor cançó original: Burlesque "Bound to You" / Burlesque "You Haven't Seen The Last of Me" / Country strong "Coming Home" / Las crónicas de narnia: la travesía del viajero del alba "There's A Place For Us" / Enredados (Rapunzel) "I See the Light"
- Millor Banda Sonora: 127 hours / Alicia en el país de las maravillas / Origen / El discurso del rey / La red social
- Premio Cecil B. Demille: Robert de Niro
·

MADRID DESDE TORRES BLANCAS, DEL SR. ANTONIO LOPEZ

·
Aquest quadre del sr. Antonio López és el que més s'ha pagat per un quadre d'un artista viu a l'estat espanyol: 1,74 milions d'euros. Aquesta quadre ha aconseguit superar el quadre La rosa blanca de Miquel Barceló, que es va pagar 962.363 €. El rècord del sr. López estava en el quadre Academia que es va subhastar per 344.250€, l'any 2004.
·
Característic de l'estil realista del pintor, aquest quadre -de 145x244 cm.- fou pintat entre 1976 a 1982 i es tracta d'una de les vistes urbanes de Madrid més importants, conegudes i reconegudes.
·
M'encanta el sr. Antonio López !!! ... un dia li dedicarem el post que es mereix ... però, vosaltres sabeu què podríem arribar a fer amb 1,74 milions d'euros??? moltes, moltíssimes coses !!! :(
·
·
·

dijous, 16 de desembre del 2010

NACER

·
NACER
·
Naciste a mis ojos con trece años.
Así, de repente.
·
Fue un parto muy original,
pues naciste mientras cenábamos una pizza.
No hubo embarazos,
ni noches en vela, ni pañales.
No te llevé a la escuela tu primer día,
cogido de mi mano.
·
No te enseñé a jugar al escondite
ni al juego del truquemé.
No te llevé a la playa
a ver a aquel delfín enfermo.
·
Pero te prometo que quisiera haber hecho todo aquello,
y que todos los días lo echo en falta.
Pero naciste con trece años,
así, de repente, y con una pizza.
·
Sé que en realidad viniste al mundo
en una fría primavera en Dinamarca.
Y que los prados estaban helados en tu día.
Ya sé que tienes padre,
que tienes gente que te quiere a tu alrededor,
amigos, primos, tías, abuelos
y cómo no, una madre.
Y es que nadie es sólo para uno mismo.
Hay que aprender a compartir
a aquellas personas que amamos.
Y yo soy otro más, el último en aparecer a la fila.
·
Sólo te diré,
que soy yo el niño cuando estoy contigo,
y que aprendo mucho cuando estoy junto a ti,
como si no tuviera ni idea del juego del truquemé,
como si fuera a primera vez que veo a un delfín enfermo.
·
Sólo te diré,
que tú has nacido de verdad para mí,
aunque hayas nacido con trece años,
así, de repente, y con un pizza.
·
Kirmen Uribe (2008:189-190)
Bilbao-Nueva York-Bilbao
·

dimecres, 15 de desembre del 2010

DESCOBRINT EL PETIT DE CAL ERIL

·
Feia temps que us volia parlar d'aquest grup català de llarg nom, però no trobava l'ocasió... amb la recent estrena del nou disc -Vol i Dol- ha arribat el moment.
·
El Ciutadà K un dia va obrir un capsa musical i a dins hi va trobar el Roger Mas, els Manel, els Amics de les Arts, Anna Roig i l'ombre de ton chien... i el petit de Cal Eril. De tots ells n'hem parlat en aquesta casa i ens quedaven els 'petit'. Us he de confessar que si he trigat en anomenar-los és perquè m'ha costat més entrar-hi que en la resta de músics de la llista (aquells són d'escolta més fàcil, fresca, 'enganxosa' i 'popera') ja que els xicots de El petit de Cal Eril tenen un toc tan marcadament folk (fins i tot, neorural o de pagès, diria jo) que fa difícil l'entrada en el meu Olimp musical.
·
El Petit de Cal Eril és, bàsicament, el sr. Joan Pons, un jove de Guissona amb l'acompanyament musical de David Paco, Lluís Rueda, Daniel Díaz i Daniel Domene. El sr. Joan Pons és -literalment- el petit de Cal Eril, la casa de Guissona en la que va viure abans de marxar cap a Barcelona; fa sis anys que hi és, però la seva família continua allà i l'ànima del grup, també. I no només l'ànima, el sr. Pons va gravar les primers cançons en el menjador de casa seva, envoltat de nebots.
·
Va 'penjar' la seva demo Per què es grillen les patates a la xarxa i el desbordant èxit els va permetre treure el primer LP: I les sargantanes al sol. Aquest treball estava ple de cors infantils, lletres amb gotes de surrealistes, camps, boscos, melodies populars, aires melanconiosos però alegres, aires psicodèlics i sons de theremins. El disc era clarament pop-folk amb tocs de cançoner popular que tant agrada al grup.
·
Aquell primer disc va tenir molt bona rebuda tan de la crítica com del públic, els donà a conèixer i ara tocava confirmar que allò no es tractava d'un fenomen aïllat i de que el sr. Pons tenia més coses a dir ... fa pocs dies s'ha presentat Vol i dol, un disc -de 12 cançons- menys naïf que l'anterior i ens obre la porta a l'absència, a la pèrdua, a la tristor però amb sensibilitat, tendresa i alegria (encara que soni a contrasentit). I us he de confessar que aquest treball sí que m'ha atrapat!! Menys jovial, juganer i infantil que l'anterior se'ns presenta madur i sòlid. Compta amb la participació d'altres artistes com Roger Mas (ai, què ens agrada!) que acompanya als 'petit' en la peça Decapitació II (amb lletra d'un poema de Pere Quart). Èpic, màgic i molt potent és el final de la canço Vol i dol, per exemple.
·
En algun lloc he llegit que és música ideal per a l'hivern ... i tenen tota la raó! cançons que ens parlen de bosc, de molsa, de fulles seques al mig del camí, de castanyes, de jerseis de llana i d'escalfor en una llar de foc ben viva ...
·
Aquí teniu el vídeo de Cau la neu, amb unes imatges que capten l'encant de El Petit de Cal Eril i la màgia dels boscos de Guissona. Els podeu trobar al Myspace i l'Spotify.

·
Us deixo amb la crítica del Vol i dol de La Vanguardia (12/12/10):
El Petit de Cal Eril - Vol i Dol
Joan Pons ha conseguido en un par de zancadas hacer visible su extraordinario sentido musical, sus creativos arreglos y su desbordante equilibrio artístico. Destrás de la casi totalidad de las composiciones de este segundo álbum, así como de su ajustada producción, Pons ha firmado junto a sus impecables colegas del predio de Cal Eril una obra que significa un antes y después del pop-folk hecho en este país en el último lustro pero legible y disfrutable en cualquier rincón del planeta.

·

dilluns, 13 de desembre del 2010

ELS CASTELLERS, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Com ja sabeu, a mitjans del mes passat Els castellers (entre altres manifestacions culturals) van estar declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Ja sé que per a molta gent aquestes 'coses' són una pèrdua de temps - ;) -, i més, amb la feina de re-equilibri econòmic que tenim... però a mi m'agrada! em fa pensar en la il·lusió d'una organització (ONU) que vetlli pels interessos planetaris, com si es tractés d'aquelles confederacions estelars d'Star Wars; o quan posen material actual en una 'caixa del temps' per a ser oberta centenars d'anys després... són actes que em desperten l'esperança d'un món que batega sol, a l'uníson (ai, quanta inocència tenint en compte la presència actual de paper mullat que té tan digna institució com la ONU :( ).

Jo sóc dels que quan viatgem (sempre amb una guia, és clar!, i si poden ser 2, millor) penso en detectar algun patrimoni de la humanitat en aquella geografia. Des de 1972, la UNESCO s'encarrega de llistar aquells llocs específics del planeta (bosc, muntanya, llac, cova, desert, edificació o ciutat) que mereix ser distingit com un bé per a la humanitat. La seva intenció és el reconeixement, però també la protecció dels mateixos... Als anys '90, com a complement a aquesta llista es va instaurar el Patrimoni Cultural Immaterial o Patrimoni Cultural Intangible per a salvaguardar el patrimoni cultural no tangible, oral o immaterial; després d'una consulta a diferents estats i ONG, en el 2001 s'aconseguí una definició consensuada i s'engega la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. S'han establert proclamacions en 5 moments: el 2001, 2003, 2005, 2009 i 2010 (si us interessa molt conèixer la llista al final del post trobareu TOTES les declaracions immaterials).

Segons la Unesco, doncs, "Patrimoni cultural immaterial significa les pràctiques, representacions, expressions, coneixements i habilitats -així com els instruments, els objectes i artefactes, els espais culturals associats i que les comunitats, els grups i els individus reconeixen com a part del seu llegat cultural".

En la reunio del passat 16 de novembre d'aquest any, la Unesco va valorar 47 propostes de diferents països i reconegué la cuina francesa, la cuina tradicional mexicana, la dieta mediterrània, l'Òpera de Pekín, el ball ritual del Perú la Huocanada, el festival de lluita en oli de Kirpinar (Turquia), el valor de la medicina tradicional xinesa o els cants del Gagok de Corea del Sud... i el flamenc, el cant de la Sibil·la de Mallorca (s'escenifica la nit del 24 de desembre a totes les esglèsies de Mallorca, es tracta d'un cant que data de 1229) i els Castellers.

El reconeixement d'una tradició nostra que enalteix el treball en equip, la confiança en l'altre, l'esforç, la superació és un honor i enllaça molt bé amb l'esperit de consens col·lectiu de la proposta de la UNESCO. Els castellers són una activitat que sempre m'ha tingut el cor robat i que em demostra que no cal veure patir cap altre ésser viu per a que la cultura d'un poble bategui. El reconeixement de la UNESCO ens permet que el món mundial ho conegui, ho respecti i ajudi a mantenir viva aquesta tradició ...

Totes les fotografies que acompanyen aquest text són d'en Victor Castelo, us recomano que visiteu el seu blog, hi trobareu fotografies molt interessants, clicant aquí.

I continuant aquest esperit de catalanitat identitària que envaeix aquest post us adjunto el vídeo del lipdub que es fèu a Vic per la independència (24/10/10) i que aconseguí rècord mundial de participació.



·

Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

2010: l’acupuntura i la moxibustió de la medicina tradicional xinesa (Xina); l’òpera de Pekin (Xina); el sistema normatiu dels wayuus, aplicat pel pütchipü’üi (‘palabrero’)(Colòmbia); músiques de marimba i cants tradicionals del Pacífic Sud de Colòmbia; Daemokjang, arquitectura tradicional de fusta (Corea del Sud); Gagok, cicles de cant líric acompanyat d’orquestra (Corea del Sud); el Sinjska Alka, torneig de cavalleria de Sinj (Croàcia); elaboració de pa d’especies del nord de Croàcia; el cant de la Sibil·la de Mallorca (Catalunya); el Flamenc (Espanya); els castellers (Catalunya); la dieta mediterrània (Espanya, Marroc, Grecia, Itàlia), l’art de l’encaje d’agulla d’Alençon (França); el gremi, xarxa de transmissió de coneixemente i identitats mitjançant la pràctica d’un ofici (França); menjar gastronòmic dels francesos (França); el mudiyettu, teatre ritual dansat de Kerala (India); la dansa Chhau (India); Cants i balls folclòrics dels kalbelies del Rajastan (India); el angklung indonesi (Indonesia); el ta’ziye, art dramàtic ritual (Iran); la música dels bakhshis del Jorasan (Iran); els rituals del pahlevani i el zoorkhanei (Iran); tècniques tradicionals de teixit de catifes a Fars (Iran); tècniques tradicionals de teixit de catifes de Kashan (Iran); el kumiodori, teatre musical tradicional de Okinawa (Japó); Yuki-tsumugi, tècnica de frabricació de teixit de seda (Japó); els sutartinés, cants lituans a vàries veus (Lituània); la processó amb danses d’Echternach (Luxemburg); la cuina tradicional mexicana, cultura comunitària, ancestral i viva, el paradigma de Michoacan (Mèxic); la pirekua, cant tradicional dels p’urhépechas (Mèxic); els parachicos a la festa tradicional de gener de Xiapa de Corzo (Mèxic); l’art tradicional mongol del khöömei (Mongòlia); el Naadam, festival tradicional mongol (Mongòlia); Al-Bar’ah, música i dansa de les valls dhofaríes d’Oman (Oman); la dansa de les tissores (Perú); la huaconada, dansa ritual de Mito (Perú); cases i màscares de carnestoltes en els pobles de la regió de Hlinecko (República Txeca); festival de lluita en oli de Kirkpinar (Turquia); la sohbet, reunió tradicional (Turquia); Semah, ritual dels alevi-bektasis (Turquia); les festivitats de Giong dels temples de Phu Dongy Soc (Vietnam); Cetreria (Arabia Saudita, Emirats Àrabs, Bèlgica, República Txeca, França, Corea del Sud, Mongòlia, Marroc, Qatar, Espanya, Síria); art tradicional de 'carpet weaving' (Azerbaijan); Cross-stones armenis de Khachkars (Armènia); el carnestoltes de Aalst (Bèlgica); Houtem Jaarmarkt, fira d'hivern anual i mercat de ganaderia de Sint-Lievens-Houtem (Bèlgica); els Krakelingen i el Tonnekensbrand, festivitats del pa i del vi de Geraardsbergen (Bèlgica)


2009: el nestinarstvo, missatges del passat: Panagyr de Sant Constantí i Santa Elena a l’aldea de Bulgari (Bulgària); els oficis artesanals xinesos vinculats a l’arquitectura tradicional amb estructures de fusta (Xina); les tècniques artesanals tradicionals de fabricació del paper xuan (Xina); les arts regong (Xina); la tradició èpic del Gesar (Xina); la tècnica xil·logràfica xina (Xina); la tècnica de cocció tradicional de la ceràmica celadon de Longquan (Xina); la sericultura i l’artesania xinesa de la seda (Xina); l’òpera yueju (Xina); l’òpera tibetana (Xina); la dansa dels camperols del grup ètnic coreà de Xina (Xina); la caligrafia xinesa (Xina); l’artesania del brocat yunjin de Nanjing (Xina); el nanyin (Xina); el Manas (Xina); el Khoomei, art mongol del cant (Xina); el Hua’er (Xina); el gran cant ètnic dong (Xina); el festival del Vaixell del Drac (Xina); el culte a Mazu i els seus rituals (Xina); el conjunt d’instruments musicals de vent i precussió de Xi’an (Xina); l’art xinès del retall de paper (Xina); l’art xinès del gravat de segells (Xina); els ‘encajes’ de Lefkara o lefjaritika (Xipre); el carnestoltes de Negres i Blancs (Colòmbia); les processons de Setmana Santa de Popayán (Colòmbia); el Cheoyongmu (Corea del Sud); el ganggangsullae (Corea del Sud); el rite Yeongdeunggut en Chilmeoridang (Corea del Sud); El namsadang nori (Corea del Sud); el yeongsanjae (Corea del Sud); marxa dels campanillers de la regió de Kastav en el carnestoltes anual (Croàcia); la fabricació de ‘encajes’ de Croàcia; la processó Za Krizen (via crucis) a l’illa dde Hvar (Croàcia); la processó de primavera de les Ljelje/Kraljice (reines) de Gorjani (Croàcia); la festa de Sant Blai, patró de Dubrovnik (Croàcia); la fabricació tradicional de joguines infantils de fusta en Hrvatsko Zagorje (Croàcia); cant i música a dues veus a escala istriana (Croàcia); tribunals de regants del Mediterrani espanyol: el Consell d’Homes Bons de l’Horta de Múrcia i el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València (Espanya); el Xiulet de la Gomera (Espanya); el leelo, cant polifònic tradicional del poble ‘seto’ (Estònia); la tapisseria d’Aubusson (França); el maloya (França); erl tra tradicional en la carpinteria de construcció francesa (França); festa dels bucejadors de Mohács: carnestoltes emmascarat tradicional del final de l’hivern (Hongria); el Ramman: festival religiós i teatre ritual del Garhwal, regió de l’Himalaia (India); el batjk indonesi (Indonesia); el radif de la música iraní (Iran); el akiu no taue odori (Japó); el chakkirako (Japó); el daimokutate (Japó); el bugaku de Dainichido (Japó); el gagaku (Japó); el kagura de Hayachine (Japó); el furyumono de Hitachi (Japó); la festivitat de Koshikijima no Toshidon (Japó); Ojiya-chijimi i echigo-jofu, tècniques de fabricació de teixits amb ‘ramio’ en la regió de Uonuma (Japó); el ritual oku-noto no aenokoto (Japó); les tècniques de fabricació de paper sekishu-banshi a la regió de Iwami (Japó); la dansa tradicional dels ainu (Japó); la processó dels yamahoko, carruatges alegòrics del festival de Gion de la ciutat Kioto (Japó); la Carta del Manden, proclamada a Kurukan Fuga (Mali); la refecció septenal de la teulada del Kamablon, casa sagrada de Kangaba (Mali); llocs de memòria i tradicions vives dels otomí-chichimecas de Toliman (Mexic); la cerimònia ritual dels Voladors (Mèxic); la desfilada de la màscara ijele (Nigèria); la doïna (Romania); el karagöz (Turquia); l’art tradicional asiklik (Turquia); el candombe i el seu espai sociocultural: una pràctica comunitària (Uruguai); el katta ashula (Uzbekistan); els cants populars quan ho de Bac Ninh (Vietnam); el Tango (Argentina, Uruguai), el Novruz (Azerbajan, India, Iran, Kirguistan, Pakistan, Turquia, Uzbekistan), l'art dels ashiqs d'Azerbajan; el rite dels Zars de Kalyady (Bielorrússia); la processó de la Santa Sang de Bruixes (Bèlgica)

2005: la Samba de Roda de Reconcavo de Bahia (Brasil); les Babi de Bistritsa: polifonia, danses i pràctiques rituals arcaiques de la regió de Shoplouk (Bulgària); el Sbek Thom, teatre d’ombres jémer (Cambotja); el muqam uyghur del Xinjiang (Xina); l’Urtiin duu, cants llargs tradicionals dels mongols (Xina, Mongòlia); l’espai cultural de Palenque de San Basilio (Colòmbia); el festival Danoje de Gangneung (Corea del Sud); la tradició del ‘boyeo y las carretas’ (Costa Rica); la fujara i la seva música (Eslovàquia); la Patum de Berga (Catalunya); l’epopeia Darangen dels maranao del Llac Lanao (Filipines); el Kankurang, rite d’iniciació mandinga (Gàmbia, Senegal); la tradició del teatre ballat Rabinal Achí (Guatemala); Ramlila: representació tradicional del Ramayana (India); el kirs indonesi (Indonesia); el cant a tenore, un cant pastoral sard (Italia); el teatre Kabuki (Japó); l’espai cultural dels bedu de Petra i Udi Rum (Jordània); el teatre Mak Yong (Malassïa); el Vimbuza, dansa de la curació (Malaui); el Gule Wamkulu (Malaui, Moçambic, Zàmbia); el Moussem de Tan-tan (Marroc); el Chopi Timbila (Moçambic); el Güegüense (Nicaragua); el sistema d’adivinació Ifa (Nigèria); la hikaye palestina (territoris palestins); l’art tèxtil de Taquile (Perú); Slovacko Verbunk, la dansa dels reclutes (República Txeca); la tradició del teatre ballat Cocolo (República Dominicana); el ritual del Calus (Romania); l’epopeia heroïca yakuta Olonjo (Rússia); el Sema, cerimònia mevlevi (Turquia); la fabricació de teixits d’escorça a Uganda (Uganda); l’espai de la cultura dels gongs (Vietnam); la mascarada Makishi (Zambia); la dansa Mbende Jerusarema (Zimbabue); Isopolifonia popular albanesa (Albània), El Ahellil del Gurara (Argèlia), el duduk i la seva música (Armènia), els cants dels baul (Bangladesh); gegants i dracs processonals de Bèlgica i França); la dansa de màscares dels tambors de Drametse (Butan)

2003: la cosmovisió dels kallawayas (Bolívia); les expressions orals i gràfiques dels wajapi (Brasil); el Ballet Reial de Cambotja; el guqin i la seva música (Xina); el carnestoltes de Barranquilla (Colòmbia); els cants èpics pansori (Corea del Sud); la Tomba Francesa (Cuba); l’epopeia Al-Sirah al-Hilaliyyah (Egipte); l’espai cultural de Kihnu (Estònia); les celebracions dels cants i danses bàltiques (Estònia, Letònia, Lituània); la tradició del cant vèdic (India); el teatre de titelles wayang (Indonesia); el maqam iraquí (Iraq); els tradicionals cimarrons de Moore Town (Jamaica); el teatre de titelles de Ningyo Johruri Bunraku (Japó); l’art dels akyn, narradors èpics kirguises (Kirguistan); el treball de la fusta dels zafimaniry (Madagascar); l’espai cultural del yaaral i ddel degal (Mali); les festes indígenes dedicades als morts (Mèxic); música tradicional de Morin khuur (Mongòlia); els cants polifònics dels pigmeus aka de Centreafrica (República Centreafricana); la música shashmaqom (Tayikistan, Uzbekistan); Lakalaka, danses i discursos cantats de Tonga (Tonga); l’art dels meddah, narradors públicos (Turquia); els dibuixos a la sorra de Vanuatu (Vanuatu); el Nha Nhac, música de la cort vietnamita (Vietnam); el cant de Sana’a (Yemen); el mugham azerbajà (Azerbaijan); el carnestoltes de Binche (Bèlgica)

2001: el carnestoltes d’Oruro (Bolívia); l’Òpera Kun Qu (Xina); el rite reial ancestral del santuari de Jongmyo i la seva música (Corea del Sud); el gbofe de Afounkaha: la música de les trompes travesseres de la comunitat Tagbana (Costa de Marfil); el patrimoni oral i les manifestacions culturals del poble zápara (Equador, Perú); el misteri d’Elx (Espanya); el hudhud, relats cantats dels ifugao (Filipines); el cant polifònic georgià (Georgia); l’espai cultural del sosso-bala (Guinea); el teatre sànscrit kutiyattam (India); el teatre de titelles sicilià Opera dei Puppi (Itàlia); el teatre Nôgaku (Japó); la creació i el simbolisme de les creus (Lituània); l’espai cultural de la Plaça Jemma el-Fna (Marroc); el patrimoni oral i les manifestacions culturals del poble zápara (Perú, Equador); l’espai cultural de la Cofradia de l’Esperit Sant dels Congos de Villa Mella (República Dominicana), l’espai cultural i la cultura dels semeiskie (Rússia); l’espai cultural del districte Boysun (Uzbekistan); la llengua, dansa i la música dels garifunes (Belice, Guatemala, Honduras, Nicaragua); el patrimoni oral Gelede (Benín, Nigèria, Togo)

divendres, 10 de desembre del 2010

PHENOMENA, UNA NOVA EXPERIENCIA EN EL CINEMA

·
Que el cinema està buscant noves experiències que s'escapin del simple visionat de la nova peli d'estrena setmanal és quelcom que en el Ciutadà K ja ho hem comentat altres cops: parlant dels cinemes Alamo Drafthouse o el Trash entre amigos, per exemple.
·
Avui us vull parlar d'una nova activitat, engegada pel sr. Nacho Cerdà (peça important de la nova fornada de directors de cinema de por i director del curt de culte Aftermath o el seu primer llarg Los Abandonados). El sr. Cerdà s'ha decidit a recuperar films comtemporanis, però clàssics, en pantalla gran.
·
En un declaració de principis, el mateix Nacho, ens explica l'objectiu de tot plegat en el seu web, i ho fa començant amb dues preguntes cabdals:
·
¿Quién no quisiera volver a ser niño y recuperar su mirada inocente?
¿O tener una máquina del tiempo con la que revivir fantasías de adolescencia?
·
Sí, sí, el sr. Cerdà pretén obrir-nos una porta al nostre passat cinèfag fent-nos reviure allò que vam sentir en veure per primer cop Tiburón o Indiana Jones o ET o Gremlins o Los Goonies... si aquesta pretensió l'afegim al fet que tornen els '80... la proposta és de rabiosa actualitat!!
·
L'invent neix amb vocació de continuitat i oferir-nos periòdicament noves sessions, la primera és el proper DIJOUS 16 DE DESEMBRE A LES 20, AL CINEMA URGEL : TIBURON + ALIEN (les dues en VOSE), al preu de 8€ i es poden comprar les entrades pel Servicaixa, clicant aquí. Podeu seguir la proposta en el Facebook, clicant aquí o subscriure's a la seva llista de correu i que us informin de les properes sessions, clicant aquí.
·
No em direu que no ha de ser un plaer poder gaudir d'aquests films, en pantalla gran i en versió original subtitolada.... babejo només de pensar-hi!!
·
"Por todo ello, hemos construido PHENOMENA
como una nave interestelar capaz de cruzar barreras temporales
y viajar a otras épocas con una única misión:
recuperar aquella ilusión que nos unió a todos." (Nacho Cerdá)
·
OOOOOOoooohhhhhh !!! jo hi vull pujar!!!
·


·
PD: Aquest cop, Polita, sí que he avisat amb temps, eh??? :P
·

dijous, 9 de desembre del 2010

SRA. LAURA MEDRANO

Feia temps que em venia de gust parlar de la sra. Medrano, la raó principial era explicar-vos un exemple del rostre càlid de la xarxa, que massa sovint ens la pinten amb la fredor de qualsevol eina tecnològica. I l'altre motiu és donar-vos a conèixer la tasca fotogràfica i l'interessant blog que la sra. Medrano ens ofereix en els seus espais a la xarxa.
·
Hi havia una vegada un culturòfag delerós d'escriure sobre tot allò que li agrada i l'interessa en un blog; el Ciutadà K un dia us parlà de l'obra de l'artista Jaume Plensa i en el post va incloure una fotografia 'pescada' d'internet i en la que no s'identificava l'autoria... Afortunadament, l'autora, Laura Medrano, es posà en contacte amb mi per a reivindicar la fotografia; òbviament, el Ciutadà K, no només hi posà remei evidenciant qui l'havia fet, sinó que visitant els diferents espais de la xarxa d'aquesta fotògrafa, vaig descobir-ne una Autora, una Artista... de trenta i pocs anys. Una persona curiosa, inquieta i propera que, trencant el gel de l'anonimat de la xarxa, s'està convertint en una visita habitual d'aquest blog... i jo content que així sigui!.
·
El pare de Laura és fotògraf i podeu veure interessants treballs del sr. Fernando Medrano en el seu web, però a ella, tot i el contacte amb la fotografia de ben petita, la vocació li ha emergit fa ben poc però la passió fotògrafa ja és imparable!
·
·
Aún recuerdo horas y horas delante del objetivo de mi padre...
"mira aquí, biennnnn, biennnnn, quita! quieta! perfecto!!!!! click, click" ...
también recuerdo a mis hermanos, agotados, sujetando un reflector de luz casero...
Yo era una niña y me cansé pronto, hoy daría cualquier cosa por revivir aquellos tiempos.
Fueron horas y horas, mañana enteras y con ésto crecí, sin saber lo que aprendía.
Un día mi padre dejó caer en mis manos su NIKON F5
y por su visor experimenté sensaciones preciosas fotografiando,
Me enseñó a revelar carretes, negativos, a pasar horas en el laboratorio...
con él aprendí a vivir la fotografía casi respirando con ella
Hoy, siento la fotografía, observo qué ocurre a mi alrededor,
entro en otro escenario y siento que respiro con ella.
·
·
Són paraules escrites des de la passió de fer allò que t'agrada, una passió que des de Benidorm (on viu) l'ha portat a Vietnam, Índia, Holanda, Brasil, La Toscana, Fez ... i Àfrica.
·
·
Podeu conèixer les seves fotografies i els que ens explica en el seu web i el seu blog, en el que ens descobreix la feina d'altres fotògrafs i ens mostra les seves 'fílies': els Tindersticks, Bansky, Alaska, Madonna, Nouvelle Vague, Russian Red, els anuncis publicitaris, els Playmobil, Philippe Dupiereux, Ouka Leele, Marlango, el bombó amb gel... i el 'meu fado' cantada per Miguel Poveda i Mariza ... és que, amics i amigues, eren massa les coincidències com per a no dedicar-li atenció a la sra. Medrano !!
·
Ansiosos estem per a que ens il·lustri la seva 'aventura africana' ...

(totes les fotografies són de Laura Medrano)
Texto traducido:
Hacía tiempo que me apetecía hablaros de la sra. Laura Medrano, la razón principal era explicaros un ejemplo del rostro cálido de la red, que demasiado a menudo nos la pintan con la frialdad de cualquier herramienta tecnológica.
·
Había una vez un culturófago ansioso de escribir sobre todo aquello que le gusta i le interesa en un blog; el Ciutadà K un día os habló de la obra del artista Jaume Plensa y en el post incluí un fotografía 'pescada' de internet y en la que no se identificaba la autoría... Afortunadamente, la autora, Laura Medrano, se puso en contacto conmigo para reivindicar la fotografía; óbviamente, el Ciutadà K, no sólo le puso remedio evidenciando quién la había hecho, sino que visitando los diferentes espacios en la red de esta fotógrafa descubrí una Autora, una Artista... de treinta y pocos años. Una persona curiosa, inquieta y próxima que, rompiendo el hielo del anonimato de la red, se está convirtiendo en una visita habitual de este blog ... ¡y yo contento de que así sea!.
·
El padre de Laura es fotógrafo y podéis ver interesantes trabajos del sr. Fernando Medrano en su
web, pero a ella, a pesar del contacto con la fotografía desde pequeña, la vocación ha emergido hace poco, pero la pasión fotográfica ya es !imparable!.
· ·
Aún recuerdo horas y horas delante del objetivo de mi padre...
"mira aquí, biennnnn, biennnnn, quita! quieta! perfecto!!!!! click, click" ... también recuerdo a mis hermanos, agotados, sujetando un reflector de luz casero... Yo era una niña y me cansé pronto, hoy daría cualquier cosa por revivir aquellos tiempos. Fueron horas y horas, mañana enteras y con ésto crecí, sin saber lo que aprendía. Un día mi padre dejó caer en mis manos su NIKON F5
y por su visor experimenté sensaciones preciosas fotografiando, Me enseñó a revelar carretes, negativos, a pasar horas en el laboratorio... con él aprendí a vivir la fotografía casi respirando con ella Hoy, siento la fotografía, observo qué ocurre a mi alrededor, entro en otro escenario y siento que respiro con ella.
· ·
Son palabras escritas desde la pasión de hacer aquello que te gusta, una pasión que desde Benidrom (donde vive) la ha llevado a Vietnam, Índia, Holanda, Brasil, La Toscana, Fez... y África.
· ·
Podéis conocer sus fotografías y los que nos explica en su
web y en su blog, en el que nos descubre el trabajo de otros fotógrafos y nos muestra sus 'filias': los Tindersticks, Bansky, Alaska, Madonna, Nouvelle Vague, Russian Red, los anuncios publicitatios, los Playmobil, Philippe Dupiereux, Ouka Leele, Marlango, el bombón con hielo... y el 'meu fado' cantada por Miguel Poveda y Mariza ... es que, amigos y amigas, ¡¡son demasiadas las coincidencias como para no dedicarle atención a la sra. Medrano !!
·
Ansiosos estamos de que nos ilustre su 'aventura africana'...