dilluns, 31 de gener del 2011

A VEGADES HI HA GENT...

·
“A vegades hi ha gent que es riu dels que corren pensant-se que ho fem perquè volem viure més anys. Però jo no crec que la majoria dels que correm ho fem per això. Més aviat diria que si correm és perquè volem viure la vida al màxim, encara que siguin pocs anys. És preferible viure el anys que et toquen amb vitalitat i amb uns objectius ben clars que no pas viure’ls deixant-los passar sense suc ni bruc, i diria que córrer hi ajuda molt. Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure (i per a mi també d’escriure). Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d’acord.”
·
Haruki Murakami (2007:77)
De què parlo quan parlo de córrer
·

divendres, 28 de gener del 2011

POLSERES VERMELLES, UNA AGRADABLE SORPRESA

·
De sèries de televisió sobre hospitals ja n'hem vist (i en continuem veient) moltes, però sempre es situen en el bàndol de la classe mèdica i els pacients són una excusa per parlar-nos de les relacions -molt sovint sentimentals- entre metgeses, infermers, personal directiu... Fetes aquí o allà, aquestes sèries tenen als malalts com actors secundaris.
·
Doncs bé, dilluns passat a Tv3 (a les 22:30) es va estrenar una série que aporta aires nous en les séries de ficció hospitalàries: Polseres Vermelles.. fou una agradable sorpresa!. Es tracta d'una sèrie de 13 capítols creada per Albert Espinosa i dirigida per Pau Freixas i que ens retrata, amb humor i tendresa, el dia a dia d'un grup de nens/es en un hospital infantil. Cinc nois i una noia entre 10 i 15 anys coincideixen en un hospital per diverses malalties i decideixen unir-se, crear un club, el club dels Polseres Vermelles (fent referència a les polseres hospitalàries que tots/es porten posades). No deixa de ser una sèrie sobre adolescents però l'entorn hospitalari fa que allò que els passa ho visquin amb més intensitat. El primer capítol, que fou una presentació de l'entorn i els personatges vam poder veure que aquesta sèrie -per a tota la família!- ens oferirà un to vitalista, molta tendresa, kilos d'afany de superació i gotes de sentit de l'humor...
·
En paraules del creador, el sr. Espinosa: "I és que per a mi “Polseres Vermelles” parla sobretot de com es creen els caràcters, de com la vida d’aquests 6 nanos en arribar a aquest hospital els forjarà el seu caràcter canviant-lo de forma que mai més sigui igual. I ho veurem a través dels seus pares, dels metges, de les diferents malalties que tenen. I d’això anirà aquesta sèrie, de com es crea el caràcter de les persones...".
·
L'éxit principal d'aquesta sèrie recau, precisament, en el sr. Albert Espinosa (nascut a Barcelona el 1974) un llicenciat en enginyeria industrial que és director, guionista i actor de televisió i cinema. La vida de l'Albert té molt a veure amb la sèrie que ens ofereix: de ben petit el càncer es creuà en la seva vida i estigué 10 anys vivint en un l'hospital amb l'amputació conseqüent d'una cama, un pulmó i part del fetge... Als 24 anys, quan per fi, abandona l'entorn hospitalari descobreix que el món del teatre, la televisió i el cinema l'interessa moltíssim i comença a tenir èxit com a guionista per a Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya amb sèries com Abuela de verano o El cor de la ciutat... però el principal reconeixement li arribà com a guionista del film Planta 4º (2003), quasibé una autobiografia del que visqué ell a l'hospital.
·
Ha escrit dos llibres: El mundo amarillo (2008) i Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fueramos tú y yo (2010). En el 2006, és el guionista de Tu vida en 65' i Va a ser que nadie es perfecto. El 2007 debuta com a director amb el film: No me pidas que te beses, porque te besaré, basada en obres de teatre escrites per ell. I l'any passat fou el coguionista de Herois... aquesta última té molt a veure amb la sèrie que ens ocupa, el treball a Polseres Vermelles és una suma de Planta 4ª + Herois.... Per tot plegat, l'Albert Espinosa és, en aquets moments, tot un referent en el món de la televisió i el cinema i ens oferirà moltes coses bones...
·
Així doncs, dilluns vinent tenim una cita amb Tv3, amb una sèrie que segur, segur us roba el cor... però de forma madura, adulta, res de sentimentalismes i llàgrima fàcil; una sèrie que ens parla de superar-se, d'encarar la vida, de la necessitat de viure acompanyats/des dels altres, de la joia de viure ... No us la perdeu perquè segur que, per a vosaltres, també serà una agradable sopresa!!.
·


dijous, 27 de gener del 2011

SR. ENRIC DURAN, L'HEROI ANTISISTEMA...

·
Sembla que l'acció del sr. Enric Duran ha 'passat' a la Història però els i les que volem optar a una món millor no oblidem la seva acció, el seu compromís i la seva tasca. No us negaré que l'anomenat Robin Bank -o el Robin Hood de la Banca- es va situar en un escenari mediàtic un pèl 'circense' i va envoltar la seva persona d'un aire, fins i tot, messiànic; però la seva acció té un valor especial en els temps que corren i és necessari que tinguin una continuitat.
·
Enric Duran Giralt va nèixer a Vilanova i la Geltrú el 1976 i, en el cole, era un crack dels números, de les matemàtiques i la física. Un alumne intel·ligent i, de jove, un bon jugador de tennis taula. Va començar la carrera de sociologia, però la va deixar perquè no estava d'acord amb el sistema educatiu (ja comencem!)... a partir d'aquí es va mostrar receptiu a moviments socials, a temes ecològics i va entrar en contacte amb activistes de diferents 'colors'. Membre dels col·lectius Temps de re-voltes i Infoespai un bon dia va publicar, en la revista Crisi, l'article "He “robado” 492.000 euros a quienes más nos roban para denunciarlos y construir alternativas de sociedad". En aquell escrit, el sr. Duran, explicava que s'havia passat una temporada visitant 39 entitats bancàries per a demanar diferents crèdits per un valor total de 492.000 €, tot ensenyant nòmines falses o creant empreses fictícies..., no tenia cap intenció de tornar aquests diners i els va fer servir per a finançar moviments socials que apostessin per un canvi en el sistema ecònomic imperant, que treballés per a acabar amb el capitalisme. La seva acció fou tan pretenciosa com 'donar una lliçó' i evidenciar les debilitats d'un sistema econòmic injust (¡ahí es nada!)
·
No fou acte impulsiu, el seu va ser un cop contra els bancs i les caixes d'estalvis meditat, preparat i reflexionat... la seva era una madura acció política. Va explicar el que havia fet a la revista Crisis (irònicament finançada amb els diners 'manllevats', una publicació gratuïta de 200.000 exemplars repartida per voluntaris per tota Catalunya. En ella, es posava el dit a la llaga en diferents qüetions, com la creació de diners basada en el deute, la vinculació entre grans bancs i els principals partits polítics i els mitjans de comunicació...). En aquell acticle el sr. Duran va destapar una estafa que ningú havia detectat i, tot seguit, va marxar a Brasil i Veneçuela.... al cap de dos mesos va tornar a Catalunya. Primer, estava a l'ombra però poc a poc va anar adquirint presència pública fins que -just sis mesos després del primer article- el 17/03/09 va fer una roda de premsa per a presentar una revista nova: Podemos! Vivir sin capitalismo (publicació amb 350.000 exemplars i, aquest cop, distribuits per tota la península, en ella es plantegen alternatives concretes i reals a tot allò denunciat en l'àmbit de la banca, l'alimentació, el transport ...). Aquella tarda, en acabar la roda de premsa, en el rectorat de la Universitat de Barcelona -i coincidint amb la tancada d'uns/es alumnes en protesta pel pla Bolonia- els Mossos d'Esquadre el van detenir. Tot plegat, fou una escenificació vistosa, ben pública, ben espectacular... per al sr. Duran tot fou activat per un seguit d'orgulls ferits: del sistema policial ineficaç, del sistema financer per posar-lo en evidència i dels polítics per donar un exemple de compromís i acció valenta.... el sr. Duran és un referent per a qualsevol activista, algú en el que emmirallar-se... Ell és l'heroi dels i les antisistema!!!
·
El van empressonar sota fiança perquè deient que tenia risc de fuga... quan fou evident que va tornar a Catalunya per voluntat pròpia, s'estava entregant i sabia que el detindrien: "Sabía que mi detención era una consecuencia probable. Pero actué con plena conciencia". Se l'acusa d'un delicte d'estafa i, un cop fet el judici, li podrien caure entre 6 mesos i 3 anys de presó. Alguns col·lectius, com FAVB (Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona) i l'Observatori DESC van demanar el seu alliberament i van denunciar la desproporció de les accions policials i judicials dutes a terme... és que Robin Bank havia despertat l'empatia i la simpatia del públic amb la seva acció -batejada com a 'estafa solidària' o 'insubmissió financera'- una acció que uneix dos conceptes de lluita: la desobediència civil (que arrenca amb Ghandi) i expropiacions bancàries (aquells atracaments que, en el passat ajudaven a pagar accions obreres revolucionàries).
·
El dia 05 de febrer de l'any passat el sr. Duran pulicava en el seu blog que l'havien alliberat sota fiança després de 65 dies empressonat. En comptes de merma la seva força aquesta manca de llibertat ha esperonat el seu posicionament i n'ha afegit de nous: "La prisión no cumple la función de reinserción que se le supondría, sino que acentúa el desarraigo social y la falta de perspectivas de los que están encerrados en ella", expressa la intenció de lluitar pels drets dels reclusos i oferir una alternativa al règim penitencari actual ... ¡toma ya!
·
El podeu seguir en el seu blog. Les seves forces no defalleixen... "Voy a seguir trabajando para construir una alternativa de sociedad, aunque sé que los cambios no son de un día para otro. La banca es la principal responsable de esta crisis. Hay que inventar un sistema financiero que no cree el dinero de la nada y fijar relaciones econòmicas de ámbito local".
·
Vídeo de Gran Angular sobre Enric Duran i la seva acció:

·
·
Tot veient la cronologia dels fets és curiosa la coincidència, de tot plegat, en el número 17 ....
17/09/08: Publica l'article "He “robado” 492.000 euros a quienes más nos roban para
denunciarlos y construir alternativas de sociedad" a la revista Crisi.
17/10/08: Fora del país fa un comunicat: "Puesto que se ha demostrado quienes son los que roban, pronto volveré a la actividad pública"
17/03/09: Presenta la revista Podemos! Vivir sin capitalismo en roda de premsa.
17/09/09: es van posar en marxa diferents iniciatives per a viure sense capitalisme. Es distribueix la publicació Queremos.
·

dimecres, 26 de gener del 2011

CASTELLERS I CORREFOCS A LA VIDA EN UN DIA DEL SR. RIDLEY SCOTT

·
No sé si ho recordareu però el juliol de l'any passat us parlava del nou film experimental del sr. Ridley Scott amb el sr. Kevin McDonald acompanyats de les aportacions de la comunitat youtube. Es tractava de realitzar un documental sobre un 'dia al planeta Terra' i, qui vulgués, podia pujar un vídeo al canal de youtube gravat el 24 de juliol de 2010. Entre tots els vídeos rebuts s'en triarien uns quants que formarien part de la pel·lícula final...
·
Doncs bé, després de 80.000 peces rebudes, de 129 països participants i de 4.500 hores de vídeo revisades, l'equip d'editors ha confeccionat un film de 90 minuts que el proper divendres 28 de gener (a les 2:00 de la matinada, hora d'aquí, i el repetiran també a les 19:00) s'estrenarà en directe (pel canal youtube) conincidint amb l'estrena en el Festival de Sundance.
·
Com veieu per les xifres, l'èxit de participació ha estat rotund, el Ciutadà K també hi va participar però no va tenir tanta sort com els 8 vídeos seleccionats de Catalunya i Espanya per a formar part del film. Els fragments escollits (que podeu veure fent click a l'enllaç) venen de:
·
- O Grove (Pontevedra) d'Alberta ÁLvarez, sobre una dona que mirant-se al mirall exposa la seva por a no arribar a tenir un fill.
- Saragossa, amb El despertar de Lorena d'Alex Romeo, un moment íntim d'una noia dormint de matinada mentres la seva parella la tapa amb el llençol (només 30 segons...)
- Masquefa, amb dos vídeos sobre les festes majors d'aquest poble, amb correfoc inclòs de Daniel Mas.
- Cadis, amb A ras de suelo, de Javier de Lara i les activitats que fan un grup de persones a le que només veiem els peus.
- Sevilla, amb imatges de la Cucaña de Triana de 2010 de Sócrates Cuadri.
- Madrid, amb una peça d'un tal Jorge Bastardo però que no se'n sap ni el títol ni es pot veure al youtube.
- Tarragona, amb Slim up de Toni Xou i Patricia Martínez. La nena protagonista és Virgínia Salvadó, de 7 anys, i és acotxadora de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. El vídeo parla de la preparació abans d'una jornada castellera...
·
Dels 8 seleccionats (que constaran com a codirectors/es del film), només la petita Virgínia i un acompanyant han aconseguit un viatge pagat per a la premiere del film als EEUU. La resta, malauradament, ho hauran de seguir per internet... com comenten Lorena i Alex (creadors del Despertar de Lorena) en un blog: "Somos Lorena y Alex, creadores de uno de los vídeos seleccionados para "Life in a day", nos encantaría ir a Sundance pero, Lorena tiene 6 horas a la semana de contrato y yo estoy entre los cuatro millones de parados españoles, así que nos tocará ver el estreno a través de internet. Es una pena no poder ir al estreno de la película que co-dirigimos... que fueeeerte. De todos modos es una pasada formar parte de esto. Un Saludico a todos y disfrutad de la vida... que son dos días"
·
... així doncs, els castellers i el correfoc ja formen part de La Vida en Un Dia!!!.
·
Aquí us deixo el vídeo Slim up, amb la petita Virginia Salvadó...

dilluns, 24 de gener del 2011

SR. PETER CALLESEN

·
Ja fa temps, la nostra amiga Carol, en el seu blog, ens decobrí un artista danès impressionant: el sr. Peter Callesen (nascut el 1967).
·
I és que és impressionant el que pot arribar a fer aquest artista amb un tros de paper, tissores i molta creativitat; amb aquests pocs elments és capaç de crear tot un món. Les seves obres, petites o de gran format, transmeten fragilitat i ens parlen d'un art efímer i delicat, però també contundent i amb contingut.
·
El sr. Callesen també ha fet obres amb neu, gel i aigua.
·
Entreu aquí, en el seu web, i fèu un viatge a tot un món fet de paper...no em dieu que no és impressionant??
·

divendres, 21 de gener del 2011

EL CINEMA A RITME DE DANSA

·
La dansa, de tant en tant, es posa de moda en el cinema (però molt de tant en tant). Des de clàssics com Escuela de sirenas (1944), Llevando anclas (1945), Un día en Nueva York (1949) o Un americano en París (1951), clarament marcats pel claqué i el 'music hall'; a obres mestres com Las zapatillas rojas (1948), on el ballet clàssic emplena la pantalla.
·
Altres films com West Side Story (1961), molt influenciat pels musicals; Saturday Night Fever (1977), monument a la música disco; Grease (1978), evocació dels rockers dels '50; o Paso Decisivo (1977), en la que el ballet clàssic era el plat fort del film.
·
L'autèntica explosió del ball en el cinema vingué en els anys '80 (època d'escalfadors, cintes al cap, Eva Nasarre i breakdance) amb perles (moltes d'elles, revisitades d'ara, són d'una horterada apabullant) com: Fame (1980), Flashdance (1983), Footloose (1983), Noches de Sol (1984), Chorus Line (1985), Dirty Dancing (1987).
·
Els '90 i principis del 2000 no fou un bona època per a la dansa cinematogràficament parlant, com a molt, podem anomenar Rebeldes del swing (1993) i, sobretot, destacar la multipremiada Billy Elliot (2000), en el que brillava el ballet clàssic.
·
En l'actualitat, si deixem a un costat l'emergència de ritmes funkys, dance i street que tenen com a exemple Street Dance (2008), estem vivint un altre moment en el que la dansa emplena les pantalles i els projectes cinematogràfics, en aquest cas, però, es tracta de la dansa més acadèmica: el ballet.
·
Quina imatge transmeten els 'films de dansa' sobre la dansa? Doncs, bàsicament, conceptes com sacrifici, esforç, aconseguir un somni, afany de superació, tenacitat... però també les obsessions, les envejes, l'afany d'èxit. La cara i la creu d'una professió que demana compromís i sacrifici.
·
El último bailarín de Mao (2009, de Bruce Beresford)
El director de Paseando a Miss Daisy (1989) aprofita la història real del ballarí Li Cunxin (que arribà a ser primer ballarí del ballet d'Australia) per parlar-nos de la Xina comunista del règim de Mao i la trajectòria triomfal d'un nen de la profunda Xina rural fins al firmament de la dansa. La dansa com a reflex d'un moment històric i polític.
·
La danza (2010, de Frederick Wiseman)
Es va estrenar la setmana passada i és l'obra d'un reconegudíssim documentalista que, sorprenentment, és el primer film d'ell que s'estrena a Catalunya. El sr. Wiseman, anteriorment, ha sabut captar l'essència d'un parc de bombers o d'un gimnàs de boxa en els seus documentals. Defensor a ultrança de l'observador no participant és capaç de plantar la seva càmara allà on sigui i estar gravant hores i hores i hores fins que passi alguna cosa, sense provocar, influenciant el mínim possible...La danza és un documental -fruit de 130 hores de filmació, dotze setmanes de rodatge i un any de muntatge- sobre el ballet de l'Òpera de París. I no només dels ballarins sinó de la institució en ella mateixa: des de l'edifici (Palais Garnier), passant pels professors/es o personal de l'edifici... un forma de retratar la institució com un tot i la dansa com a essència del film. La dansa com un microcosmos de regles pròpies.
·
Cisne Negro (Black Swan)(2010, de Darren Aronofsky)
Haurem d'esperar fins al 18 de febrer (i l'espera se'ns farà llaaaaaaarga) per gaudir de l'aplaudida pel·lícula sobre el calvari d'una ballarina per a triomfar en una representació de El llac dels cignes. A nivell cinematogràfic -tenint en compte els premis Globus d'Or- segur que tindrà l'actriu protagonista -la gran Natalie Portman!!!- el premi merescut en la nit dels Oscar... els que no estan contents són els professionals d'aquesta disciplina artística que critiquen al sr. Aronofsky una forma de mostrar el ballet estereotípica i plena de cobdícia, enveges i venjances... uns ballarins que són caricatures obsessionades per l'èxit i el triomf. La dansa com a escenari d'obsessions i afany d'èxit.
·
El esfuerzo y el ánimo (2009, Arantxa Aguirre)
Film documental al voltant de la companyia de ballet Béjart i, sobretot, sobre el tema principal del film: podrà sobreviure la companyia després de la mort del seu fundador i ànima, Maurice Béjart? Aquest va morir en el 2007 deixant orfe la companyia i deixant el lideratge al seu continuador: Gil Roman. Aquest ballarí, enceta el documental amb una peça desesperada que transmet angoixa, inquietud, por... mirall dels moments que viu la companyia. Un any va estar la directora enganxada a aquesta companyia de 35 ballarins i es capaç de vessar dramatisme quan el ballet assaja i estrena el primer espectacle sense el sr. Béjart. La dansa com a font de superació.
·
Tanztraüme (Sueños de Danza)(2010, de Anne Linsel & Rainer Hoffmann)
Film documental que relata la preparació d'una de les darreres obres de la sra. Pina Bausch: Kontakthof para jóvenes. L'obra original (Kontakthof) va ser concebida en el 1978 per la sra. Bausch, en ella els actors i les actrius parlaven, cantaven, recitaven i, evidentment, ballaven... es tracta d'aquell trencament de límits tan característic de la sra. Bausch. En el 2000 la va reprendre per a que fos representada per persones de més de 65 anys i en el 2008 ho tornà a fer, però aquest cop, va triar joves entre 14 i 18 anys que no havien tingut cap contacte amb el món de la dansa ... així era la sra. Pina Bausch arriscada i transgressora!!! Avui, demà i diumenge es pot veure aquesta obra en el Mercat de les Flors: Kontakthof amb joves a partir de 14 anys. El film -Tanztraüme- de Linsel & Hoffmann ens parla del procés de reactualització d'una obra de 1978 amb joves ballarins de l'actualitat i novells. La dansa com a entitat dinàmica i en constant actualització.
·
Pina (2011, de Wim Wenders)
Es tracta del nou -i esperadíssim projecte- del sr. Wenders: un documental sobre la sra. Pina Bausch en 3D !!! sí, sí, ho heu llegit bé!! imagineu-vos fins a quin punt la relació cinema-dansa està de moda que s'atreveixen a realitzar projectes en 3D. Segons el director, aquesta tecnologia permetrà a l'espectador/a sentir-se com si estigués damunt de l'escenari. La vida de la carismàtica ballarina i coreògrafa, que va morir en el 2009, serà mostrada en el film acompanyada de les seves peces de dansa-teatre més representatives, aquelles en les que la sra. Bausch va trencar els límits de la dansa coneguda i anar més enllà, fins abraçar el teatre o la interpretació, peces com: Café Müller, Das Frühlingsopfer (La víctima de la primavera) o Vollmond (Lluna plena). Un autèntic fenomen que veurà l'estrena en el proper Festival de Berlin. La dansa com a trencadora de barreres.
·
Ja ho veieu, el cinema es mou a ritme de dansa!!
·
·

dijous, 20 de gener del 2011

LA VIDA SECRETA DE MARILYN MONROE

·
A la deesa indiscutible de l'Olimp de Hollywood, la sra. Marilyn Monroe, encara li queden racons de vida que mostrar... i els mitòmans/es no ens cansem de decobrir-los, tot esperant -ingenuament- completar el poliedre de rostres que té l'artista. És un forma -més ingènua, encara- de mantenir-la viva, sempre present, tot i que fa quasibé 50 anys que va marxar...
·
A principis d'aquest any es presentava el llibre La Vida Secreta de Marilyn Monroe, de J. Randy Taraborrelli, en el que es repassa tots els detalls més íntims de la vida de l'artista... i el que en treiem -com ja sabíem- no és per a tirar-hi coets: Una nena que anà de casa d'acollida en casa d'acollida, una muller maltractada, una actriu menystinguda, una mare frustrada, una addicta a les pastilles i les drogues... resumint, una autèntica desgraciada.
·
I fou així des del mateix dia que arribà al món... amb pare desconegut, amb una mare diagnosticada d'esquizofrènia paranoïde i estrictes conviccions religioses. Fou ingressada en diverses cases d'acollida i per a, sortir-ne, es casà amb Jim Dougherty i pel que deixà els seus estudis... un marit controlador que no aguantà la personalitat cada cop més sexi i atractiva que adoptava la seva muller. El segon marit -el jugador de beisbol Joe DiMaggio- no fou millor, ja que la bomba sexual ja havia esclatat i el sr. DiMaggio intentava aplacar l'efecte d'aquesta bomba a cops, maltractant-la.... l'eterna imatge de nina trencada, que no va arribar a ser mare i que fou internada en un psiquiàtric, no va aguantar la seva desgraciada vida...
·
I fou així des del mateix dia que va deixar aquest món... una autèntica desgraciada. :(
·

dimecres, 19 de gener del 2011

ELS GLOBUS D'OR 2011: LA SRA. PORTMAN I RED SOCIAL!!!

·
Ai, quins premis ben merescuts els recent entregats Globus d'Or!!! Les quinieles que ens havíem fet es confirmen força i, a sobre, coincideixen amb les ganes que en teníem....
·
I és que ens agrada molt i molt que hagin premiat a la sra. NATALIE PORTMAN (que va recollir el premi lluint panxolina d'embarassada) i al sr. CHRISTIAN BALE (com a actor secundari...què guapo és, per favor!). Ens encanta que hagin valorat a la RED SOCIAL en tot el que es mereix ser valorada: millor pel·lícula, millor director (sr. DAVID FINCHER) i millor guió (sr. AARON SORKIN). El que no ens agrada tant és el premi a la millor BSO per a aquest film, ja que Origen del sr. Zimmer és molt millor!!.
·
Ens agrada que hagin valorat la feina del sr. COLIN FIRTH com a milor actor, el millor de la peli correcta en la que actua (El Discurso del Rey). Ens agrada que la millor pel·lícula d'animació fou TOY STORY 3 (ninguna altra la podia guanya!!). Ens agrada el premi al sr. PAUL GIAMATTI (com a millor actor de comèdia per The Barney's Version).
·
Ens agrada la sorpresa del premi a la sra. ANNETTE BENING (quina senyora! com a millor actriu de comèdia per The Kids are all right).
·
Ens agrada que no hagi guanyat Biutiful (no s'ho mereixia), que no hagi guanya Johnny Depp (tampoc s'ho mereixia, ni per Alice in Wonderland, ni molt menys, per The Tourist... però ens agrades, Johnny!!).
·
Ens agrada molt que hagi guanyat el premi a millor serie dramàtica de TV BOARDWALK EMPIRE (el producte del sr. Martin Scorsese); i ens agrada que com a millor serie de comèdia hagi estat escollida GLEE(assignatura pendent per al Ciutadà K).
·
Total, que de les 14 categories que vaig posar en la quiniela sobre els Globus d'Or n'he encertat 8 que significa un 57% (anem millorant!).
·
Els/les de l'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood han fet una bona entrega de premis... ara només ens cal esperar que, tot plegat -la Portman, el Firth, el Bale, el Fincher, el Sorkin, la Red Social- es torni a repetir als Oscar. Creuem els dits!!!
·
I, per acabar, un regalet per a la Patri... posem-nos de peu: la Portman recull el globus d'or:


dimarts, 18 de gener del 2011

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XV )

·
HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE (1a. PARTE)
Certament, no es tracta d’una de les meves sagues preferides, però la cinefàgia té aquestes coses, et trobes enganxat a franquícies cinematogràfiques sense donar-te’n compte; en aquest cas, fins i tot, vaig aproximar-me al producte original –els llibres- per a llegir-ne les set parts i poder valorar els films amb més criteri. La majoria estaríem d’acord en que no es tracta d’una saga massa ben traslladada a la pantalla gran, sigui la part que sigui i sigui el director que sigui el que se n’hagi fet càrrec: unes eren massa toves, altres massa esquemàtiques, unes massa infantils, altres mancades de ritme. La qüestió és que els llibres són trepidants i àgils i les pelis no gens... fins aquesta! Curiosament, el llibre amb menys garra de tota la saga és el que llueix més en pantalla pel que respecta a ritme i capacitat de mantenir l’atenció; falla, no obstant, en no clarificar massa bé què són els horricreus i la transcedència dels mateixos, aspecte molt ben narrat en el llibre. Sort que només els queda una peli perquè els ‘nens’ protagonistes de teenager en tenen, ja, ben poca cosa.
Valoració: Notable.
·
SEUL CONTRE TOUS (1998)
Aquest fou un dels films polèmics presentats a Sitges de fa un anys. Dirigit per un dels directors –enfant terrible- inquietants del cinema francès (en tenen uns quants!), el sr. Gaspar Noé, el que anys després dirigiria la sorprenentment estructurada -i molt reivindicable- Irreversible (2002, amb la Bellucci i el Cassel). Seul contre tous (el seu títol ho diu tot) és la història malsana d’un psicòpata amb passat tormentós i torturat; i amb un present sense futur. Un film nihilista, violent, de relacions familiars malsanes i en alguns punts desagradable, però amb un poètica visual i una narració que convenç i un final contundent. No obstant, millor emprendre-la un dia que tinguis bon dia, perquè com sigui dels dolents... el ‘tocado y hundido’ està garantitzat. Quin mal rotllo, si us plau!
Valoració: Notable alt.
·
CAZA A LA ESPIA (2010)
Aquest film prometia més del que finalment ens donà. Un matrimoni americà (sra. Watts i sr. Penn) aparentment convencional però en el que ella és una espia secreta. Aquesta serà traïda pel govern USA en el moment en que l'espia es torna incòmoda quan afirma la no existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. Història basada en fets reals (els protagonistes encara estan vius) que funciona en el pla més ‘micro’, és a dir, en la reacció de l’entorn immediat de la parella quan s’assabenta que ella ha estat una espia (i de les bones!). L’aspecte ‘macro’: la postura dels mitjans de comunicació o del govern ja ha estat vist molts cops. Film dirigit per un autèntic especialista en cinema d'espies: el sr. Doug Liman, l'iniciador de la saga Bourne. Al Sean Penn se’l veu una mica descol·locat... i tot plegat no arriba a despertar-te cap empatia envers la protagonista ni tampoc encén la metxa del compromís polític o del sentiment de justícia... no, no arriba a calar tant com per a provocar tot això. Entretinguda, agradable... poc més.
Valoració: Bé.
·
EL INCREÍBLE HOMBRE MENGUANTE (1957)
Sí, sí, aquesta és aquella peli que tots/es hem vist algun cop, fa moooooolts anys per la tele. És un clàssic del cinema fantàstic, que bé podria ser una conte de Kafka: un bon dia –fruit de l’exposició a una ona radioactiva- un senyor es va fent petit, petit... petit com un cigronet. Film en blanc i negre, la lluita contra l’aranya (gegant per al protagonista) és memorable. El valor que té veure-la tants anys després (amb l’afegit pertinent d’anys que té l’espectador) és que descobreixes plans de lectura abans ocults: com la relació matrimonial un cop ell deixa de ser ell per a passar a ser un marit de playmobil; com l’instint de supervivència que marca tota la conducta del protagonista; i, sobretot, el final, un final de comunió amb els cosmos, d’integració de la matèria en un TOT... que supera amb escreix aquella historieta fantàstica per a portar-nos a una reflexió de filosofia pura. Revisiteu-la!
Valoració: Notable alt.
·
MEGAMIND (2010)
Diuen que aquest film va estar pensat quan Pixar preparava Los Increíbles i que va quedar en un calaix –tenint en compte les similituds en la història- fins a un millor moment. Aquest moment ha arribat per a una peli irònica, entranyable sobre un dolent (suposadament molt dolent) que se n’adona que sense el seu antagònic (l’heroi bo) no és ningú. Encertada reflexió que el porta a construir-ne un de nou per a acabar amb la solitud i l’avorriment del maligne sense cap adversari prou digne. Pel·lícula àgil, de bon ritme, amb secundaris potents i argument que intenta fugir del que hem vist tota la vida ... i se’n surt prou bé!. Òbviament, no és cap Pixar... però és que de Pixar només n’hi ha un! ;)
Valoració: Notable
·
MARIUS & JEANNETTE (1998)

Aquest film és una meravella! Es tracta del més gran director de cinema que ha donat Marsella: sr. Robert Guediguian, que a més de viure allà és la localització de la gran majoria de pel·lícules seves. Marius & Jeannette és com un Miracle a Milà (1951, Vittorio de Sica) però a Marsella. Es tracta de cinema social però explicat sense drames terribles i lliçons morals (com massa sovint és la marca de la ‘casa Loach’), cinema social amb aires de comèdia... film realista, però tendre, irònic, positiu, sense amagar la duresa d’unes situacions econòmiques i personals existents però sense recrear-nos-hi fins arribar a la pornografia de la misèria (com fan d'altres). Un film amb unes interpretacions tan realistes que t’oblides que és ficció (amb una Ariane Ascaride estupenda!). Aquest és un film que parla de solidaritat, de comunitat, de la importància de respectar i acompanyar l’altre i deixar-te acompanyar per ell; que parla d’esperança en el futur si estem d’acord i anem a una... que parla de que sense Vosaltres, Jo no sóc ningú. Si no l’heu vist, ja trigueu !!
Valoració: Excel·lent.
·
I MARRIED A STRANGE PERSON! (1997)

El sr. Bill Plympton és un GENI de l’animació, així, en majúscules. La seva obra no és molt coneguda del gran públic però és una visitant habitual en el Festival de Sitges i d’altres festivals del món. Els seus curts i llargmetratges tenen un personalitat (en el traç del dibuix i en la surrealitat de les seves històries) tan marcada que un cop has vist un ‘Plympton’ ets capaç de reconeixer-ne qualsevol amb un simple fotograma. Com us deia, els seus arguments de partida són delirants i surreals i els desenvolupament ho són més encara. El film que ens ocupa és la història d’un matrimoni convencional en el que a ell –fruit d’una radiació- es transforma en una altra persona, en una 'superpersona'... i les conseqüències que això desencadena en la parella (a nivell de relació i sexual), en la feina, amb els veïns.... genial!
Valoració: Notable alt.
·
BALADA TRISTE DE TROMPETA (2010)
Hi ha directors, que per molta cinefàgia que un pateixi, no acaben de convèncer, el sr. Alex de la Iglesia és un d’ells i, precisament, quan més alexdelaiglesià és el film menys m’agrada a mi (i més encanta als seus/ves seguidors/es, suposo). Aquest film, reconegut amb 2 presmis en el passat Festival de Venezia (millor guió i millor director), és l’essència del cinema del director feta pel·lícula; de fet, és una operació matemàtica (un suma, en aquest cas) d’anteriors treballs seus= El dia de la Bestia+Muertos de Risa+Acción Mutante=Balada Triste de Trompeta. Si us agrada el cinema grotesc fins a passar-se de voltes, el guió esperpèntic sense lògica perquè l’important és l’impacte en l’espectador (en forma de xorro de sang o derivats) o l’estètica estrident ... aquest és el vostre film. El meu no: cansina, buida, histèrica (buf) fins a dir prou.
Valoració: Insuficient.
·
CONTROL (2007)

El debut del director d’aquest film és del que fan època. No es tracta d’un artista novell ja que el sr. Anton Corbijn té una llarguíssima trajectòria com a fotògraf i director de videoclips; precisament, un dels principals ‘clients’ foren els Joy Division. Sobre ells i –principalment- el seu cantant/líder Ian Curtis va aquest film. Aquesta és una peli que és una biografia sobre com va nèixer un dels grups més influents de la història de la música contemporània i els darrers anys de vida i la mort de l’ànima del grup (el sr. Ian Curtis es va suïcidar amb només 23 anys). Si us agrada aquest grup de música veure aquest film és del tot imprescindible, i més tenint en compte el nivell de semblança que té l’actor que interpreta al sr. Curtis...veure el ball espasmòdic del cantant és d’un realisme esfereïdor. I als que no us agradi especialment aquest grup musical el film té un gran valor com pàgina de la història de la música. Molt bona!
Valoració: Notable alt.
·
EL MAL AJENO (2010)
Aquest film ès un ‘rara avis’ en la producció cinematogràfica d’aquest país, un thriller sobrenatural amb aires de realisme màgic que l’emparenta, directament, amb el cinema del sr. Shyamalan (guardant les distàncies, òbviament!)... un metge, després d’un enfrontament amb el familiar d’una pacient greument malalta, se n’adona que pot curar per imposició de mans. A partir d’aquí, el film ens parla del sacrifici envers les persones que estimem, del donar-se als altres, de l’amor i de descobrir allò prioritari i realment important de la vida... la llàstima és que la idea és més pròpia d’un curt que d’un llarg i sovint el film es comporta de forma un pèl erràtica i no sempre clarifica el seu discurs, escudant-se en que es tracta de quelcom amb aires màgics... però, es pot ser màgic i explicar bé una història? Jo crec que sí... El sr. Eduard Noriega assumeix un paper de madur i pare de forma convincent, trencant la imatge, molt utilitzada, de seductor i guaperes. Es tracta del debut del sr. Oskar Santos (molt curtit i premiat en el curtmetratge)... no està mal la peli ... però... ai! no acaba de...
Valoració: Bé alt.
·
BIUTIFUL (2010)
El sr. Alejandro González Iñárritu estava professionalment casat amb un guionista: el sr. Guillermo Arriaga. Aquest tàndem va aconseguir ressó mundial i molts premis amb films com Amores perros o 21 gramos... la marca de la casa eren films corals, amb estructures narratives fragmentades que ens parlaven d’històries amb molta càrrega emocional i uns tocs de denúncia social. Aquest matrimoni, però, es va divorciar de forma molt tempestuosa i malrotllera un cop acabada Babel i cadascú ha continuat en seu camí com a director... però els productes que han fet fins ara ens demostren que, sovint, un equip (encara que sigui de dos) funciona millor que fent el mateix en solitari; i la xispa creativa que ens oferien els dos junts per separat s’ha pedut. Dels dos, el que millor parat ha sortit és el que ens ocupa... Biutiful era un film molt esperat i a més comptava amb un sr. Bardem post-oscar. El resultat? Un Bardem immens, creïble en un paper de persona marginal i exclosa del sistema... el film podria estar genial si no tractés tants temes com tracta (més propi d’un debutant que un director amb tanta experiència) que sovint despista de la història central (i la que té més força, almenys per a mi): una relació de parella i familiar que té molt a comunicar-nos. Sovint ratlla la pornografia de la misèria... li pot arribar a passar alguna cosa més al sofrent protagonista? Contundent però no és l’obra mestra que ens havien venut.
Valoració: Notable.
·
EL DISCURS DEL REI (2010)
Aquest és un film d’Oscar en totes les seves categories: interpretació, direcció artística, fotografia, vestuari ... Història de superació amb component històric i el xoc de dos personatges antagònics... ho té tot per escombrar premis de l’acadèmia de Hollywood. La història del membre de la realesa que patia d’un quequeig galopant que li impedia fer un discurs amb cara i ulls als seus súbdits està carregada d’interés pel contrast que provoca amb aquell que l’ha de curar: un terpeuta membre de la classe popular. Tot el film té un aire marcadament british, amb tocs de la seva ironia tan característica. Amb una parella protagonista espectacular, Colin Firth/Geoffrey Rush, sobretot el primer, que tothom pensa que ja té el premi Oscar al millor actor a la butxaca. El film ens ofereix una Helena Bonham Carter una mica perduda, massa histriònica en el paper de la muller del monarca però com que no recau el pes del film en ella, aquest no se’n resenteix de la seva presència. Un film ben narrat, sòlid.. de poc risc, però una bona peli!
Valoració: Notable alt.
·
LANTANA (2001)
Aquest film es va estrenar sota l’etiqueta de thriller romàntic ... i crec que no hi ha millor etiqueta que aquesta. Coneixíem el thriller eròtic –amb Instinto Básico com a principal exemple- però el thriller romàntic és un film sobre relacions de parella amb un assassinat pel mig, i estareu d’acord amb mi que d’aquests films no n’abunden. La pel·lícula ens mostra diferents parelles en situació de crisis i com l’afronten... seria la típica pel·lícula de vides creuades a lo Short Cuts, per exemple, si no fos perquè el film comença amb el cadàver d’un dona morta, amb mostres clares de violència... però no veiem qui és, i aquí és on radica l’originalitat del film: descobrir no només qui és l’assassí sinó qui és la persona assassinada de les que anem coneixent al llarg del metratge. Espectacular debut del sr. Ray Lawrence. Aquest film ens planteja una història que t’enganxa i et manté interessat des del minut 1 del film. Elegant, interessant i ben filmada ... què més volem?
Valoració: Excel·lent.
·
PA NEGRE (2010)
Aquest film català és l’encarregat de fer-li la competència en la nit dels premis Goya a la Balada Triste de Trompeta (només els separa 1 nominació)... un film infinitament més interessant que la proposta del sr. De la iglesia, i per moltes raons. Pel seu director: el sr. Agustí Villaronga és un del directors/autors catalans amb una personalitat més definida i interessant del nostre panorama cinematogràfic, pel·lícules grans com Tras el Cristal o El Mar així ho certifiquen i Pa Negre continua en la línia d’aquest autor: film fosc, malsà, on el pes de la Història és imprescindible, amb tocs homosexuals, denúncia de l'homofòbia i amb un paper important de la mirada infantil. Interessant per uns actors i actrius corprenedors, del primer/a a l’últim/a: els nens i les nens i els adults...tots/es estan genials! Interessant per una història que és un llibre boníssim del sr. Teixidor. Interessant per una recreació història acurada i coherent. Interessant per un relat i un misteri que t’enganxa des de la primera i contundent imatge fins a la última. Senzillament, una gran pel·lícula!!!
Valoració: Excel·lent
·

dilluns, 17 de gener del 2011

MY FIREPLACE, UNA LLAR DE FOC VIRTUAL

Fa uns anys, no sé si ho recordareu, es va posar de moda, en les hores que la televisió no oferien programació (a la matinada), enfocar un peixera sense cap altra intenció que trencar amb les imatges fixes o els dibuixos geomètrics que eren avorrits i sosos. Doncs bé, partint d’aquesta idea, un dels 10 videojocs més descarregats en el Wii Ware (l’espai web de descàrrega digital) de Nintendo en 7 països europeus (incloent l’estat espanyol) és: My Fireplace. És, ni mes ni menys, que una llar de foc a la que has d’alimentar, mirar i gaudir de l’ambient càlid que aporta aquesta imatge en el televisor de casa teva.
·
Es tracta d’una aplicació dissenyada per una empresa gallega (Continental Producciones) que ofereix l’opció de triar entre diferents estils de llars de foc: nadalenca, romàntica o clàssica; i pots triar entre encendre el foc de forma manual o automàtica. Es tracta del primer simulador de xemeneia per a Wii i tenint en compte que actualment hi ha 85 milions d’aquesta consola en el món, es tracta d’un negoci rodó. Els dissenyadors afirmen que la font d’inspiració del seu ‘videojoc’ fou My Aquarium, el clàssic protector de pantalla.
·
Així doncs, qui no té una llar de foc presidint la seva sala d’estar és perquè no vol ...
·

divendres, 14 de gener del 2011

THE WALKING DEAD

·
Sí, amics i amigues, ja ens hem enganxat a una serie nova ... THE WALKING DEAD , que ens arriba dels EEUU amb alts índex d'audiència i ha aterrat a la Sexta (els dimarts a les 22:15) assolint el màxim nivell d'audiència d'aquesta cadena en una estrena. Actualment, s'està emetent en 120 països de tot el món. (per cert, si us vau perdre l'estrena, el proper diumenge 16 a les 23:20 repeteixen els dos primers capítols a la Sexta).
·
El Ciutadà K no s'ho acaba de creure, que una serie de zombies, amb història de zombies de tota la vida, clarament gore (amb les seves vísceres, xorros de sang, fetges i cossos putrefactes) sigui èxit d'audiència a la televisió mundial és un fenòmen difícil de creureu i totalment impensable fa uns anys... Ja em sembla bé, ja. De fet, tenint en compte el ritme trepidant del primer capítol i la tensió provocada... aquesta série promet i molt!! MOLT!!.
·
The Walking Dead és una serie de televisió basada en uns còmics creats per Robert Kirkman i Tony Moore. Un dels encants de l'adaptació televisiva és el seu principal instigador (i director del capítol pilot) el sr. Frank Darabont, director de Cadena Perpetua (1994), La Milla Verde (1999) o Majestic (2001). El film d'aquest director que és la influència principal per a The Walking Dead és La Niebla (2007), en la que un seguit personatges estaven acosats per 'besties prehistòriques' en un centre comercial (canvieu 'bestioles prehistòriques' per zombis i teniu The Walking Dead). Una altra influència en la forma com comença la serie és 28 días despues (2002) de Danny Boyle, en la que un malalt desperta en un hospital abandonat i es troba tota la ciutat de Londres infestada de zombies... calcadet calcadet a la serie que ens ocupa.
·
La història de la serie no és res de l'altre món, segueix la pauta de qualsevol història de zombies: un petit grup de supervivents aguanta l'assetjament d'una invasió mundial de zombies a la recerca de trobar un lloc amb més supervivents i lliure de zombies.
·
La primera temporada només té 6 capítols però ja està confirmada una segona temporada de 13 capítols i començarà a filmar-se al febrer del 2011... la invasió zombie, de moment, té força corda.
·
Si algú/na no sap de què va ... aquí teniu el tràiler ...
·
·

DES DE LA TERRASSA (2004)

3
'Coses' com aquestes són les que fas quan t'acabes de comprar una càmara...
··
Desembre 2004

dijous, 13 de gener del 2011

NOMINACIONS GOYA 2011

·
Ja s'han fet públiques les nominacions als premis Goya 2011 i -com era d'esperar- Balada Triste de Trompeta s'ha emportat les principals nominacions (15), ben seguida de Pa Negre (14), También la lluvia (13) i Buried (10). Aquest any el Goya honorífic és per al sr. Mario Camus.
·
A l'hora d'endevinar qui s'emportarà el premi, com sempre, es barallen les meves ganes amb les intencions de l'Acadèmia, que no sempre van a una ... Sense dubte (tot i no haver vist totes les pelis nominades) la millor pel·lícula d'aquest any és Buried, per arriscada, original i diferent ... però jo crec que l'Acadèmia preferirà reconèixer la tasca del seu President, el sr. Alex de la Iglesia, i perquè Buried sona a 'massa americana' i a poc spanish.
·
Aquí teniu les principals categories i, assenyalat amb negreta i majúscules, la meva quiniela:
·
MILLOR PEL·LÍCULA:
BALADA TRISTE DE TROMPETA, Buried,
Pa negre, También la lluvia.
MILLOR DIRECCIÓ: ALEX DE LA IGLESIA (Balada triste de trompeta),
Rodrigo Cortés (Buried), Agustí Villaronga (Pa negre),
Iciar Bollaín (También la lluvia).
MILLOR GUIÓ ORIGINAL: BALADA TRISTE DE TROMPETA,
Buried, Biutiful, También la lluvia.
MILLOR GUIÓ ADAPTAT: PA NEGRE,
Habitación en Roma, 3MSC, Elisa K.
MILLOR MÚSICA ORIGINAL: ROQUE BAÑOS (Balada Triste de Trompeta),
Gustavo Santaolalla (Biutiful), Víctor Reyes (Buried),
Alberto Iglesias (También la lluvia).
MILLOR ACTOR PRINCIPAL: Antonio de la Torre (Balada triste de trompeta),
JAVIER BARDEM (Biutiful), Ryan Reynolds (Buried), Luis Tosar (También la lluvia).
MILLOR ACTRIU PRINCIPAL: Belén Rueda (Los ojos de Julia),
Elena Anaya (Habitación en Roma),
Emma Suárez (La mosquitera), NORA NAVAS (Pa negre).
MILLOR ACTOR DE REPARTIMENT: EDUARD FERNANDEZ (Biutiful),
Alex Angulo (El gran Vázquez), Sergi López (Pa Negre),
Karra Elejalde (También la lluvia).
MILLOR ACTRIU DE REPARTIMENT: Pilar López de Ayala (Lope),
Terele Pávez (Balada triste de trompeta),
LAIA MARULL (Pa negre), Ana Wagener (Biutiful).
MILLOR ACTOR NOVELL: Juan Carlos Aduviri y
Francesc Colomer (También la lluvia),
MANUEL CAMACHO (Entrelobos),
Oriol Vila (Todas las canciones hablan de mí).
MILLOR ACTRIU NOVELLA: Aura Garrido (Planes para mañana),
CAROLINA BANG (Balada triste de trompeta), Maria Comas (Pa negre),
Natasha Yarovenko (Habitación en Roma).
MILLOR PEL·LÍCULA ANIMACIÓ: Chico y Rita, El tesoro del rey Midas,
LA TROPA DE TRAPO EN EL PAIS DONDE SIEMPRE BRILLA EL SOL, Las aventuras de Don Quijote.
MILLOR DIRECCIÓ NOVELL: DAVID PINILLOS (Bon appetit),
Emilio Aragón (Pájaros de papel), Juana Macías (Planes para mañana),
Jonás Trueba (Todas las canciones hablan de mí).
MILLOR CANÇÓ ORIGINAL (cliqueu al link i podreu veure el vídeo de la cançó): In the lap of the ountain-Víctor Reyes i Rodrigo Cortés (Buried), LOVING STRANGERS-RUSSIAN RED HABITACION EN ROMA), Que el soneto nos tome por sorpresa-Jorge Drexler (Lope),
No se puede vivir con un franco-Emilio Aragón (Pájaros de papel).
MILLOR DOCUMENTAL: Bicicleta cuchara manzana,
Ciudadano Negrín, Mr. Foster, María y yo.
MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA: El discurso del Rey (Reino Unido),
El escritor (Francia), LA CINTA BLANCA(Alemania), Un profeta (Francia).
·
·
·
Aquí teniu les nominacions per a la resta de categories:
Mejor dirección de producción: Balada triste de trompeta, Lope, Pa negre, También la lluvia.
Mejor montaje: Balada triste de trompeta, Biutiful, Buried, También la lluvia.
Mejor diseño de vestuario: Balada triste de trompeta, Lope, Pa negre, También la lluvia.
Mejor sonido: Balada triste de trompeta, Buried, Pa negre, También la lluvia.
Mejor película hispanoamericana: El hombre de al lado (Argentina), La vida de los peces (Chile), El infierno (México), Contracorriente (Perú).
Mejor cortometraje de ficción: Adiós papá, adiós mamá, El orden de las cosas, Una caja de botones, Zumo de limón.
Mejor cortometraje documental: El cine libertario: Cuando las películas hacen historia, El pabellón alemán, Memoria de un cine de provincias, Un dios que ya no ampara.
Mejor dirección de fotografía: Balada triste de trompeta, Biutiful, Buried, Pa negre.
Mejor dirección artística: Balada triste de trompeta, Biutiful, Lope, Pa negre.
Mejor maquillaje y/o peluquería: Balada triste de trompeta, Lope, Pa negre, También la lluvia.
Mejores efectos especiales: Balada triste de trompeta, Buried, Lope, También la lluvia.
Mejor cortometraje de animación: Exlibris, La bruxa, La torre del tiempo, Vicenta.

dimarts, 11 de gener del 2011

13/01/11: INDIANA + LA COSA ... A PHENOMENA !!!

·

DIJOUS 13/01/11 A LES 20:00
AL CINEMA URGEL (BCN)
NOVA SESSIÓ
DE PHENOMENA AMB:
·Afegeix una imatge

















f
f
f
f··
·(en pantalla gran i en versió original subtitolada... quin goig!
... podeu comprar les entrades clicant aquí)