AVUI: 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA

·

Sí, el disc més esperat de la música catalana dels darrers temps avui surt al mercat (digital). Es tracta del segon treball del grup Manel que després de despuntar com un dels grups més originals, populars, innovadors i atractius han de demostrar que el seu èxit no era fruit d'un disc rodó... Després de llençar, des de diferents xarxes socials, vàries cançons en forma d'avançament avui podrem gaudir de l'estrena digital de la criatura.

·

Per començar, el títol ja és de risc: 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA, no passarà a la història per ser dels més curts ni fàcils... aquest nom ve de l'obra de Shakespeare Molt soroll per no res, en la que Cladui, a l'acte segon, escena tercera, recorda com va ser un soldat que hauria caminat deu milles per veure una bona armadura. Com comenten irònics els Manel "bé, nosaltres no hem llegit l'obra de Shakespeare, però sí que hem vist la pel·lícula que va dirigir Kenneth Branagh".

·

De ben segur, aquest disc ens confirmarà que el que aconseguiren els Manel amb Els millors professors europeus (amb el títols els nois s'ho curren!!) no fou qüestió de sort, sinó de les seves enormes aptituds musicals. Les seves peces, amb instrumentació molt acurada i lletres d'un enginy apabullant, ens parlen d'un grup que marcarà escola. En aquest nou disc han aparcat l'ukelele però han obert els braços a l'orquestra en moltes cançons... com afirmen ells mateixos, un disc "sense vocació rupturista"... és que si una cosa funciona, per a què canviar-la?.

·

El primer vídeo -el de la canço Aniversari- és excel·lent; dirigit per Alex Pastor (director d'Infectados) i protagonitzat per Biel Duran i Sergi López tot recreant una sessió del Cluedo (algú/na recorda aquest joc?). El diumenge el van entregar amb el diari Ara... aquí el teniu, ràpid!mireu-lo! perquè segur, segur que el retiren 'en breve':

Aquí us deixo la crítica del disc del sr. Esteban Linés de La Vanguardia del 13/03/11.

·
Pop de vocación clásica

En un loable ejercicio de apartarse ante lo que les estaba sucediendo, los cuatro miembros del cuarteto Manel decidieron hará cosa de un año más o menos poner en hibernación su vis más pública y dedicarse a la composición de un nuevo disco. El período de alejamiento y relativa reclusión ha finalizado y se anuncia la aparición de esta decena de canciones abrigadas bajo un título de corte shakespeariano con la parafernalia de las grandes estrellas -la verdad es que, para los parámetros españoles, hay que cuidar como oro en paño un grupo que es capaz de ofrecer un pop-folk costumbrista, del que vende más de 35.000 copias de su primer disco, llena los recintos por donde va y son unos astros de los universos virtuales-.

Aupados a una condición de fenómeno bastante extramusical (muy a su pesar, sin duda), Manel ha proseguido en esta nueva entrega su camino artístico caracterizado por la coherencia y por ahondar allí donde sí son realmente fuertes: crear hermosas composiciones de pop a modo de crónicas existenciales (desde la inicial Benvolgut o la en todos los sentidos espléndida Boomerang hasta La bola de cristal o la sensacional Deixa-la, Toni, deixa-la). En este sentido, el álbum rezuma una admirable arquitectura armónica y una producción vocal como principales baluartes para defender unos textos que son su mayor patrimonio.

Las composiciones de Guillem Gisbert ganan, pues, en esta segunda entrega, profundidad literaria, reincidiendo en la cotidianidad descriptiva, la casuística sentimental repleta de detalles, en fin, en la crónica social desde la cercanía no comprometida.

·