SR. SIDNEY LUMET

(1924-2011)

A principis d’aquest mes moria un dels grans directors de Hollywood, el director de la consciència, del compromís, de la moral, aquell que reivindicava l’ésser humà per damunt de la tecnologia i que s’encarregà de defensar-lo dels abusos de poder i la corrupció dels diners.

El sr. Lumet va néixer -en una família jueva, tradicional i artística- a Filadèlfia però essent un bebè la família es traslladà a Nova York, ciutat que no abandonà fins al dia de la seva mort. Arribà en plena crisi econòmica del ’29, en una infantesa plena de mancances i problemes econòmics... això edificà la seva passió per les qüestions socials... Amb només 4 anys va actuar en un escenari (de la mà del seu pare, actor; la seva mare era ballarina) i debutà a Broadway el 1935. Va participar en la II Guerra Mundial i a la tornada continuà lligat al món de la faràndula, actuant cada cop menys, dirigint teatre cada cop més i ‘entrant’ a la televisió. En el 1950 farà d’ajudant i realitzador d’espais i sèries de televisió, arribant a convertir-se en membre d’aquella generació formada en la petita pantalla que ‘saltà’ al cinema, com: John Frankenheimer, Robert Mulligan, Martin Ritt o Arthur Penn.
El seu primer film en el cinema –i gran èxit!- fou Doce hombres sin Piedad (1957), que significà una primera pedra del que seria la seva trajectòria cinematogràfica: la història ens parla d'un membre del jurat capaç d’enfrontar-se als altres 11, a contracorrent... un treball crucial contra la pena de mort. Per sorpresa, la nominaren en els Oscar a millor pel·lícula i millor director... reconeixement aquest que se li negà tota la seva carrera fins que hagué de rebre el compensatori Oscar honorífic en el 2005.

Estigué dirigint durant 40 anys un film per any com a mitjana, en una trajectòria irregural, els seus millors treballs els troben en la dècada dels ’70 del segle passat: Serpico (1973), Asesinato en el Orient Express (1974), Tarde de perros (1975) o Network (1976).

50 anys separen les seves –possiblement- dues obres mestres Doce Hombres sin Piedad (1957) i Antes que el diablo sepa que has muerto (2007)... aquesta darrera, molt lligada a les històries que foren una constant en la seva filmografia: corrupció policial, el fracàs de la justícia, l’avanç imparable de l’avarícia i la mentida.... si no l’heu vist, ja trigueu!!