FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXVIII )

PIRANHA 3D (2011)

Aquest film és una remake del que fèu el sr. Joe Dante l’any 1978. Bé, més que un simple remake es tracta d’un reactualització (tan de moda actualment) i l’encarregat de dirigir-lo és l’especialista en reactualitzacions cinematogràfiques, el sr. Alexandre Aja (fèu una digna re-visió de Las colines tienen ojos del sr. Wes Craven). En aquests cas, la visita a les Piranyes (les germanes petites de l’èxit Tiburon dels ’80) passa per posar-hi més dosis d’insinuacions sexuals, més sang i amputacions, més música estrident i l’inevitable 3D (¡!), més de tot!. No ens ve a dir res a nivell d’autor (com sí fèu el sr. Aja a Alta Tensión), és força casposa però és una peli potent a nivell visual, de ritme trepidant i que es recrea força en les maleses que aquests petits peixets famolencs fan als/les banyistes inconscients... com ha de ser una bona peli de sèrie B! Entrentinguda!
Valoració: Bé.

EN TIERRA HOSTIL (2008)

El morbo estava servit: l’ex muller del sr. James Cameron –la sra. Bigelow- s’enfrontava al seu ex en la gala dels Oscar de fa 2 anys. Ell, amb Avatar; ella, amb aquest film de tall realista sobre un equip de desactivadors de bombes a l’Iraq. Certament, són films de difícil comparació, l’un és un frenesí de fantasia i barroquisme visual, l’altre és un tall naturalista en la vida diària del conflicte iraquià ... tenint en compte que la peli dels marcians ecologistes gegants i blaus la considero sobrevalorada superficial i simplona, amb això ja ho he dit tot. El film de la sra. Bieglow –tot i que el gènere bèl•lic no és dels meus preferits- destil•la naturalitat i realisme però amb una intensitat de thriller. El problema –esperable- és que només els ianquis són 'persona', la resta –població iraquiana- són ombres diabòliques i irracionals. Si deixem de banda consideracions polítiques és un film amb una força innegable.
Valoració: Notable Alt

SIN LIMITES (2011)

Aquesta podria ser una versió crispetaire de El almuerzo desnudo (llibre escrit pel sr- Borroughs i portat a la pantalla pel sr. Lynch): un autor en un greu bloqueig creatiu (i de retruc personal, sentimental, social, etc.) descobreix, per casualitat, que prenent una poderosa droga la seva ment s’expandeix de forma exagerada i pot utilitzar aquell elevadíssim % del cervell que no fem servir (segons les llegendes urbanes para-psicològiques). La veritat és que el plantejament no està gens malament i compta amb l’actor de moda: el sr. Bradley Cooper... però fa una ‘arrencada de cavall i parada de burro’; és a dir, comença bé però és va liant, liant fins que se’ns perd. Òbviament, no són ni Borroughs ni Lynch i a més, hem de suportar al sr. De Niro en un d’aquells papers en el que en el moment de proposar-li podria dir, senzillament, 'pasalabra'. Visible, suportable... però fallida...
Valoració: Bé

MOON (2009)

Impressionant debut en el cinema del fill del sr. David Bowie: el sr. Duncan Jones (que com el sr. Bowie no es diu Bowie, doncs aquest cognom ha caigut del nom del seu fill). El petit Duncan es va emportar –el merescudíssim- premi a la millor pel•lícula en el Festival de Sitges 2009 per aquest film, gràcies a la forma com combina l’atmòsfera pausada, relaxada i lenta –pròpia dels films espacials post-Kubrick- i el ritme trepidant d’un argument cada cop més fosc, més tenebrós, fins arribar a la sorpresa final... i quin final! El film funciona gràcies a l’impressionant paper del sr. Sam Rockwell (aquest actor mai estarà prou reivindicat!), intepretant a un astronauta apallissat per la vida i els seus fantasmes... literalment. Imprescindible!
Valoració: Excel•lent

CODIGO FUENTE (2011)

Com si es tractés d’una sessió doble de cinema de barri, Código Fuente és el segon film del sr. Jones; com us podeu imaginar l’expectativa era molt i molt gran. Certament, tot i que es nota que els grans estudis hi han posat ‘pasta’ i per tant, s’ha hagut de domesticar –una mica-, aquest director destil•la altes dosis d’originalitat en la seva història i una bona forma de mostrar-ho. Es fa inevitable el lligam amb el seu film debut i les dobles (o múltiples) realitats, la identitat i la tecnologia que tot ho emplena, són variables que comparteixen ambdós films. Amb un convincent Jake Gyllenhaal i una –cada cop més interessant- Vera Farmiga. N’esperem molt del sr. Duncan Jones.!!
Valoració: Notable alt .

RIO (2011)

Ja ho hem dit prou vegades, però ara ho hem de repetir: en el món de l’animació els reis indiscutibles són Pixar, és així! Però la resta de ‘competidors’ (és una forma de dir-ho) també són capaços d’oferir productes dignes. Darrera de Rio està Blue Sky Studios, els responsables de la saga de Ice Age i un director (que va participar en aquella): Carlos Saldanha. Aquest senyor és carioca i se li nota, perquè el que ha fet en aquest film no és només explicar-nos el contrast entre dos lloros (que també) i les situacions que es desencadenen fruit de les inevitables –i còmiques- dicotomies: llibertat/gàbia, ordre/caos, comoditat/aventura, previsió/disbauxa... sinó que Rio (d’aquí el nom) és un autèntic cant d’amor cap a la ciutat (o quaisibé hauríem de dir organisme) de Rio de Janeiro... color, humor, alegria, bon rotllo ... una delícia per a la vista, el cap i el cor. Si no s’emporta l’excel•lent és perquè quan penses en Pixar has de baixar el llistó obligatòriament.
Valoració: Notable

THOR (2011)

Ens preguntàvem en aquesta casa què faria el sr. Kenneth Branagh amb un producte com Thor. Suposo que com estàvem preparats per al pitjor, no va ser tan terrible. Però no pot arribar al notable de cap manera: Un Anthony Hopkins cada cop més caricaturesc (per sort, no fa tanta pena com a El Rito), una Natalie Portman que ‘pasava por aquí’, un germà ambiciós amb un look que sembla sortit de Lazy Town i un protagonista (que està molt bo i té molt múscul però...) amb poc carisma... amb aquest panorama podríem esperar que la valoració fos un molt deficient, però en podem salvar els ressons shakeasperians, la força visual i l’encant que tenen els super-herois; a més de la recreació del planeta dels Dèus nòrdics: un impressionant treball de disseny arquitectònic... Entretinguda! (però, ai, què poc en queda del geni del sr. Branagh! :_( ).
Valoració: Bé alt

EL ULTIMO EXORCISMO (2011)

Un pastor d’una comunitat evangelista s’ha dedicat durant molt anys a donar esperances als seus feligresos tot simulant trucs d’exorcisme, que alleugerava les seves càrregues i els alliberava dels seus problemes. Aquest pastor, però, ha decidit mostrar la veritat en un documental i es deixa acompanyar per un equip de televisió que capti com posa en pràctica la seva ‘gràcia’ exorcista en un darrer exorcisme escollit a l’atzar... com ja us podeu imaginar els plans es torcen un cop arriben a la granja on viu la família amb una filla posseïda. Sembla un film convencional d’exorcismes però el seu vincle amb la Semilla del diablo i, sobretot, la tensió de la càmera en mà (tècnica encara no prou espremuda) et deixa un bon gust de boca.
Valoració: Notable