(1941-2011)
Fa unes setmanes moria un dels directors -francés d’adopció- més surrealistes del cinema actual. Va néixer fa 70 anys a Xile però portava molts anys vivint a París (conegut com a Raoul). Els punts de comparació amb el sr. Buñuel no són atzaroses, en el seu país d’origen molts films no van ser ni estrenats, però per al govern xilé es tracta del ‘seu’ director més internacional; i per al govern francès és un ‘digne hereu dels Lumiére’ (Sarkozy dixit). Després del cop d’Estat de l’indigne Pinochet (1973) el sr. Ruiz va exiliar-se a París a principis de 1974 ja que era militant del Partit Socialista del sr. Salvador Allende.
El seu primer film –Tres tristes tigres (1968) parlava de 3 personatges marginals de Santiago de Xile. Els 4 anys posteriors va dirigir cinema i la Càtedra de Cinema de l’Institut d’Art de la Universitat Católica de Valparaçiso. Les seves restes foren traslladades a Xile, el sr. Ruiz es sentia xilè, segons ell: “visc a Xile, però viatjo onze mesos a l’any per Europa”. Va dirigir unes 100 pel•lícules, en va presentar 14 a concurs en Festivals de Cannes. El 2010 s’emportà la Conxa de Plata al millor director en el Festival de Donostia per Misterios de Lisboa (2010), la seva darrera peli, el seu testament cinematogràfic: un film intens, profund i poètic de 4 hores de durada. La seva relació amb la literatura fou constant i fructífera: Proust, Camilo Castelo Branco, Racines, Balzac.
Obres per a descobrir: La hipòtesis del cuadro robado (1978), Las tres coronas del marinero (1983), Genelogias de un crimen (1997, amb la que aconseguí un Ós de Plata en el Festival de Berlín), El tiempo recobrado (1999).
La seva era una obra surreal, culta, erudita, original, discursiva i plena de significat. El nostre deure és revisitar l’obra que ens ha deixat... extensa obra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada