FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXI )

EL CAPITAN AMÉRICA (2011)
Els super-herois en el cinema estan vivint una nova època daurada i a l’espera de veure’ls ben aviats a gairebé tots junts a The Avengers, ens arriba un altre: El capitán Amèrica. Aquest super-heroi, però, és un dels primers que es va crear i la seva història arrenca en plena II Guerra Mundial quan un jove ‘poqueta cosa’ vol servir al seu país (els EEUU) però físicament no dóna la talla, així que accepta participar en un experiment que el transformarà en un valent inflat de músculs.... Tot i els efectes especials i la recreació visual d’estampes bèl•liques de la segona Gran Guerra la peli punxa per tots els cantons, principalment en l’actor protagonista: un Chris Evans que encertat com a secundari, per exemple, dels 4 Fantásticos, té molt poc carisma com a protagonista... catxes i guapo, ell, resulta molt poc creïble en les escenes de jove nyiquis i mancat de múscul. Olvidable!
Valoració: Insuficient

EN MUNDO MEJOR MEJOR (2010)
Aquest film guanyà el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa en els Oscar de l’any passat. Interessant per mútiples raons però la principal és el contrast entre els d’aquí i d’allà, és a dir, entre aquells que vivim de forma confortable i els que intenten sobreviure en camps de refugiats al mig de l’Àfrica, encarnat en la figura d’un metge que va d’un ‘món’ a l’altre i ens proporciona aquell contrast del què us parlava. Film similar al que ens va proposar González Iñárritu en la seva Babel però aquesta que ens ocupa te més consistència argumental. Una altra raó que la fa interessant és quan ens planteja el dilema de quan i en quins casos s’ha d’utilitzar la violència: des de la patida entre els infants d’un col•legi a la que enfronta dos pares... o la que infringeix els senyors de la guerra en alguns països africans. Té sentit la venjança? Impactant en alguns passatges i de visionat necessari.
Valoració: Notable alt

LA CASA MUDA (2010)
Ens la van presentar en el passat Festival de Sitges com la primera pel•lícula que s’havia filmat en un únic pla seqüència i amb càmera de fotos. Només aquest fet ja és una gran motivació per a visionar-la. Film sobre casa encantada en la tradició de La Bruja de Blair, Fenomeno paranormal, tocs de la saga REC i, sobretot, el debut en el llargmetratge de Nachó Cerdà a Los Abadonados. Com veieu, massa referències per a un film ‘massa vist’, fins i tot en el gir final suposadament sorpresiu. Aplaudible, però, és la feina titànica a nivell tècnic i d’interpretació de filmar en un únic pla seqüència dins d’una casa. Prescindible!
Valoració: Bé

SUPER 8 (2011)
Aquesta és un projecte d’homenatges, diuen que el mestre Spielberg fa anys va encarregar a un –llavors- jove J.J. Abrams que ‘netegés i reparés’ antigues pelis del primer filmades en Super 8. Passats els anys, l’alumne és un nom de referència en el món audiovisual (en general) i televisiu (en particular) gràcies amb obres com Perdidos o Alias. La peli és, doncs, un homenatge al cinema que ens fèu somiar de petits, per tant, el dels ’80; un homenatge a l’escola encetada pel sr. Spielberg; un homenatge als que hem somiat algun cop en dedicar-nos al món del cinema i ho hem fet de forma amateur. Era un dels films més esperats de l’any... i també la més gran decepció. Super 8 és un refregit d’històries, moralines i tarannà del cinema dels ’80, en general; i de l’òrbita Spielberg, en particular; al meu gust, del pitjor ‘Spielberg’. El millor Spielberg ens va arribar quan fèu el salt cap a la maduresa artística amb La Lista de Schindler... les pelis anteriors són d’un cant al american way of life i moralines diverses que resulten empatxants i embafoses... començant per la sobrevalorada ET. El sr. Abrams deu haver babejat compartint crèdits i projecte amb el seu mestre ... però nosaltres ens hem avorrit amb un film previsible i frustrant.
Valoració: Suficient

THE KILLER INSIDE ME (2010)
El sr. Michael Winterbottom, el director d’aquest film, és un dels autors més eclèctics i prolífics d’Europa. Ens pot oferir una colpidora visió del fenomen migratori a In this world i passà al film soft-porn de 9 sogns, cada nova proposta acostuma a ser un nou repte, un nou gènere i un nou aplaudiment de la crítica i dels diferents festivals del món. En aquest cas, el títol ens dóna pistes d’un film fred, sec i contundent sobre la història d’un agent de policia de la profunda USA que amaga un psicòpata en el seu interior. La seva vida és respectable però quelcom està a punt de delatar-lo ... film intens, de bon ritme, amb múscul. Val la pena!
Valoració: Notable alt.

CANINO (2010)
Fou una de les pelis-impacte del Sitges de l’any passat, no tan pels seus litres d’hemoglobina i crueltat que són les que més impacten a Sitges, sinó per tot el contrari pel seu minimalisme en quant a personatges, escenaris i història. Aplaudida en molts festivals han posat en el mapa el cinema grec i al seu director. Lantimos. Canino ens explica, de forma natural, la reclusió que infringeixen un matrimoni als seus fills amb l’excusa que és molt perillós sortir de casa, no han sortit mai, no coneixen res de fora. Similar a la premissa de El Bosque –de Shyamalan- però explicada d’una forma tan realista que colpeix i amb un nivells de crueltat que incomoda. Sí, Canino és un film incòmode i quan acaba és el l’única sensació que et queda: un film provocador però de poca consistència. Interessant per diferent.
Valoració: Bé alt.
SACRIFICIO (1986)
El sr. Andrei Tarkovsky és un dels directors russos més referenciats i admirats. Malauradament morí jove i ens va deixar poques obres però la gran majoria estan considerades Obres Mestres. Aquesta és una de les més admirades. A Sacrifici el món s’acaba i l’impacte d’aquesta terrible notícia damunt de pocs personatges en una casa de camp és el que ens explica i, sobretot, l’intent d’un home en pensar que el seu sacrifici pot salvar la humanitat. Film amb aire teatral però filmat amb un bellesa fotogràfica impecable. Elegant, lenta, profunda, intensa. El sr. Taskovsky és famós pel seus travellings impossibles. Mestre de referència d’autors com Lars von Trier, l’obra del sr. Taskovsky és d’aquelles que t’arriba a l’ànima i Sacrificio és el seu film cabdal. Imprescindible!
Valoració: Obra Mestra

PHINEAS & FERB (2011)
El que no teniu nens/es a casa possiblement no sabeu ni qui són Phineas & Ferb; però els que ho ‘patim’ amb alegria n’hem vist molt capítols i, al final, t’acaben agradant. La sèrie de TV de Disney Channel és una proposta original, surrela, a voltes; fresca i divertida, sempre. Dos germans que s’entreten durant les vacances de l’estiu inventant i construint els aparells i invents més inverossímils en el jardí de casa seva: muntanyes russes, pistes d’esquí, parcs aquàtics... i una germana que els vol delatar als seus pares i que no ho aconsegueix mai. Tot això, afegit a una mascota ornitorronco que és un espia secret enfrontat a un dolent divertit de tan patètic; tot plegat adornat amb cançons amb xispa. Tot això s’ha traslladat en el seu primer film on ens parlen de realitat i dimensions paral•leles. Divertida i correcta però com un capítol dels de la tele allargat, ni més i menys.
Valoració: Bé
LA PIEL QUE HABITO (2011)
Ens l’havien venut com un trencament en la trajectòria del director de la Manxa, Almodóvar s’atrevia a entrar en terrenys que no havia entrat mai. Pedrooooo feia temps que volia tantejar amb el ‘terror’, i, no tenia un punt d’això l’aparició de la Maura a Volver? Un dels projectes que ha aparcat molts cops és la Abuela Fantasma de la que veiem un fictici cartell a l’estudi del director/Gael GarciaBernal a La Mala Educació... Sí, el sr. Almódovar dóna un pas cap al terror psicològic i se’n surt força bé un pas cap endavant però que també es lliga amb el seu passat com a autor: amb Átame, amb l’ambigüitat sexual, amb les interpretacions femenines fortes. No és però un film rodó hi ha moltes coses que grinyolen: una Marisa Paredes desaprofitada i massa vulgar, unes frases de vergonya aliena (“llevo la locura en mis entrañas”), una conversa a la vora del foc risible i poc creïble ...Tot i això, la gran capacitat que té Almodóvar és la d’agafar-nos la contemporaneïtat i filtrar-la pel seu cervell creatiu, notem ressons de la 'tragèdia Kampusch'. Interessantíssim el plantejament de què és ser home? Què és ser dona? Tema almodovarià recurrent que aquí arriba a tesis. D’imprescindible visionat! Anaya GRAN, molt gran!
Valoració: Notable

LOS GIRASOLES CIEGOS (2008)
El llibre en el que es basa ja ens mostrava l’ambient claustrofòbic d’un pare obligat a estar tancat a casa seva per a no ser repressaliat pel règim franquista. Una història amb molt de teatral i un triangle explosiu: el pare / la mare i un capellà amb lascius dubtes de fe. I enmig un infant que intenta entendre els comportament dels adults sense aconseguir-ho. Història perfecta per al director Jose Luis Cuerda entestat en explicar-nos històries senzilles i petites però de ressons Històrics per a evidenciar el salvatgisme d’uns guanyadors que es dedicaren 40 anys a humiliar i menysprear als perdedors. Film rera film el sr. Cuerda ens està lligant diferents estampes en forma de pel•lícules d’un període que, encara que vell, cal revisar, aclarir i reivindicar.
Valoració: Bé