La Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament ‘la Dharma’) fou un grup de referència en els meus primers anys d’adolescència: les seves músiques inquietes, barreja de folk i rock, les seves lletres combatives que ens parlaven de la nostra identitat i del futur que volíem per al nostre petit país i, sobretot, el seu directe vibrant, incansable i elèctric ... es convertiren en la BSO de molts moments de la meva vida, la peça La presó del rei de França –per exemple- continua tan arrelada en la meva ànima com el primer dia. Passats els anys, aquell enamorament inicial es va anar refredant, però de tant en tant, m’he anat aproximant al seus nous treballs, a les seves noves inquietuds i propostes musicals. I és que, tot i alguna petita aturada, els germans Fortuny han estat sempre al peu del canó fins arribar a ocupar un lloc rellevant en l’anomenada ‘world music’, com a representants dels sons del nostre país.
La Dharma va néixer i créixer amb a marca d’una mort sobtada i transcendent: la d’Esteve Fortuny, membre cofundador i compositor principal del grup fins llavors. L’any 1986, durant un concert, un atac cerebral s’emportà l’ànima del grup amb una llarga trajectòria a les seves espatlles caracteritzada, principalment, pel rock i lleugeres notes folk. Aquella mort, va marcar per sempre el desenvolupament de la Dharma ja que van haver de trobar algú que assumís el paper del compositor del grup; li van retre homenatge en un disc emotiu i bell -Homenatge a Esteve Fortuny (1987)- ... i fa unes setmanes, quan es complien 25 anys d’aquell tràgic succés, el grup va decidir organitzar un concert amb un doble objectiu: retre homenatge al germà mort i anunciar el comiat d’aquest emblemàtic grup. Presentar un comiat tot recordant la memòria del germà evidencia fins a quin punt fou transcendent per la grup aquella desgràcia. Amb el nom de Nit col·lectiva: en memòria d’Esteve Fortuny, al Palau de la Música, el passat 24 d’octubre, grups com Obrint Pas, El Petit de Cal Eril, Raydubaum, Mesclat, Rosa Luxemburg o Roger Mas... van interpretar cançons dels Fortuny i els van acompanyar dalt de l’escenari. La Dharma no diu un adéu per sempre sinó que es tracta d’una aturada en el camí per a retrobar-se, redefinir-se... per a enfortir-se? Això esperem... Força Dharma !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada