Tornem el 9 de gener !!
divendres, 23 de desembre del 2011
dijous, 22 de desembre del 2011
SRA. CESARIA EVORA
La cantant més coneguda de Cabo Verde va morir fa pocs
dies als 70 anys. La diva dels peus descalços (perquè sempre cantava sense
sabates) era i és tot un mite de la música popular. Va néixer i va morir a la seva estimada illa de Sao
Vicente a Cabo Verde. El seu gran èxit l’aconseguí amb la ‘morna’, un gènere
musical malenconiós similar als fados portuguès o el blues afroamericà.
La sra. Cesària Évora va néixer en una família pobra i un
entorn poc facilitador per a engegar una carrera musical, la jove Cesària
cantava per les tavernes i no va ser fins als 47 anys que un caçatalent francès
la va posar en el mapa musical. El seu primer disc, gravat a París, fou La diva
aux pieds nus (1988), el segon Distino di velita (1990); uns treballs massa
marcats per la música moderna i arranjaments sintetitzats... afortunadament,
algú se n’adonà que la sra. Evora lluïa millor en un format acústic i la prova
fou que Mar azul (1991) fèu despegar la seva carrera. El punt culminant de
reconeixement de la crítica arriba amb Miss Perfumado (1992), en el que se la va comparar
amb la mateixa Billie Holiday.
L’any 1993 signifià el debut al teatre Olympia de París i
l’inici de la seva primera gira mundial... el seus peus descalços són la marca
de la sra. Evora. A partir d’aquí, la sra. Evora veu com creix el
reconeixement, les lloances i les admiracions d’altres companys/es de professió
(com Caetano Veloso, Chucho Valdés, Bonnie Raitt, ...) fins arribar a guanyar
un premi Grammy per Voz d’amor (2003). La sra. Evora ha fet gires maratonianes
i ha recorregut tot el món amb la seva veu, la seva presència, el conyac i el
tabac (el seus grans acompanyants).
A partir del 2005 la seva trajectòria es ve afectada per
problemes de salut fins al punt d’haver de cancel·lar concerts l’any 2007, uns
problemes que no la deixaren mantenir el ritme de concerts que a ella li hagués
agradat. L’any 2009 arriba el seu darrer disc Nha sentimento
(2009) o el darrer concert el 08 de maig d’any passat a Lisboa.
Diuen que la sra. Evora sempre tenia les portes de casa
seva obertes i que els turistes podien aproximar-se i saludar-la sense
problemes (sempre que ella no estigués de gira, és clar).
L’endemà de morir la seva música va emplenar literalment Mindelo
(el seu poble), la gent va treure els equips de música al carrer perquè la veu
de la seva Cesária ressonés pels tots els racons, el govern va decretar dos
dies de dol i es fèu un funeral d’estat... i és que per a molts i moltes veïnes
de la sra. Evora ella era més important que la seva bandera. Mor l’artista i
neix el mite!
La dolçor i la màgia de la seva Saudade no ens deixarà mai. Obrigado, sra. Evora!
dimecres, 21 de desembre del 2011
RECUERDOS DE UNA MAÑANA DEL SR. GUERIN
Us proposo un exercici: Imagineu-vos que viviu en una
ciutat més o menys gran, en un edifici amb veïns i envoltat amb altres edificis
amb més veïns, exercici fàcil, en aquest supòsit ens trobem la majoria de nosaltres.
Ara imagineu-vos que en un balcó amb les portes obertes de l’edifici que teniu
davant, de tant en tant, veieu una persona tocant el violí... òbviament, el fet
us crida l’atenció i aquest músic desconegut i solitari us acompanya en els
vostres moments de solitud. Trobar-nos en aquest altres supòsits ja és més
difícil. Doncs imagineu-vos que un bon dia, el violinista solitari decideix
acaba amb la seva vida abocant-se pel balcó.... millor no trobar-s’hi, veritat?
Això és el que li va passar al director de cinema Jose
Luís Guerín ho va voler plasmar en el seu darrer projecte. Un docuficció, com
ja és habitual en ell, anomenat Recuerdos de una mañana, que es centra en
la reacció dels veïns del carrer de Casp de Barcelona davant del suïcidi d’un
d’ells, un veí que un dia, fa quatre anys, va decidir llançar-se daltabaix del balcó. Es
tracta d’un migmetratge (40 minuts) i forma part d’un tríptic que acompanya als
films de Jean Marie Straub i Claire Dennis. Aquest veí -fins ara- desconegut es deia Manel
Pla, treballava com al lingüista a Catalunya Ràdio i fou traductor de Goethe i
de Proust. El sr. Guerin insisteix que el tema del film és parlar del seu
barri, del seu entorn més propi, dels seus veïns, i el ‘violinista’ n’és
l’excusa. Tot i aquesta declaració d’intencions els familiars del sr. Pla han
plantejat una querella al director, per mostrar imatges del difunt i fer-ne
safareig en el veïnat. El sr. Guerin, per respecte a la família, ha decidit no
estrenar el film a Catalunya ni Espanya però sí s'ha vist en diferents
festivals del món.
Així doncs, haurem d’esperar l’estrena del film en DVD
per a poder gaudir del nou –i segur que interessant- treball del sr. Guerin.
dilluns, 19 de desembre del 2011
CRAZY CLOWN TIME, EL DISC DEL SR. LYNCH
:
Que el sr. David Lynch és un artista total ja ho sabíem,
a més de ser un director de cinema amb molta personalitat, ha fet exposicions
amb els seus dibuixos, fotografies i ha posat el nas en d'altres disciplines artístiques... ara, el sr. Lynch ha editat un disc, en
un brot de creativitat. Ell mateix dubta que tingui cap continuïtat,
senzillament, li ha vingut de gust i ho ha fet!
Escoltant aquest treball de debut ens adonem de fins a quin punt la
supervisió musical del sr. Lynch en els seus films és absoluta, ja que està
ben ple de les atmosferes sonores que envolten les seves pel·lícules.
Anteriorment, David Lynch ja havia col·laborat en altres projectes musicals però
aquest és íntegrament seu, amb la col·laboració de Karen O (cantant del grup yeah yeah yeah) en algunes peces, el sr. Lynch canta en la majoria de cançons: amb la veu distorsionada i robòtica, fins i tot,
però canta!. El dics té peces que van del trip-hop, a aires de blues i, fins i
tot, tecno-pop (Good day today) amb lletres de tons ombrívols, desassossegants,
aires de malson i atmosferes carregades...típicament lynchiana. És l'hora del
pallasso boig, una raresa que val la pena descobrir! Us atreviu?
Aquí teniu el vídeo de Good day today:
dijous, 15 de desembre del 2011
MAKING OF UN COS A LA BIBLIOTECA
Sí, el projecte Un Cos a la Biblioteca s’ha acabat. Vam rebre l’encàrrec, vam escriure el guió, vam triar un repartiment de luxe, vam tenir un rodatge ‘accidentat’, vam enllestir un curtmetratge digne i vam resoldre el misteri d’Un Cos a la Biblioteca amb un desenllaç teatral en directe aplaudit i valorat… però ja sabem que els projectes audiovisuals no estan ben acabats sinó descobrim el procés de creació, sinó treiem el nas en el rodatge… sinó veiem el ‘making of‘. Pau Bertomeu ens ha editat una meravella de ’making of‘ que volem compartir amb vosaltres.
dimecres, 14 de desembre del 2011
SR. KEN RUSSELL
(1927-2011)
Fa un parell de setmanes moria un d'aquells directors punters fa unes dècades (sobretot als '70 del segle passat) però que actualment poca gent el tenia present. El sr. Henry Kenneth Alfred Russell -més conegut com a Ken Russell- fou un director de cinema polèmic i extravagant com pocs i, per això, es va guanyar un lloc en la Història del Cinema.
Nascut a Hampshire (Anglaterra) el 1927 va ser educat en diferents 'college' anglesos. Va servir en al Royal Air Force, va treballar en transport marítim i va ser fotògraf fins que va entrar en la televisió. La seva fotografia eren, bàsicament, documentals i foren publicades en diversos mitjans en els anys '50. Va començar a dirigir diverses pelis d'aficionat i curtmetratges fins que va aconseguir un lloc a la BBC, en la que des de 1959 fins a 1970 va realitzar documentals sobre art. Films dedicats a Debussy o Strauss, per exemple, però mostrats com mai s'havia fet fins llavors: barrejant realitat i ficció, exposant situacions extravagants o muntant potents escenes visuaks. Aquests primers films estaven carregats de polèmica, com a exemple, la família de Richard Strauss va prohibir l'emissió el film dedicat al músic. El sr. Russell perseguia posar-nos en la ment de l'artista recreant escenes sovint grotesques però il·lustratives. El seu primer film per al cinema fou French Dressing (1963) una comedia de Roger Vadim que fou un fracàs estrepitós de crítica i públic... esperà 4 anys per a dirigir la segona: Billion Dollar Brain (1967), amb un potent força visual.
Fou el 1969 que presentà el seu film més recordat Mujeres enamoradas premiada amb un Oscar per a Glenda Jackson i amb el que va trencar el tabú de veure un nuesa frontal masculina. A partir d'aquí, enllaçà èxit rera èxit amb The Music Lovers (1970), The Devils (1971) ... fins arribar l'any 1975 amb el hit Tommy (la versió cinematogràfica de l'òpera-rock dels The Who).
A partir dels '80, però, es va començar a apagar l'estel del sr. Russell i les seves obres no tingueren el ressó de temps passats i els seus films adoptaren un aire entre tenebrós i gòtic amb film com Gothic (1986) o una paròdia dels films de la Hammer a The Lair of the White Worm (1988). La dècada dels '90 va començar molt 'tranquil·la i relaxada' per al sr. Russell, molt enrera quedaven els films controvertits i polèmics, bona prova d'això és La Casa Rusia (amb Sean Connery i Michelle Pfeiffer)... els seus darrers films van tenir escassa repercussió tan de públic com de crítica ... i va arribar a estar tant en hores baixes que al gener de 2007 va entrar al Gran Hermano VIP britànic ... una setmana després abandonava el concurs!
dimarts, 13 de desembre del 2011
DESCOBRINT LA SRA. MADELEINE PEYROUX
Aquesta senyora ha estat definida com a la nova Billie Holiday (¡ahí es nada!) i ha estat reconeguda, sobretot, per les versions que ha fet de clàssics i estàndards del jazz i del blues. La seva forma de cantar però, entre poc apassionada i desencantada, la desmarca del geni de la Holiday, per exemple. La sra. Peyroux és guitarrista, cantant i compositora
Va nèixer l'any 1973 a Georgia però es va criar a Brooklyn, Califòrnia del Sud i París... i en aquesta darrera ciutat (no podia ser altra!) va començar a cantar afegint-se a grups de carrer que actuaven en el barri llatí de la capital francesa. Va afegir-se a la Lost Wandering Blues & Jazz Band i va estar de gira per Europa durant anys. De tornada als EEUU, edita el seu primer disc en solitari l'any 1996: DREAMLAND, en va vendre 200.000 còpies i va assolir popularitat. I llavors va desparèixer durant 8 anys fins a editar el segon treball CARELESS LOVE (2004) i aquest cop va aconseguit l'apludiment de la crítica. Dos anys després llença HALF THE PERFECT WORLD (2006) i després BARE BONES (2009)....aquest disc fou un punt d'inflexió en la seva carrera ja que la sra. Peyroux s'atrevia a escriure i composar temes propis, alternat amb les versions 'marca de la casa'. La seva carrera continuava en un bon nivell d'acceptació de pùblic i crítica. Nosatres l'hem descobert amb el seu cinquè treball editat aquest any: STANDING ON THE ROOFTOP. En aquest disc continua alternant temes seus amb d'altres (peces de Lennon/McCartney, Robert Johnson o Bob Dylan) i amplia els seus terrenys musicals (blues i jazz) afegint pop, rock i conutry; un disc amb les fronteres musicals ben diluïdes. Cançons càlides, veu encissadora, ideal per a escoltar en un dia de pluja.
El 17 de novembre va actuar al Palau de la Música dins del Festival de Jazz de Barcelona.
Aquí us deixo 'The Things I've Seen Today' cantada en directe ... no em dieu que no mola?
dilluns, 5 de desembre del 2011
MAI HAS ATURAT EL MÓN?
- Mai has aturat el món?
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d’ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure’t i moure’l millor.
En aquest temps has d’intentar que res ni ningú et causi problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d’una única persona que t’inspiri en aquest món. I, saps què...?
- Què? –vaig repetir ple d’emoció i fascinació.
- Després el món et premia. L’univers conspira a favor d’aquells que del mouen. I aquests són el que l’aturen. Tu vols moure el món o que ell et mogui a tu?
- Moure’l –vaig respondre amb seguretat-. Moure’l!
La seva veu es va unir a la meva i junts vam cridar: “Moure’l, moure’l!”.
I tot el que el mouríem... Aturant-lo.
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d’ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure’t i moure’l millor.
En aquest temps has d’intentar que res ni ningú et causi problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d’una única persona que t’inspiri en aquest món. I, saps què...?
- Què? –vaig repetir ple d’emoció i fascinació.
- Després el món et premia. L’univers conspira a favor d’aquells que del mouen. I aquests són el que l’aturen. Tu vols moure el món o que ell et mogui a tu?
- Moure’l –vaig respondre amb seguretat-. Moure’l!
La seva veu es va unir a la meva i junts vam cridar: “Moure’l, moure’l!”.
I tot el que el mouríem... Aturant-lo.
Albert Espinosa (2011)
Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.
dijous, 1 de desembre del 2011
DESENLLAÇ TEATRAL D’UN COS A LA BIBLIOTECA
Qui va matar al sr. Mascarell? Aquesta era la pregunta que tancava el curtmetratge Un Cos a la Biblioteca de CREA. Un assassinat i tres sospitosos: La Muller, la Secretària i l’Escriptor.
Com ja us vam anunciar el misteri es va resoldre mitjançant una representació teatral el passat 22 d’octubre. Si, malauradament, sou dels que no vau gaudir-la en directe aquí us oferim l’enregistrament de la mateixa. En el vídeo podreu recordar el curt i, després, veure el desenllaç… Com podreu comprovar, hem gaudit d’uns actors i actrius ESPECTACULARS !!!
Com ja us vam anunciar el misteri es va resoldre mitjançant una representació teatral el passat 22 d’octubre. Si, malauradament, sou dels que no vau gaudir-la en directe aquí us oferim l’enregistrament de la mateixa. En el vídeo podreu recordar el curt i, després, veure el desenllaç… Com podreu comprovar, hem gaudit d’uns actors i actrius ESPECTACULARS !!!