_
Poder fer cinema a Catalunya és difícil des de que
es va rodar la primera pel·lícula, la manca d’una indústria sòlida ha provocat que la
dependència de les subvencions estatals siguin el % principal dels pressupostos
a l’hora d’aixecar projectes audiovisuals... això és així, fins i tot, per als
grans directors. Si això és així des de fa moooolts anys, imagineu-vos ara, amb
la precària situació en la que estem i amb un govern per al que el món cultural no
és cap prioritat. Al març de l’any passat s’estaven rodant 18 films,
aquesta març: 6.
Sembla ser que la situació a Catalunya, és una mica
millor, i hi ha una vintena de films a punt de finalitzar a seva
post-producció, com els films de Laura Mañà, Mar Coll, Joaquin Oristrell,
Eduard Cortes ...
La llista de directors/es que estan a l’espera de
continuar treballant, però, cada cop és més llarga: Daniel Monzón, tot i haver
guanyat 8 Goya amb Celda 211, té el seu nou film (El Niño, amb Luis Tosar com a
principal estrella) paralitzat; Enriquez Urbizu està en la mateixa situació tot i l’èxit de No habrá paz
para los malvados; és el mateix cas d'Agustín Díaz-Yanes, que no ha
pogut dirigir des del 2007 (en que va estrenar Sólo quiero caminar) i de Julio Medem, que
fa temps que vol portar al cinema la història d’Aspasia i no ho ha pogut fer.
Aquests dos directors han trobat sortida a la seva
creativitat mitjançant la publicació de les seves primeres novel·les: Simpatía
por el diablo, és el primer llibre de Díaz-Yanes i Aspasia. Amante de Atenas,
és de Medem. Mentres esperen poder fer el que realment els agrada, la literatura
pot ser un substitut i una forma d’aconseguir el recursos econòmics que
necessiten... aquest Sant Jordi ve els podríem donar suport, no?
si que está la cosa complicada, sí pero al menos ellos pueden tirar por ahí, no?
ResponElimina¡pues también tienes razón!
ResponEliminapero no sé yo si habrán vendido muchos libros, ¿eh?