_
I ara que tinc vuitanta-set anys, encara em pregunto d’on
sortia gent com aquella, feta d’una pasta especial. Quins temps, en què encara
es creia en l’ésser humà com un ens únic, mereixedor d’una oportunitat davant
del destí i provocador de generositats magnífiques. Vostè s’imagina en els
inicis del segle vint-i-u una cosa semblant? Jo ja no en sóc capaç. O és que
només quan els col·lectius s’enfronten a uns moments de dificultats
excepcionals és quan es creen les condicions perquè l’èpica de l’humanisme dels
millors aflori enlluernadora? Ho ignoro, sap? Però tot i que no voldria reviure
per res del món els moments esgarrifosos que vaig haver de transitar en aquells
anys, li diré que secretament, quasi vergonyosament, en guardo nostàlgia. En
algun lloc de mi encara perviu el record de la solemne heroïcitat dels
no-ningú, la possibilitat de copsar la imponent grandesa dels sense nom. Deu
ser gràcies a ells, o només per ells, que la humanitat sencera es mereix un
futur.
Lluís Llach (2012)
Memòria d’uns ulls
pintats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada