FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXIX )

EVA (2011)

El debut del sr. Kike Maíllo no podia ser més prometedor (amb només 2 curts i la direcció de la modernilla Arrós covat) el seu debut en el llargmetratge ha anat acompanyat de bones crítiques fins aconseguir el premi Goya al director novell. Es tracta d'un film valent, amb una integració dels efectes especials acurada que transmeten naturalitat i, fins i tot, quotidianeïtat. Amb un final un pèl previsible, el film és capaç de transmetre una certa màgia que l'aproxima (guardant les distàncies és clar) a clàssics com Blade Runner o A.I. Inteligencia Artificial. Un solvent Lluís Homar com a robot/majordom eficient, un perdut Daniel Brühl i una encissadora Claudia Vega (Eva) que ens remet a la Natalie Portman de Beautiful Girls. Molt recomanable!

Valoració: Notable alt

EL CABALLERO OSCURO RENACE (2012)

Tancament espectacular de la trilogia Batman del sr. Nolan. Perquè allò realment destacable no és aquest film aillat sinó el pack, les tres, com un tot potent, definitiva revisió de l'home ratpanat. Si el sr. Burton ens va portar l'heroi a la maduresa el sr. Nolan l'ha fet , arribar a cotes èpiques... i aquesta tercer part és la més èpica de les 3. El film mereix moltes entrades d'anàlisi, de fet, mereixeria un post sencer per a ella sola però allò destacable és: d'una banda, com l'actualitat de les revoltes ciutadanes amb el poder econòmic prenen ressó, forma i acció en el film; alguna de les seves imatges podrien format part d'algun telenotícies de fa uns mesos. De l'altra, com encaixa l'estètica i el contingut del film en la trajectòria del sr. Nolan...lligant-la a Memento o Origen. Aquest senyor està aconseguint des de JA ser un nom imprescindible del cinema i provoca que esperem el seu nou film amb ganes ... sigui el que sigui. T'estimem Nolan!

Valoració: Excel·lent

INTOCABLE (2011)

Hem de començar dient que l'èxit i el ressó d'aquest film és desmesurat, però molt, eh? Ni per la història, ni per l'aspecte tècnic es mereix les lloances rebudes. Es tracta d'un film correcte, simpàtic, graciós, sensible... i prou. Podria passar, perfectament, per una tv-movie de dissabte a la tarda: per la seva previsibilitat i cert aire 'nyonya' que no abandona al llarg del metratge. Molt simpàtica l'actuació del negre de la funció i turmentada la del senyor blanc cansat de paternalismes i condescendències per estar en una cadira de rodes. Sí, no us negaré que se'n pot treure valors acertats però no és un pel·lícula d'excel·lent.

Valoració: Bé alt

LA DELICADEZA (2012)

Amb aquest títol i protagonitzada per l'eterna Amelie el film no ens podia oferir res més que el que ens ofereix: un film sensible i delicat, per les situacions que planteja, per la forma com ens mostra el drama -punt d'inflexió- del film i per la relació que mantenen els protagonistes. No us deixeu portar, però, per les aparences no es tracta d'un film sentimentaloide i superficial. L'originalitat en l'estètica del film que ens remet -inevitabement- al cinema del sr. Jeunet, ens mostra una història que podent haver estat nyonya i insufrible ens ofereix claredat, ritme i realisme. A més de regalar-nos una relació d'amor tan impossible com creïble. Una agradable sorpresa!

Valoració: Notable alt

MADAGASCAR 3 (2012)

Les franquícies de dibuixos animats es cremen fàcilment, poques passen d'una segona part imaginativa, i no diguem una tercera!. És el cas d'Ice Age o Shrek que davant d'una bona idea inicial la van esprimint, esprimint a cada nova part fins que ja no en surt res. Shrek és la que  ha sortit més mal parada, Ice Age va tenir un 'baixon' en la 3 que ha sabut recuperar -més o menys- en la 4. Madagascar, la que ens ocupa, ha sabut mantenir un nivell atractiu gràcies a la clara definició dels personatges, després de perdre'ns pel continent africà el protagonistes fan el salt a Europa amb el ventall de possibilitats geogràfiques i d'estereotips que això pot oferir, en passar per: Itàlia, França... Si a això afegim la variable 'circ': la diversió està servida!. No és perfecta però mantè l'interés i el ritme durant tot el metratge. Divertida i festiva!

Valoració: Notable

CARMINA O REVIENTA (2012)

El sr. Paco León dóna un pas endavant en la seva carrera i decideix dirigir una pel·lícula. El LuisMa d'Aida volia deixar clar que era més que un tipus graciós. I ho ha fet amb un treball gens fàcil, hagués pogut aixecar un nou cant al cinema d'humor caspós i superficial tan de l'estil ibèric... però no ho ha fet! Ha apostat per oferir-nos una mena de docu-ficció en el que els apunts biogràfics de la seva família esquitxen tot el guió; fins al punt que la protagonista és la seva mare (una immensa Carmina Barrios) i la seva germana una secundària (cada cop més potent María León). La família León ens ofereix un film homenatge al cinema de barris dels '70 i a la picaresca actualitzada. Film natural, sincer, directe, arriscat ... no és rodó, però és valent i molt digne. Bravo, sr. León!

Valoració: Notable

PROMETHEUS (2012)

Caram! que el director d'Alien s'atrevís a revisitar l'univers que va crear ell mateix ara fa 33 anys era una notícia que creava molta expectativa. Cert que el sr. Ridley Scott després de mites com Blade Runner i Alien no ha estat capaç d'aixecar cap producte amb el mateix ressó i rellevància que aquests clàssics. Li volíem donar un vot de confiança i esperàvem amb ganes l'estrena. Doncs bé, l'estrena va arribar i després de veure el refregit pseudo-filosòfic que ens ha presentat no n'hem quedat gens convençuts: ni tensió, ni misteri, ni terror... res de res. Es tracta d'una divagada sobre on anem i d'on venim adornat amb petits homenatges als films anteriors d'Alien (com l'embaràs, per exemple). Però no aporta absolutament res a l'univers alienià. Una precuela ha de servir per a aportar respostes al film original però Prometheus es dedica a obrir noves preguntes i és que amenacen en fer Prometheus 2, Prometheus 3... i el que és pitjor, el sr. Scott ha declarat que vol re-visitar l'univers Blade Runner. Si us plau, recollim signatures! que no ho faci!

Valoració: Bé alt

TED (2012)

Que el creador de Family Guy o American Dad es passés a la cinema d'imatge real ens feia preveure un producte en la línia: gamberret, irreverent i transgressor. No serem tan negatius i direm que algunes gotes d'allò hi ha, sobretot de la forma com arrenca el film i que ja es trobava resumit en el seu encertat tràiler. Les situacions més divertides, iròniques i estimulants passen en la primera part del film, en l'estreta relació entre el nen (ja peludet) i el seu inseparable osset de peluix  de tota la vida (molt més guarret del que aparenta pel seu aspecte). El problema està en quant -a mitja peli- intervé la variable 'amor', amor entesa de la forma que s'entén en les pel·lícules conegudes com a 'comèdia romàntica'... aquí el producte, l'atenció, l'interés, la gràcia i la xispa cau, cau,  cau fins a punts d'avorriment, rematant-ho amb un final tan convencional com per a recomanar-li als sr. MacFarlen que no en faci cap altra i que es dediqui als dibus. Si no arriba al suspés és pels moments graciosos que vaig passar en la primera mitja hora...

Valoració: suficient