BON NADAL !!!

_

 

Marxem de Vacances fins al 07 de gener !!!!

 

 

50 ANYS DEL DEBUT DEL SR. RAIMON A BARCELONA

_

El passat dissabte va fer 50 anys de la primera actuació del sr. Raimon a Barcelona. Va ser al Fòrum Vergés el 15 de desembre de 1962 i només tenia 22 anys. Aquesta és l'excusa per a que aquests pocs dies que falten per acabar el 2012 es succeeixen els homenatges al cantant de Xàtiva: una exposició, la medalla d'Or de Barcelona, sessions a la Filmoteca i concert al Liceu.

L'exposició Raimon. Al vent del món la podeu veure a l'Arts Santa Mònica de BCN. Fins al 26 de gener. La mostra és una gran oportunitat per a recòrrer la vida artística i personal del 'de Xàtiva'. L'exposició està dividia en espais temàtics: 'Al vent', 'Cançons d'amor, cançons de lluita', 'Diguem no. La derrota no acceptada', 'En la gran pàtria humana', 'Entre la nota i el so', 'Del llibre al disc, del disc al llibre' i 'Barcelona-Raimon. Una història d'amor'. Diferents perspectives de l'artista que ens endinsa en la feina -rellevant i de referència- d'aquest cantautor. Bona part del material exposat forma part del arxius personal del mateix Raimon (manuscrits, caràtules, fotografies...). Tot l'univers Raimon en una exposició.

 

El sr. Ramon Pelegero Sanchís -Raimon-, va tenir des de 1962 una relació d'amor amb la ciutat de Barcelona, fins a quedar-s'hi a  viure. La ciutat li retorna el reconeixement amb l'entrega de la Medalla d'Or de Barcelona.

El 30 de novembre Raimon va oferir al Liceu una actuació memorable, per a celebrar aquests 50 anys de debut a Barcelona. Va començar el recital amb la inaugural i contundent Al vent... Amb el recinte ple de gom a gom, amb les entrades esgotades el cantautor que va arribar 'cridant' des de Xàtiva dos dies després d'emocionar de nou al Liceu feia 72 anys. Aquest ha estat el punt culminant d'un final d'any d'apalaudiments i reconeixements cap a tota una icona de la cançó en català (amb permís de Llach). Un Raimon que encara té molt per oferir i crear, com demostra el seu darrer treball: Rellotge d'emocions.

 

 

  

 

 

XERRADA DE LA FATARELLA 1938 A AMPOSTA

 
El projecte de La Fatarella 1938 ja ha superat la fase crowdfunding i estem molt contents/es per la col·laboració rebuda, gràcies a tots i totes vosaltres la idea està a punt de fer-se realitat.

 

 

Tot i això,   us hem d'explicar que abans d'acabar el termini a Verkami vam haver de fer una injecció de diners per a poder arribar a la xifra total i no perdre els que havíem aconseguit. Per tant, tota ajuda, col·laboració i donació, encara és benvinguda!

 

 

S'ha obert un número de compte amb aquest objectiu:

0075-0113-085-0701245182.

 

 

El proper dissabte 15/12 a les 20:00 al Casal d'Amposta farem una xerrada per a presentar el projecte i exposar la vigència d'aquest. Serà una acte ben complet: reflexions, música, vivències... amb Júlia Idiarte (antropòloga), Elisa Huguet (músic),

Joan Ferré (escriptor), Pau Bertomeu (director del projecte) i jo mateix.

 

Podeu seguir totes les novetats del projecte a:http://www.lafatarella1938.com

 

Ens veiem el dissabte ... amics i amigues,

La Fatarella 1938 US NECESSITA !!

 

Mentrestant, us deixo la petita entrevista radiofònica que em va fer el sr. Jordi Galo a En Construcció d'Amposta Ràdio per a parlar de la xerrada.

  

AMOR DEL SR. HANEKE MILLOR FILM EUROPEU

_ 

El premis al cinema europeu que concedeix l'Acadèmia de Cinema Europeu van nèixer l'any 1988 amb la intenció de fer competència amb els premis Oscar, això no ho han aconseguit mai malgrat que en els darrers anys els guardons han tingut cert ressó mediàtic. El darrer film del sr. Haneke -Amor- la dramàtica història d'una parella octogenària al final dels seus dies ha estat el gran guanyador d'aquests premis. A més d'emportar-se el premi al millor director, també va obtenir el reconeixement l'actor i l'actriu que el protagonitzen, els veterans Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant.

 

El gran Alberto Iglesias va rebre el premi per a la BSO de El Topo, després d'haver estat nominat 6 cops. Premi honorífic per al sr. Bernardo Bertolucci per la seva carrera cinematogràfica i també per a la sr. Helen Mirren.

 

Altres premis de la nit: Millor Guió per a Thomas Vinterberg i Tobias Lindholm per Jagten (La Cacera);Millor Fotografia per a Sean Bobbit i Millor Muntatge per a Joe Walker per Shame; Millor Documental per a Winter Nomads (de M. von Stürler); Millor Pel·licula d'Animació per a Alois Nebel (de Tomás Lunák); Premi del Públic per a Come as you are (Hasta la vista)(de Geoffrey Enthoven).

SR. GABRIEL LLUELLES RABADA

 

(1923-2012)

 

El sr. Lluelles fou dissenyador industrial. Es va formar a l'Escola Industrial de Barcelona. Des de finals dels anys '40 del segle passat va treballar com a delineant i pèrit industrial mecanicoelèctric per a les empreses d'electrodomèstics més destacables.

 

L'any 1947 s'incorpora a Pimer (Pequeñas Industrias Mecánico-Eléctricas Reunidas) passant de delineant al departament tècnic. De 1962 a 1970 va ser director del departament de desenvolupament i construcció de Braun Española, SA (empresa sorgida de la fusió de Pimer amb Braun AG). Posteriorment, va treballar com a dissenyador independent per a Pacar Electrónica, Bettor Dual SA i Taurus (on es va jubilar l'any 1988).

 

La seva capacitat innovadora va proporcionar el disseny a multitud de planxes, esperemedors, aspiradores, molinets de cafè i assecadors... però, sobretot, per al que li hem d'estar agraïts tots els pares i mares de Catalunya és pel 'MINIPIMER': què seria de la nostra vida paternal sense ell???!!!!

 

El Minipimer fou dissenyat l'any 1959, exportat a 50 països i guanyador de diversos premis.

 

El sr. Lluelles moria la setmana passada i com a pare/alimentador d'infants li agreixo haver-nos fet la vida una mica més fàcil. Tot i que si parlés el pediatra Carlos González li retrauria el retard que provoca, als nens i nenes, el seu invent en l'arribada a l'estadi de mastegar aliments sòldis... però aquesta és una altra història.

QUINQUI

_

La última novela de Javier Cercas 'Las leyes de la frontera', cuenta la historia de unos quinquis de finales de los años '70. Por aquel entonces, quinqui era un término que se oía a todas horas, máxime en los telediarios, pero fue cayendo en desuso a medida que fueron muriendo los quinquis. Con su pinta de proceder de algún argot, sería raro que lo recogiera el DRAE. Pero sí lo hace: "Persona que pertenece a cierto grupo social marginado de la sociedad por su forma de vida". Dicho así, la sociedad está llena de quinquis.

 

El Diccionario del argot es más explícito: "quinqui: ladrón, timador, maleante". A continuación, incluye unas citas literarias; entre ellas destaca este del lute: "Desde entonces fuimos quincalleros o, como le gusta a los periodistas, quinquis". Otra cita afirma que los quinquis en realidad son los mercheros, voz que el DRAE no recoge.

 

Una búsqueda revela que los mercheros eran unos moriscos que volvieron clandestinamente a España después de ser expulsados. Se dedicaban a vender y arreglar objetos de metal: la quincallería; de ahí quincalleros, que derivó en quinquilleros y, a su vez, quinquis. Todo encaja.

 

Queda por saber si la raíz de quincallería. Es del francés antiguo quincaille, onomatopeya del metal. Otras fuentes dicen que los mercheros eran una etnia seminómada de origen incierto, a menudo confundiad con los gitanos. Sea como fuere, mucho han caminado hasta llegar a la novela de Javier Cercas.

 

John W. Wilkinson

a Globish del Magazine

de La Vanguardia del 09/12/12

QUE SABEM DE LA CULTURE JAMMING?

La culture jamming es pot traduir com guerrilla de la comunicació o guerrilla semiótica i es tracta d'accions de protesta alternatives i diferents amb la intenció de transmetre un missatge reivindicatiu i contra l'estructura o sistema de poder imperant. Des de retocar imatges per a canviar el sentit, actuacions de carrer, col·lapsar webs, inventar personatges subversius...  Es tracta, sovint d'activitats aïllades, autònomes, amb el denominador comú de la protesta contra el poder establert i la provocació. Són propostes, sobretot, plenes d'ironia. Molts dels seus instigadors pensen que la crítica social amb 'dolor' està absolet, caducat... els crits, l'enfrontament directe, la violència verbal o física són pròpies de segles passats, és més viable la ironia que permet que cali en l'observador i faci una feina de canvi de consciència progressiu. Podeu troba bones mostres a: Pornolab, Improve Everywhere, Memefest, The Yes Men.

 

Aquí us deixo un petit glossari de la guerrilla de la comunicació:

 

- Flashmob: acció inusual i breu que protagonitza un grup de persones en un lloc públic.

- Subvertising: modificar anuncis o icones de la cultura popular.

- Alteració de tanques:  retocar amb gràcia i ironia tanques i cartells publicitaris.

- Google bombing: consisteix en alterar els resultats dels buscadors d'internet per a que en les primeres opcions apareguin webs crítiques amb el terme que s'ha consultat.

- Shopdropping: manipular els envasos dels productes dels supermercats. Els productes es compren -o no-, s'introdueixen missatges i obres artístiques en els seus envasos a les prestatgeries per a que altres persones l'adquireixin.

- Floodnet: col·lapsar un lloc web 'enemiga'. Per a fer-ho s'ha d'aconseguir que molts internautes la carreguin a la vegada i l'actualitzin un cop i un altre, bloquejant l'accés al mateix.

- Graffiti: art urbà que decora espais públics per a recuperar-los de les empreses i la publicitat. Inclou la variant Stencil (amb plantilles).

- Meme: unitat bàsica de comunicació. Com anomenen en el Flylosophy.com, 'condensat d'imatge paraula o música'.

 

SR. JOSE LUIS BORAU

(1929-2012)

Fa un dies moria el director de cinema José Luís Borau. No tingué una carrera massa productiva (9 films com a director), ni signà títols amb grans reconeixements del gran públic. Però la seva feina, no sempre en la primera línia de focus, ha provocat mestratge en cineastes com Ivan Zulueta, Jaime de Armiñán o Manuel Gutiérrez Aragón, per exemple. Si hi ha alguna persona que se li pugui penjar l'etiqueta de 'cineasta total', aquest és el sr. Borau: director, productor, guionista, actor, editor literari, crítíc de cinema, membre de la Real Academia Española de la Lengua i president de l'Acadèmia Espanyola de Cinema.

 

Va nèixer a Saragossa l'any 1929. Inicialment, va estudiar Dret, després va treballar com a crítica de cinema al diari Heraldo de Aragón i s'apuntà a la Escuela Oficial de Cinematogfrafía a Madrid (1957). El seu treball de fi de carrera fou el curtmetratge: En el río (1960). Ell, estigué en la primera generació d'aquesta Escola. El sr. Borau, juntament amb Vicente Aranda, Manuel Gutiérrez Aragón o Jaime Camino foren etiquetats com a Nou cinema espanyol durant els anys '60 i '70.

 

Els seus dos primeres treballs foren un spaghetti western: Brandy (1963); i un thriller: Crimen de doble filo (1965), amb poc èxit comercial. L'any 1967 crea la seva pròpia productota i durant 10 anys filma anuncis, produeix pel·lícules per a altres i és professor de guió a la Escuela de Cinematografía.

 

L'any 1974, dirigeix Hay que matar a B. i el seu èxit arribaria amb Furtivos (1975) protagonitzada per Ovidi Montllor i Lola Gaos, la seva gran obra.

 

Del 94 al 99 va ser president de l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España.  El 1995 crea una editorial sobre temes cinematogràfics.

 

El seu darrer film fou Leo (2000) amb la que s'emportà el premi Goya a la millor direcció. El seu cinema ens podia parlar de realisme, sovint cruel i poc esperançador però no és fàcil d'etiquetar-lo en un únic gènere. De fet, la seva personalitat ja era així: Les persones que el coneixien parlen del sr. Borau com una persona polièdrica, amb el seu rictus que semblava sempre enutjat s'amagava una persona càlida i afectuosa; el seu aspecte dur amagava una gran fragilitat. Personalitat irreductible, inquieta, inclassificable ...