Al final del mes passat tancava una altra edició el Festival de San Sebastián, no serà recordada com la millor programació de la seva història, els ajustaments pressupostaris, l'anul·lació de la presència d'alguna star en el últim moment i la decepció davant dels nous treballs d'autors consagrats (com Atom Egoyan o François Dupeyron)... foren algunes de les variables culpabilitzadores.
El Donostia Zinemaldia d'aquest any tindrà com a resum el cinema fet amb poc pressupost, petit, proper i amb vocació realista; així ho manifestà el president del jurat -Todd Haynes- i fou coherent amb la llista de premiats.
Però per sobre de tot això, el Festival de Donostia d'aquest any ha posat en evidència l'oblit en els premis d'un merescut guanyador: Dennis Villeneuve, que amb 2 impecables films presentats (filmats simultàniament) va marxar amb les mans buides. Se'ns dubte el millor del Festival ha estat veure com el sr. Villeneuve (com ja fèu en el seu anterior film: Incendies) és capaç com ningú de mostrar-nos l'ésser humà i la seva contemporaneïtat. Per una banda, Enemy es basa en el Hombre duplicado de José Saramago, un estrany malson kafkià protagonitzat per Jake Gyllenhaal. Per l'altra, Prisioneros és una precisa i elegant peça, un puzle trepidant, un misteri del que ens van donant totes les peces, sense trampes, sense girs estranys trets de la màniga... el film és respectuós amb el públic i ofereix les peces necessàries per a que al final tot encaixi. Un film contundent, sòlid i ben resolt. Hugh Jackman va rebre el premi Donostia a la seva carrera, precisament, en l'edició que oferia una de les seves millors intepretacions a Prisioneros.
Altres films destacables del Festival:
- Pelo Malo de Mariana Rondon, el film veneçolà és un clar exemple de cinema social de llarguíssims plans. La història d'un nen de 9 anys que té el 'cabell dolent' perquè el té arrissat i pensa que la seva mare (monoparental) no l'estima... així que per a la foto de l'escola se'l vol allisar. Film sobre la identitat i les relacions familiars.
- Vivir es fácil con los ojos cerrados (una altra peça petit de la sòlida trajectòria que s'està construint David Trueba), film de ficció al voltant d'un fet real: l'estada de John Lennon a Almeria l'any 1966 i com un professor d'anglès surt d'Albacete per a coneixe'l; un road movie aparentment lleugera però plena de contingut
- La herida del debutant Fernando Franco, sobre la vida d'una persona amb transtorn límit de la personalitat, una pel·lícula que és tota de l'actriu protagonista: Marian Álvarez, ominpresent en tot el metratge.
- Quai d'Orsay (del que ja teníem quasibé oblidat: Bertrand Tavernier) film còmic amb molt mala llet sobre la diplomàcia francesa i el seu paper en la guerra d'Irak. No està a l'alçada del millor Tavernier però la seva mala baba crítica li ofereix valor.
- Like Father, Like Son del japonés (habitual dels festivals) Hirokazu Kore-eda. Que continua investigant, burxant i destapant les relacions familiars.
- El bon treball actoral de Marina Vacth en la nova de François Ozon: Jeune et jolie.
- L'apabullant força visual de Gravity (d'Alfonos Cuarón), des de ja té un lloc reservat en el pòdium dels millors films espacials.
Com deia al principi, el jurat va premiar un cinema petit, modest en mitjans i de vocació realista.
Conxa d'or millor film: Pelo Malo de Mariana Rondón
Conxa de plata millor director: Fernando Eimbcke per Club Sandwich.
Conxa de plata millor actriu: Marian Alvarez per La herida.
Conxa de plata millor actor: Jim Broadbent per Le Week-End.
Millor guió: Bertrand Tavernier per Quai d'Orsay.
Millor fotografia: Pau Esteve Birba per Caníbal.
Premi Especial del Jurat per La Herida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada