divendres, 31 de març del 2017

'MOONLIGHT' I EL JO SATURAT


Una de les lectures acadèmiques més impactants de les que vaig gaudir quan era universitari fou 'El yo saturado, los dilemas de la identidad en la vida contemporánea' de J. K. Gergen (1991). El Sr. Gergen ens trencava per sempre el monòlit de la personalitat única, de la idea que de joves generem una forma de ser i aquesta és la que anirem perpetuant al llarg de la nostra vida. Fins llavors, ens havien convençut que malgrat que accions de l'exterior i experiències viscudes podien modificar el nostre comportament, sempre hi havia una mena de 'nucli dur', d''essència' que ens fa ser com som.
Malgrat que moltes persones i, malauradament molts professionals de la psique, continuen reforçant i animant la concepció de la solidesa de la nostra personalitat, el Gergen ens va venir a dir que en nosaltres convivien moltes formes de 'jo', com si es tractés d'una mena de personalitat múltiple, ja que allò que anomenàvem 'personalitat' podia no estar 'a dins' sinó 'a fora' depenent de les relacions que tinguem amb qui les tinguem. Així doncs, una més de les propostes del llibre és que el 'ser' passava a un 'ser amb' ... i això, que llegit pot semblar poc extraordinari, té una potencialitat inabastable, il·limitada.
Tot veient 'Moonlight', la recent premiada com a millor pel·lícula de l'any passat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, vaig pensar en Gergen i el seu 'jo saturat'. Es tracta d'un d'aquells estranys mecanismes d'associació, que et vénen com una llampegada, aparentment irracional, però que amaguen sòlides raons.
La història de 'Moonlight' l'hem vist força cops a la pantalla en d'altres films. La història de supervivència d'un jove negre en un entorn hostil (entenent entorn com a quelcom ampli: des de la família al barri) no és nova. La 'novetat', però, en el film de Barry Jenkins resideix en l'estructura, tres parts delimitades –gairebé desconnectades- en infantesa, joventut i adultesa. El mateix personatge, el mateix 'jo' escindit en tres moments vitals, tres noms (Little, Chiron i Black) i tres actors que l'encarnen. 
No us diré que 'Moonlight' és una adaptació d'aquell esmentat 'Yo saturado', però us puc afirmar que el film hagués pogut exemplificar, perfectament, més d'un capítol del mateix. Els tres moments vitals del protagonista són tres 'jo' que en la pel·lícula es fan més evidents perquè veiem tres actors diferents. La feblesa d’un contrasta amb la duresa de l’altre; la sensibilitat d’un amb la violència de l’altre; la submissió d'un amb l'empoderament de l'altre. Si els tres ‘jo’ ens fossin presentats per separat, seguint les línies de raonament del ‘jo modern’, no dubtaríem en parlar de tres persones diferents, amb tres personalitats diferents... ens costaria molt tenir-la present com una única persona. 
L’arma poderosa que s’amaga darrere del 'jo saturat' és la infinitat de possibilitats que ens ofereix el 'nostre jo' (si és que és 'nostre') i de que podem realment ser allò que vulguem ser. Que no us enganyin en 'modernitats' cosificadores, limitants i constrenyidores: la personalitat és mútiple, dinàmica i adaptable i el trajecte vital de Chiro n'és ben exemplar. 
'Moonlight' és, doncs, un complement visual perfecte per a la lectura que us recomano: 'El yo saturado' de Gergen, un cop llegit ja no tornareu a ser les mateixes persones... en sereu tantes com vulgueu ser.

Gestor cultural
(publicat a SurtDeCasa, 27/03/17)

dimarts, 28 de març del 2017

BERLINALE 2017


Resultat d'imatges de CARTEL ON BODY AND SOUL ILDYKOEdició número 67 del Festival de Cinema de Berlin, la Berlinale. 399 films i 18 a competició. Aquest any el president del jurat fou Paul Verhoeven. Un edició que no passarà a la Història per oferir una gran programació, és van trobar a faltar grans noms.

Una Belinale que tingué gust húngar amb l'Ós d'or per a On body and soul d'Ildiko Eneydi i català amb l'Ós de plata a l'opera prima per a Estiu 1993 de Carla Simón.

Com ja era d'esperar, el Festival estigué marcat pel 'fenomen Trump' i el drama dels refugiats. Va inaugurar la Berlinale un biopic de Django Reinhardt, el guitarrista de jazz gitano que a Django  (dirigida per Etienne Comar) ens explica com va estar perseguint pel règim nazi, ell i la resta de comunitat gitana (recordem que van ser assassinats entre 250.000 i 500,00).

Aquest any hi hagué força presència de cinema espanyol i català: El Bar (la nova d'Alex de la Iglèsia), La Reina de España (de Fernando Trueba), Pieles (debut en el llarg d'Eduardo Casanova, el fidel de Aída, després d'una bona trajectòria en el curtmetratge; Pieles és un film raruno que reivindica la deformitat física i la interior); Estiu 1993 (el debut de la directora Carla Simón), El mar nos mira de lejos (un documental de Manuel Muñoz Rivas); Política, manual de instrucciones (el documental de Fernando León de Aranoa sobre Podemos).

Per les pantalles del Festival de Berlin han passat des de la segona part de Trainspotting (T2:trainspotting) a Logan (amb tardorenc Lobezno) a la darrera d'Aki Kaurismaki: L'altre costat de l'esperança.

El premis:
-Ós d'or millor film: On body and soul (Ildiko Eneydi)
-Gran Premi del Jurat: Felicité d'Alain Gomis
-Ós plata millor director: Aki Kaurismaki per L'altre costat de l'esperança
-Ós plata millor actor: Georg Friederich per Bright Nights
-Ós plata millor actriu: Kim Min-hee per On the beach at night alone
-Ós plata millor guió: Una mujer fantastica de Sebastian Leilo y Gonzalo Maza
-Ós plata millor opera prima: Estiu 1993 de Carla Simón
-Ós plata millor contribució artística: Dana Bunescu per Ana, mon amour
-Ós plata millor documental: Ghost Hunting de Raed Andoni 
-Premi Aldref Bauer: Spoor d'Agnieszka Holland
-Ós plata millor curtmetratge: Cidade pequena de Diogo Costa Amarante


Resultat d'imatges de ON BODY AND SOUL GANA LA BERLINALE 2017

divendres, 24 de març del 2017

MICAELA'S SILVER WEDDING A AMPOSTA

Lo Pati - Centre d'Art  - Terres de l'Ebre : Micaela's Silver Wedding

Aquest dissabte Amposta es vestirà les seves millors gales per a celebrar les Noces de Plata de la mona Micaela... No sabeu qui és la mona Micaela? Doncs contineu llegint.
La mona Micaela visita Amposta i les Terres de l’Ebre | Amposta.info
La Micaela és una petita mona de plàstic que el dissenyador tarragoní Óscar Vives va comprar en un 'mercadillo' de la Part Alta de Tarragona. Quan feia poc d'un any que la tenia la mare del dissenyador és va fer una foto amb la mona i li va posar el nom de Micaela, a partir d'aquell dia els amics de l'Óscar volien fer-se fotos amb ella i se l'emportaven a concerts, exposicions, teatres... la Micaela s'havia convertit en una autèntica ambaixadora cultural. La Micaela té un club de fans amb pàgina pròpia al Facebook: el Micaela's Fan Club. El fenomen Micaela ja era imparable!


Fa dos anys la Micaela va trobar novio: el Mono de l'Anís del Mono i van decidir casar-se. Per què no? si fa uns anys l'artista Antoni Miralda va casa a Colòn amb l'Estàtua de la Llibertat, en el seu projecte Honeymoon, per què no ho podia fer la 'nostra' mona?. L'enllaç de la Micaela i el Mono va tenir lloc el 27 de setembre de 2014 a Badalona i va ser una boda 'por todo lo alto': despedida de soltera, desfilada, regals de noves, oferens, vestits de nuvia, anells de boda, invitacions, dames d'honor.... i més de 2.500 convidats/ades i 200 artistes donant suport i col·laborant en tots els detalls de l'enllaç. Tarragona i Badalona van quedar agermanades amb aquest enllaç.

foto de Micaela's Fan Club.
Darrera d'aquesta curiosa performance artística estaven -a més de l'Oscar Vives-: Albert Isern, Àlvar Calvet, Mari Carmen Aymar i Carol Isern que, a banda de l'inicial divertimento de dóna vida a la Micaela estava l'objectiu de dinamitzar el sector cultural i donar-li una mica d'energia positiva davant les clatellades arrel de la crisi econòmica...

Tenint en compte que 2,5 anys de mono són com 25 anys humans, aquesta efemèride no es podia deixar passar per a muntar unes noces d'argent com Déu mana! I el Centre d'Art Lo Pati ha volgut liderar i concentrar les celebracions a les Terres de l'Ebre.

foto de Lo Pati.Com veureu en el cartell d'activitats la Festa Grossa és demà dissabte per la tarde, però abans la Micaela s'haurà recorregut tot el territori deltaic: des de la Ràpita (amb vermut i jota en el seu honor) a Poble Nou del Delta (amb un paella) passant per Tortosa (10:00).

La programació de la Micaela's Silver Wedding a Amposta és:


18:00: entrada pel Pont Penjant de la carrossa, comparses, diables i capgrossos... i desfilada pels carrers fins a Lo Pati.
19:15: actuacions i inauguració de l'exposició d'objectes relacionats amb la Micaela i l'efemèride en qüestió


foto de Lo Pati.Activitats paral·leles no en falten: concurs fotogràfic a Instagram, que reflexin els millors moments de la Bodes de Plata (recordeu publicar-les amb les etiquetes #micaelasfanclub #micaelassilverwedding #igersebre #igerstgn #lopati, l'11 d'abril es farà públic el nom de les persones guanyadores) i una exposició a Lo Pati disponible fins al 23 d'abril.

De re hominidae, és una exposició -comissariada per Jaume-  en la que més de 30 artistes de les Terres de l'Ebre vol retre el seu homenatge a la Micaela i les noces d'argent. Artistes com Àlex Garcia, Alfred Porres, Àlvar Bonet, Àlvar Calvet, Antònia Ripoll, Ariadna Mangrané, Aureli Ruiz, Cristina Bestratén, Eva Mascarell, Eva Jolis, FMG, Germán Machí, Hernán en H, Ivan Bossuyt, Jaume Vidal, Jordi Abelló, Josep Casals, Laura Redini, Manel Margalef, Manel Ros Nofre, Marc Quintana, Marcel Pey, Mariajo Torta, Marian Marín, Marta Vidal, Philippe i Carmen Guillemot, Pinapli, Rebeca Royo, Ro Caminal, Roser Arqués, Roser Panisello, Rut Gisbert, Sabala, Sergi Quiñonero o Vicky Benítez, entre altres, participen en l'exposició, així com alumnes d'ESARDI - Escola d'Art i Disseny d'Amposta o l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Tortosa. 

No us perdeu la Micaela's Silver Wedding !!!. 
foto de Lo Pati.

dijous, 23 de març del 2017

50 ANYS DEL SR. LLUIS LLACH CANTANT


Si fes una llista dels grups musicals o solistes que han estat més presents al llarg de la meva vida, el sr. Lluís Llach seria un dels que estaria més amunt en la llista. I això que el sr. Llach representa molts de 'Llachs', no n'hi ha un de sol. Hi ha el Llach cantautor clàssic guitarra a la mà creador de cançons protesta a les acaballes de la dictadura; està el Llach simfònic que s'adaptà als 'nous temps' amb la incorporació dels sintetitzadors en les seves peces; el Llach navegant que passeja amb el seu veler per la Mediterrània; el Llach compromès amb qualsevol injustícia d'aquí i d'allà; el Llach defensor del territori i del país; el Llach obert a nous valors apadrinant músics talentosos; el Llach escriptor de novel·les; el Llach vinícola arrelat a la terra de la mare, a Porrera; el Llach solidari i africà engegant projectes per a fer un món millor; el Llach polític i el seu lloc en el Parlament. 

Molts cops l'he vist en concert i un dels primers autògrafs que vaig aconseguir fou d'ell en un concert a Alcanar fa mil anys (1988) presentant GeografiaPocs cops he gaudit tant en un concert com la presentació d'Un pont de mar blava al Palau Sant Jordi (1993). Molts cops s'han adormit els meus petits en els meus braços mentre els cantava el 'País petit' o 'Laura'...

Ahir, 22 de març, va fer 50 anys que Lluís Llach va debutar en un escenari. Va ser al Centre Catòlic de Terrassa. Com sempre ha recordat, carregat de pors i inseguretats, va haver de rebre l'empenta d'un company d'escenari per a que pugés a l'escenari. Tres mesos després editaria el primer treball discogràfic.

Quan va fer 40 anys de carrera musical va decidir fer una tanda d''últims concerts' a Verges (poble del músic) -el 24 de març de 2007- per a acomiadar-se per sempre dels escenaris (ara ho fa de forma esporàdica).

Segons l'Enderrock, el 2017 és l'any Lluís Llach i en el número de març li han dedicat un interessant article amb el nom de 'Repòquer de Lluís Llach' on es repassen els 5 perfils públic del polifacètic músic: músic, vinyater, novel·lista, solidari i institucional. Llach 50 és el projecte que durant tot l'any donarà cabuda a diferents activitats al voltant de la vida professional de l'artista. Precisament, aquesta setmana, el dimarts es va emetre El matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas en directe des del teatre de Terrassa on Llach va debutar. 

Un 22 de març de 1967, un jove Lluís Llach (18 anys) pujava per primer cop a un escenari sota el paraigües d'Els Setze Jutges, amb les actuacions de Miquel Porter, Delfí Abella, Martí Llauradó i Maria Amèlia Pedrerol i El Grup de 3. L'empenta de Martí Llauradó el féu pujar a l'escenari, sol i acompanyat d'una guitarra va tancar els ulls i va començar a cantar... El sr. Llach encara no havia enregistrat cap disc, poques setmanes després arribaria el primer i més de 30 discos al llarg de la seva carrera. 

Segur que molts i moltes de vosaltres teniu alguna peça de Llach dins de la vostra memòria musical particular... que si L'Estaca, que si 'Abril 74', que si 'País Petit', que si 'Amor Particular'....


dimecres, 22 de març del 2017

SR. JOHN HURT


(1940-2017)

Fa unes setmanes moria uns dels actors més 'peculiars' i petits del cinema contemporani amb 77 anys. El sr. John Hurt no es va caracteritzar per anar d'estrella, ni per copar les portades de la premsa, era una personalitat discreta... a l'inrevés de les seves interpretacions.

John Vincent Hurt va nèixer a Chesterfield fill de vicari anglicà i enginyera i actriu aficionada. Va estudiar en diverses escoles d'art dramàtic i va treballar com a tramoista. La seva carrera va arrencar en el teatre amb autors com Shakespeare i Marlowe. L'any 1961 debutà en la televisió i cinc anys més tard feia el salt al cinema sense deixar el teatre. 

Des del seus primers papers, com quan li explotava l'estòmac per a deixar sortir l'Alien  en el film de 1979 mentres la tripulació sopava tranquil·lament, passant pel Calígula (de la serie Jo, Claudi) o el dictador d'V de Vendetta, el presidiari Max a l'Exprés de mitjanit, el mentor de Hellboy, el rostre desfigurant de l'Home Elefant (1981) o el sr. Ollivander de la saga Harry Potter. Un dels seus darrers treballs fou en la valorada peli de vampirs del sr. Jim Jarmusch: Only lovers left alive.

De mirada trista i veu poderosa i plena de matisos. Els seus eren personatges rarunos, singulars, diferents i que malgrat foren secundaris han deixat empremta en la Història el Cinema



dimarts, 21 de març del 2017

PREMIS OSCAR 2017


Fa unes setmanes entregaven els premis Oscar, els premis més populars del món del cinema. Deixant de banda la liada parda que van provocar els Bonnie & Clyde (Beatty/Dunaway) amb l'error a l'hora d'entregar el premi a la millor pel·lícula l'edició d'aquest any va ser menys La la land del que ens pensàvem.

Es van aconseguir tres fites: premiar al director més jove amb 32 anys premiat en aquesta categoria (Damien Chazelle), al primer musulmà (Mahershala Ali) en la Història dels Oscar i el 21 cops nominats va tenir el seu premi: Kevin O'Connell com a millor mescla de so (per Hasta el último hombre). Per fi la sra. Viola Davis aconseguia el seu Oscar, després de 3 nominacions. Malauradament, Timecode -el curt català nominat- es va quedar sense premi. Per fi l'univers Harry Potter (nominat en 14 ocasions) es va emportar aquest any un premi: millor vestuari per Animales fantásticos y dónde encontrarlos.

Davant de l'excès de nominacions (14 igualant-se a les de Titanic o Eva al desnudo), La la land va marxar amb 6 premis (director, actriu protagonista, BSO, fotografia, disseny de producció i cançó original -City of stars). Moonlight se'n va emportar 3, inclòs el 'premi gordo' de millor pel·lícula (afegint actor secundari i guió adaptat).

Pel que respecta a la Quiniela, he obtingut un   37,5%, bastant inferior a anys anteriors. 

Aquí teniu tots els premiats:

Millor pel·lícula: Moonlight
Millor director: Damien Chazelle (La la land)
Millor actor: Casey Affleck (Manchester frente al mar)
Millor actriu: Emma Stone (La la land)
Millor actor secundari: Mahershala Ali (Moonlight)
Millor actriu secundària: Viola Davis (Fences)
Millor pel·lícula animació: Zootròpolis
Millor guió original: Manchester frente al mar
Millor guió adaptat: Moonlight
Millor pel·lícula parla no angles: The Salesman (El viajante)
Millor fotografia: La la land
Millor Disseny producció: La la land
Millor Vestuari: Animales fantásticos y dónde encontrarlos
Millor muntatge: Hasta el último hombre
Millors efectes visuals: El libro de la selva
Millor maquillatge i perruqueria: Escuadrón suicida
Millor edició de so: La llegada
Millor mescla de so: Hasta el último hombre
Millor banda sonora: La la land
Millor cançó: City of stars (La la land)
Millor documental: OJ: Made in America
Millor curtmetratge de ficció: Sing
Millor curtmetratge documental: The White Helmets
Millor curtmetratge animació: Piper

dilluns, 20 de març del 2017

CRECED Y MULTIPLICAOS


En el norte de Suecia, junto a la frontera con Finlandia, hay un municipio llamado Overtornea. No sé si debería llamarlo ciudad porque tiene unos cuatro mil quinientos habitantes y nunca sé qué cifra exacta de població marca el límite entre lo que se considera pueblo y lo que se considera ciudad. El caso es que uno de sus concejales, Per-Erik Muskos, ha lanzado una propuesta inusitada: que los quinientos cincuenta funcionarios del Ayuntaniento dispongan de una hora a la semana, incluida dentro del horario laboral, para que puedan irse a casa y dedicarla a mantener relaciones sexuales con sus cónyugues o rolletes, lo que los amantes de los anglicismos llaman ahora 'tener sexo'. Dice el concejal que copular mejora la calidad de vida y el rendimiento en el trabajo: "Es un ejercicio físico óptimo, y la ciencia documenta sus efectos positivos en el bienestar de la persona". 

De entrada, los motivos que alega son de tipo gratificante. Pero, más allá de esa gratificación evidente, hay otro motivo: subir la tasa de natalidad, que en Overtornea va cada vez más de baja. Si gracias a esa hora semanal consiguiesen que hubiese más nacimientos, se daría por satisfecho. Dice el concejal Muskos: "Además, debemos animar a la gente a procrear. Muy a menudo, con la estresante vida actual, la gente copula poco". El municipio (¿ciudad?) está muy lejos de las dos principales urbes suecas, Estocolmo y Göteborg, y muchos jóvenes emigran a ellas porque es donde encuentran las grandes oportunidades laborales. La medida la votarán en un pleno municipal de aquí a dos meses. Consultada al respecto, la sexóloga Malin Hanson dice que, si dependiese de ella, no limitaría la medida a Ovetornea sino que la introduciría en todo el país. 

Supongo que la cosa funcionaría más o menos así. El funcionario apagaría su ordenador y se dirigiría a su jefe:

- Me voy una horita a casa, a ver si procreo.

Pero ¿y si en vez de eso se va a un bar a tomarse unos vodkas, a dar un paseo o a casa, sí, pero a dormir una siesta, que es una costumbre menos meridional de lo que algunos creen? ¿Y si va a casa con ánimo de procrear y su cónyugue no está? Hasta donde yo sé, uno solo no procrea. Y aún más: ¿y si va a casa, encuentra a su cónyugue a punto y, efectivamente, se ponen a follar de forma desforada, pero uno de los dos utiliza algún tipo de método anticonceptivo? ¿Cómo sabrá el concejal Muskos que no le están tomando el pelo?

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine
 de La Vanguardia  de 12/03/17

dijous, 16 de març del 2017

FOTOGRAFIES D'UN PRIMERENC SR. KUBRICK



Sé que no em guanyaré el carinyo dels més cinèfils amb el què diré, però al sr. Kubrick sempre l'he considerat un director sobrevalorat. No nego el seu perfeccionisme i la seva capacitat de sortir (més o menys) airòs dels diferents gèneres que ha tocat amb els seus films... però d'aquí a dir que és 'el millor director' de la Història del Cinema, hi ha un bon tros!

En qualsevol cas, han vist la llum els primers treballs fotogràfics del director quan només tenia 17 anys, per a la Revista LOOK. Durant 2 setmanes de 1946, el jove Kubrick va captar per a aquesta publicació moments de la vida quotidiana de Nova York. 

En aquestes instantànies podem observar els 'moments Metro' de NYC.


Sí, ja ho sé ja, molts diran: "és que ja es veia el gran director que arribaria a ser" ... bueno, són interessants per a conèixer més de la trajectòria del director i com a document de l'epoca, no massa lluny del que podem trobar cada matí en del metro de Barcelona.


dissabte, 11 de març del 2017

CIUTADA K FA 9 ANYS !!!


Avui el Ciutadà K fa 9 anys! Els anys passen de pressa i després d'aquell primer post de 'Comencem' han vingut mooooolts altres.

Aquest darrer any, hem estatcapaços d'augmentar el nivell de publicacions, hem guanyat visites/visualitzacions però hem perdut comentaris.
  • Total de visites del blog: 158.634
  • He publicat 175 entrades (26 més que l'any anterior).
  • He rebut 8.176 visites (davant les 2.913 de l'any passat)
  • He tingut 91 comentaris (sense commptar els meus)(davant dels 149 de l'any passat)
  • Hem mantingut el nombre de fidels comentaristes i n'hem afegir algun de nou com Carles, Juan, manelespaña  o Gemma. El 'number one' dels comentaris, però, continua sent el sr. Pons (amb 44), seguit de prop per Xexu (amb 37). 
  • Els posts més visitats d'aquest darrer any han estat:  
Primer lloc: Premi Amposta 2015: Engrescats amb 523 visites
Segon lloc: Per què Xile? de la sra. Eva Mascarell amb 237 visites
Tercer lloc: CREA a les XI Jornades de Lletres Ebrenques amb 235 visites
Quart lloc: mónFILMAT#9: TAST DE VINS + PROJECCIO amb 194 visites
Cinquè lloc: Per molts anys, Mama! amb 185 visites

Com en el recompte d'anys anteriors, allò personal i familiar és el que s'emporta més visites.

I enfilem el 10è any amb més energies que mai !!! Jo que pensava que ser blogaire era una activitat de la que t'anaves desinflant a mida que anaves publicant... i NO !! Ans al contrari, les ganes d'explicar i comunicar estan més engrescades que mai.

A PELS 10 !!!




divendres, 10 de març del 2017

ESTRENA INFECCION ZOMBIE A AMPOSTA!!



Si voleu veure la meitat de la família K amb aquestes pintes veniu al Pavelló de Fires d'Amposta aquest dissabte ...                                                 Per fi s'estrena Infección Zombie de Kutrefacto a Amposta després del seu pas pel Festival de Sitges i de molts festivals de cinema de terror del país. Us en vam parlar fa uns mesos.                                                                  Infección Zombie és el primer llargmetratge de Kutrefacto i el resultat de mooolts anys i esforços del seu màxim responsable: Jacint Espuny i el seu equip. Es tracta d'un projecte com a molt ampostí ja que els participants i extres són de persones del territori engrescades per l'entusiasme i la passió del sr. Espuny.

Per a l'estrena del film han volgut fer-ho a lo grande amb la Festa Kutrefacto. El programa inclou un documental molt interessant sobre l'estat del cinema de guerrilla i gore en el nostre país: Sputnik (d'Asier Abio) i en el que té molta presència el rodatge d'Infección Zombie i l'estil de treball de Jacint Espuny. I, per acabar, concerts de Pirombodas & Sherpas + Llomillo + Familia Armando Ruido.

Infeccion Zombie és un film 100% de zombies, amb acció, sang, fetges i diversió.

Dissabte 11/03/17 a les 20:00 us espera un nit INTENSA!!!


foto de Jacint Espuny.

dimecres, 8 de març del 2017

PESCANT SERIES DE TV (23): THE MAN IN THE HIGH CASTLE



Pescant, pescant, us presento un sèrie a la que m'hi acabo d'enganxar gràcies a ser usuari Premium d'Amazon. Com sabeu, Amazon ha creat una plataforma pròpia de material audiovisual: Prime Video i pel preu de ser Premium tens accés a la plataforma.

A Prime Video pots recuperar sèries clàssiques i una bon catàleg de films a més de, òbviament, produccions pròpies. Aquest és el cas de The man in the high castle, sèrie que adapta la novel·la homònima de Philip K. Dick. En ell es planteja un bona idea de partida: què hagués passat si l'Eix Alemanya/Japó de la Segona Guerra Mundial hagues guanyat la guerra?. El món seria molt diferent de com el coneixem i Occident estaria repartit entre ambdós potències i els nazis (amb u Hitlet envellit) serien els reis del bambo. 

La sèrie té bons punt per a enganxar-nos donat el seu caire d'història de espies i misteri. Com podeu imaginar hi ha una Resistència que persegueix enderrocar el règim i hi ha la tensió entre les potències Alemanya i Japó amb rifi rafes inevitables. L'apunt més misteriós són un seguit de filmacions que corren entre la part resistent on se'ns mostra el món si no haguessin guanyat el nazis... la ficció és la realitat, doncs.

Estrenada l'any 2015, porten dues temporades i ja s'ha negociat la tercera. Entre els protagonistes hi trobem la guapa Alexa Davalos (vista a La Niebla i Furia de Titanes) o l'inquietant Rufus Sewell (fent de malo malos nazi).

Molt recomanable!


dilluns, 6 de març del 2017

LA LA LAND BY DAVID LYNCH


Resultat d'imatges de la la land by david lynch
Què hagués passat si el sr. David Lynch hagués dirigit La la land? Els senyors de Trailer Mix s'ho imaginen i han fet un tràiler ben lynchnià (ells són especialistes en crear creuaments de gèneres impossibles, us recomano entrar en el seu canal de youtube).


Si és que ho han bordat!

divendres, 3 de març del 2017

CONCERT VIST DES DEL FANGAR, DEL SR. DANIEL SAEZ


cartell-la-filhaEl sr. Daniel Saez és un músic inquiet, cantautor que va més enllà de la simple paraula/veu acompanyada d'acords; els seus treballs són projectes multidisciplinars en els que de la mà de Maria Pons (per exemple) hi tenen cabuda les arts plàstiques, les accions poètiques o el saber popular. 

Però la seva arrel, el seu nucli fort és la música. Ha publicat diversos treballs discogràfics: Fàbrica (2007), Virivium (2009), A la taverna (2011), Deixa-ho córrer, mala bèstia! Poemes de Jordi Pope (2013), Quan tu eres petita i jo era gran (2014) i... Vist des del Fangar (2015), el seu darrer treball que s'envolta de diversos músics per oferir un espectacle potent. Jo l'he vist 2 cops en entorns immillorables: El Casino d'Amposta i El Museu de la Pauma al Mas de Barberans i demà dissabte serà la tercera!

Vist des del fangar són 17 cançons de "tall free-folk i d'inspiració deltaica" que està creat en el cor del Delta (Balada) i parla sobre l'univers ebrenc. A l'escenari podem gaudir a Alfred Porres -Rampaire-, Maria Pons Calvet, Cristòfol Pons, Miquel Angel Marín, Abraham Creus, Oriol Cases, Josep Igual i Víctor Bonet

Vist des del fangar : Dissabte 04/03 a les 22:00 a l'Auditori de la Filha d'Amposta.

Us deixo aquí una petita i bona mostra del 'savoir faire' del sr. Daniel Sáez

NITS from Daniel Sáez Berral on Vimeo.


dijous, 2 de març del 2017

DE L'A A LA Z. UNA COL·LABORACIO A SURTDECASA


Avui enceto un projecte nou. Una col·laboració dins del SurtDeCasa, el digital de cultura de proximitat. Es tracta d'una sèrie d'articles que sota el títol De l'A a la Z. De raons i reflexions i acompanyat del Nou Diccionari de la llengua catalana de J.B. Xuriguera (1981) pretenc fer reviure un molt poc utilitzat del diccionari; donar vida a mots aparentment morts com a espurna per a la reflexió d'allò què ens envolta. Cada escrit una lletra, de l'A a la Z. El primer: A d'Abàsia.

A d'Abàsia

Abàsia. f. Incapacitat de coordinar bé l’acció muscular en la marxa   [1]

La Segona Gran Guerra Mundial s’havia acabat i el món era una desfeta: farcit de runes, ple de morts i carregat de desesperança. Però, contradiccions de la vida, la mateixa Humanitat que ho havia provocat ara era la que s’esmerçava per reconstruir allò destruït, per a apedaçar allò esquinçat. L’any 1945, 51 països van signar a San Francisco (havia de ser a la llar dels ‘salvadors universals’) la Carta de les Nacions Unides que donaria origen a l’Organització de les Nacions Unides (ONU). 51 escollits van ‘agafar-se’ de les mans amb l’objectiu de lluitar per la pau mundial i la defensa dels Drets humans.

I és que sempre ho veuràs igual! Aquesta unió no podia haver arribat abans i el món s’hagués estalviat violència, pobresa i sofriment a dojo? Aquest punt ens portaria a dissertar sobre els encoberts beneficis de tota campanya bèl·lica... i no és el moment.

Amb els anys, més països s’hi han anat adherint, per donar múscul i cos a aquell benintencionat projecte de caràcter mundial; actualment, la ONU està formada per 192 membres. Tot i el caràcter inclusiu, a l’hora de la veritat, és el Consell de Seguretat de les Nacions Unides format per només 15 països el que marca les directius de l’organisme. Dels 15, 5 són permanents (Xina, EUA, Regne Unit, Rússia i França) i els altres 10 són escollits cada dos anys; els ‘permanents’ tenen la potestat de poder per anul·lar el vot de les altres 14 nacions en el moment que vulguin, és l’anomenat ‘dret a veto’.

Aquell ideari de pau mundial, aquell projecte de múscul planetari en defensa dels Drets humans s’ha convertit en una vergonyosa abàsia.

Abàsia flagrant quan des que es va crear la ONU, el conflicte israel-palestí està a la seva agenda i mitjançant la resolució 181 de l’Assemblea General de la ONU fou creat l’Estat d’Israel l’any 1947, aquella resolució també parlava de la creació d’un Estat Palestí que el dret a veto per part dels EUA va provocar que no es fes efectiu mai.

Abàsia extrema davant del totalitarisme d’Stalin que va governar des de 1941 amb violacions dels Drets humans incalculables i no foren pas aturades per la recent creada ONU.

Abàsia vergonyosa quan a Cambodja, entre 1975 i 1979 amb els Jemeres Vermells i el seu líder -Pol Pot- al capdavant, van aconseguir executar en massa a ètnies vietnamites, xinesos i cristians, un total del 33% de la població. L’exèrcit vietnamita va enderrocar el règim i aturar la massacre. Fins l’any 1994, la ONU va mantenir el seu reconeixement al govern de Pol Pot.

Abàsia immobilitzadora quan, malgrat que el primer acte terrorista modern tingué lloc l’any 1968 amb el segrest del vol 426 pel Front Popular d’Alliberament del Poble Palestí, no fou fins a l’11S del 2001 que la ONU creà el Comité contra el Terrorisme.

Abàsia desesperant a Sri Lanka durant la guerra civil entre 1983 i 2009 que va provocar que els Tigres Tamils s’enfrontessin al govern, provocant la fugida de 200.000 civils, que 50.000 quedessin atrapats a la zona de conflicte i milers de civils fossin assassinats; malgrat els anàlisis de la situació i la petició d’ajuda al Consell de Drets Humans de la ONU, aquesta no va intervenir.

Abàsia dramàtica quan l’any 1993 la retirada dels cascos blaus de la capital de Ruanda provoca el genocidi hutu l’any 1994, un 20% de població -tutsis i hutus moderats- fou brutalment assassinada.

Abàsia terrible quan l’any 1995 la guerra de Bòsnia va provocar el major genocidi després de la II Segona Guerra Mundial, la invasió de la zona pels serbis va fer retrocedir a la mateixa ONU veient com l’exèrcit serbi realitzava els actes més cruels damunt la població civil bòsnia.

Abàsia inoperant quan l’any 2003 esclata el conflicte a Darfur en el Sudan occidental, malgrat el posicionament en contra de la ONU en boca del màxim dirigent del moment –el sr. Kofi Annan- fins l’any 2006 l’organisme per a la pau mundial no va enviar 200 soldats a la zona i el conflicte durà fins al 2010... foren assassinats 300.000 civils sudanesos.

Abàsia present en la guerra civil a Síria, quan el Consell de Seguretat -al juliol de 2012- va intentar intervenir però el dret de veto va fer que la Xina i Rússia aturessin la possible intervenció.

Abàsia insultant quan els Cascos Blaus són destinats a poblacions en guerra, com Kosovo, Bòsnia, Cambodja i Haití i es redacten informes que alerten de l’augment de la prostitució infantil des de que ells hi són.

I és que aquell projecte de pau mundial, de garantir els drets humans, ja va néixer trontollant, tremolós, insegur; però el dret de veto i la manca d’actualització de la Carta després de més de 60 anys de creació l’ha abocat a una abàsia paralítica de pronòstic greu i insalvable.

_______________________________________________
[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). 'Nou Diccionari de la Llengua Catalana'. Barcelona: Editorial Claret