Va passar fa unes quantes setmanes, a la central barcelonina de Correus i Telègrafs, a la plaça Antonio López. La taula d'informació l'atenia un home de cabells blancs, d'entre cinquanta i seixanta anys. Responia a les preguntes de la gent i la dirigia cap a tal o tal finestreta, sense cap problema. Fins que davant seu es van situar dues noies, d'uns disset o divuit anys, no gaire altes, primes, l'una més aviat rossa i l'altra decididament castanya. Parlaven espanyol.
- ¿Com es fa per enviar una carta a Cuba?
L'accent denotava que no eren espanyoles. Probablement eren anglosaxones, però era difícil identificar-ne el país. Potser eren angleses, però també podien ser americanes, o canadenques... Rere la taula, l'home les mirava desconcertat. - ¿Com, que com s'envia una carta a Cuba?- va contestar-. Doncs com a qualsevol altre lloc del món.
- Ja, però ¿com s'envia una carta?
El desconcert de l'home es va convertir en astorament. Com que era evident que elles esperaven més col·laboració per part seva, va improvisar:
- Doncs s'agafa un sobre, s'hi fica la carta a dins, es tanca el sobre, s'hi escriu l'adreça d'allà on s'envia i s'hi enganxa un segell.
- ¿Un segell?- va preguntar la noia castanya.
Com que, a la cua, jo anava justament darrere d'elles i darrere meu no hi havia ningú, l'home em va adreçar una mirada entre perplexa i còmplice i va dir:
- Tant d'emaili tant d'internet i no saben enviar una carta ordinària!
Era veritat. Les noies havien anat a la central de Correus buscant instruccions per enviar una carta perquè no sabien com fer-ho. Probablement no n'havien enviat cap a la vida. El fet que la carta fos a Cuba permetia deduir que amb tota probabilitat el destinatari era un cubà (o una cubana) sense adreça electrònica. Per això, per comptes de -tal com hauria sigut el seu impuls natural- anar a un easyEverything o qualsevol altre cafè d'internet dels molts que hi ha a la ciutat i al món sencer, s'enfrontaven al tràngol de veure's obligades a escriure una carta. Una carta en paper amb sobre i segell! La prova que les noves tecnologies les havien tingut allunyades fins ara d'aquell món pretèrit és que no portaven cap sobre, ni sabien on comprar-lo, perquè aquesta va ser la pregunta següent. A continuació es van interessar pel mètode que havien de seguir per aconseguir un segell. ¿No havien vist mai un segell? Segur que sí: en alguna pel·lícula. Però era evident que no s'havien trobat mai en el cas d'haver-ne d'utilitzar un. Evidentment, acostumades que, quan et connectesa internet per enviar un email, la trucada és sempre local -i per tant val el mateix envia un mail a Barbastre que a Singapur- les devia meravellar que el preu del segell que s'havi d'enganxar al sobre variés segons el país de destinació.
Me les imagino de tornada al seu país, envoltades pels amics, explicant-los el viatge i les aventures que havien viscut.
- ¿I sabeu què? Un dia vam enviar una carta de paper!
- ¿Com?¿Una carta de paper?
- Sí, dins d'un sobre i amb un segell!
- ¿Un segell?
No hi ha res com viatjar pel món i conèixer cubans per viure experiències xocants.
Quim Monzó (2002:37-38)
Esplendor i glòria de la Internacinal Papanates
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada