Sí, amics i amigues, com en tantes altres disciplines, en el cinema, el paper de la dona ha estat situat en un segon pla o, directament, ha desaparegut.
Tot i que tenim clar els Lumiéres, Melies i Griffiths ... pocs de nosaltres seríem capaços d'anomenar els primers directors de cinema de la penínsul·la i de dones, encara menys. Algú, fins i tot, seria capaç de preguntar (sense malícia, espero): "ah, però hem tingut dones directores en el passat?". Doncs sí, i més d'una i avui en un intent entre pedagògic i reivindicatiu us penso parlar de 4.
Elena Jordi (1882-1945): Amics i amigues, es tracta de la primera dona que va dirigir una pel·lícula a Catalunya. La sra. Jordi era actriu, empresària i propietària de la productora Studio Films. Tot i que no hi ha un consens majoritai, es tractaria del film Thais (1918), a més de dirigir-lo el va produir i protagonitzar.
Helena Cortesina (1904?-1984): Si no sabem exactament la data de naixement és fruit de la coqueteria d'amagar l'edat real. Aquesta artista fou anomenada la Venus valenciana en entorns de music hall. A ella se li atribueix l'honor d'haver dirigit la primera pel·lícula espanyola protagonitzada per un dona a Flor de España o La historia de un torero (1921), negatiu del qual està en 'paradero desconocido'. Tot i que no va tornar a dirigir més aquest film va permetre que la sra. Cortesina deixés les varietats per interpretar clàssics teatrals.
Rosario Pi (1889-1967): La sra. Pi tenia una botiga de roba al passeig de Gràcia de Barcelona i la va abandonar per marxar a Madrid i fundar Star Film, productora amb la que va finançar films de directors rellevants com Edgar Neville, Benito Perojo o Fernando Delgado. Ella només va dirigir 2 films: El gato montés (1935) i Molinos de viento (1937) amb el cop d'estat del bàndol nacional va exiliar-se a Roma on va realitzar tasques de producció a Cinecittà.
Ana Mariscal (1921-1995): La sra. Mariscal tenia una trajectòria àmplia com a actriu abans d'emprendre tasques de direcció. Va arribar a dirigir una dotzena de films entre 1952 i 1968, molt probablement gràcies a declarada afinitat amb el règim franquista. Films amb aires de cinema neorrealista dirigí films com: Segundo López, aventurero urbano (1952), Occidente y sabotaje (1962) o El camino (1963).
Margarita Alexandre (1923-2015): Una altra directora que començà, primer, com a actriu. De ben jove, va treballar com a script fins que l'any 1952 es casaria amb Rafael M. Torrecilla amb el que faria un tàndem professional: ell s'encarregava de l'aspecte tècnic de la direcció i ella de la direcció dels actors/actrius. Films seus són Cristo (1953), La ciudad perdida (1955) o La gata (1956) la primera pel·lícula espanyola en format cinemascop. Als anys '50 del segle XX van exiliar-se a Mèxic i no van tornar a Espanya fins l'any 1982.
Val a dir que es tracta reivindicar el caràcter pioner i emprenedor d'aquestes dones ja que bona part dels crítics i estudiosos no veuen en cap dels treballs d'aquestes pioneres cap trencament ni renovació estètica ni temàtica i que, la gran majoria, no va sortir de la típica 'espanyolada' i cert regust andalús; tampoc, pel fet d'haver estat rodat per dones, es va donar un pes a les interpretacions femenines o a històries en les que les dones tiguessin un pes rellevant.... com en mooooltes altres ocasions, fou un cinema masculinitzat malgrat que la persona que ho signés fos una dona.
Tot i això, però, s'ha de reconèixer la tasca d'aquestes dones ja que, en la majoria dels casos, engegaren projectes després de crear una productora pròpia. Així doncs, pioneres i emprenedores!
(Tota aquesta informació la podeu trobar en el llibre Directoras pioneras del cine español (de los años veinte a los años sesenta) de María Concepción Martínez Tejedor)
I tant que se les ha de posar en valor. I naturalment que entraven en un món molt masculinitzat, i que no van començar una revolució. Però per alguna cosa s'havia de començar, i elles van obrir el camí per a que d'altres agafessin el relleu i s'anessin atrevint cada cop més a canviar les coses. Encara avui hi ha molta diferència entre gèneres, però també tenim força directores reconegudes que demostren que el cinema no és cosa d'homes, i que aporten el seu segell personal. Si no hagués estat per aquelles pioneres segurament no seríem aquí, ni seguiríem evolucionant.
ResponElimina