EUFÒNIC 2019 #1: PÒRTIC

Ja fa 7 anys que l'Eufònic ens acompanya en el remate final de cada estiu. Es tracta d'una cita imprescindible i necessària, diria jo. L'excel·lent programació que ens proposa cada any és impecable i va ampliant terreny, no conformant-se a oferir-nos només actuacions i instal·lacions artístiques.. Eufònic va creixent i creixent.

Del Festival en parlarem la setmana vinent ara toca parla del 'Pòrtic Eufònic' que és un invent per a poder fer més ressó del festival i poder gaudir de més 'dies d'Eufònic'. El Pòrtic Eufònic 2019 serà del 29/09 a 01/09 i se'ns presenta variadet i multiterritorial,  com sempre.

Avui mateix, 29/08 a les 20:00 hem d'anar a l'Esglèsia del Castell d'Ulldecona per a la presentació d' "Ad lib" de l'artista sonor italià Michele Spanghero. Es tracta d'una escultura sonora que sona i reacciona al ritme d'una màquina de respiració artificial. 

Demà divendres 30/08 a les 20:00 al Museu de Tortosa presentació de 'Sense títol' del mestre de la computer music Roc Jiménez de Cisneros, una instal·lació de làsers que remet a la cultura rave

Dissabte 31/08 a les 19:00, a Lo Pati (Amposta) presentació de 'Phase transition' de Kathy Hinde, una instal·lació sonora que pretén despertar la consciència del canvi climàtic global i l'efecte hivernacle. Aquell mateix dia, l'artista Oscar de la Fuente que ha estat com a resident artístic presentarà "Piedras del camino" una subtil reflexió al voltant del camins del Delta i els records sonors.

Per a rematar el Pòrtic de forma espectacular: Diumenge 01/09 a les 19:00 actuació de Los Sara Fontán al Castell de Miravet: violí (amplificat, loopejat) acompanyat de bateria.

Aix, amics i amigues, ganes d'Eufònic !!!

SR. JONAS MEKAS

(1922-2019)

Fa uns mesos moria un dels cineastes més representatius del cinema experimental contemporani. 

Nascut a Lituània l'any 1922, de ben jove i amb el seu germà, van obrir un teatre; quan va començar la IIGM els nazis els van internar en una camp de treball, allà el sr. Mekas va aprendre el mètode teatral d'Stanislavsky. Van aconseguir fugir els dos a Dinamarca i d'allà, l'any 1949, van arribar als EEUU on s'hi quedà definitivament.

El sr. Mekas i el seu germà creen l'any 1954 la revista Film Culture i escrigué crítiques cinematogràfiques a la revista Village Voice des de 1958; també escrivia poesia (arribant a publicar més de 20 llibres) però, sobretot, fundà la cooperativa The Film Makers (1962) amb la que es relacionà amb artistes del pop-art i cinema experimental com Andy Warhol, Nico, Allen Ginsberg, Yoko Ono o Salvador Dalí.

L'obra cinematogràfica del sr. Mekas més coneguda són les seves pel·lícules-diari en el que aborda diferents moments de la seva vida, com Walden (1969), Reminiscences of a Journey to Lithuania (1972)(per a molts crítics el seu millor film), Lost, lost, lost (1975) o Zefiro Torna (1992).  L'any 2001, arribaria la seva obra culminant d'aquest gènere propi: As I Was Moving Ahead, Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty de 5 hores de durada en els que estructura filmacions acumulades durant 50 anys de vida ... només el títol -'Mentre avançava, ocassionalment vaig veure petits centelleigs de bellesa'- ja és una meravella. 

L'any 2007 el sr. Mekas va publicar 365 curtmetratges -un cada dia de l'any- per a Apple Computer i el 2012 va muntar una exposició 'Correspondencias' amb J.L. Guerín en el Centre Pompidou de París que vam poder veure al CCCB en el projecte Totes les cartes.

Més d'un cinquantena de peces audiovisuals formen la seva trajectòria sempre situades en un context museístic o centre d'art com el MoMA, el Documenta de Kassel, l'Hermitage o la Biennal de Venècia. El sr. Mekas va aconseguir que el cinema experimental fos una mica menys minoritari.

Les seves filmacions eren un joc constant de superposicions visuals, música, barreges de blanc i negre i color i, en alguns moments, la seva veu en off... "Gravo els meus records", una forma molt senzilla d'autodefinir la feina del sr. Mekas, fent art de l'autobiografia filmada.

L'hiperactivitat del sr. Mekas no tenia límit i, segons ell, va deixar moltes coses per a fer com: "Seure en un banc vora el riu i veure les aigües com flueixen, sense fer res, durant un any sencer. Aquest seria l'èxtasi més gran de tots"

Gran, el sr. Mekas!

LES PEL:LICULES MES LLARGUES DE LA HISTORIA DEL CINEMA

Si us pensàveu que això de que les pel·lícules cada cop durin més és de recent invenció o que la darrera de Los Vengadores o Érase una vez... en Hollywood eren llargues continueu llegint per a descobrir que hi ha films que duren moooooolt més del que heu vist fins ara. Cert que algunes peces són experimentals o entren directament en el terreny del vídeo-art però no deixen de ser llargmetratges... Us les repasso cronològicament.

THE PHOTO-DRAMA OF CREATION (Charles T. Russell, 1914)

Durada: 8 hores

Es tracta d'un documental dels Testimonis de Jehová sobre com combatre 'la ciència del mal' i l'ateïsme' repassant la història de la vida la Terra. Tenint en compte l'any que en fou realitzada té el seu valor, es tracta d'una de les primeres pel·lis en les que es va sincronitzar la veu amb la imatge.

(La podeu trobar per parts a youtube en aquest enllaç)

EMPIRE (ANdy Warhol, 1964)

Durada: 8 hores i 5 minuts

Es tracta d'un dels projectes audio-visuals més coneguts del sr. Warhol. Va filmar des dalt d'un gratacels la façana de l'Empire State Building durant 6 hores (de les 9 de la nit a les 3 de la matinada)... al sr. Warhol li va semblar que el resultat era 'curt' i la va relentitzar per a que durés les 8 hores que dura

(la podeu trobar en aquest enllaç)

HITLER: A FILM FROM GERMANY (Hans-Jürgen Syberberg, 1977)

Durada: 7 hores i 22 minuts

Es un biopic 'sui generis' sobre Adolf Hitler on es combina titelles, reflexions filosòfiques amb teatre, espectacle de varietés... L'actor que fa de Hitler (Peter Kern) va guanyar el premi al millor actor en els Premis de Cinema Alemany.

(podeu veure un parell de fragments ens aquest 2 enllaços: part 1 i part 4)

BITVA ZA MOSKVU (Yuroy Ozerov, 1985)

Durada: 5 hores i 58 minuts

Producte propagandístic dels darrers dies de la URSS per a commemorar els 40 anys del final de la II GM. Per molts crítics és un dels millors films sobre la 'Gran Guerra' (o Primera Guerra Mundial).

(la podeu veure sencera en aquest canal de youtube). 

THE JOURNEY (Peter Watkin, 1987)

Durada: 14 hores i 33 minuts.

La majoria de films d'aquest post no foren estrenats comercialment però The Journey sí i en ella s'expliquen els efectes que les armes nuclears podrien tenir sobre el nostre planeta. En ella s'hi barreja el documental amb escenes de ficció.

(la podeu trobar per fragments en aquest canal de youtube)

LA CURA CONTRA EL INSOMNIO (John Henry Timmis IV, 1987)

Durada 87 hores

Es tracta d'una autèntica flipada experimental del sr. Timmis IV: filmar al poeta Lee Groban llegint el seu poema homònim de 5.000 pàgines. El sr. Groban, davant de la càmera llegeix el seu text mentre darrera d'ell s'hi projecten llums, formes psicodèliques i escenes de cinema porno (suposo que per a fer més amè el visionat). 

EVOLUTION OF A FILIPINO FAMILY (Lav Diaz, 2004).

Durada: 9 hores. 

Un habitual dels festivals de cinema el sr. Diaz és un 'enganxat' als films llargs, mooolt llargs, és la seva marca personal... no voldria estar en la pell del programador de festival que el vulgui incorporar en la seva graella. 

THE CLOCK (Christian Marclay, 2010)

Durada: 24 hores. 

Una de les peces artístiques més populars dels darrers anys en la que a cada minut se'ns mostra una escena de pel·lícula en la que es mostra l'hora que és a l'exterior de la pantalla quedant sincronitzats Vida i cinema. 

(Podeu veure un fragment en aquest enllaç). 

MODERN TIMES FOREVER (Superflex, 2011)

Durada 240 hores (10 dies)

Es recrea l'evolució d'un edifici des de la seva construcció fins a milers d'anys després de l'extinció de la raça humana. Cada dia de pel·lícula mostra un període de diversos segles. Fou descrit com a 'cinema apocalíptic d'art i assaig'. Es projectà davant de l'edifici real a Helsinki en el que es basa el film.

LOGISTICS (Erika Magnusson i Daniel Andersson, 2012)

Durada: 888 hores (37 dies)

I arribem a l'obra culminant d'aquest post, la pel·lícula més llarga de la Història del cinema. L'argument del film és senzill, respon a la pregunta: quan tarden els aparells electrònics a arribar a casa nostra?. El film ressegueix en temps real el viatge des de la fàbrica de Xina fins a l'establiment comercial d'Estocolm.

(aquí podeu veure tots els vídeos fragmentats per dies: 37 dies)

NERVERMORE

El llustrós i acolorit lloro de l'amic només deia nervermore. Li va dir que allò no era un lloro, sinó un corb, i l'amic, de poques lectures, ben allunyades de l'univers de Poe, ho interpretà com un mostra més del que considerava el pitjor defecte de l'amic: la gelosia.

Josep Igual (2019:27)

Circ de puces

CLICKBAIT EN BENIDORM

De repente, el titular de un reportaje del Daily Miror me despierta del sopor agosteño: "Older Brits are cauing chaos in the popular party town of Benidorm with marathon drink, drugs and sex sessions". El cerebro se me dispara. ¿Habré encontrado por fin el lugar ideal para pasar mis inminentes año de senectud? Desfila ante mis ojos un paraíso geriátrico en el que, además de preocuparse por servirte cada día desayuno, almuerzo y cena en el comedor (y llevarte a él en silla de ruedas si ya no puedes llegar por tu propio pie) te llenen el pastillero con cosas que vayan más allá del Zyloric, el Blokium o el Sintrom habituales.

Según explican, los jóvenes británicos que en los años setenta y ochenta visitaban Benidorm ya se han hecho mayores -cosa lógica, le pasa a todo el mundo- y ahora, muchos de ellos regresan en busca de lo que entonces disfrutaron: alcohol, drogas y sexo. Una abuela "in her late 50s" explica cómo pasó la aduana con cocaína escondida en un inhalador sinusal: "Es fácil. Con tantas pastilla como llevo encima a nadie se le ocurre mirar a ver qué hay en el tubo del inhalador. Aunque, si tengo que ser sincera, las drogas aquí son bastante baratas". A remarcar el hecho de que el reportero considere que una mujer "in her late 50s" pertenece ya a la categoría de vieja. ¿Qué edad debe tener él?.

Locales con strippers, prostituta de Europa del este por calle, farlopa, éxtasis, marihuana... En la calle Gerona se puede conseguir de todo, cuenta. La noticia intenta despertar la curiosidad morbosa. Ahí es nada imaginar a jubilados emborrachándose, drogándose y asistiendo a espectáculos de porno... Pero es evidente que la crónica está bastante exagerada. Lo único que te hace creer que un pequeño tanto por ciento de lo que se narra es verdad son la fotos de viejos tumbados en las aceras, con cogorzas descomunales. Mientras intento discernir qué hay de verdad y de mentira en esa nueva muestra de "periodismo del siglo XXI", me viene a la cabeza un buen amigo, cantante de boleros, que hará un par de décadas y tras haber pasado por dos operaciones de corazón, una noche la lió gorda y murió durante una maratón de sexo, alcohol y drogas; auténtica, no de las que el reportaje sobre Benidorm imagina para conseguir clicks de los lectores. Su entierro congregó a los más selecto de la bohemia barcelonesa. Yo no fui porque no soporto las despedidas.

Quim Monzó a Seré Breve 

del Magazine de La Vanguardia.

L'ANIMADOR

Es posava a tocar del semàfor del barri i, a tants vianants com podia, dels que esperaven a la vorera, mascles o femelles, els deia: "Escolte, sap que fa molt de goig?". Rebia respostes de tota coloració. Va demanar a la municipalitat una mica de pressupost per millorar la indumentària per poder arrodonir el servei, però no se'l van escoltar.

Josep Igual (2019: 29).

Circ de puces

LA ARRUGA

Nunca he soportado planchar. Me resulta tedioso y deprimente. Por fortuna, cuando un servidor era joven, a principios de los 80, apareció Adolfo Domínguez con una campaña que fue mi salvación: "La arruga es bella". Ese era el eslogan. El texto de los anuncios explicaba en qué consistía el invento: "Sastrería fresca e informal. Construcción fluída y sin forro, en un ambiento lúdico y anticonvencional. Camisas sin cuello. Pantalón de cordones, atado, como concepto divertido y nuevo. En lino y algodón. La arruga es bella". Ese era el texto de las campañas veraniegas, pero el de las invernales -a pesar de que las prendas incluyesen forro- también remarcaban el valor de ir arrugado. Desde entonces esa fue mi coartada. El impacto de aquella promoción fue tal que nadie te miraba mal por ir hecho un pingo.

Pronto se cumplirán cuarenta años de aquellos anuncios. Cuarenta años son muchos, las cosas se olvidan y nacen nuevas generaciones que no han oído aquella frase. El otro día fui a desayunar al bar de la esquina. Iba yo la mar de feliz con una camiseta verde botella que me he comprado hace poco y una de las clientas habituales -Conchita, que toma siempre un cortado y un Donut antes de salir pitando hacia el trabajo- me dijo:

- Vaya camiseta. ¿No has tenido tiempo de plancharla o qué?

Como cada vez soy más lento de reflejos -la edad no perdona- y ella debió nacer como mínimo dos décadas después de la frase, no supe qué contestarle. Pero, más tarde, en casa, recordé que hará ocho o nueve años surgió una polémica sobre la conveniencia de planchar la ropa. El argumento de los que están en contra de hacerlo es que planchar contribuye al calentamiento global, por el gasto de energía que supone. (Con el gran tótem hemos topado: el calentamiento global). Ahora veo que la campaña ha ido creciendo con el paso de los años. Organizaciones ambientalistas abogan por eliminar por completo el uso de la plancha. Además, lucir ropa arrugada demuestra a los ojos de los que te rodean que eres una persona sensible, que no contribuye a la crisis climática. Ya no es que la arruga sea bella, sino que, además, te permite evidenciar hasta qué punto eres responsable. ¡La coartada que necesitaba a estas alturas! Lástima que durante este mes de agosto el bar de la esquina esté cerrado por vacaciones,  pero en cuanto llegue septiembre y vuelva a encontrarme con Conchita será lo primero que le diré.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 11/08/19

mónFILMAT 2019 (7): AIXO HA ESTAT mF 2019

Aquí teniu el vídeo resum del què ha estat mónFILMAT, realitzant per Films Nòmades

PER QUE EL MAL QUERER DE ROSALIA ES UN DELS MILLORS DISCOS EN DECADES

A can Ciutadà K estem pillats per Rosalía, atrapats, encandilats, absorbits pel que és capaç de generar la xicota de Sant Esteve de Ses Rovires. Sé que són moltes les persones que es troben saturades de rosaliisme que no entenen la histèria col·lectiva que ella ha despertat i que n'estan convençuts que es tracta d'un fenomen de curta durada. Amics i amigues, la srta. Rosalía ha arribat per a quedar-se i el seu no serà un èxit de temporada, ni molt menys, vinculat a una un únic disc ni cançó exitosa. De fet, en el seu primer treball discogràfic, de la mà del productor Raul Refree -Los Ángeles- ja va captar l'atenció de la crítica musical que veia en la jove Rosalía una cantant amb molt potencial.

Fa uns mesos us amenaçava amb un post d'aquest estil: m'agradaria donar raons i proves de per què aquesta jove artista està en el lloc on ha d'estar i de per què 'El Mal querer' és un dels millors discos conceptuals que s'han editat en dècades.

El Mal querer és una adaptació musicada del llibre Flamenca o El Roman de Flamenca, una novel·la anònima occitana, atribuïda a Arnaud de Carassés escrita entre 1240 i 1270. Es tracta, doncs, d'un llibre del segle XIII. Així doncs, com a disc conceptual El Mal querer ens explica una història: la història de Flamenca i cada cançó és un dels capítols del llibre; és per això que cada tema del disc té doble títol, el nom que li ha donat Rosalía com a lletrista i el títol del llibre corresponent. En aquest disc experimental Rosalía  lliga flamenc, trap, pop i electrònica de forma magistral. Lliga l'imaginari flamenc, l'entorn taurí amb el món poligonero.

Per tant, cada cançó del disc en qüestió és molt més que una simple cançó encomanadissa i aquí us les detallo una a una:

MALAMENTE (Cap. 1-Augurio): una gitana li diu a la protagonista que va tenir un somni  en el que passava per un pont molt inestable metàfora del matrimoni dur que l'espera.    Per tant, la relació que està a punt de casar-se no acabarà bé i augura un patiment ineludible.
QUE NO SALGA LA LUNA (Cap. 2-Boda): una peça tètrica al voltant d'una acció festiva i lúdica: un casament. El motiu és que el nóvio mostra la seva capacitat de domini (impedint que ningú parli o que, fins i tot, surti la lluna). Aquell auguri es va concretant però el casament no s'atura i la celebració del matrimoni es realitza.
PIENSO EN TU MIRÁ (Cap. 3-Celos): exemple musicat del marit gelós fins a l'extrem, possessiu i repressiu davant les accions de la protagonista. Aquell auguri es comença a concretar.
DE AQUÍ NO SALES (Cap. 4-Disputa): el marit mostra obertament la seva part més malaltissa, evidenciant que li havia mostrat la seva millor cara per a seduir-la però ara està mostrant com és ell en realitat: un marit déspota i controlador.
RENIEGO (Cap. 5-Lamento): la protagonista es mostra trista i deprimida davant la vida que té i, fins i tot, es mostra culpable del que li està fent el seu marit.
PRESO (Cap. 6-Clausura): Flamenca fa repàs de la vida com a presonera que ha tingut malgrat l'alegria de tenir els seus dos fills, cada cop té més clar que no pot continuar amb aquest patiment.
BAGDAD (Cap. 7-Liturgia): apareix l'amant que empatitza amb el patiment de la protagonista i s'enamora d'ella.
DI MI NOMBRE (Capítulo 8-Extasis): La protagonista té relacions amb l'amant que la vol treure de la vida dura que té. El títol del capítol fa referència clarament a una relació sexual i l'orgasme resultant.
NANA (Cap. 9-Concepción): Flamenca torna a quedar embarassada però el bebé mor, possiblement pels maltractaments, i d'aquí que s'imagina que el petit està al cel.
MALDICION (Cap.10-Cordura): Flamenca mata al seu marit i abandona a l'amant decidida a estar sola i a sentir-se lliure.
A NINGÚN HOMBRE (Cap.11-Poder): La protagonista s'allibera totalment i no vol tenir mai més cap home que la controli, que la maltracti i té molt clar que no ha d'oblidar tot el què ha patit per a que no li torni a passar.

Així doncs, totes aquelles persones que heu arribat fins aquí i no li veieu cap valor a Rosalía (apart del merament mediàtic) us animo a que torneu a escoltar El Mal querer tenint en compte la descripció feta de cada cançó. Un disc que connecta una història del s.XIII amb l'actualitat: la violència contra les dones, l'empoderament femení, la llibertat personal i el rebuig a la violència enmig de palmes flamenques i sons de motors de motos.

El fenomen Rosalía s'asseu damunt 3 potes: la música, el directe i els audiovisuals. De la música ja n'hem parlat, sobre el directe, us puc dir després de veure-la en el passat Primaver Sound que la seva defensa dalt de l'escenari és IM-PE-CA-BLE absolutament TOT: il·luminació, vestuari, cos de ballarines, veu, ball, visuals... tot està cuidat fins al més mínim detall per a que tot funcioni de forma compacta i contundent. 

Sobre la vessant audiovisual és impecable la feina de la productora Canadà (amb els videoclips de Malamente o Pienso en tu mirá) i la imagineria del fotògraf Filip Custic que ha fet una filigrana en l'embolcall del disc, proporcionant una icona fotogràfica per a cada cançó... una meravella.

Així doncs, amics i amigues, Rosalía no és un èxit efímer, aquesta senyoreta té un intel·ligència i capacitats musicals (amb anys de formació tècnica en el flamenc i la música) que ens proporcionaran moooooltes alegries.

Si voleu saber més coses del que hi ha darrera de cada cançó de El mal querer a nivell musical aquí teniu un fantàstic vídeo de Jaime Altozano que l'analitza peça per peça... quedareu tan bocabadats com jo, segur!.

CAÇANT ELS DARRERS NAZIS

L'any que ve farà 75 anys que va finalitzar la Segona Guerra Mundial i, de retruc, el règim nazi liderat per Adolf Hitler. No s'ha arribat a fer la justícia que tocava davant les atrocitats realitzades per aquest règim inhumà. De fet, hi  ha pocs règims feixistes que hagin rebut el càstig que mereixen... el d'aquí, vam preferir fer veure que no havia passat o, pitjor, que va ser una cosa 'entre germans' i, ja se sap, els germans a vegades es barallen.

Afortunadament, els alemanys saben que allò no va ser cap baralla de nens i que aquells règims totalitaris han de ser eliminats d'arrel si no volem que tornin a rebrotar i que la justícia hi ha de dir la seva.

L'any 1958 es va crear a Alemanya una oficina per a buscar per tot el planeta als criminals de la Segona Guerra Mundial. Es tractava de detectar els nazis que havien fugit d'Alemanya i es trobaven refugiats pel món. La Zentrale Stelle o Oficina Central de les Administraciones de Justicia Regional per a l'Aclariment dels crims del Nacionalsocialisme porta 60 anys (de forma discreta) localitzant i investigant pressumptes criminals nazis i recollint proves per ser jutjats. Des de la seva creació ha participat en l'investigació de 120.000 criminals... però el temps s'acaba, molts dels criminals perseguits han mort o els queda poc temps de vida. Es tracta d'una investigació contrarrellotge. Actualment tenen 21 persones treballant-hi però en els anys '60 del segle passat (en l'època daurada d'aquesta institució) van arribar a ser 121 persones. Disposen d'un arxiu de 'fitxes' amb 700.000 noms propis i 9.600 caixes de cartró que les custodien.

A partir de 2025 aquesta oficina es convertirà en un centre d'educació, de documentació i informació. El caire legalista i detectivesc que té ara haurà de donar pas a un actitud més pedagògica. L'activitat actualment continua sent alta, anualment investiguen una mitjana de 30 criminals nazis vius. 

La seva activitat durant aquests 61 anys els ha portat a Uruguai, Xile, Perú, Bolívia, Brasil o Argentina que ha permès localitzar a criminals nazis com Adolf Eichmann, Robert Mulka, Josef Mengele, Alois Brunner, Kalus Barbie, Franz Stangl, Karl Wolff, Josef Scheungraber, John Demjanjuk o Oscar Gröning, tots ells noms de pes en l'organització nazi: comandants, coronels, metges, guàrdies o comptables... responsables de les accions més cruels del segle XX. Hem de tenir en compte que molts d'aquests acusats tenen o tenien entre 91 i 99 anys, molts declarats incapacitats o han mort abans d'entrar a presó. I, a sobre, ens ve el conflicte moral de si podem empresonar vells de més noranta anys ...

El temps s'acaba per a la justícia. No tindrem ocasió de portar als acusats als tribunals. Però serem capaços d'oblidar? ... fa patir que després de la desaparició dels darrers nazis el discurs històric sigui manipulat, tergiversat, negat que aquest esperit de justícia sigui esmorteït i vaig perdent força. Aquells nazis hauran mort però les seves idees continuen ben vives.

I, de fet, a la nostra península, continuen ben vives les idees però també les persones... i ocupant llocs de poder. Feixistes fent política. Feixistes decidint sobre la nostra Vida. Aix...

BUST DE BRONZE

El bust de bronze de Montesquieu, el tèoric de la divisió de poders, posat a la sala de passos perduts de certa institució, fa mesos que tots els divendres plora llàgrimes de sang. L'equip de neteja de moment oculta l'incident a la direcció i esborra abnegadament el rastre del plor.

Josep Igual (2019:74). 

Circ de puces

SR. FRANCO ZEFFIRELLI

(1923-2019)

Fa unes setmanes moria un director italià, gairebé oblidat. El sr. Franco Zeffirelli tingué el seu moment de màxima popularitat durant els any '90 del segle passat però poc a poc la seva rellevància s'anà apagant i, actualment, dubto que si preguntés qui era el sr- Zeffirelli algú em pogués dir alguna cosa.

El sr. Zeffirelli tenia 96 anys i es formà al costat dels grans noms del cinema italià: Luchino Visconti, Vittorio De Sica, Roberto Rossellini o Antonio Pietrangeli. 

Nascut a Florència, era fill il·legítim d'un comerciant i la seva mare -dissenyadora de moda- va morir quan ell tenia 6 anys. La família tenia molts contactes amb la cultura britànica, tenia una sensibilitat especial per a les arts escèniques, diplomat en l'Acadèmia de Belles Arts la seva carrera professional s'encarà cap a els muntatges escènics i teatrals fet que l'aproximà a l'òpera. Va lluitar a la II Guerra Mundial amb l'exèrcit britànic, acabada la guerra començà estudis d'arquitectura a la Univeristat de Florència ... estant aquí començà els primers contactes amb els grans directors de cinema realitzant tasques com a decorador, però posteriorment, el sr. Visconti el contractà com a ajudant de direcció de La tierra tiembla (1950), Bellisima (1951) o Senso (1954) fins que el sr. Zeffirelli debutà com a realitzador en la comèdia Camping (1957) amb un emergent sr. Nino Manfredi. 

A principis dels '60 escriu i dirigeix obres de teatre i òperes a Londres i Nova York i aplicà moltes de les idees teatrals al món del cinema. El seu gran hit cinematogràfic fou l'adaptació de Romeu i Julieta de Shakespeare l'any 1968, seguida de la biografia de Francesc d'Asís a Hermano Sol, hermana Luna (1972) i la seva ambiciosa mini-sèrie Jesús de Nazareth (1977), amb un repartiment de luxe i una valoració molt positiva de la classe religiosa.

La seva fama repuntà a principis dels '90 amb la cuidada i luxosa versió de Hamlet, amb el sr. Mel Gibson de protagonista, aplaudida per crítica i públic. A partir de llavors es distanciaren les seves produccions i les poques que féu tinguren un caire més intimista i amb menys recursos ... els seus darrers treballs foren Jane Eyre (1999)(amb Charlotte Gainsbourg, Anna Paquin i Geraldine Chaplin), Té con Mussolini (1999)(amb Joan Plowright, Cher i Maggi Smith), Don Giovanni (2000) i Callas Forever (2002) amb Fanny Ardant i Jeremy Irons, un sentit homenatge a la que fou amiga del sr. Zeffirelli. Una darrera pel·lícula dedicada a la seva gran passió: l'Òpera.

Tingué pes en la política sent membre del Senta italià l'any 1994 per Forza Italia de Silvio Berlusconi, amb clares tendències nacionalistes i poc amic del sentiment europeista ... però ningú és perfecte.

El sr. Zeffirelli fou capaç, com ningú, de portar l'elegància, la sumptuositat i el luxe de l'òpera al llenguatge i al món cinematogràfic.