dimarts, 29 d’octubre del 2019

SITGES 2019 #3: AIXI VA ANAR EL FESTIVAL



Resultat d'imatges de cartel el hoyoFa un parell de setmanes acabava la 52ena. edició de Festival de Sitges. Fa 28 anys que hi vaig de forma ininterrompuda i 4 que hi vaig acreditat per Amposta Ràdio. Per començar, i després d'haver vist 37 films de la seva programació, us he de dir que no ha estat una de les millors edicions, tot i que s'ha gaudit de bones pelis poques han estat excel·lents i mooltes han estat normaletes. En qualsevol cas, podem pensar que la collita de fantàstic per al 2019 no ha estat bona, les collites ja ho tenen això: poden anar bé o no; havent de reconèixer el mateix director del Festival que s'ha optat per més òperes primes i més cinema independent. D'altra banda, la sensació és que s'estan ampliant tant els límits del gènere fantàstic que no s'entén la inclusió d'alguns films a la programació i comprovar el fet que malgrat sigui el Festival Internacional de Cinema 'Fantàstic', el seu contingut cada cop és més generalista, com per exemple, és el cas del -d'altra banda preciós- film Adoration, que a sobre, s'emportà premi. 

11 dies de festival amb 171 pel·lis, 335 sessions de projecció amb 542 periodistes acreditats, més de 200.000 visitants i 653.618€ de recaptació. Segons l'organització, les xifres parlen d'una bona edició que ha superat el nombre d'entrades venudes de l'any passat.

El leitmotiv del festival eren els films apocalíptics dels anys '80, amb Mad Max com a capdavanter, tot i que aquesta temàtica quedà relegada a la secció Brigadoon. També es digué que tindria presència l'aniversari d'Alien (1979) però poca cosa se'n parlà. Fou el primer cop que 2 films d'animació 'saltessin' de la secció 'Anima't' per a caure en la Secció Oficial Fantàstic: Her blue sky (Tatsuyuki Nagai) i J'ai perdu mon corps (Jeremy Clapin).


Allò més rellevant del Sitges 2019 fou, per exemple, el film d'inauguració (In the tall grass) que l'endemà ja el podíem veure a Netflix dirigida per Vicenzo Natali (el responsable del film de culte Cube de 1998) amb Patrick Wilson sobre un relat d'Stephen King i el seu fill Joe Hill; el sr. Rob Zombie va decepcionar una mica en la nova visita a la família de 'Los renegados del diablo' a '3 from hell'; la presència del guapot i accessible Jamie Lanister o Nikolaj Coster-Waldau presentnt Suicide Tourist; vam tenir el debut d'Alice Waddington, una nova promesa basca, en el film Paradise Hill amb Mila Jovovich; es va gaudir de la mestra del muntatge Mary Jo Markey, màs dreta de JJ Abrams i responsable de perles com Lost o Star Wars: el despertar de la fuerza; vam descobrir l'encertada decisió actoral de Javier Botet de deixar les pròtesis i kilos de maquillatge per a ensenyar-nos en seu rostres i intepretacions a Ventajas de viajar en tren, Norman i, sobretot, l'intensa Amigo.; la punki Asia Argento va desembarcar a Sitges rebent el premi honorífic juntament amb Pupi Avanti (veterà director de La casa de las ventanas que ríen); vam gaudir del glamour de Maribel Verdú o Olga Kurylenko (a The Room) i de la xispa de Gaspar Noé (Lux Aeterna); vam descobrir l'estimulant cinema de gènere brasileny a Bacurau; hem gaudit de la nova meravella del director del curt Skhizein, Jeremy Clapin a J'ai perdu mon corps o la sensual i sensible Adoration de Fabrice du Welz; el bon nivell que continua tenint el cinema sud-coreà a l'hora de fer thrillers com a The gangster, the cop, the devil; vam veure de prop la caballerositat del sr. Sam Neill recollint el premi honorífic, la presència de Russell MulCahy, la presència sorpresa de Colin Trevorrow i Dario Argenti i el bon estat del gairebe oblidat Richard Stanley (director de la llunyana Hardware) presentant Color of out space; vam quedar encantats amb la nova marcianada de Quentin Dupieux a Le Daim o fascinats amb la nova meravella visual de Robert Eggers a The Lighthouse, amb uns inspirats Willem Dafoe i Robert Pattinson.

En quant a Palmarès: El Hoyo fou la gran guanyadora rebent el premi gran del jurat afirmant que ho té tot per a ser un bon film fantàstic: producció, aspectes socials i un bon guió; també rebent el Premi del Públic. Es tracta de la primer coproducció catalana que guanya el premi a millor film en el Festival de Sitges. 


L'ambient del festival fou el de sempre: públic entregat i aplaudint cada cop que sortia el King Kon en pantalla, fent l'entradeta clàssic del Festival, més presentacions amb convidats/es en moltes sessions que anys anteriors i un públic més repartit en les diferents espais de projecció.

Tot i que ja farem el clàssic Festival de Cinefagia dedicat a Sitges 2019 aquelles pel·lícules a les que els dono un 9 de nota sobre 10 són The Lighthouse, Come to daddy, El Hoyo i Le Daim; amb un 8:  Amigo, J'ai perdu mon corps, Adoration o The vigil i les que he assignat menys puntuació -de 4 cap avall- són: Dancing Mary, Jesus shows you the way to the highway o Cosmic Candy.

El darrer dia el director del festival, Angel Sala, avançà alguna cosa del què seria el Sitges 2020: es reflexionarà cap a on va el fantàstic, un gènere cada cop més rellevant que és capaç de guanyar festivals com el de Venèzia amb Joker de Todd Phillips; es retrà homenatge a films com la mítica La nit del caçador (únic film de Charles Laughton, 1955) i La máscara del diablo (de Mario Bava, 1960) i una receptivitat i acollida a les plataformes com Netflix, HBO o Prime Video que no ofereix altres festivals internacionals.


L'any que ve: més!


divendres, 25 d’octubre del 2019

'L'ERA DE LES REVOLUCIONS', EL VERKAMI DE RAMPAIRE


L'amic Rampaire (pseudònim artístic del sr. Alfred Porres) treu disc nou i es tracta del seu primer llarga durada: L'ERA DE LES REVOLUCIONS. El publica amb Segell Microscopi i veurà la llum el 08 de novembre. Inclou 9 cançons que, segons l'artista, "parlen d'amor, de la vida i la mort". 

El xicot es molt apanyat i se l'ha produït ell solet però necessita la nostra ajuda per a poder realitzar el primer videoclip amb el que podrà donar més visibilitat a l'estrena del disc. Així que ha obert un Verkami per a que amb la col·laboració de tots i totes pugui aconseguir l'objectiu... de fet, us he de dir que ja l'ha aconseguit i s'ha passat de la xifra econòmica que volia aconseguir però té unes recompenses TAAAAN molones que us animo a col·laborar. Va, que només queden 2 dies: 27/10/19 últim dia!

El sr. Rampaire té recompenses tan mones com una bossa, una samarreta, un concert íntim a La Pepa, concert privat,...  

Us he de confessar que el sr. Rampaire em té el cor robat, suposo que per que conec a la persona que hi darrera del músic i és un tio estupendo! amb un gens amagat vincle beatlemaníac, les seves cançons ens parlen de quotidianeïtats, de la Vida, però també del territori, de la memòria, del què som ... i crec que ara, tenint en compte el títol del disc que està a punt de veure la llum, li ha arribat el torn al 'on volem arribar'. 

La seva 'Rondalla del Rampaire' em fa caure la llagrimeta cada cop que l'escolto ... i això és bonic, lenye!

Animeu-vos i col·laboreu!


dimarts, 22 d’octubre del 2019

METROPOLIS + NEUROMANTER (MUSICA EN DIRECTE) AL CINECLUB LA RAPITA



Amics i amigues, per a celebrar els 2on. Aniversari del CineClub La Ràpita tenim un sessió MOOOLT especial: veure en pantalla gran una de les obres mestres de la Història del Cinema: METROPOLIS de Fritz Lang (1927); això ja és una meravella però si l'acompanyem amb música en directe l'esdeveniment ja és insuperable.

Neuromanter posarà música en directe durant la projecció d'aquest clàssic pioner  de la  ciència-ficció. Neuromanter és un projecte de música electrònica ambient i paisatges sonors electrònics creat per l'artista J.F.Caparrós l'any 2009. Les seves atmosferes electròniques li donen un embolcall perfecte a Metròpolis.

L'any 1927 la guionista Thea von Harbou (parella del sr. Fritz Lang en aquella època) va imaginar com seria el futur i llunyà any 2000: una megalòpolis (Metròpolis) en la que la societat està dividida en dues classes: els rics, que tenen el poder i els mitjans de producció, viuen envoltats de luxes, espais amplis i jardins; els obrers, condemnats a viure en condicions dramàtiques reclosos en un gueto subterrani, on es troba el cor industrial de la ciutat. En aquest entorn, un bon dia, el fill del totpoderós Joh Fredersen, l'home que controla la ciutat, s'enamora de Maria, una noia d'origen humil molt valorada per les classes baixes que predica els bons sentiments i l'amor... quelcom s'està coent en aquest món subterrani que pot provocar la destrucció del sistema imperant.

Estem davant d'una autèntica pel·lícula de culte que no us podeu perdre en pantalla gran i, en més motiu, si va acompanyada de la música en directe de Neuromanter que li donarà a la sessió l'etiqueta d'IRREPETIBLE.

El proper diumenge 27/10 a les 18:30: Metròpolis i Neuromanter us esperen ...


dimecres, 16 d’octubre del 2019

FLETXA FINAL, NOU CURT DE CREA, A LES XIV JORNADES DE LLETRES EBRENQUES


Ja tenim aquí les Jornades de Lletres Ebrenques de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó! Aquet any arriba a la seva XIVena. edició i CREA hi torna a participar activament.
Ja sabeu que les ‘Jornades’ són una autèntica festa de les lletres i punt de trobada de totes aquelles persones que estan en contacte amb el món de la cultura; gràcies al suport de la ‘jefa de tot plegat’ -la gran Joana Serret- CREA ha estat convidada des de fa molts anys i és l’espai on presentem cada curtmetratge nou.
A les ‘Jornades’ (aquí podeu trobar el programa) que tindran lloc des d’ahir (15/10) fins al dissabte 19/10 podeu trobar: literatura, màgia, Història, esmorzars, poesia, teatre, sopars, lectures, música, taules rodones, exposicions… i cinema. CREA presentarà FLETXA FINAL, el nostre nou curtmetratge amb la participació de Pere Montañana i Rafael Haro (a la interpretació) i Eva Mascarell (en la gravació i edició). El nostre curt serà el punt i final de la Taula Rodona que Xavier Miró conduïrà: “El procés creatiu en un món digital: els influencers“, amb la participació de  Jonathan Rius (@Pinapli), Joaquin Forcadell, Paula Mayoles (@Mayoletes), Mixa i Keila.
Les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques està ben plena d’activitats i heu d’anar a TOT, però us esperem especialment a la nostra taula rodon i, sobretot, que descriu el nostre nou curtmetratge.
DISSABTE 19/10/19 – 18:30 – Sala d’adults de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta
US HI ESPEREM !

dijous, 3 d’octubre del 2019

'PLAY' AL CINECLUB LA RAPITA


Aquest diumenge tenim una nova sessió del CineClub La Ràpita amb un dels directors suecs més rellevant del cinema actual. 

Curiosament, el sr. Ruben Östlund ha anat a parar a la direcció de films per l'esquí, l'apassiona aquest esport i va realitzar 3 films on l'esquí era el protagonista, plens de seqüències llargues (que es convertiria en marca de la casa). Posteriorment, va estudiar cinema a la Universitat de Gotemburgo de la que actualment n'és professor.

El seu cinema està impregnat de sociologia, centrat en el comportament humà i les seves reaccions amb gotes d'humor (un humor més aviat negre), clar deutor del cinema del mestre Haneke.

Va aconseguir el reconeixement amb Fuerza mayor, guanyadora del Premi del Jurat d'Un Certain Regard en el Festival de Cannes 2014; i des de llavors, cada nou film seu és rebut amb expectatives. Anteriorment, però, el seu cinema ja anava acumulant premis i tenint presència en els festivals internacionals de cinema, per la seva òpera prima de ficció (ja havia dirigit documentals i, com dèiem, films sobre esquí) The Guitar Mongoloid, guanyà el premi Fipresci en el Festival de Moscú (2005); Involuntary, el seu segon film ja estigué en la programació de Cannes 2008; i el següent film, Play aconseguí el premi Coup de coeur en la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes 2011. El quart film, Fuerza mayor, aconseguí el -ja comentat- premi a Cannes i fou nominat als Globus d'Or i seleccionat per a representar a Suècia en els Oscar. El seu cinquè film The Square- s'estrenà, de nou, en el Festival de Cannes i s'emportà la Palma d'Or a millor film i el Premi Goya al millor film europeu, culminació en el reconeixement d'aquest director.

Així doncs, el sr Östlund, film a film, està aconseguint una carrera cinematogràfica sòlida i coherent, on la seva vocació autoral es conjuga amb la capacitat de radiografiar la condició humana, radiografiar-nos... Sent molt capaç de posar en evidència l'hipocresia i els prejudicis de la societat occidental contemporània.

El seu és un cinema àcid, càustic, contundent però molt mesurat a nivell formal i amb un excel·lent domini de la càmera i el llenguatge cinematogràfic. La majoria dels seus films tenen una història senzilla, mínima però que arriba a alts nivell de profunditat i complexitat quan es capaç de dissecionar el nostre sistema de valors, sovint, parodiant-lo i poder-nos fer sentir, fins i tot, incòmodes.

La pel·lícula que podrem veure diumenge -PLAY- té tot això que us deia: uns nens negres es dediquen a robar mòbils a nens blancs fent jugar al seu favor el racisme i els prejudicis racials. Un film basat en fets reals que ens oferirà una nova radiografia del nostre present parlant-nos de bullying i racisme.