DEFINICIO DE L'HOME

28 de novembre

La més senzilla i estesa de les definicions que s'ha donat de l'home és potser aquella que diu: un animal racional.

Què significa, però 'racional'? Vol dir que està dotat de raó, que raona, o que té un gran sentit de la realitat que 'toca de peus a terra'?

Si vol dir el primer, la definició és justa; si vol dir el segon, és radicalment inexacta.

Per molta gent, raó i realitat són una mateixa cosa. Si bé es mira, però, són dos pols independents l'un de l'altre, separats del tot, que poden relligar-se i poden oposar-se.

La raó és una facultat discursiva, que actua indistintament damunt la realitat i damunt de la quimera. És una mecànica de l'intel·lecte, una activitat interior que no pressuposa pas necessàriament la realitat de l'objecte sobre el qual s'exercita. Per això la història de la cultura està farcida de raonaments perfectes que no responen a cap realitat. La immensa majoria d'obres de la literatura humana -en el sentit més dilatat de la paraula literatura- són purament subjectives, és a dir, tracten de coses no reals, que ningú no ha vist ni tocat, ni veurà ni tocarà, l'única realitat de les quals és estar o haver estat contingudes en consciències humanes, sense la més petita ni remota equivalència fora d'elles. El món físic és el que anomenem pròpiament la realitat, per diferenciar-lo del món dels somnis.

Però, si hom examina el contingut i el volum dels somnis humans, de tot allò que formigueja dia i nit en les consciències, i ho compara amb el volum i el contingut de la realitat exterior, i del qual l'home ha arribat a saber d'ella, es comprova que el món de l'irreal o fantàstic és incomparablement superiro, en quantitat i qualitat, al món de les coses que pesen, es veuen i es mesuren.

L'home és, doncs, certament, un animal racional; però cal afegir que, la seva extraordinària capacitat de raonar, l'aplica moltíssim més a les pròpies fantasmagories que a la realitat i dóna als somnis nascuts del seu enteniment, condemnats a no poder sortir-ne ni diferenciar-se'n mai, una importància incomparablement major que a les coses externes. El veritable cosmos, per a l'home, és el que ell porta a dins. Encara que tingui obert els ulls i es mogui dins el món concret de les realitats corporals, només hi sap anar a les palpentes, perdent-se a cada pas, confonent el que veu amb el que sent i pensa, caient en tantes errades i marrades, que faria riure un ésser més ben dotat per a viure en un medi semblant. I ensems que vaga així, esmaperdut, cavalca i trota pel propi món interior amb una fuga, una intrepidesa i un arrauxament que meravellen, demostrant que aquest món estrany i irreal dels propis somnis és el que més li escau. Per això el coneixement i l'exploració de la Terra i el Cel, l'explotació intensiva i raonada de la Natura, l'organització del benestar individual i col·lectiu, han avançat i avancen encara penosament; mentre en el món exterior i fantàstic de les religions, les morals, les metafísiques, els credos, els drets, les fórmules polítiques, les teories de govern, s'han vist tantes monstruositats i s'han fet tantes orgies.

L'home, per tant, és racional només en el sentit de ser l'únic animal completament dominat per la pròpia imaginació, i el que fa més cas del que somia i creu que del que veu i toca. Credo quia absurdum! ha estat sempre el lema característic de la Humanitat. I en aquest poder de la imaginació que el domina rau el secret de la seva estranya grandesa i, conjuntament, de la seva inguarible misèria.

És possible un canvi radical en la naturalesa humana?

La història de les revolucions mostra les innombrables temptatives de l'home per enderrocar algun dels mostres creats per la seva pròpia imaginació, que sempre viuen del turment i la misèria col·lectiva, xuclant la sang dels pobres i desheretats. Aquestes temptatives d'alliberament de vegades triomfen i de vegades queden eixorques, però sempre són fetes en nom d'alguna de les realitats que podrien tornar més bella i dolça, més justa, la vida de la Humanitat. Però cada vegada, damunt l'enderroc de la monstruosa quimera caiguda, la imaginació humana torna a aixecar i divinitzar un altre ídol...

Gaziel (1953:249) 

Meditacions en el desert (1946-1953)