Vaig conèixer un poeta, també; un d'aquests dels ocells i les flors, dels Jocs Florals i dels cants a la pàtria. Són una gent molt especial tanmateix, però si no heu d'alabar-los no us hi acosteu. Quan tenen el ventre buit i la gent no els escolta les cançons, són capaços de girar-se contra l'Esperit Sant i de moure guerra a Déu i a sa Mare.
Si els aneu amb el somriure i amb l'elogi en fareu el que voldreu, però que no us passi com a mi tampoc. Em llegeix un vers i l'alabo. Me'n llegeix un altre; m'esglaio però li dic que em sembla bé. S'entusiasma i me'n llegeix cinquanta. Jo el seguia aterrat, sense escoltar-lo i meditant la manera d'alliberar-me'n. Vaig veure una pell de banana i amb el peu la hi vaig posar davant. El bac va ser dels bons, i em pensava que s'havia romput alguna costella, però va alçar-se renegant contra els bèsties que llencen les pells a la voravia, va espolsar-se la roba continuà llegint. Arribàvem al cantó. Vaig sentir el soroll d'un tramvia que s'acostava per l'altre carrer, i vaig tenir la idea de posar-l'hi davant. M'hauria estat fàcil: ell anava completament abstret i el conductor no tenia temps a frenar. La por de matar-lo em va contenir (prejudicis burgesos, segurament). Vàrem travessar la via i vam entrar al passeig. Passava gent, però ell no deixava de llegir per res del món. Entre els que passejaven vaig triar-ne un de la meva alçada; a poc a poc vaig posar-m'hi al costat, vaig anar esmunyint-me i ell continuà llegint convençut que em portava a mi a la vora. Uns dies després vaig trobar-me'l de sobte i no va donar-me temps de fugir. De lluny em va somriure:
- ¿Què vas fer aquell dia?
- Ah, mira ... no sé... Passava un conegut, vaig girar-me a saludar-lo, i en tornar a girar-me ja no et vaig trobar...
Sebastià Juan Arbó (1933). Hores en blanc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada