Dimecres, la Unesco va declarar el cuscús patrimoni cultural de la humanitat. S'afegeix a una llista que inclou la gastronomia francesa, la tradició cervesera belga, el kimchi coreà, el cafè turc i la pizza napolitana, entre altres meravelles. Curiosament, tot i que fa anys que s'hi postula, la paella valenciana encara no ha estat distingida amb aquest honor, i crec que ja és imperiós que Paco Alonso, col·laborador de La Vanguardia, vagi on sigui que es reuneixin aquests savis a dir-los-en quatre de fresques.
El cuscús ho ha tingut més fàcil. Perquè la candidatura l'han presentat quatre estats alhora:Algèria, el Marroc, Tunísia i Mauritània. Quatre estats que mantenen relacions tenses. Ara, perquè Trump ha aprofitat els seus últims dies a la Casa Blanca per trenar un acord que arracona les aspiracions dels Sàhara i promou les relacions amb Israel. Però el Marroc i Algèria sempre s'han mirat amb recel. Un recel que han aparcat per unir-se al voltant d'un plat que comparteixen. AMb les coses de menjar no s'hi juga.
A mitjans del segle XV, el cuscús entre per primera vegada de forma escrita en el nostre món nord-mediterrani, quan Martorell explica, al Tirant lo Blanc, que uns cavallers "foren ben servits de gallines e capons e de faysans, de arroç e cuscussó". Jo vaig trigar uns quantssegles a tastar-lo, però des d'aleshores no he deixat de demanar-ne. A Barcelona, als vuitanta, en un restaurant de la plaça Cardona el nom del qual he oblidat. Més tard al Rafi, on -segons opinions doctes- en feien el millor de la ciutat. (I era a tocar de casa!). El portaven la Rafi, una cordovesa eficientíssima, i el seu marit, Mohammed, de Tetuan, que s'estava als fogons. Fa uns anys van abaixar la persiana i els veïns del barri vam quedar orfes.
Al llibre Aroma àrab, el metge i escriptor catalanopalestí Salah Jamal explica la primera vegada que va sentir el nom d'aquest plat. Va ser a Jerusalem, el 1966. Ell tenia quinze anys: "El va pronunciar un dels estudiants algerians que tot just acaben d'aconseguir la independència de la 'mare França' i van venir a fer cursos d'arabització. L'algerià explicava les maneres de preparar aquest plat. Lògicament, cada dos per tres deia la paraula cuscús. Nosaltres, que érem nens i adolescents, no paràvem de riure. El pobre algerìa ignorava que, en àrab col·loquial del Pròxim Orient, cus significa cony i ell, per a més conya, no sols parlava d'un cony sinó que els deia de dos en dos: cus-cus, cony-cony". ¿Com no ha de ser el cuscús patrimoni de la humanitat amb aquest currículum?.
Quim Monzó a
La Vanguardia del 19/12/20
(dedicat a Gabriel Vega, amant del cuscús)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada