M'he empassat la primera temporada de Peaky Blinders i he decidit aparcar-la definitivament. La trama, ambientada a Anglaterra, al Birmingham de després de la Primera Guerra Mundial, va de la família Shelby, uns pinxosamb pretensions que tenen el costum de posar fulles d'afaitar a les vores de les gorres que vesteixen, de manera que quan es barallen amb els enemics, les fan servir com a arma i els deixen les cares com un poema sangonós. Però, tret d'això de les fulles d'afaitar, que és distret, la història, que podria ser èpica, acaba convertida en una foguera repetitiva que s'allarga com un xiclet. Tenen un bar, The Garrison, preciòs com tants bars britànics d'estil fosc i auster. Però un dia dues senyores de dol deixen dos cotxets de bebés a la porta del local i al cap de no res tot esclata pels aires. Als cotxets no hi havia nens sinó bombes. Quan refan el bar i en canvien la decoració ja no és el mateix. És ple de daurats, i ja entenc que aquesta profussió de daurats vol fer-nos veure que els negocis els van bé i el protagonistes neden en l'abundància (en l'ambulància, que deia aquella senyora), però tot plegat no s'aguanta gaire. Si a això hi afegim que els gitanos que hi surten, que se suposa que parlen en romaní, de fet parlen en romanès, la faltade rigor és decebedora. Passa com a Moebius, la sèrie de TV3 que es desenvolupa a la Farga, un suposat poble de Catalunya interior on els protagonistes gasten un xava de mal pair.
Per això he deixat Peaky Blinders de banda -sis temporades en total és massa- i he començat El métode Kominsky. És una comèdia negra, una dramedy que en diuen els que en saben. Al principi la mirava sense gaires esperances. Però a cada capítol m'agrada més. És una sèrie per a vells. Si ets jove, no entendràs gaire la successió de misèries que s'hi despleguen. La pèrdua de la memòria, la incapacitat de recordar paraules d'ús habitual que no hi ha manera que et vinguin al cap, els problemes que la pròstat provoca a l'hora d'orinar, els càncers, la successió de morts, els funerals, la temptaciódel suïcidi, les constants visites als hospitals...Michael Douglas ho fa molt bé, però Alan Arkin m'ha enamorat.
Joves, no perdeu el temps amb El mètode Kominsky si no és que teniu ancians propers i sabeu el pa que s'hi dona. A més, val més que de moment visqueu feliços i no sapigueu encara el calvari que us espera. Vells, no us perdeu la sèrie. La tercera temporada s'estrena divendres que ve.
Quim Monzó a
La Vanguardia, 22/05/21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada