dilluns, 31 de gener del 2022

PROJECTES DE FUTUR

 

En anglès en diuen dead pool i és amb aquest nom que es coneix arreu del món. És uns mena de porra on jugues a predir quines persones més o menys famoses moriran en l'any que ha començat. Diuen que es va fer popular ell 1911, quan a les curses d'Indianàpolis la gent va decidir apostar si hi moriria algun pilot i quin seria. Dècades després, amb l'eclosió d'internet, la proposta es va multiplicar i fins i tot s'han creat pàgines web que s'hi dediquen. Tot plegat és un joc morbós arrebossat d'humor negre.

Acabo de descobrir que per primera vegada el meu nom apareix en una d'aquestes porres. És un llista de cinquanta persones que, segons els que l'han elaborada, tenen força probabilitats de morir aquest 2022. La publiquen ara i d'aquí a un any analitzaran quantes n'han encertat. Comparteixo l'honor amb Mònica Randall, Rodolfo Martín Villa, Terry Venables, Raimon Obiols, Francisco Ibáñez, Isidre Fainé, Charly Rexach, Rafael Ribó, Amancio Ortega, Jordi Pujol, Joan Pera, l'emèrit d'Abu Dhabi, Eduardo Zaplana, Fèlix Millet, Joaquín Sabina, i així fins arribar a la cinquantena. El lema d'aquesta web prenecrològica és un homenatge a les inscripcions llatines que trobem en molts rellotges de sol: "La mort és segura, només l'hora és incerta". 

¿Com decideixen qui entra a la llista i quin no? Suposo que per l'edat i per l'aspecte físic. Jo ara faig pinta de perjudicat -perquè ho estic-, però fa uns lustres encara ho estava més. És difícil de valorar. Recordo quan vint anys enrere col·laborava a Catalunya Ràdio i algú de la redacció va veure un dia Pi de la Serra pel carrer. "L'he vist molt fotut", va anunciar, i de seguida van decidir redactar-ne el morituri. Han passat dues dècades i l'home continua tan panxo. 

Pel que fa a mi , només diré que em sento molt honorat i que m'ho prendré com un repte. Espero estar a l'altura de les expectatives. 

Quim Monzó, publicat a
 La Vanguardia del 15/01/22


dimecres, 26 de gener del 2022

'DEMON' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Gràcies al projecte FilmoXarxa demà a les 20:00 podrem gaudir al CineClub La Ràpita d'un film no estrenat a les sales comercials però que va tenir un bon recorregut per festivals internacionals, recollint més d'un premi. Es tracta d'un film que ens ve de Polònia: DEMON (2015), és el tercer film del director Marcin Wrona, tercer i últim, ja que durant la fase de presentació del film, en el festival de cinema de Gdynia (Polònia), se'l van trobat penjat a l'habitació de l'hotel, tot fa pensar en un suïcidi. La ruta de festivals va continuar i una afectada vídua fou l'encarregada de presentar-la en el Festival de Sitges (en el que va aconseguir el Premi a la Millor Fotografia) i mesos posteriors el premi a la millor pel·lícula en el Festival de Cinema Fantàstic d'Austin.

El sr. Wrona només tenia 42 anys i un prometedora carrera per davant.

Demon és un film que ens ofereix múltiples entrades, en el que es combina de forma encertada drama i humor i en la que trobem conceptes com la masculinitat, la virilitat, la recerca de la protecció de les persones estimades.

La història és aparentment senzilla: un home arriba des d'Anglaterra a Polònia per a casar-se; el pare de la núvia els regala unes terres per a que s'hi construeixin una casa. En el terreny el nuvi descobreix òssos humans enterrats, restes del genocidi jueu que intenten ocultar per a que no afecti l'imminent boda... tot plegat desemboca en una història de possessió demoníaca rescatant el mite jueu del Dybbuk en el que un esperit maligne -generalment l'ànima en pena d'un mort- que estan a l'infern perquè algun motiu els impedeix 'entrar al cel' (el suïcidi, per exemple); aquest esperit posseeix altres criatures. És vàlid crear vincles del què veiem amb la Història del país. 

Podem parlar de comèdia negra, de drama històric, de film de terror... difícil classificar-la. Pel·lícula amb una atmosfera malsana i una fotografia impecable

Us esperem demà dijous 27/01/22 a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

dilluns, 24 de gener del 2022

LES GOLFES DEL RIURE


L'altra nit vaig veure una pel·lícula italiana: Cinema Paradiso, del 1988, sobre un poble italià just després de la Segona Guerra Mundial. Em va atrapar profundament malgrat que era la tercera vegada que la veia, a diferents edats, i cada vegada em van impressionar diferents aspectes, sobretot artístics i tècnics. La tercera vegada, el seu esperit es va apoderar de mi. Vaig tornar a veure la reverència per la vida que també era present la poble grec on vaig nèixer. És difícil de descriure. És una fragància que envolta la vida i és emesa per la vida que vivim. La forma de compartir el pa, de regar les flors i els testos d'alfàbrega i menta,  de callar un moment quan el sol es pon.

Aquesta reverència era present en tota la pel·lícula, en la manera de retratar la gent i les seves vides, l'humor, les bones rialles, els somnis trencats. Una escena que em va impactar especialment va ser una presa a la plaça del poble. Al llarg de la pel·lícula està poblada, però al final, trenta anys després, s'ha convertit en un aparcament. El ximple del poble es queda sol. La vida ha fugit i els cotxes han arribat per ocupar el seu lloc.

La necessitat humana de comunitat potser no és un imperatiu intel·lectual, sinó un instint programat en la nostra composició genètica. Qualsevol raó serveix per formar part d'un grup, per formar part d'alguna cosa més gran, ja sigui adorar un déu o un caprici sobtat.

Una tarda d'aquest estiu, la meva neta de deu anys em va fer una petició. Ella i dues amigues seves, gairebé de la mateixa edat, van preguntar si podien condicionar un petit espai de les golfes de l'antic galliner, que ara s'utilitza com a magatzem.

En principi no tenia res en contra, però sí algunes objeccions pràctiques. Era petit, fosc, no hi havia finestres, el sostre era baix i estava ple de trastos vells. No van considerar que res d'això fos un obstacle seriòs. No van necessitar més ajuda que el permís per refer-lo.

"Però què faràs allà dalt? No hi ha internet, no pots jugar perquè està molt fosc"

"No jugarem a res i no veurem cap pel·lícula", va dir una de les amigues, fixant en mi aquella mirada inescrutable que poden tenir els nens de la seva edat. 

Fa ja uns anys que juguen juntes. La meva neta i les seves amigues E. i L.. Els seus jocs no sempre han estat enginyosos, però aquest estiu van començar una cosa nova que ens va sorprendre a tots. Quan eructaven, es posaven dretes, aixecaven les mans i deien clarament els seus noms i cognoms, i això les feia esclatar en rialles i mirar-se amb delit.

Els va semblar tan divertit que van aprendre a induir eructes artístics en les situacions més inesperades.

Ara aquest joc cerimonial tindria la seva esglèsia, ubicada a l'espai de les golfes sobre l'antic galliner. També havien escollit un nom: el Loft del Riure.

"Ens asseure'm aquí, a mirar-nos i a riure", van explicar.

"Res més? Només riure?".

"Això és suficient".

Indiscutiblement. Vaig tornar al meu lloc dde treball, em vaig trobar una tassa de cafè a la Kierkegaard, és a dir, una mica de cafè i molt de sucre, i vaig pensar que se n'hauria alegrat si haguès sentit el nom: el Loft del Riure.

No sé si hauria rigut, però sens dubte hauria escrit un sinuós assaig del tipus que només ell podria escriure sobre la importància de viure durant un temps en la comunitat del riure, sense trepidació i sense por, però amb reverència per la vida.

Les tres nenes havien fet una cerimònia de rialles, que vaig escoltar des de lluny, i per un breu moment em vaig sentir més que feliç. Jo era feliç.

Theodor Kallifatides, publicat en el suplement 
Cultura|s de La Vanguardia el 18/12/21
Il·lustració de Ricardo Rousselto

divendres, 21 de gener del 2022

LES MILLORS PELIS I SERIES VISTES EN EL 2021



Finalitza el 2021 i comença un any nou. Toca fer repàs de les pelis i sèries vistes durant tot l'any. Aquest 2021 he vist 459 pelis i sèries (que no són les 512 de l'any passat però s'allunya de ñes 224 del 2019) que significa més d'una peli/sèrie per dia durant cada dia de l'any. La cinefàgia és imparable i he registrat i puntuat tot allò vist a FilmAffnity (si voleu veure la llista d'allò vist durant el 2021 podeu clicar aquí).

Com sempre, la llista no significa que hagin estat produccions de l'any que ha acabat, sinó que poden ser de qualsevol època. Com anys anteriors, cap film arriba al 10 i cap arriba a l'1. Sóc poc crític i molt benevolent. Només 10 films han tingut una puntuació més baixa de 5, amb un 4: Le llamaban Jeeg Robot, Xanadú, Occidente, Nieva en Benidorm, Insidious: Capítulo 2, Insidious: Capítulo 3, Son of the Macho Dancer, Rage; i amb un 3: Freaks Out, Malevolent.

Anem a per les bones, produccions que hagin obtingut una puntuació de 9 n'hi ha 37 i de sèries: 9. 

Pel·lícules: 

-Titane
-Fue la mano de Dios
-Dune
-El chico más bello del mundo
-Otra ronda
-Belle
-Mad God
-Luca
-Metropolis
-Perversidad
-Happy Hour
-Justice League de Zack Snyder
-La mirada de Orson Welles
-Ultima noche en Soho
-The taking
-Luca
-The Sparks Bros
-El buen patron
-Belle

Sèries: 

-Arcane
-Mare of Easttown
-It's a sin
-The Office
-Berlin Alexanderplatz
-A los gatos ni tocarlos
-La infamia
-El cuento de la criada
-Patria
-Bauhaus


dimarts, 18 de gener del 2022

SR. PETER BOGDANOVICH

 

(1939-2022)

El passat dia de Reis moria un director mooolt rellevant de la recent Història del Cinema, pot ser no massa popular ni conegut però rellevant. Molt.

El sr. Peter Bogdanovich va nèixer a Kingston (Nova York) tot i que fou concebut a Europa, pare i mare van marxar fugint del règim nazi. El pare: pintor i pianista serbi i cristià ortodox; la mare: descendet d'una rica família jueva austríaca.

Tot i que als anys '50 va estudiar interpretació i fèu d'actor en televisió i teatre, el sr. Bogdanovich fou un cinèfag (va arribar a veure 400 films a l'any) i un cinèfil ressaltable. No només s'interessava pel cinema sinó que el teoritzava i l'analitzava, arribant a publicar llibres sobre John Ford o Orson Welles, per exemple. A més d'entrevistar directors i professionals destacables per a ell del món del cinema. Admirant al sr. Truffaut, féu com molts directors de la Nouvelle Vague: va fer de crític de cinema abans de dirigir; i els seus articles els publicà en la revista Esquire fins que l'any 1968 va decidir dedicar-se al cinema. 

Gràcies aquestes primeres accions com a crític i després de traslladar-se a viure a Los Ángeles s'introduí en l'ambient de Hollywood, assisteix a festes, estrenes i rodes de premsa que el va fer entrar en contacte amb el mestre Roger Corman. Aquest li proposa feina com a director i li fèu d'autèntic mestre i de la mà del sr. Corman va dirigir els seus 2 primers films: Targets (1968) i Voyage to the Planet of Prehistoric Women (1968). El sr. Bogdanovich sempre ha reconegut la sort i rellevància de 'topar-se' amb el sr. Corman, mestre de molts altres directors de la història del cinema recent.

L'altre gran director amb el que es vincularia fins als darrers dies fou el sr. Orson Welles, apart de tenir una gran amistat, el sr. Bogdanovich es convertí en un autèntic defensor i promotor de l'obra del mestre Welles. De fet, fou el responsable que el 'darrer' film del director del Ciutadà Kane veiés la llum a Netflix, 'Al otro lado del viento' té molt de Welles però també de Bogdanovich, de Houston... que es van afegir al film l'any 1970 i que es convertí en el gran film inacabat del sr. Welles que que s'estrenà l'any 2018 a l'esmentada plataforma.

El sr. Bogdanovich fou director de cinema, guionista, historiador, actor, productor i crític de cinema. 

El seu film més valorat i admirat per la crítica fou The last Picture Show (1971), un decadent film sobre l'Amèrica profunda, un film sobre el somnis que no s'aconsegueixen i amb implícit homenatge al Cinema. Tenia 32 anys i el film rebé 8 candidatures als Oscar (inclòs millor director) dels que aconseguiren premi interpretació femenina (Cloris Leachman) i masculina (Jonh Ford Ben Johnson). En aquell film brillava considerablement una joveníssima Cybill Shepherd de la que s'enamorà bojament el sr. Bogdanovich i provocà el divorci de la seva parella des de feia anys i mare dels seus dos fills i dissenyadora de decorats de molts del seus films, la sra. Polly Platt.

Els següents films tingueren el reconeixement del públic: What's up doc? (1972), un clar homenatge al cinema comìc de clàssics com Hawks i la 'guerra de sexes' de tàndems com Hepburn-Stracy amb Barbra Streisand i Ryan O'Neal. Tot i l'aire clàssic d'aquest film, el sr. Bogdanovich estiguè inclòs en el que s'anomenà 'Nou Hollywood', juntament amb William Friedkin, Brian de Palma, George Lucas, Martin Scorsese, Michael Cimino i Francis Ford Coppola. Amb bona part d'aquest directors crearen The Directors Company, un acord amb Paramount Pictures que els permetia tenir certa 'carta blanca' a l'hora de crear. Dins d'aquest marc 'de llibertat' dirigí el següent film: 'Paper Moon' (1973). Film que rebé èxit de crítica i públic amb un Oscar a la millor actriu secundària per a la filla de Ryan O'Neal, Tatum O'Neal de només 10 anys. El film fou un èxit i al sr. Bogdanovich no li agradà massa repartir els beneficis amb la resta d''amics' del The Directors Company, així que la 'cooperativa' només dirigí dos films més: La Conversación (Coppola) i Daisy Miller (1974)(Bogdanovich) i es disolgué el conveni de directors. Aquest film, per a molts, fou el principi del declivi del director, amb una Shepherd de protagonista rebé majoritàriament crítiques negatives i escassa repercussió en taquilla; el mateix li succeí amb la següent: At Long Last Love (1975), un musical de Cole Porter, un altre cop amb la sra. Shepherd i el sr. Burt Reynolds ... crítica i públic li donaren l'esquena.

El sr. Bogdanovich, intentà recuperar èxits passats comptant amb Ryan i Tatum O'Neal a Nickelodeon (1976), aparcà a la Shepherd (odiada per la crítica) i afegint a la debutant Jane Hitchcock.... que només faria un film més a la seva vida.

La situació personal del sr. Bogdanovich no fou fàcil a partir de llavors, trencà la seva relació amb la Shepherd, s'enamorà d'una jove Dorothy Stratten (protagonista del darrer film del director They All Laughded, 1981) que tenia una parella que no veié bé el flirteig així que la matà a ella i es suïcidà... l'impacte psicològic i en el rendiment del film fou de tal magnitud que el sr. Bogdanovich s'arruïnà.

Aparcà la direcció i es va centrar en l'escriptura i no només sobre Cinema sinó sobre la seva vida. Fou víctima de rumors maliciosos quan es casà amb la germana de la seva parella assassinada: Louse Hoogstraten, que diuen que moldejà per a que s'assemblés a la seva germana Dorothy Stratten... el matrimoni durà 13 anys.

El següent mig èxit del director arribà amb Mask (1985) i, sobretot, amb la segona part de The Last Picture Show: Texasville (1990) amb Bridges i Shepherd com a protagonistes continuant la història de principis dels '70. Tot i utilitzar l'innovador recurs de mostrà el pas del temps real a la pantalla (que després faria -i alguns pensen que inventà- el sr. Linklater a Boyhood), no tingué l'impacte del -ja clàssic- film de 1971.

En els darrers anys tingué presència en la televisió, participant com a actor en la sèrie Los Soprano i dirigí algun capítol; també a The Good Wife i The Out Order, que feia d'ell mateix.

El darrer film del sr. Bogdanovich fou The Great Buster (2018), un documental dedicat al sr. Buster Keaton.

Tot i el seu pes com a director de cinema no podem oblidar el gran impacte que els nombros llibres sobre la Història del Cinema va escriure el sr. Bogdanovich. De fet, ell mateix, declarava en moltes entrevistes: "Abans que res, sóc cinèfil". Tota una declaració de principis. 


dijous, 13 de gener del 2022

'A HARD DAY'S NIGHT' AMB ELS BEATLES AL CINECLUB LA RAPITA


Aquest diumenge, la primera sessió del 2022 del CineClub La Ràpita serà xula. Podrem veure el debut en el cinema del grup musical més popular del món mundial. The Beatles debutaven a la gran pantalla el 1964 amb un film dirigit per Richard Lester.

'¡Qué noche la de aquel día!' és un film-documental (o fals documental) que ens mostren 48 hores en la vida del grup musical de Liverpool i en el moment en que la seva popularitat era fanàtica, extrema i esbojarrada... les imatges de les fans al límit del col·lapse eren recurrents. El film, de forma desenfadada, fresca i divertida, ens explica com els 4 membres del grup esquivaven periodistes, fans.... i intentaven fer una vida normal davant el 'fenomen Beatles'. 

El film té alguns punts surreals i d'esperit lliure que s'anirà mantenint en films posteriors del grup musical. Aquest aire fresc, també present en l'aspecte visual del film, s'ha convertit en tota una radiografia de l''època pop' tot i que el film és en blanc i negre per reduir pressupost. Una estètica que barreja de forma encertada la Nouvelle Vague francesa amb el cinema còmic mut; amb altes dosis d'autoparòdia. En aquest film musical que donaria nom al tercer LP del grup musical i la seva primera BSO.

Com a detalls curiosos del film, en aquest film hi ha la presència de Phil Collins (que després seria bateria del grup Génesis i llarga trajectòria en solitari), hi surt Pattie Boyd que s'acabaria casant am George Harrison i, després, Eric Clapton; també té lloc el debut no acreditat de Charlotte Rampling fent de ballarina en algunes escenes.

En aquesta sessió comptarem amb la presentació del músic de Terres de l'Ebre més beatlemaníac que tenim: Rampaire. L'impacte del so beatle en les seves cançons ha estat reconeguda pel mateix artista i la persona que va crear aquest projecte musical -el sr. Alfred Porres- és un gran coneixedor de l'obra i l'impacte dels Beatles en la Història de la Música.

Us esperem el DIUMENGE a les 18:30 a ritme dels beatles !! 

dimecres, 12 de gener del 2022

'FILM AND FURNITURE' PER A PODER COMPRAR MOBILIARI I ATREZZO DE PELIS

 

L'amic Eqhes em detecta una web cinèfilament interessant: Film and Furniture. La sra. Paula Benson (dissenyadora i interiorista) va quedar impressionada amb la moqueta amb formes hexagonals de l'Hotel Overlook de El resplandor de Kubrick i com aquest disseny s'ha anat referenciant en d'altres pelis i sèries o ha impactat en la consciència col·lectiva. La sra. Benson li va començar a donar a voltes a per què es tria un moble o un mirall i no un altre, tenen significat dins del film?. Aquesta dissenyadora reconeix que es va començar a obsessionar amb el tema de l'atrezzo dels films (els gots de whisky de Mad Men o els de Blade Runner a casa de Deckard) i va investigar per saber-ne més coses...

El resultat d'aquesta 'obsessió' va desembocar en la creació de l'espai web Film and Furniture el 2013. Primer va començar com un blog, en el que la dissenyadora explicava aspectes interessants de mobles i interiorisme de pel·lícules, amb un caràcter bàsicament informatiu, divulgatiu. El tema va anar despertant interès i la divulgació es va anar convertint en botiga o indicacions sobre on aconserguir aquells objectes dels què es parlava.

Així doncs, si voleu aconseguir objectes de pelis que us agraden aquest espai web és el vostre espai. Aquest projecte, a més, també és una forma de retre homenatge a les persones professionals que en les produccions cinematogràfiques s'encarreguen de prendre decisions sobre quins objectes i atrezzo utilitzar.

En aquest espai web ens parlen de pelis de James Bond, del 2001 de Kubrick o de l'interiorisme en films d'Almodóvar, per exemple, i ens deixa clar que l'elecció d'uns objectes o altres generen unes emocions concretes en el públic. La conclussió del projecte és valorar que tot el què es tria en un film és per a aconseguir un impacte determinat i concret en el públic.

dimarts, 11 de gener del 2022

LES FOTOGRAFIES DEL SR. CHRIS PORSZ A LA MATEIXA GENT 40 ANYS DESPRES

 Quan ets jove no t'interessen aquestes coses, diria que mentres no tens fills i filles, encara menys. Però quan vas tenint una edat i quan veus com la teva descendència es van fent grans et poses a pensar com han canviat les coses al teu voltant i, a vegades -el més terrible a vegades-, descobrir com hem canviat nosaltres mateixos.

El fotògraf Chris Porsz va realitzar un reportatge pels carrers de Peterborough (Anglaterra) durant les dècades dels '70 i '80 i va fotografiar la gent 'del moment': des de comerciants, joves, punkies, policia... retrats del mapa humà de la població.

40 anys després el sr. Porsz ha volgut tornar recrear les fotografies d'aquell moment amb les mateixes persones. Va estar 7 anys localitzant les persones i els llocs i per a repetir 'la mateixa' foto i evidenciar el pas del temps.

Aquests experiments són xulos i ens fan conscients, com deia al principi, de l'impacte del pas del temps en el nostre look, sobretot: pentinats, roba, colors, actitud... no som els mateixos/es, MAI som els mateixos/es.


dimarts, 4 de gener del 2022

DESCOBRINT LES OBRES DEL SR. ROBERTO FERRI

 


Cultura Inquieta ens aproxima a l'obra del sr. Roberto Ferri, un pintor italià nascut el 1978, per tant, contemporani però que s'inspira en la pintura barroca, especialment en l'obra de Caravaggio.



El sr. Ferri es va graduar en el Liceu Artístic Lisippo Taranto, la ciutat on va nèixer. Va continuar a perfeccionar-se de forma autodidacta. L'any 2003 realitza la seva primersa exposició individual en el Centre d'Art Contemporani 'Luigi Montanarini' de Genzano di Roma, amb el títol: 'Roberto Ferri y el sueño de Parnassus'.


L'any 2006 es va graduar a l'Acadèmia de Belles Arts de Roma i les seves obres estan en col·leccions -públiques i privades- d'arreu del món (Milán, Londres, París, Barelona, Dublin, Malta, Qatar...).

El seu treball es va presentar en el pavelló italià de la Bienal de Venezia de 2011.


Les seves obras regalimen erotisme, sensualitat, passió, intensitat i una perfecció en el dibuix de la figura humana impressionant, d'un realisme brutal. Les temàtiques religioses i clàssiques emplenen les seves obres però les dota d'una voluptuositat i volum que les allunya dels mestres de la pintura de segles passats.



Un dels darrers treball de l'artista ha estat The Man Who Sold His Skin amb la participació com a model de Monica Bellucci, un cos que encaixa a la perfecció en els treballs del sr. Ferri.

 

dilluns, 3 de gener del 2022

EN UN LUGAR SOLITARIO (IAN CURTIS/ EDUARDO MARGARETTO)

EN UN LUGAR SOLITARIO


Acariciando el mármol y la piedra
El amor qye para uno fue especial
La desolación en la fiebre y el calor
Cuánto deseo que ahora estuvieses aquí conmigo.

Un cuerpo que se envuelve en sí mismo y muere,
y transmite esa terrible luz diurna
acalorado como un perro
que tienes a sus pies
Cuanto deseo que ahora estuvieses aquí conmigo.

El verguo mira a su alrededor mientras espera
La cuerda aprieta fuerte y luego se rompe
Algún día nos moriremos 
en tus sueños
Cuánto deseo que ahora estuvieses aquí conmigo

(In a lonely place, traducción Eduardo Margaretto, 
inclòs a Transmission (2021) d'Alessandro Angeli)