A finals d'aquest mes farà un any de la mort d'un dels directors més rellevants del cinema francès contemporani. El sr. Bertrand Tavernier, director però també guionista, actor i productor, va morir en 80 anys.
El sr. Tavernier va nèixer a Lyon. El seu pare va ser durant anys el president de la PEN Club Internacional frances, segons manifestà en diverses ocasions el fet que el seu pare participés de forma activa en un diari de la resistència contra el règim nazi va deixar empremta en la seva vessant ètica, com a persona i com artista. La seva vessant política estiguè present en la seva vida, arribant a afiliar-se a l'Organització Comunista Internacional (OCI) impressionat per l'obra de Leon Trotsky.
Ja als 13 anys manifestava que volia dedicar-se al cinema i és que el sr. Tavernier era tot un cinèfil i va reconèixer influències en el seu cinema de John Ford, William Wellman, Jean Renoir, Jean Vigo o Jacques Becker. El seu primer contacte amb el món professional del cinema fou fent d'encarregat de premsa de Jean-Pierre Melville. Va escriure en diverses publicacions especialitzades en cinema, com a crític de cinema, revistes mítiques com Cahiers du cinema o Positif. El seu apassionat interès pel cinema el fèu investigar i divulgar el setè art mitjançant la publicació de llibres al voltant de figures clàssiques del cinema francès, com: Jacques Becker, Marcel Carné o Claude Sautet; aquesta lloança pel cinema més tradicional provocà que fos vist pels companys de professional més 'innovadors' fundadors de la Nouvelle Vague com un director conservador i clàssic.
L'any 1960, amb 21 anys, fa d'assistent de direcció de Volker Schlöndorff en el curt ¿A quién le importa?. Continuarien diverses feines més com a assistent de direcció fins que al cap de 10 anys debutaria com a director del seu primer film. El seu debut l'any 1974 amb el film L'Horloger de Saint-Paul va aconseguir l'Os de Plata en el Festival de Berlin d'aquell any i comptava amb la participació de 2 figures imprescindibles de la interpretació frances: Philippe Noiret i Jean Rochefort. Aquests actors repetirien en el següent film del novell director: Que la fiesta comience (1974), una comedia satírica que s'emportà 4 premis Cèsar en la seva primera edició d'aquests premis.
Tot i que en els seus inicis el seus films tenien aires de misteri poc a poc s'anà aproximant a un cinema social amb punts de vista marcadament d'esquerres aportant en els seus films una imatge crítica de la societat francesa contemporània. El primer film que tingué aquest viratge més 'polític' fou el següent film: 'El juez y el asesino' (1975)
Després de dirigir uns 12 films, arribar el seu reconeixement amb 'La vida y nada más' (1989) amb la que guanya el premi BAFTA i 4 cèsar. Després vindrien altres films rellevants com La guerra sin nombre (1992), L.627 (1992), La hija de D'Artagnan (1994), La carnaza (1995) o Capitán Conan (1996).
El seu darrer treball, carregat de nostàlgia i cinefilia fou 'Las películas de mi vida' (2016) en la que fa un repàs d'aquells films més admirats de la Història del Cinema amb un film que dura més de 3 hores. L'any anterior li havien entregat el premi a la seva trajectòria en Festival de Venezia.
4 dècades d'activitat professional que van generar 26 llargmetratges. Amor pel cinema, cinefagia galopant i un cinema humanista que posava en evidència -a voltes de forma subtil- uns enfrontaments de classe i una crítica a postures burgeses i provincianes. El cinema del sr. Tavernier és un cinema humanista, preocupat pels personatges, a escala humana; un cinema en el que les qüestions socials impregnen els guions i permeten ser una radiografia de la contemporaneïtat de la societat francesa.
Revisitem el cinema del sr. Tavernier?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada