EL CIUTADÀ K A LA 'REVISTA RÀPITA' PEL SR. EDUARD SANCHEZ

 ENTREVISTA A XAVIER MIRÓ – ACTIVISTA CULTURAL

Xavier Miró va néixer a Barcelona, però des dels 6 anys que viu a les Terres de l’Ebre, residint a Ulldecona, Alcanar, La Ràpita i, actualment, a Amposta. La seva època d’estudiant universitari el portà a viure durant 15 anys a Cerdanyola del Vallès. Malalt de cinefàgia des de ben petit això l’ha portat a col·laborar a Ràdio Ràpita, Ràdio Amposta i altres mitjans del territori per a parlar  de cinema. Es el programador de mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge i de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures, aquest darrer organitzat pel CineClub La Ràpita (del que ell n’és secretari).  Escriu en el blog Ciutadà K de forma ininterrompuda des de 2008; és fundador de CREA, des d’on porten més de 10 anys realitzant projectes audiovisuals i teatrals; i col·labora en el projecte musical Rampaire... Xavier Miró és activista cultural.

Vas viure cinc anys a La Ràpita i vas marxar a Amposta. Es pot dir que, culturalment, Amposta i La Ràpita comparteixen pràcticament una mateixa identitat cultural?

Penso que totes les poblacions de les Terres de l’Ebre comparteixen una certa identitat cultural però, òbviament, cadascuna té les seves particularitats, i benvingudes siguin aquestes particularitats! A l’hora d’encarar La Ràpita i Amposta, però, penso que hi ha dos aspectes que impacten en el seu tarannà: A La Ràpita, el mar; A Amposta, la proximitat del Delta. Crec que aquestes dues coses marquen la identitat. Tot i això, tenim molts punts en comú i un d’ells és l’interès i el respecte pel pes històric i el passat d’ambdues poblacions, per exemple,  activitats com Orígens i la Festa del Mercat a la Plaça ho posen en evidència.

Com es veuen els correbous a una ciutat i a l’altra?

Aquest és un tema amb el què no faré amics ni amigues, ho sé. Fa anys que em considero anti-correbous. Tot i que puc valorar el pes tradicional i cultural que té en el nostre territori considero que es tracta d’una activitat anacrònica, desfasada. Els temps actuals i futurs són animalistes, respectuosos amb qualsevol forma de vida, i cada cop més. El patiment d’un altre mai ha de ser motiu de diversió, sigui de l’espècie que sigui. El que ens cal en aquest tema és abandonar els enfrontaments, les polaritzacions i construir aquell punt de trobada que ens permeti ser responsables com a espècie i continuar les tradicions. No hi ha cap tradició que s’aguanti estàtica des del moment que va ‘nèixer’, a totes els ha calgut adaptació, canvi... innovació. Els correbous demanen innovació per a trobar aquella opció o modalitat que pugui ser respectada pel màxim de població possible.

Què és el què et fa falta de La Ràpita a Amposta?

La veritat és que no crec que hagi de ‘portar’ res de La Ràpita per estar millor a Amposta; com deia, cadascuna té lo seu. He viscut a La Ràpita i a Amposta i he estat i estic molt bé, crec que són bons llocs per a viure, i penso que no ho diem prou.. tenim mancances és clar -qüestió que afecta al conjunt de les TTEE- però s’hi està bé. Si hagués de dir una cosa de les que ‘portaria’ de La Ràpita cap a Amposta potser diria el mar, tenir el mar prop de casa és bonic, però l’energia del riu també té el seu encant, que el riu Ebre és molt riu.

L’Auditori Sixto Mir és l’equivalent a Lo Pati a Amposta?

No, crec que fer aquesta equivalència no és encertat. L’ASM (Auditori Sixto Mir) és una infraestructura que està a disposició de la població gestionada per l’Ajuntament; en canvi,  Lo Pati és un centre d’arts visuals que està inclòs en la xarxa de centres de Catalunya i on la possibilitat d’oferir propostes artístiques continuades en el temps és un dels trets d’aquest espai. El primer (ASM) no té una direcció, ni un projecte que doni consistència i continuïtat; en canvi, Lo Pati l’ha de tenir i el té. Amb això no vull dir que l’ASM no l’estigui ‘portant ningú’, senzillament dic que no hi ha una visió més general que estructuri continguts i ofereixi una programació, són els ‘usuaris’ d’aquest espai el que li donen contingut. En canvi, Lo Pati ha de marcar una estratègia en la seva programació a l’hora de donar identitat al centre i aconseguir els objectius del mateix.

T’has involucrat a través del cinema al nostre Auditori. Quina és la teva funció dins de l’Auditori?

Dins de l’Auditori, cap. Jo estic dins d’aquests ‘usuaris’ que et deia abans. Sóc secretari de l’Associació CineClub La Ràpita i disposem de l’ASM gràcies a l’Ajuntament. De fet, aquesta associació va néixer el mateix any que l’Auditori, quan vam veure que podíem oferir una programació continuada en un espai preparat per a exhibir cinema en condicions òptimes és quan el CineClub va donar el primer pas. Per al CineClub poder disposar d’una pantalla, un equip tècnic i unes butaques com les de l’Auditori és un luxe i  ens permet oferir una programació cinematogràfica de qualitat. Penso, però, que l’Auditori encara no ha assolit el seu nivell màxim de versatilitat, és un espai amb molt potencial. Per exemple, poder retirar les butaques i disposar d’una platea de forma diàfana és quelcom al que se li pot treure molt de partit sigui de la manifestació artística i cultural que sigui.

Què ha representat la figura de Miquel Paton per a la cultura rapitenca?

No sóc ni crític ni historiador de l’art, però des del munt d’anys que fa que estic en contacte amb la Ràpita i gràcies al meu pas com a cambrer pel Xampany (local que la joventut ja no sap què era) penso que hi ha 2 artistes plàstics fonamentals a La Ràpita: Agustí Vizcarro i Miquel Paton; sense voler desmerèixer a ningú ni pretendre fer un llistat dels artistes rapitencs (no estic preparat per a fer-ho).

Com ha nascut TRETS, el Festival de Cinema i Cultures?

El CineClub La Ràpita, el mateix dia que naixia jo crec que fer un festival ja era una de les accions possibles que tenien a la llista de ‘coses que es volien fer’. Hem hagut d’esperar el temps necessari per a que l’entitat tingués un rodatge, l’equip estigués cohesionat i amb una programació estable per a poder fer un pas més i materialitzar un festival de cinema a La Ràpita. TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures, és un projecte que vol donar conèixer les cultures del món tenint al cinema com a porta d’entrada. Enguany hem escollit la cultura italiana i tota la programació girava al voltant d’oferir les múltiples cares (els múltiples ‘trets’) que pot tenir aquesta cultura; hem tingut: sopar italià, concert de música italiana, vermut-xerrada al voltant de Pasolini, sessió infantil, un film clàssic de Fellini i un contemporani de Guadagnino. Han estat 3 dies intensos en els que el públic que ens ha acompanyat ha pogut tenir ‘tastets’ culturals d’Itàlia.

Heu fet un homenatge a Pier Paolo Pasolini. Què ha significat la figura de Pasolini per a la cultura italiana i europea del segle XX?

Hem de reivindicar Pasolini. El Cinema és la seva part més visible i popular però Pasolini era un intel·lectual polièdric i a TRETS vam voler mostrar una altre rostre d’aquest artista italià. Gràcies a l’exposició d’Eduardo Margaretto (traductor i estudiós de l’obra de Pasolini) vam descobrir un Pasolini sociolingüística, poeta, fascinat per reivindicar, cuidar i protegir llengües minoritàries i argots populars no sempre formalitzats i reconeguts. Això el portà a tenir molts vincles amb Catalunya i publicar un llibre a Itàlia de poetes catalans per reconèixer la seva vàlua, poetes de la talla de Verdaguer, Riba, Maragall, Carner... Pasolini era molt és que un director de cinema! La seva càrrega política, per exemple, que molta gent considera que fou el motiu del seu assassinat impregna tota la seva obra. Ens ha deixat un bon llegat escrit molt desconegut per al gran públic.

A Amposta amb el nostre amic David Comuñas vau crear CREA. Què és això exactament?

CREA és una col·lectiu que va néixer al 2010 sense massa límits, hem fet lipdub, teatre de carrer, curtmetratges, videoclips, teatre de text, lectures dramatitzades ... qualsevol cosa que tinguem ganes de fer, la fem! Tenim la pàgina web grupcrea.tv o la pàgina de Facebook on anem posant totes les nostres CREAcions, en format lliure i obert a tothom. Les activitats més continuades i estables són, d’una banda, el nou curtmetratge que cada any -des de que va néixer  CREA- presentem a les Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca Comarcal d’Amposta amb l’estimada Joana Serret al capdavant; i de l’altra, el teatre de carrer que realitzem a la Festa del Mercat a la Plaça d’Amposta animant el carrer major i la Plaça de l’Ajuntament amb un espectacle nou cada any.

Té algo a veure amb la fotografia i el cinema?

Amb la fotografia, amb el cinema... però també amb el teatre i la música, amb qualsevol manifestació artística que tinguem ganes de provar. L’ànima del grup som David i jo (que no som professionals del camp audiovisual o teatral) però depenent del projecte ens envoltem de persones que aporten les seves ganes o la seva professionalitat, com: Pau Bertomeu, Eva Mascarell, Emili Gil, Pere Montañana.... Cada projecte comporta ‘cridar’ a les persones més adients per a dur-lo a terme.

La gastronomia rapitenca forma part de la identitat cultural del poble?

Evidentment, jo crec que això ja fa temps que ho tenim clar. La gastronomia és un tret inel·ludible de qualsevol poble o cultura. El menjar uneix moltes coses... La Ràpita té una gastronomia per a llepar-se els dits ja sigui de cuina més marinera i tradicional com Marinés a propostes més innovadores i creatives com les d’Albert Guzmán. Conscients de que la gastronomia és identitat d’un poble, hem volgut incloure aquest aspecte al festival TRETS que parlàvem abans, no podem parlar d’una cultura sense fer referència al què s’hi menja; per això, la nit de la inauguració va incloure un sopar italià (a càrrec de la Dolce Vita) on vam degustar plats típics italians.

Explica’m la relació que hi ha entre Juan Marsé i la teva família materna.

Es una relació llunyana i, per part meva, poc vinculada. Anant al gra, el meu avi Joan era germà de la mare biològica de Juan Marsé, i li era padrí, per això li van posar Joan de nom. Juan Marsé es deia Joan Faneca Roca, per tant, era  cosí germà de la meva mare. La seva mare biològica no se’n va poder fer càrrec quan va néixer perquè va morir al cap de 15 dies de donar a llum ... uns altres pares el van agafar en adopció. Mons pares van tenir poc contacte però en un d’aquestes trobades jo hi vaig anar; recordo una sobretaula en el seu xalet de Calafell, vam fer un cafè amb ell i la seva dona, però jo era molt jove i no vaig ser conscient de la rellevància de l’autor que tenia davant. Tot i això, guardo un exemplar de l’edició anglesa de La dama de Shanghai dedicat per ell.

Com veus el panorama literari a les Terres de l’Ebre? Dis-me cinc títols d’obres ebrenques que t’hagin agradat últimament.

La veritat és que la meva lecturofàgia provoca que no tingui cap mirament a l’hora de devorar llibres, vinguin d’un vinguin, de ben petit la lectura és una de les meves activitats més presents i reincidents. Si m’obligues a dir noms propis de la literatura de les Terres de l’Ebre, sé que faré un lleig a molts dels que deixaré fora perquè, per sort, el nostre territori té veus pròpies molt contundents i admirables; des de clàssics com Moncada, Vergès, Arbó a actuals com Yannick Garcia o Emili Gil. Però si m’he de quedar amb 5 –i no parlo de llibres sinó de persones- seria Jesús M. Tibau, Josep Igual (com l’enyorem!), Marta Rojals, Maria Climent (el que ha fet a Gina és admirable), Edward Carter (perquè article a article i llibre a llibre està construïnt tota una crònica de la Badia dels Alfacs) ... i encara que ja hagi arribat als 5 no puc deixar d’anomenar i lloar l’amic David Comuñas les seves ‘Mentides a mà alçada’ és una meravella, creador de mirada lúcida i creativa que potser –malauradament- no escriu tant com els seus amics voldríem però que quan ho fa ens deixa entusiasmats; l’amic Comuñas està engegant un projecte al Perelló ara mateix que es diu Lo Pulmonet que donarà molt que parlar i mereix una entrevista el projecte sol.