OFERIMENT

 

OFERIMENT

Homer en fèu un símbol de retorn al passat.

Baudelaire la va alçar com un estigma,

i Stevenson parla d'una illa per salvar-nos

on el temps i la mort hi enterraren la llum

daurada del tresor.

Estimada Raquel, si algun dia tornessis

a plorar com avui no escriuria mai més.

Si et pogués explicar la meva illa, aquest lloc

on volia trobar-me cada dia amb el somni.

Si et pogués explicar

com he estat lluny de tu, com la lluna d'aram

és un llop que em segueix fins al fons de la nit.

He tornat maltractat pel meu propi sarcasme

i duc negres senyals d'enyorança en els ulls.

He buscat al darrere dels murs de la tardor

un aspre i sensual desordre de records,

la casa sense sostre on m'esperava algú

per mirar les estrelles. He buscat

el que no em podeu dir, ni tu tampoc, les dones. 

L'ahir en la seva fosca de mirada futura.

1Sempre aquesta amargor pel que no passa mai4.

L'¡lla es diu del tresor perquè el bui i el silenci

que l'edat ens imposa provenen de la vida

no viscuda més pròxima. 

Però de l'illa es diferent i sol.

Estimada Raquel, t'ofereixo aquest llibre

com una lluna d'ombra damunt nostre.

Joan Margarit a1
Edat Roja (1989)

SR. JEAN-LOUIS TRINTIGNANT

 

(1930-2022)

Fa uns mesos moria un dels veterans actors francesos més rellevants del cinema contemporani. El sr. Trintignant va morir als 91 anys deprés d'una extensa trajectòria en el teatre i el cinema del país veí.

Amb el film Un hombre i una mujer en la que el sr. Trintignant feia de pilot de curses vidu i en la que enamorava a Anouk Aimée es va fer popular internacionalment mentre el film guanyava la Palma d'Or a Cannes i l'Oscar a la Millor Pel·licula Estrangera.

El sr. Trintignant va nèixer a Piolenc, en una família benestant i nebot de 2 pilots rellevants de Fòrmula 1. Als 20 anys va marxar a París per a estudiar Art Dramàtic i va debutar al teatre l'any 1951. Va despuntar en el teatre amb el seu Hamlet. De petit volia ser pilot de curses però però la representació de l'Avar de Moliere el va fer decantar per l'interpretació. La seva timidesa galopant no va impedir que es convertís en un dels actors més rellevants de l'escena i la pantalla francesa. Films com Z (de Costa-gavras, 1969) Mi noche con Maud (Eric Rohmer, 1969), El conformista (Bertolucci 1970), Trois coleurs: Rouge (Kieslowski 1994) o Amor (Haneke, 2012) i Happy End (Haneke, 2017).

Durant els anys '70 va participar en diversos films i l'any 1983 va debutar en un pel·lícula en anglès (Under Fire), ja havia participat abans en una altra: El gran silencio (1968) però amb la condició de no haver-se d'estudiar ni una línia de guió en anglès... el personatge el van fer mut. A finals dels '80 i principis dels '90 va deixar l'interpretació després de patir un accident automobilístic i apatia pel cinema ... vam tenir la sort de que fe una excepció en el film del sr. Kieslowski: Trois coleurs: rouge, un film excepcional. Fou una època que es va centrar més en el teatre i poques aparicions cinematogràfiques. Les més rellevants en films del sr. Haneke: Amor (2017) i Happy End (2017). Un  dels darrers treballs fou participar en la tercera part de Un hombre y una mujer (de Claude Lelouch) en la que es recuperen als personatges 50 anys després a Los años más bellos de una vida.

La vida personal del sr. Trintignant va ser força dura, 3 filles que va tenir amb  Nadine (directora, actriu i guionista): una va morir als dos mesos per asfixia i una altra per una pallisa mortal de la seva pasrella (el cantant Bertrand Cantat). 

El sr. Trintignant potser no era el rostre més conegut ni guapo del cinema francès, per això tenim a Paul Belmondo o Alain Delon, però sí que destaca la seva elegància, els seus silencis i el seu físic imponent. Va participar en més 120 films durant 50 anys de trajectòria professional. 

Una de les poques declaracions que fèu la seva ex-muller -Nadine Trintignant- després d'anunciar-se la seva mort foren: "Fue un actor inmenso. Estuvo trabajando toda su vida, hizo grandes películas"... revisiteu Un hombre y una mujer o Rojo i veureu com li doneu la raó.

HAY OTRO CHISTE BASTANTE BUENO...

 

Hay otro chiste bastante bueno acerca de Jesucristo: a fin de relajarse tras su ardua labor de predicar y obrar milagros, Jesús decide tomarse un descanso a orillas del mas de Galilea. Durante una partida de golf con uno de los apóstoles, se encuentra con que ha de llevar a cabo un golpe complicado; Jesús lo hace mal y la pelota termina en el agua. Así que recurre a su truco habitual: camina sobre las aguas hasta donde está la pelota, se agacha y la recoge. Cuando Jesús intenta repetir el golpe, el apóstol le dice que es muy difícil: sólo alguien como Tiger Woods puede conseguirlo; Jesús le contesta: "¡Qué demonios, soy el hijo de Dios, puedo hacer cualquier cosa que haga Tiger Woods!", y repite el golpe. La pelota acaba de nuevo en el agua, de manera que Jesús vuelve a caminar sobre su superficie para recuperarla. En ese momento, pasa por allí un grupo de turistas americanos, y uno de ellos, al observar lo que ocurre, se vuelve hacia el apóstol y le dice: "Dios mío, ¿quién es ese tipo?¿Es que se cree Jesús o qué?" . A lo que el apóstol le contesta: "No, el muy gilipollas se cree Tiger Woods!". 

Así es como funciona la identificación fantasmática: nadie, ni siquiera el propio Dios, es directamente lo que es; todo el mundo necesita un punto de identificación externo y descentrado.

Slavoj Zizek (2014: 19). Mis chistes, mi filosofía.

EL CIUTADA K COM A 'NO-DJ' AL 'WE ARE NOT DJ 2022'

Sí, amics i amigues, en un brot d'inconsciència li vaig dir que sí a l'amic Jota i al Petit Comité a participar en el tremendo evento que munten cada any: el WeAreNotDj, una sessió de Djs des de les 17:00 fins a les 02:00 de la matinada en la que els participants, els Dj són, precisament, NO-DJ. La gràcia és que només pots participar un any, no val a repetir i són els teus 60 minuts de glòria com a Dj (si algun cop te'ls havies imaginat....).

Jo mai m'havia imaginat que faria de Dj (ja en fem prou de 'coses'!!) però hi ha propostes 'deshonestes' a les que no pots dir que no, perquè la persona que te les fa et mereix tot el respecte. Vam dir que sí, i a partir d'aquell dia vam començar a elaborar la track list pertinent. Tenia ganes de que fos el que a mi m'agradaria que em posessin si fos espectador de l'època en la que 'lo dábamos todo' a les discoteques... estem parlant de l'època adolescent de finals dels '80 i principis dels '90 del segle passat. Música que passava pel post-punk, pel pop-rock, per aires dark... en la llista havia d'estar Joy Division, havia d'estar Grauzone, New Order, la Dama se esconde o The Communards (amb els que tant i tant i tant vaig ballar de jove). Així que, anant en contra del què faria qualsevol dj professional jo vaig 'sudar' de mirar enllaç de ritmes i estils entre cançó i cançó i vaig ordenar la llista per orde cronològic. Tal qual. Així que la llista de Nostalgic Session que us comparteixo va de 1980 amb Grauzone i Joy Division i acaba l'any 2021 amb el darrer temazo dels The Chemical Brothers....

Doneu al play, pugeu el volum i BALLEU com ho vaig fer jo ens els 60 minuts que vaig jugar a ser NO-Dj !!!!! En que vaig xalar a tope! Gràcies, Petit Comité !!

COLLITA DE L'ATLANTIDA FILM FEST 2022

 

Arriba la 12ena. edició de l'Atlàntida Film Fest, el festival de cinema que va nèixer per a ser online quan encara no teníem pandèmia i les activitats via telemàtica no estaven en primera plana tot i que també té presència física a Mallorca.

Enguany ens hem cruspit 20 pelis de l'Atlàntida mitjançant Filmin: 18 pelis de ficció i 2 documentals.

Els documentals giraven al voltant de dues figures imprescindibles de la literatura contemporània: el sr. Milan Kundera i la sra. Patricia Highsmith. En els respectius films es repassen les seves obres i ens mostren aspectes poc congeguts de la seva vida personal, especialment de la sra. Highsmith. Imprescindibles per a fans d'aquests autor i autora.

Pel que respecta als films de ficció tremenda l'agressió homofòbica de 'Animals', feia temps que no sentia un dolor físíc veient una peli; agressió a banda, el film és una encertada reflexió al voltant de com es posiciona la societat davant l'homosexualitat. Menció especial per a 'Small Body' (Piccolo corpo, en la versió original), el delicat film de la sra. Laura Samani un brillant reflexió-roda movie sobre la pèrdua i el dolor. 

Impressionant el que ha fet el sr. Aristotelis Maragkos amb una producció del 'any 1995 -The lingoniers, del sr. Tom Holland (res a veure ambel jove Spiderman) sobre un conte d'Stephen King i com si d'un material de found footage es tractés n'ha fet una nova verisió -The timekeepers of eternity- amb un flipada aportació formal. Tremenda! serà un film de culte a la de ja mateix !!!. Encertada i sensible la mini-sèrie 'The Emigrants' dirigida pel responsable de 'Utoya 22 juli': Erik Poppe; en aquest cas ens porta a la supervivència dels suecs que marxaven 'a fer les amèriques' a finals del segle XIX... preciosa!

Visualment hipnòtica l''Atlantide' i el seu viatge per la Venèzia més actual i desconeguda: no tot són turistes i transatlàntics. Bona proposta per a conèixer la joventut d'aquell entorn i el tunejo de la llanxes. Sensible i molt interessant (tot i que ja ens sonava a peli vista) la guanyadora de l'Atlàntida 2022: 'Petit Nature' sobre l'enamorament d'un menor cap al seu mestre. Molt boja i, fins i tot, gore a 'Bloody oranges', una sàtira política carregada d'humor negre. Sensible i empoderada 'La colina donde rugen las leonas', un film amb ressons de 'Mustang' (2015). Violenta ¡ sòlida l'ucraïnina 'Rhino' una tarantiniana peli del món gangster dels '90 amb ressons del 'Uno de los nuestros' d'Scorsese.

L'arriscada 'Soul of a beast' té una bona arrencada com a film de triangle sentimental però es torna erràtica a mida que avança el metratge i se'ns perd una mica. Psicodèlica, barroca i indigesta la nova proposta del sr. Mandico a 'After blue'.

Més títols que s'afegeixen a una llista de cinefàgia imparable i incurable. Ja em direu què tal si en veieu alguna...

"FICA-ME-LA, Sí..."

 

Fa cinc anys que la ciutat sueca de Malmö té contenidors d'escombraries que parlen. Més o menys com les màquines expenedores de cigarrets que hi havia als bars -fa temps que no en veig cap- que, quan ficaves les monedes, deixaven anar el paquet i deien: "su tabaco, gracias". Els contenidors parlants també et donen les gràcies, però en aquest cas per haver-hi dipositat la bossa. En un afany per fer-los més enginyosos, el govern municipal ha fet que ara et donin les gràcies amb un veu sexi, en pla marranot.

Les frases que diuen quan hi diposites les escombraries són del tipus: "Ooooh, sí, aquí, aquí...", "aaahhh, què bo...!", "hmmm, sí..."

El problema és que la veu que ho diu és de dona, i ja tenim el merder muntat. N'hi ha que argüeixen que haurien d'haver fet servir  veus neutres -d'intel·ligència artificial, ni masculines ni femenines- , però llavors el joc paròdic, prou carallot en ell mateix, ni tan sols hauria funcionat. Marie Persson, cap del departament viari de l'Ajuntament, diu que hi han posat un enregistrament amb veu sexi perquè és una manera divertida d'expressar el missatge.

Una pregunta: ¿realment cal que els contenidors d'escombraries parlin? ¿Que no poden estar calladets com ho han estat sempre? L'obsessió perquè enlloc no hi hagi un minut de silenci fa que a hores d'ara hi hagi indrets com Dublin on fins i tot les més importants escultures públiques de la ciutat parlen. Vas pel carrer i parla la d'Oscar Wilde, parla la de James Connolly, parla la de George Bernard Shaw, parla la de James Joyce... El dia que la moda arribi aquí, ves que no facin que l'escultura de la Caputxeta Vermella de Josep Tenas que hi ha al passeig de Sant Joan ens expliqui a crits com troba a faltar les visites de Joan de Sagarra, que quan vivia a Barcelona hi anava a deixar llibres de tant en tant.

Quim Monzó a
La Vanguardia del 18/06/22

50 ANYS DE 'WALK ON THE WILD SIDE' DEL SR. LOU REED

 

Hi ha cançons que són autèntics hits de la Història de la Música, que s'han arrapat a les generacions, una darrera l'altra. Encara que no formem part del moment en què es van crear ens han arribat i les hem assumit com si n'haguèssim format part, ampliant el seu significat, establint un pont intergeneracional.

Aquest és el cas de la cançó que l'any 1972 ens va regalar el sr. Lou Reed: 'Walk on the wild side'. A mi em faltava un any, encara, per a nèixer. 

'Walk on the wild side' va ser editat com a single i va formar part del segon LP en solitari del sr. Reed després d'estar a la Velvet Undergorund. El disc es diguè 'Transformer' i va participar en la producció del sr. David Bowie. 

Es tracta d'un tema que vol trencar amb els convencionalismes de l'època (bueno, d'aquella i la d'ara... que tampoc hem avançat massa més). 'Take a walk on the wild side' era allò que els 'trans' que es prostituïen els deien als possibles clients com a reclam 'publicitari'. Es tracta d'una cançó que parla sense miraments de fel·lacions, de prostitució i de transexualisme.... sorprenent que en l'època arribés a convertir-se en tot un èxit. En paraules del mateix Lou Reed ell va voler fer una cançó 'obertament gai', una forma de donar suport i fer visible una orientació sexual que a principis del '70 del segle XX era motiu suficient per a ser expulsat d'una llar familiar, per exemple. Es tractava d'un donar a conèixer al 'món heterosexual' que l'homosexualitat convivia amb ells/es i no passava res, és més, potser tots i totes podríem ser homosexuals en algun moment. En la cançó es parla de 5 personatges reals i afins a The Factory l'estudi a Nova York del sr. Andy Warhol, artista estretament vinculat al sr. Reed. Tot un cant als inadaptats, als 'rarets', als que 'suposadament' viuen en els llindars del sistema (quin sistema? el seu? el vostre?).

La cançó va 'saltar' d'un suposat nínxol d'identita sexual per a convertir-se en una autèntic himne de modernitat i rebuig a tot allò tradicional.

Mítica la versió que en va fer el sr. Albert Pla l'any 1995, adaptat la seva lletra a la nostra realitat. 

Escoltem 'Walk on the wild side' un altre cop?

1839: EL PRIMER SELFIE DE LA HISTORIA

 

L'any 1839, el sr. Robert Cornelius -amb 30 anys- es va fer la primera fotografia selfie a la seva botiga de làmpares a Filadelfia. Va haver d'estar uns 15 minuts sense moure's per a poder fer-se la fotografia.

MACHINAE COGITANTES

Google té una aplicació anomenada GoogleDocs que és la delícia dels que aspiren que, algun dia no llunyà, a l'hora d'escriure l'ordinador et faci la feina tot solet. Ara, l'empresa de la G en coloraines ha posat en marxa un nou corrector de text que no sols esmena els errors ortogràfics o gramaticals que fas mentre redactes a tota pastilla sinó que introdueix canvis lèxics que eviten termes políticament incorrectes. És l'assistive writing.

De moment, per a les empreses està actiu per defecte, segurs que no volen pas quedar malament davant de la clientela i, per tant, els textos els volen ajustats  l'actual puritanisme. També de moment, només funciona en anglès, però aviat hi haurà versions en les llengües majoritàries.

Si escrius blacklist (llista negra), com que inclou la síl·laba black te la canvia per deny list, que a la intel·ligència artificial li sembla exempta de racisme. Si escrius manned en referència a un equip de treball, com que dins de manned hi ha man, t'ho canvia per crewed, que és  menys heteropatriarcal. Igualment, et canvia mankind, busgirl, postman, landlord... Google explica que "el llenguatge inapropiat i potencialment discriminatori serà denunciat". És a dir que, de ser un ajut ortogràfic i gramatical, els correctors de text han passat a ser una eina de control ideològic. Silkie Carlo, directora del Big Brother Watch, explica a The Telegraph que "amb el nou assistent de Google, la companyia ja no sols llegeix cada paraula que escrius sino que et diu què has d'escriure".

El 1998, quan es començaven a fer servir correctors d'ortografia, vam riure força quan, en un article de política internacional a La Vanguardia, un d'aquests ginys llavors novençans va canviar el nom de dos primers ministres. Al japonès Keizo Obuchi el va convertir en Suizo Ubicuo i al rus Ievgueni Primakov en Vagina Permisivo. D'aquella pols venen aquests fangs.

Quim Monzó a La Vanguardia del 04/06/22

ARRIBEN 'LES NITS DE TYRIKA' A ALCANAR, PREHISTORIA I AVANTGUARDA EN UN MATEIX FESTIVAL

 

Estem d'enhorabona, un altre projecte artístic-cultural neix al nostre territori! En aquest cas, a terres canareves. Les nits de Tyrika és un festival musical en el que es combinen la música electrònica d'avantguarda i experimental amb el passat més llunyà del territori: l'època íbera, de la primera edat de ferro sota l'influència fenícia; tot plegat en un entorn més que adient: el jaciment arqueològic de la Moleta del Remei d'Alcanar.

Lligar passat i present és una idea brillant, una forma excel·lent de fer veure que el passat (fins i tot el passat més remot) no s'allunya tant del què fem i ens passa actualment. 

La imatge del projecte és un corn marí, un tritó trompeta que es va trobar el mes d'agost de 2011 a la residència fortificada de la primera edat de ferro (800-600 aC, pre-ibèric) de Sant Jaume d'Alcanar....

Demà dijous 04 d'agost a les 20:30 tindrà lloc un concert preludi de 'Les nits de Tyrika' que ens oferirà un experiència multisensorial  mitjançant un obra performance coral creada i interpretada per cinc artistes de les Terres de l'Ebre/Sènia. Serà el pòrtic a 'La nit de Tyrika' que viurem el proper 30 de setembre amb 4 actuacions inèdites a les oliveres milenàries i 2 actuacions a la població d'Alcanar.

El corn marí després de 2.600 anys, enterrat, perdut i abandonat tornarà a sonar per a unes orelles contemporànies... i tindrem la col·lisió intensa de passat i present.

Benvingudes 'Les nits de Tyrika' !!!