LLAGRIMES

 

Mai no vessen soles;

el vertigen les espanta,

i amb la distància dels anys

aprenen a defensar-se

sense el recurs dels enganys.

El temps em fa sensible

i rellisquen de seguida per no-res,

i esclato pel més prim de tots els fils

per la barana d'algun vers.

Commou la pell el seu rastre,

les plega el dit, al primer impacte.

Mar petit que brolla,

que em buida i omple tot alhora,

perquè tot alhora vivim.

Jesús M. Tibau (2022). 

Hi entra de puntetes la llum