AL CAP D'UNA AVENTURA QUE HAURÀ DURAT TOTA UNA VIDA....

 

Al cap d'una aventura que haurà durat tota una vida, jo i els meus miliards de jos ens retrobarem, els possibles, els probables, els accidentals i els necessaris, i tots haurem arribat a la fi de les nostres històries, ens explicarem les victòries i els fracassos, les aventures i els tedis, la glòria i la vergonya. Cap exel·lirà per sobre dels altres, perquè cadascú haurà tingut al seu voltant un món tan concret com aquell que anomenem 'realitat'. Els mons infinits engendrats per les eleccions i els accidents de la meva vida són tots igual de concrets i de vertaders. Quan tot s'acabi, nosaltres, els miliards de germans que haurà engendrat el meu ballet en el temps, ens reunirem a la hiperesfera per fer-la petar, i n'hi haurà de rics i de pobres, que hauran mort joves o al final de la vellesa (n'hi ha alguns que no moren mai), seran genis o fracassats, pallassos o encarregats de pompes fúnebres. I vist que res del que és humà, de bon començament, no m'és aliè, per fi abraçaré, gràcies als meus germans reals-virtuals, totes les possibilitats, acompliré totes les vritualitats allotjades a les articulacions del meu cos i de la meva ment. Alguns seran tan diferents de mi que transgrediran la barrera del sexe, els imperatius ètics o els esquemes corporals de la Gestalt, i es tornaran sub o sobrehumans, o un nou tipis d'humans, d'altres no es distingiran de mi més que per detalls inapreciables: el seu cos estriat lliberarà una sola molècula d'ACTH, quan el meu cos estriat no n'haurà alliberat cap, hi haurà una cél·lula K de més a la meva sang, o un parpalleig estrany en els seus ulls...

Mircea Cartarescu (2017: 43). Solenoide.