ERA DISSABTE ....

 

Era dissabte, i allí, en aquell indret, Amposta devia bullir amb els preparatius. Les festes duraven tota una setmana; avui, la vespra, es corria el bou capllaçat, i tots els camperols desemparaven ja els treballs per prendre part en la diversió. La festa es desenrotllava amb ímpetu salvatge i sostingut, entre una continua exaltació. Al matí, a l'interior del mateix carro en què l'havien portat dels prats, subjectaven l'animal  per les banyes amb les gruixudes cordes de cànem. Ja capllaçat així, els homes s'agafaven a les cordes i obrien la porta situada a la part de darrere del carro. El bou, passat bruscament a la llum de l'exterior, saltava espolsant-se la nosa de les cordes i envestint; però cent braços musculosos les tibaven i el doblegaven damunt d'ell i el feien recular; es debatia la fera en violentes sotregades, en una ira fosca d'impotència, el cap abaixat, esgratinyant la terra i mugint.

Després començava la cursa a través dels carrers: el bou al mig, un capllaç davant i un altre darrere, sostingut pels més forçuts, i una enrome gentada -gairebé tot el poble, i àdhuc dones i infants- seguint-lo enardida i cridant. Un núvol de pols els rodejava; el sol del migdia d'agost batia amb violència els carrers; l'atmosfera era una vibració de llum, de rialles, de veus, i s'hauria dit que l'animal, a través d'aquella massa humana que el seguia cenyida en tot moment a l'entorn d'ell, obrint-se i tancant-se davant les seves envestides, anava cercant inútilment una porta de fugida cap als prats.

Els homes brandaven altes vares de freixe amb les quals, des dels carros o des dels portals, colpejaven la bèstia en passar, per excitar-la més; empunyaven també palmes esfullades, armades d'un clau fixat a l'extrem, amb les quals li obrien a la pell amples esquinços. S'aturava el bou i l'obligaven a caminar; envestia, enfurismat per l'agulló, i d'una estirada de la corda el doblegaven de nou sobre ell i fins a vegades el tombaven.

S'aixecava entre cops i punxades d'agulló i tornava a emprendre la cursa... Així passava pel mig dels carrers, amb un trot desesmat i cec, entre la forta cridadissa, i els cops, i els moviments d'esglai, i les corregudes, entre ràpides contraccions de la gent, amuntegant-se contra els portals, tancats moltes vegades de cop i estrepitosament davant les envestides; entre l'ample crit d'expectació i d'esglai de les dones, posades en portes i balcons, canviant en sec en explosió de rialles. Fins que l'animal acabava per deixar-se caure, amarat de sang i de suor, amb una bava sangonosa a la boca. A força de cops i agullonades, a puntades de peu i fins a pedrades, l'obligaven a aixecar-se i el tornaven al corral a fi de continuar la festa a la tarda. Però a la tarda ja eren els homes els qui arrossegaven el bou, i hi haguè anys que s'estalviaven d'haver-lo de matar. Era una festa salvatge i brutal, encara que per a ells era la festa principal i la més esperada: era la festa del còrrer i del suar, de l'agullonada al llom de la bèstia i la fugida ràpida i el salt damunt l'espessa multitud, esquivant la banyada; festa rude i primitiva, com un joc d'infants grans, festa de l'empenta i del cop, de la rialla i la paraula forta, i, més que res, avenç i promesa de les altres que seguien: dels dies d'agost inoblidables, vibrants de llum de sol, de música i cançons i d'alegria pura d'infants, abrandaments dde joventut i nostàlgies dels ancians: alegries també.

Sebastiá Juan Arbó (2023:82-84). Terres de l'Ebre, 1932