'RUFUFÚ' AL CINECLUB LA RAPITA

 

El CineClub La Ràpita retrà homenatge a la sra. Claudia Cardinale el proper diumenge (que va morir a finals del setembre). Hem escollit 'Rufufú' (1958) dirigida per Mario Monicelli, una de les grans còmedies del cinema italià, de l'anomenada  'comèdia all'italiana'.

Precisament, el sr. Monicelli fou pioner d'aquest gènere que combinava humor popular, proper i accessible amb un altre irònic i sarcàstic amb el que es treia punta a l'actualitat del moment de forma àcida i punyent. En paraules del director: "L'humor és la forma més penetrant de mirar. Un bisturí que va al fons de les coses". Molt similar al cinema de comèdia de la península ibèrica; de fet, al sr. Monicelli el consideren el 'Berlanga italià'. 

El film és una sàtira d'un film anterior: 'Rififí' (1955) dirigida per Jules Dassin, un clàssic del cinema negre francès. Sent, per tant 'Rufufú' pioner, també, en el gènere del remake. Si en la peli francesa un ex-presidiari planeja un pla mestre per atractar una de les millors joieries de París... en aquest ocasió un lladre maldestre, infinitament pocatraça, planeja (amb uns companys del mateix nivell que ell) una entitat bancària de Roma. S'ha de dir que el titol original és 'I soliti ignoti' ('Els desconeguts habituals') però els distribuïdors espanyols van voler reforçar la 'broma del remake' canviant les vocals del film francès.

Un dels grans valors afegits del film és el seu repartiment: Marcello Mastroianni, Vittorio Gassman, Totó i Claudia Cardinale. Insuperable!

Així doncs, malgrat estigui plantejada com un remake irònic, el film italià té un seguit d'atractius que li donen rellevància per si mateixa. El seu director -el sr. Monicelli- es trobava en la seva millor època, la que va de mitjans dels '50 fins a mitjans dels '60, amb films com Un héroe de nuestro tiempo, La gran guerra, Boccaccio 70 (film col·lectiu) o La armada Brnacaleone. El film, encara veu del cinema Neorrealista característic del Cinema Italià de post-guerra però se'n distancia, precisament, pel toc inehrentment còmic del film, encara que sigui comèdia negra. Amb humor, el film radiografia la Itàlia de les classes populars i 'baixes' de l'època, reforçant pel fet de que va estar rodada en escenaris naturals de la ciutat de Roma.

El film té un ritme àgil, en el que la imatge prima damunt de la paraula, tot i que es tracta d'un guió brillant. Es tracta del segon film de la sra. Claudia Cardinale, molt ben acompanyada en el repartiment. El film està farcit de gags, ens va descobrir la vena còmica del sr. Gassman i va llençar a carrera del sr. Mastroioanni. 

Se'ns fa realitzar una segona part amb Vitorio Gassman (de nou) i dirigida per Nanni Loy el 1959; el 1985 una tercera part 'Rufufú ... 20 años después' dirigida per Amanzio Todini amb Gassman i Mastroiani. L'any 1984 Louis Malle en va fer un remake, Crackers, amb Donald Sutherland i Sean Penn, entre altres. 

'Rufufú' va ser nominada als Oscar, a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa' i es va emportar el Premi a la Millor Direcció, ex-aequo amb el sr. Hitchcock, en el Festival de Donostia.

El diumenge, a l'Auditori Sixto Mir ens espera una obra mestra del cinema italià amb la història d'uns perdedors optimistes que volien sortir de la pobresa i la marginalitat amb altes dosis de comèdia.

SRA. DIANE KEATON

(1946-2025)

Fa unes setmanes moria una de les muses que ha tingut el sr. Woody Allen -apart d'haver estat parella seva ... com la majoria de les seves muses. La sra. Diane Keaton fou actriu, directora, cantant i productora. Va néixer i va morir a Los Angeles i va venir al món amb el nom de Diane Hall Keaton (no us sona el 'Hall'? exacte, 'Annie Hall' va ser més que un personatge escrit pel sr. Allen, hi havia més d'un vincle autobiogràfic.

Per a començar direm que la sra. Keaton -juntament amb Faye Dunaway i Katharine Hepburn- és de les poques actrius que té més d'una peli dins de les 100 millors pel·lícules de la Història del Cinema segons l'American Film Institute.

Ella era la gran de 4 germans. Son pare fou enginyer civil i sa mare mestressa de casa i fotògrafa aficionada. Les ganes de ser actriu, a la sra. Keaton, li vingueren de veure triomfar a la seva mare en el concurs "Sra. de Los Angeles" adreçat a mestresses de casa ... aquell programa tan teatralitzat la va inspirar a ser actriu i també la marcar la figura de Katharine Hepburn.

Mentres estava a l'institut ja participava en clubs cantant i en aquella època va interpretar a la Blanche Dubois d'"Un tranvia llamado deseo". Va aparcar els estudis per a fer carrera en el món de l'espectacle a Manhattan, entrant a l'Associació d'Actors; en aquell moment va decidir aparcar el 'Hall' del seu nom per a quedar-se amb el cognom de sa mare: Keaton. A Nova York va començar estudis d'interpretació i l'any 1968 va fer de suplent en el musical Hair de Broadway, en el que es va negar a sortir despullada en la represnetació quan tot el repartiment hi sortia (detalls de la personalitat segura i directa de la sra. Keaton)

En aquella època va entrar en l'univers Allen' presentant-se a la prova per a l'obra de teatre "Play it again, Sam" escrita pel director; gairebé la descarten per massa alta (feia 1,69... 4 cm més que Woody Allen). Afortunadament, la van contractar i va ser nominada als premis Tony per aquest paper.

Tot i que va debutar en el cinema el 1970, a "Amantes y otros extraños" i va participar en un parell de pelis més, la que la va fer popular per al gran públic fou El Padrino (1972), coma novia de Michael Corleone (Al Pacino). Dos anys després, per a El Padrino II (1974), va dubtar si participava o no però es va convèncer en veure que el seu personatge tenia més gruix dramàtic. Segons va dir el sr. Coppola la va escollir per la seva fama d'excèntrica.

A principis dels '70 comença a sortir amb Woody Allen i participa en les primeres pelis del director: El dormilon, La última noche de Boris Grushenko, Interiores o l'adaptació per al cinema de "Play it again, Sam" dirigida per Herbert Ross. El sr. Allen ha reconegut que ella fou la seva musa durant aquesta primera època com a director.

L'any 1977 arriba el seu èxit més contundent, amb una nova peli del sr. Allen: 'Annie Hall'. Molts parlen d'un important pes autobiogràfic en el guió del film, mostrat situacions reals de la seva relació. El film rebé l'Oscar a la Millor Pel·lícula i Millor Actriu. En aquell moment i en aquella peli, la sra. Keaton marcava tendència amb la seva forma peculir de vestir vintage i 'masculina'. En aquella època va intentar compaginar la carrera d'actriu amb la gravació d'algunes cançons però el projecte no va quallar.

La darrera pel·lícula en la que va col·laborar amb el sr. Allen va ser Manhattan (1979) i no hi van tornar més fins l'any 1993, amb Misterioso Asesinato en Manhattan (tot i que va fer un cameo a Días de radio, 1988).

Després de Woody Allen va començar a sortir amb el sr. Warren Beaty, que la contractar per a Reds (1981), i la tornen a nominar a l'Oscar, però li va prendre el premi la seva estimada Katharine Hepburn.

A principis dels '80 va intentar provar sort en films de suspens i acció, com La pequeña tamborliera (1984) però van ser un fracàs. Pel que semblava, el públic volia veure a la sra. Keaton en papers còmics. Així torna amb papers còmics a Crímenes del corazón (1986), amb Jessica Lange; i, sobretot, amb el film 'Baby Boom' (1987), en el que feia de yuppie que ha de cuidar un bebé. Aquell mateix any dirigeix la seva primera pel·lícula -Heaven- amb defensors i detractors; també dirigeix algun videoclip (per a Belinda Carlisle, per exemple) i capítols per a sèries com China Beach o Twin Peaks. Mentrestant, també publica alguns llibres com a fotògrafa.

Als '90, la sra. Keaton, ja està consagrada com una de les actrius més populars de Hollywood, amb pelis com 'El padre de la novia' (1991)(amb Steve Martin), El Padrino III (1992), Misterioso asesinato en Manhattan (1993)(que l'havia d'interpretar la parella del sr. Allen en aquell moment: la sra. Mia Farrow, però es trobaven en ple procès de divorci).... un gràn èxit d'aquesta època fou El Club de la Primeras Esposas (1996)(amb Goldie Hawn i Bette Midlet). Del mateix any és 'La habitación de Marvin' (1996) amb Meryl Streep i un joveníssim Leonardo DiCaprio... la Keaton és nominada a l'Oscar per tercer cop per aquest film.

Després d'algunes pelis sense massa rellevància arriba la quarta nominació a l'Oscar per la seva interpretació a Alguien tiene que ceder (2003)(amb Nancy Meyers i Jack Nicholson). El mateix any, va produir la peli 'Elephant' de Gus van Sant. A partir d'aquí, va anar espaiant les seves interpretacions, apareixent a la sèrie del sr. Sorrentino 'The young pope' o fent d'avia de Justin Bieber en el videoclip de la cançó 'Ghost', per exemple.

Al llarg de la seva carrera la sra. Keaton va acumular 1 Oscar, 2 Globus d'Or i 1 Bafta.

El sr. Woody Allen va declarar que "bona part del que jo hagi aconseguit a la Vida, li dec, sense dubte, a ella". Unes declaracions sentides d'agraïment que donen mostra del respecte que a la sra. Keaton tenien el seus companys i companyes de professió.

'LA MORT DOLÇA' DE NEFUR

 

LA MORT DOLÇA

 

Lo teu cosset respira

i l'altre que hi entra i surt

el fa dansar com la mar en calma

un dia sense vent.

Ahir

los teus ullets me buscaven

provant d'articular l'última paraula.

          Avui

miren cap a dins,

cap a la flama encesa dels últims dies.

iSento com encara t'escalfa al mig del pit.

 

Parpelles closes, boca oberta

cada glopada d'aire és un acte

afirmatiu.

Abans no despunte el dia

l'estrella d'hivern t'acaricia

en l'últimíssim èxtasi

en l'ultimíssima soltesa

                    en l'ultimíssim gest.

d'abandonar-te a la llum.

Nefur (Laura Guarch)(2025:41). 

Parca. No. 1, Nov 2025.

'BUKOWSKI: BORN INTO THIS' , INAUGURACIO DE RAPITA POETICA AL CINECLUB LA RÀPITA

 

Enguany, el CineClub La Ràpita torna a col·laborar amb Ràpita Poètica i torna a participar en la inauguració d'aquest esdeveniment cultural i literari. Aquest vespre, el documental 'Bukowski: Born into this' (2003) és la primera activitat de moltes que tindran lloc fins al diumenge vinent.

El documental escollit és el film definitiu sobre la figura de Charles Bukowski, el considerat 'escriptor maleït' d'estil provocador, de realisme brut, de caràcter exhibicionista.

Henry Charles Bukowski Jr. és un dels grans poetes dels EEUU i que molta gent té com a un autèntic ídol. El documental de John Dullaghan sorgeix de recopilar material durant 7 anys és un intent de fer entendre el per què d'aquesta idolatria. Amics, familiars, editors, admiradors i dones que van passar per la vida del sr. Bukowski es posen davant de la càmara per mostrar-nos el seus records al voltant d'un personatge alcohòlic, malalt, malparlat, violent... i valorat. També hi participen personalitats conegudes com Bono, Tom Waits o Sean Penn.

El film ens porta des del barri obrer de Los Angeles on es va criar Bukowski i on -segons ell- va aprendre a fer literatura a base de les pallises del seu pare, passant per l'oficina de correus en la que va treballar durant anys i tot el que va anar emplenant la seva vida: pobresa, èxit, borratxeres, viatges, més borratxeres... i, de tant en tant, la seva veu en off llegint-nos els seus versos. 

El sr. Bukowski és un anti-heroi no massa amic de Hollywood, l'únic guió que va escriure -i autobiogràfic- va ser per al film Barfly (1987), dirigida per Barbet Schroeder, en el que Mickey Rourke era el seu alter ego. No en va quedar gens content del resultat, considerava que el cinema imperant sobreposava allò bonic per damunt d'allò real.... tot i això, el seu exhibicionisme el feia lluir bé davant les càmares: sobreactuant i seduint.

Així doncs, si no coneixeu res de l'escriptor referent del 'realisme brut', Ràpita Poètica i el CineClub La Ràpita us ho posa fàcil. Avui a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

 

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA153

>

'LA TRAVERSEE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Gràcies, de nou, al projecte de la FilmoXarxa, el proper diumenge podrem gaudir d'una peli poc vista en pantalla gran. 'La traversée' és un film d'animació de la veterana directora francesa Florence Miailhe que des del primer curtmetratge dirigit l'any 1991 porta una pila de curts realitzats amb el seu traç pictòric tan característic. El film que podrem veure aquest diumenge és el seu primer llargmetratge, estrenat l'any 2021.

La seva tècnica de pintura a l'oli sobre vidre proporciona als seus films una textura impressionista i una dimensió visual gens vista en cinema d'animació. 

Sens dubte, la sra. Miailhe és una artista única que ha estat capaç de barrejar pintura i cinema de forma brillant. 

'La traversée' és un 'coming of age' sobre dos germans que han d'emprendre el dur camí de l'exili sols. En el seu viatge passaran de la infància a l'adolescència amb l'objectiu de trobar-se amb la seva família tot creuant un continent destrossat per la guerra i la persecució de les persones migrants. La pintura proporciona a la història un aire de conte que contrasta amb la duresa de la història. 

El film ha passat pels festivals més rellevants -d'animació o no-: Annecy, Donostia, Torino, Buchon, Varsòvia... imatges elegants, simples i profundes amb un esperit humanista que és capaç, però, de mostrar el costat fosc de l'ésser humà. Amb una història amb components autobiogràfics: la seva àvia va haver de marxat d'Odessa i deixar els seus 10 fills fugint del pogromo contra els jueus; precisamanent, segons la directora, el film és un homenatge a la seva mare pintora i la seva àvia. Tot i que el film vol ser atemporal i sense lloc determinat el ressó de l'Europa del segle XX és més que evident. 

Si veniu aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir us espera una innovadora pel·lícula d'animació amb una història que ens serveix de record i d'advertència. Us no la perdeu!

TEORIES LOQUES A LES PELIS DISNEY

Hi ha gent que té poca feina i és capaç de 'veure coses' que ningú veu. Les pelis Disney han estat de les més analitzades pels missatges -no sempre positius- que les seves històries i imatges amaguen des de que es va crear la companyia pel sr. Disney des de 1923.

Algunes de les interpretacions que us exposaré tot seguit rasquen el deliri, l'absurd però més de dues podrien ser verosímils i, si més no, ens poden fer reflexionar.

1. I si Moana estigués morta?

En la tempesta del principi de la peli Moana moria d'aquí totes les 'coses' increïbles que li passen al llarg del film: trobar-se amb Déus i criatures místiques... el seu viatge és una lluita per la seva vida.

2. I si Nemo estigués mort?

Nemo va morir amb la resta de germans i mare en l'atac del principi del film. El que veiem en la pel·lícula és el pas per les 5 etapes del dol del protagonista: Marlin. Negació en que Nemo vagi a l'escola; Enuig quan li crida enfadat; Negociació quan viatja per l'oceà; Desesperació quan Nemo és tirat pel vàter; Acceptació quan deixa enrera el passat.

3. I si Nerverland fos el més enllà?

L'illa perduda de Peter Pan i els 'nens perduts' no és altre lloc que el més enllà. Estan morts. Per això ningú creix o per això Peter Pan afirma: "morir sería una aventura tremendamente grande". El germà de J.M. Barrie -autor de Peter Pan- va morir quan tenia 13 anys.

4. I si Rapunzel, Anna i Elsa són cosines?

El pares d'Anna i Elsa anaven a la boda de Rapunzel quan van partir amb el vaixell en el que moren. Passen 3 anys des del naufragi i la història de Frozen, el temps que va passar en l'estrena entre les dues pel·lícules.

5. I si Blancaneus no haguès despertat mai?

Quan Blancaneus està a la caixa de morts de vidre a qui rep no és el príncep, sinó l'Angel de la mort que la ve a buscar per a portar-la al més enllà.

6. I si Bella fos l'àvia de Jane?

A la peli de Tarzan podem veure un joc de te que s'assemblen moltíssim a la sra. Potts i a Chip de La Bella y la Bestia. Jane s'assembla molt a la Bella.

7. I si Hèrcules i Ariel són cosins?

Ariel és filla del Rei Tritó i Tritó és el fill de Poseidó. El germà de Poseidó és Zeus, pare d'Hèrcules... per tant, Ariel i Hèrcules són cosins.

8. I si Carl d'Up està mort?

Carl s'haguès mort al principi de la pel·lícula i 'Paradise Falls' on vol anar és, realment, el paradís. Això convertiria a Charles Muntz en un àngel caigut i Russel en un àngel que intenta guanyar-se les seves ales (o insígnia).

9. I si Elsa, Anna i Tarzan són germans?

El Rei i Reina d'Arendelle no van morir en el naufragi del principi de Frozen, sinó que van arribar a una illa; allà la Reina embarassada va donar a llum un bebé: Tarzan. 

10. I si els cotxes van matar els humans?

La història de Cars no passa en un univers alternatiu on no hi ha humans, sinó que té lloc en el futur: els humans de Wall-E han estat eliminats i els robots han anat cap als cotxes, gràcies a la IA adopten les personalitats i els accents dels propietaris del cotxes.

11. I si Ariel haguès vist el naufragi dels pares d'Elsa i Anna?

El vaixell (o un molt igual) apareix quan Ariel i Flounder neden al voltant.

12. I si Christopher Robin patís una malaltia mental?

Robin està tancat en una institució psiquiàtrica i els personatges que l'acompanyen són representacions d'una malaltia mental. D'aquesta forma, Piglet seria l'Ansietat, Tigger TDAH i Rabbit TOC.

BIOLOGIA DE BORJA DUÑÓ

 

BIOLOGIA

 

Mort, M-O-R-T, mort.

 

Mastega bé aquestes quatre lletres

i digues-les de nou ben fort:

mort 

              

Et fan mal i et fan por

et fan nosa i et són tabú                                            

i per això has mirat al cel, com dient:

no pot ser que això sigui tot

no pot ser que s'acabi aquí,

amb tot a mitges i tot a mig fer.

Amb aquest regust agredolç

d'una vida mig plena o mig buida,

de talls i ferides per les quals et dessagnes

tot i no tenir tall, ni ferida

del mal que et fa el mal dels altres

del patiment que també acaba sent el teu patiment.

Mira'm bé.

I ara escolta'm

 

No pots dur el pes del món sobre les teves espatlles nues.

No pots seguir carregant amb tot allò que és superior a tu.

No hi ha transcendència,

ni res a transcendir.

 

Viu i deixa morir.

Potser el vent aixecant la pols.

recordarà el buit que ha deixat la teva absència,

però ni els arbres ploraran

ni la terra plorarà.

Els mars seguiran batent les ones

i el sol aplacarà la runa

com si mai haguessis existit

i així és com la vida es val

de tu per regenerar-se.

No et deixis enganyar:

la teva ànima, qui creus ser

és una il·lusió del cos,

és l'os i la sang i el pulmó,

el múscul, el nervi i el tendó

i el batec que et fa creure i imaginar

somiar i especular

però res d'això quedarà

i si una vida més gran,

millor,

potser infinita i eterna.

La mort és vida.

La mort és bella.

La mort és flor.

La mort és meravella.

La mort és sacrifici

i es deu només a ella.

             

Borja Duñó (2025:61). Parca. No. 1, Nov 2025.