SR. VICTOR ERICE

Un 30 de juny de 1940 va nèixer Víctor Erice... és un dels directors més 'raros', el menys productiu i un dels més valorats de la Història de Cinema espanyol, així, com ho llegiu!!!! Des de l'any 1961 que realitzà el seu primer curtmetratge ha dirigit -només- 3 pel·lícules. En 47 anys, només ha filmat

3 llargmetratges: El Espíritu de la Colmena (1973), El Sur (1983), El Sol del Membrillo (1992).
1 un més en co-direcció: Los Desafios (1969).

5 curtmetratges: En la terraza (1961), Páginas de un diario (1962), Los dias perdidos(1963), Entre vías (1966), Alumbramiento (2002).(com a part del film col·lectiu Ten Minutes Older).
1 migmetratge: La Morte Rouge (2006), fet per a l’exposició realitzada amb Abbas Kiarostami (un altre mestre!).

... com veieu, el Víctor productiu, productiu, no és, la veritat (sí que és cert, però, que sovint han estat problemes amb la producció aliens a la seva voluntat el que ha provocat cancel·lacions o demores en els rodatges).

Els seus 3 llargmetratges han estat considerats, des de la seva estrena, obres mestres; la darrera, s'ha arribat a considerar com una de les millors pel·lícules de la Història del Cinema a Espanya.

Films preciosos, delicats, poètics amb afany realista, amb pes dramàtic, fets de sentiments, visualment captivadors i farcits d'amor incondicional cap al 7è. art...

·

amb El Sur ens parlà del pas de la infantesa a l'adolescència de la protagonista i el pes del passat d'un secret misteriós del seu pare que anem desgranant al llarg del metratge. Ens parlà de la soledat, la incomunicació, la nostàlgia, el dolor contingut... i pasodobles! film fet de silencis i del suau lliscar de la vida... que et colpeja l'ànima, que t'atrapa i no et deixa escapar. Fantàstica Icíar Bollain!. Un diamant feta pel·lícula.

amb El espíritu de la Colmena Erice ens transportà a un petit poble de Castella a meitat dels anys '40 del segle passat; una furgoneta que transporta i projecta cinema poble a poble arriba i hi els porta el Dr. Frankestein. Un film que ens parla de les pors i confussions de la infància, del misteri de la vida, en la que realitat i ficció es barregen i on es palpa l'ombra de la guerra civil, com un monstre que es filtra... visualment fascinant, magnètica, de ritme lent, carregada de poesia visual, de realisme màgic. I la impressionant mirada d'Ana Torrent!... aquella mirada... Un pel·lícula màgica.

amb El Sol del Membrillo, ens presentà un documental que és més que un documental, es barreja de realitat i ficció en la vida d'un pintor com Antonio López que es caracteritza pel realisme i l'hiperrealisme en les seves obres. Aquest film no té la màgia de les seves dues primeres pel·lícules... però es tracta de cinema experimental. No hi és aquell realisme màgic però a mi m'embruixà, m'hipnotità i em fèu entrà, fàcilment, en el món creatiu d'Antonio López (un monstre de la pintura!!!) a l'hora de pintar un quadre definitiu, amb l'obsessió de captar la llum i la maduresa dels fruits... Victor/Antonio intenten captà el moment precís, la llum efímera, un intent desesperat de captar allò que veiem...

Victor Erice en cada pel·lícula que fa ens diu a crits que estima el cinema i que és la seva passió.... I amb els seus treballs ens ajuda a nosaltres a estimar-lo també...

Aquí teniu els seu darrer curtmetratge: Alumbramiento (2002)...

SR. STAN WINSTON

·

(1946-2008)

Fa unes dies va morir Stan Winston, el seu nom potser no ens diu massa cosa, però estem parlant d'un imprescindible del cinema, d'aquells que sempre estan darrera de la càmera però que la seva tasca és bàsica per a que una pel·lícula funcioni.

El Sr. Winston s'especialitzà en efectes especials i maquillatge, ells s'encarregà de que molts monstres i criatures del cinema semblessin més humanes (feina difícil) i realistes (feina encara més difícil)... El cinema Fantàstic i de Ciència-Ficció li deu moltes coses a aquest senyor... Ha col·laborat amb els grans directors del gènere, com: James Cameron, Tim Burton o Steven Spielberg.

Del seu estudi sortiren, per exemple: La Cosa (1982), Terminator (1984), Aliens (1986, guanyà 1 Oscar pels Efectes Especials), Predator (1987), Edward Scissorhands (1990), Terminator 2 (1991, guanyà 2 Oscar: Maquillatge i Efectes Especials), Batman Returns (1992, el genial aspecte de Pingüí és obra seva), Jurassic Park (1993, guanyà l'Oscar Efectes Especials), Artificial Intelligence: AI (2001), Big Fish (2003), Iron Man (2008).

Si bé no es tracta del millor en la seva feina, sí que es va llaurar una carrera per a ser el més popular i que les seves criatures deixessin empremta... i ho aconseguí!!!.

SR. DEXTER

·

·

Avui, aquesta nit, a les 22:45, a Cuatro, després de l'Espanya-Rússia (això vol dir que l'hora és orientativa) comença una serie nova i tenint en compte la polèmica, els premis i l'èxit que ha tingut allà on s'ha estrenat, crearà opinió.... segur!!!.
·

La serie en qüestió és diu Dexter i va d'un xicot amb una doble personalitat, una d'elles, secreta. Sí, la base argumental no potser més sobada, però com sempre es tracta de veure com ens ho expliquen. La personalitat pública és la de forense bon noi especialitzat en sang, la secreta és la de psicòpata en serie que es dedica a liquidar tots aquells delinqüents que por 'h' o por 'b' escapen de la justícia. Sí, ho heu llegit bé, un 'seria killer' justicier. L'actor protagonista és Michael C. Hall, l'entranyable David Fisher d'una de les millors series de la tele: 'A dos metros bajo tierra'. Amb aquella serie, el personatge, comparteix humor negre i difunts.... en aquest cas, però, els difunts els provoca ell directament. Al pobre Dexter uns pares maltractadors el van abandonar de ben petit i el seu pare adoptiu (un policia) l'educà i en descobrir-la, manté en secret la part monstruosa i assassina de la personalitat del petit Dexter, tot ensenyant-li un ús 'moral' al seu esport preferit, li proposa que posats a matar gent millor que mati gent que 's'ho mereix', o sigui, als 'malos'.

·

La serie està basada en la novel·la de Jeff Linsday, a EEUU ja van per la Segona Temporada i ha rebut premis, sobretot, a la seva direcció artística. Avisem que no és una serie per a tot els públics, hi ha hemoglobina a dojo... una barreja de CSI, American Psycho i El Silencio de los Corderos...

·

Ens trobem davant d'una nova serie-fenòmen???... els temps ho dirà!! Avui tenim el tret de sortida!! Està clar, el futur de les TV està en les series... i, sobretot, les ianquis!

·

20 DE JUNY: ANIVERSARIS CINÈFAGS

Avui és un dels dies de l'any de més alta densitat d'aniversaris cinèfags... és un començar i no parar!!
·

Actors/actrius:

Comencem per un gran clàssic: Errol Flynn (1909-1959), es tracta d'un dels primers herois i galans de la història del cinema... pel·lícules com Captain Blood (1935) i, sobretot, Robin Hood (1938) el llençà directe al firmament d'estrelles de Hollywood, no hi hagué un Robin Hood com ell (per molt que ho intentaren Kevin Costner i Patrick Bergen). El senyor gastà una vida plena d'alcohol, drogues i sexe... les festes privades a casa seva són una llegenda de perversió (en una d'elles fou acusat de violar a una menor), segons Marilyn Monroe (solvència contrastada... ens encanta la Marilyn!!) , el sr. Flynn, en aquestes fetes, se'l podia veure tocant el piano amb el seu penis... Va acabar sol, oblidat i arruinat... d'ell digueren: "Tuvo el mundo entero en la palma de sus manos y no supo aprovecharlo", un infart se l'emportà als 50 anys!!!! (sí, el lema: "viu ràpid i deixa un bonic cadàver" és per a ell... tot i que en morí tenia un aspecte de senyor de 80 anys...)

·
·

Els tres següents són un trio: Olympia Dukakis i Martin Landau (1931), que van nèixer el mateix dia i any i Danny Aiello (1936) que va compartir amb la primera la peli Luz de Luna (Moonstruck,1987, amb la Cher... una peli molt mona!)(els podeu veure a la foto) film amb el que Olympia guanyaria el seu únic Oscar (que per cert, uns lladres li van robar de la seva cuina i només li van deixar la placa...).

·
Pel que respecta al seu amic de naixença: Martin Landau, va començar en el cinema amb Hitchcock a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959) però els seus millors papers vingueren amb Woody Allen a Delitos y Faltas (Crimes and Misdemeanors, 1989) i amb Tim Burton a Ed Wood (1994) per la que va guanyar l'Oscar amb la seva interpretació genial de Bela Lugosi. El tercer amiguet de la Dukakis, el Sr. Aiello és un dels secundaris per excel·lència del cinema de Hollywood, essent una de les seves primeres pel·lícules el Padrí II (Goodfather, 1974) atorgat gràcies al seu aspecte de mafiós italià; tot i aquesta, les seves millors interpretacions les realitzà en comèdies, la majoria, de la mà de Woody Allen, com Annie Hall (1977), Broadway Danny Rose (1984), La Rosa púrpura del Cairo (1985), Radio Days (1987) ... un dels darrers papers interessants a Leon (1994) de Luc Besson.

·
Aquell mateix dia, però l'any 1952, nasquè John Goodman tot i que, ara per ara, serà recordat pel Dan de la serie de TV Roseanne, en la que hi participà des de 1988 al 1997 , en 221 programes (que es diu ràpid)... el més destacable de la seva trajectòria està lligada a les pelis dels Coen Bros. amb Raising Arizona (Arizona Baby,1987), Barton Fink (1991) (un dels seus millors papers!), El Gran Lebowski (The Big Lebowski, 1998) i a O Brother, Where art thou? (2000).

·

Avui també va nèixer la senyora amb més classe i distinció de Hollywood i la resta del món: Nicole Kidman (1967) ... de la seva presència poc queda d'aquella pél-roja que protagonitzà Calma Total (Dead Calm, 1988)... molt ha plogut d'aquells dies i amb una mica més de botox la senyoreta ha sabut guanyar-se una trajectoria professional IMPECABLE, amb papers tan interessants com el de Virginia Wolf i el seu nas a The Hours (2002), pel que aconseguí -l'ansiat- l'Oscar (les seves cares cada any que el perdia donaven la volta al món... sí, la senyora no podia evitar la ràbia que li feia), l'hem vist cantant a Moulin Rouge (2001), patint com una nova Grace Kelly a The Others (2001), o patint encara més a Dogville (2003)... un dels seus darrers treballs interessants a Reencarnacion (Rebirth, 2004) .... ara, per fi, està embarassada del seu estrenat marit: Keith Urban.

·

Quatre anys més tard naixia: Josh Lucas (1971) vist en la seva primera pel·lícua important a: ¡Viven! (Alive,1993), després vingueren American Psycho (2000) acompanyant a Christian Bale (senyor, qué bo està en aquesta peli!!!... us ho havia dit??) o la inquietantment claustrofòbica i molt reivindicable Session 9 (2001) ...aquest senyoret, fins ara, ha passat xino xano per la indústria però té la 'tira' de pelis pendents d'estrenar... l'amença Josh Lucas està a punt d'arribar!!!

·

Directors de Cinema:
Avui també fan anys 2 directors diferents però amb trajectòries interessants... Stephen Frears (1941) , director amb pelis imprescindibles del cinema anglès de finals dels '80 i principis dels '90... amb les seves àcides crítiques a la política Tatcher: Mi Hermosa Lavanderia (1985), Abrete de Orejas (1987) ... i entrada a Hollywood per la porta gran amb Amistades Peligrosas (1988) i la imprescindible per a mi: Los Timadores (1990) ... i tornada amb Europa amb Cafe Irlandes (1993) .... una de les seves obres més interessants (darrerament, no en fa masses) és, la molt reconeguda, The Queen (2006).

·
L'altre director és Robert Rodriguez (1968): compadre de l'ànima de Quentin Tarantino, després de la seva primera peli: El Mariachi (1993), tot un 'pelotazo' a nivell de recaptació i reconeixement... ha estat lligat amb el Tarantino a Abierto hasta el amanecer (1996), Sin City (2005, codirigida amb Frank Miller) o l'experiment Grindhouse, en el que ell aportà Planet Terror (2007) i Tarantion: Deathproof (2007). Entremig va provar sort amb el cinema infantil i d'aventures amb Spy Kids (2001) i les seves seqüeles que, francament, s'hagués pogut estalviar .... jo crec que aquest senyor encara no ha ofert la millor peli de la seva carrera... potencial no li falta però encara no ha explotat del tot...
·
I, tornant a la península, avui també va nèixer Andrés de la Cruz (1986)... sí, senyores i senyors, el Boliche dels Serrano... i Josep Mª Benet i Jornet (1940)....vale! deixe'm-ho aquí, no?? sí!! millor!!!

·
Això és una vomitada cinèfaga i el 'demés' són tonteries...

·
BONA REVETLLA DE SANT JOAN!!!

·

SR. DAVID MITTON & THOMAS I ELS SEUS AMICS

.................Hi havia una vegada, pels volts dels anys ’40 del segle

.................passat, un nen que es deia Christopher tenia sarampió

.................i el seu pare (Wilbert V. Awdry), per a distreure’l,

.................li explicà històries. Es tractava de contes inventats per

.................ell en els que el protagonista era una locomotora que

.................es deia Thomas i que vivia en una estació de

.................l’inventada Illa de Sodor, acompanyat d’altres

.................locomotores amigues seves. En aquests contes

.................papa Wilbert s’encarregava d’incorporar valors

.................com l’amistat, el companyerisme, l’humiltat,

.................el treball en equip...

Però les històries sobre Thomas i els seus amics anaven creixent, creixent i s'imprimiren i s’editaren i es vengueren per milions .... a partir del 1945 (any de la primera publicació) el conte passà a ser negoci i en l’actualitat milions i milions de nenes i nenes d’arreu del món han somiat amb els contes de l’Illa de Sodor i els seus habitants mècnics i humans.

·
Els contes comencen amb:

Dear Christopher,
Here is your friend, Thomas The Tank Engine.
He wanted to come out of his station yard and see the world.
These stories tell you how he did it.
I hope you will like them because you helped me to make them.
YOUR LOVING DADDY

El Sr. David Mitton (que morí el passat 28 de maig a l’edat de 69 anys) adquirí els drets en els anys ’80 i , juntament amb d’altres productors, transpassaren el Thomas de paper a un Thomas televisiu, després de molts esforços (donades les realistes característiques tècniques del producte, que podeu veure en el video adjunt). La serie de TV es començà a emetre el 1984 i des de llavors no han parat...

L’èxit de Thomas i els seus amic continua més que vigent, aquesta serie s’ha convertit en un autèntic líder d’audiència allà on s’emet... Els trens que la protagonitzen Thomas, Edward, Gordon, Henry, James, Percy, Toby, Emily,.... amb els seus trets antropomòrfics ja van per la 12 temporada....

·

S’ha creat un ampli ventall de productes de merchandising i si els volem conèixer personalment podem anar a 2 parcs temàtics on es troben en 'vivo y en directo'–des de 2007- al Six Flags Discovery Kingdom (de Vallejo, California) o –des del març de 2008- al Drayton Manor (Staffordshire, Anglaterra).

·

Ai, la capacitat somiadora de l'infant....

··

(per al petit Biel que li agrada molt Thomas)

·

SRA. RAFFAELLA ROSSELLINI (o Isabella Carrá)

·

Recollim el tema de Pati di Fusa: 'Envellir bé' (la xicota es fa gran i li preocupen aquestes coses..) ... i aprofitem per a parlar de 2 aniversaris d'avui, 18 de juny: d'Isabella Rosselini (va nèixer el 1952) i Rafella Carrà (1943), una amb 56 i l'altra amb 65 anys (capicua!) estem parlant de dos nenes, ¡vamos!. D'aquí el títol d'aquest comentari, hem creat el monstre: Rafaella Rosellini o Isabella Carrà.
·

I més d'un i una direu: 'com un ou i una castanya'.... no ens deixem portar pels prejudicis... que aquestes dues senyores -italianes de naixença- tenen molts punts en contacte...

·

·

Aquí les teniu a les dues cantant .... ja podeu comparar

... d'Isabella ens quedem amb el personatge torturat de Blue Velvet (fascinant!).

... de Raffaella ens quedema amb el '¿si fuera una flor que flor sería? (inolvidable!).

·

(m'ha sortit un comentari pop, kitsch i un pél hortera... sobretot si entre a la pàgina web del club de fans de la Carrà, no-té-preu!! http://www.raffaellacarrafans.com/ (pugueu el volum dels altaveus)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( V )

TE QUERRE SIEMPRE (Viaggio in Italia, 1953)

És la tercera col·laboració del matrimoni Rossellini-Bergman després de que ella -des de Hollywood i essent 'actriu Hitchcock'-li escrivís una carta dient-li que volia treballar amb ell; no només treballaren sinó que es casaren... i tingueren, entre altres, a l'encissadora Isabella Rossellini. En aquest film el director deixa de banda els vincles amb el 'cinema més social' i ens parla d'un sistema més 'domèstic': la parella. Una crisi de parella, els sentiments i reaccions que es desenvolupen filmada de forma magistral. Considerarda una de les primeres pel·lícules del cinema modern (un altre dia, parlarem de què vol dir, exactament, això). Una joia!.
Valoració: Notable alt

EL CUENTO DE HAECKEL (Haeckel's Tale, 2006)

Un altre capítol de la serie 'Masters of Horrors' (sí, aquella que desperta passions allà on va). Es tracta d'una història plena de morts ressucitats, incest entre zombies,... pel·lícula gore però que no acaba d'inquietar, de tan grotesc resulta, en moltes escenes, ridícula.... Una mena de re-animator incestuós... És una pena perquè John McNaughton, director de 'Henry, retrato de una asesino' o 'Normal Life' era una senyor que prometia molt però, han passat els anys, i res de res...

Valoració: Suficient

ELEGY (2008)

Sí, ho hem de reconèixer: ens hem reconciliat amb la Coixet. Aquesta continua sent una pel·lícula 'seva', això és cert... film de sentiments, però fred, calculador amb poca ànima; almenys, no vam tenir la sensació de 'presa de pèl' patida amb 'La Vida secreta...'. El Kingsley està genial i la Pe (quasi) genial. L'escena on ell es 'desmunta emocionalment' em va impactar, em va agafar desprevingut, i sí, vam plorar... no arriba a 'Cosas que nunca te dije' ni a 'Mi vida sin mí' ... però ens permet reconciliar-nos... i això per a un cinèfag sempre és bo!
Valoració: Notable

INDIANA JONES Y LA ULTIMA CRUZADA (1989)

Sí, volíem veure la quarta però abans havíem de veure la tercera i això vam fer. Aquí ja s'insinua la tardor del persontage heroic, se'ns ha fet gran, però no tant com a per a no tenir pare i aquí està Mr. Sean Connery, tan senyor i tan irònic, ell. La pel·lícula és artísticament correcta tot i que les dues primeres parts (potser perquè estan lluny en el temps i el Ciutadà K era bastant més jove) eren superiors. La idea dels creuats podia donar més de si... Tenint en compte que és d'Spielberg, senzillament correcta i entretinguda.
Valoració: Bé

CONCURSANTE (2007)

Què passa quan et toca un 'porrada' de diners en un concurs? Aquest és la pregunta inicial de la història i ja us podeu imaginar que la cosa no va per un camí massa positiu. El Sbaraglia està guapíssim (aquest noi és guapo i punt!). La peli, però, és desordenada, jo crec que el Sr. muntador es va prendre alguna cosa (i el guionista tres!). L'estil visual té un punt Trainspotting o Tarantino que la fa, una mica, atractiva. Es perd en la part estètica i oblida que havia d'estar d'explicant-nos alguna cosa...
Valoració: Suficient

MEMORIAS DE AFRICA (Out of Africa, 1985)

Vam fer l'homenatge de la nit, veient la pel·lícula més popular del Pollack. Vaig intentar fer un esforç. No l'havia vista mai sencera. I ho vaig fer. Aguantant, impertèrrit. El Redford està guapo (no ho negarem!), l'Streep, no tant (però és el paper que li toca, sembla de cera). Aquesta peli, com un documental (sense paraules) del National Geographic, titolat: 'Del mundo nórdico al mundo africano' hagués guanyat molt. Aquí no hi ha ni passió, ni energia, ni res de res... un badall de peli! (apa!!, I'm sorry, Nur). La música és de matrícula d'honor (potser l'hem repetit i sentit tant que ja cansa, això és veritat!). Serà com em deia algú que és un film per a noies (a mi que aquestes comentaris sexistes em provoquen angúnia....).

Valoració: Suficient

NUESTRA MUSICA (Notre Musique, 2004)

L'època de l'arte i ensayo' ha passat a millor vida...per alguns no ho saben. Molts directors ens han demostrat que es poden fer films 'profunds' sense ser 'pedants' ni 'críptics' (home! sempre està bé 'donar' feina a l'espectador però amb un grau d''entendibilitat'... aquesta frase dita per un que té debilitat pel Lynch és d'un cinisme aplastant :S ). Peli fragmentada com les parts de la Divinia Comèdia de Dante: el Cel, l'Infern i el Purgatori pretén, suposadament, ser un cant contra la guerra i d'aquí que una part estigui filmada als carrers en runes de Sarajevo... però aquesta idea només l'ensumes. El millor és l'estil 'pastitxe' de recuperar fragments i sons d'altres pel·lícules... si hagués fet això tota l'estona i no ens hagués volgut explicar res, la pel·lícula hagués guanyat molt (on vas a parar!)
Valoració: Insuficient (Sí, el primer suspés del Ciutadà K)

INDIANA JONES Y LA CALAVERA DE CRISTAL (2008)

La pel·lícula comença amb la coronilla de la incipient calva del Harrison Ford, així, tal cual!. Amb aquest inici ens fem una idea del 'feeling' de la peli, un cert aire d'auto-irònia (rascant en alguns moment l'autoparòdia). La trepidant seqüència típica de totes les pel·lícules de la saga ens evidencia que som una peli d'Indiana encara que hagi passat 19 anys dela última (sí, 19 anys!!!). En el film hi són presents la història ben explicada, les relacions familiars i els extraterrestres pròpies de l'Spielberg, té moments trepidants (en alguna moments massa i tot, tan misteri, tanta pista i tantes persecucions arriba a cansar un pèl) però tot plegat té poc gas, fins i tot, la fanfarria típica sona esmorteïda... irremediablement, tots s'han fet grans (i no només l'Indy!)

Valoració: Bé alt

SR. JUAN MUÑOZ

Tal dia com avui, de l'any 1953, va nèixer l'escultor madrileny Juan Muñoz (morí el 28 d'agost de 2001, als 48 anys i en el moment de més èxit). La seva primera exposició la realitzà l'any 1983, però no fou fins a la década del '90 que donà forma a les seves 'escultures narratives', que trenca amb l'esquema clàssic d'escultura, creant un conjunt d'escultures (la majoria de cops) de forma humana lleugerament inferiors del tamany natural en situació d'interacció entre elles, transmetent un punt de treatalitat a l'obra i que conviden a la participació del públic observador. Escultures de colors gris plom o ocre els donava un barnís afegit d'austeritat. Les seves escultures són inquietants, figures (sovint amb trets orientals) amb somriures que et provoquen uns sentiments estranys, ambivalents: agradables però incòmodes alhora. Ens parla de la incomunicació i la solitud. Figures realistes però absents.

·

Malauradament, fou més reconegut a fora que aquí (com en masses ocassions!!), va exposar a Londres i Nova York abans que a l'Estat Espanyol. Hauria d'esperar al 1992 per a veure el primer reconeixement oficial en un exposició en el IVAM (Institut Valencià d'Art Modern) i el 2000 se li entregà el Premi Nacional d'Arts Plàstiques.

·

·

En el moment de la seva mort s'exposava a la Tate Modern de Londres la seva obra 'Double Bind' i a Washington s'encetava una retrospectiva que després viatjaria a Los Angeles i Xicago. Actualment, del 27 de maig fins 28 de setembre podem veure una retrospectiva de les seves obres al Museu Guggenheim de Bilbo, exposició que vingué de la Tate Modern i que després anirà a Oporto per a finalitzà a Madrid.

·• •

I AQUESTA NIT...

SEGONA TEMPORADA:

CAPÍTOL 1

·

SR. ROGER MAS

·

El darrer descobriment musical del Ciutadà K, es diu Roger Mas, és cantautor, té 33 anys i va nèixer a Solsona. Ja porta 6 LPs enregistrats. Des dels 12 anys que actuà com a músic en orquestres però no és fins al 1995 que es declara cantautor acompanyat de la seva guitarra.

Apunts 'bio-professionals':

1997. Primer disc: 'Les flors del somni'.

1998. Primer llibre de poemes: 'Flors, somnis, camins i serps'.

1999. Segon disc: 'Casafont' (amb la col·laboració de Pau Riba i Oriol Tramvia (alter ego de Jaume Sisa). Reb el premi millor cantautor de la revista 'Enderrock'

2000. Primer llibre narració curta: 'La teulada és oberta (i no sé on són les parets)', amb influències de Rimbaud, Baudelaire, Nietzsche.... Col·labora amb Luis Paniagua en el disc Nanas de Sol; a Jaume Sisa; i a Pau Riba en l'espectacle 'Jisàs de Nezerit' (eh, Neska Polita!) tocant la guitarra.

2001. Tercer disc: 'En el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la Senyora dels Guants Vermells' (¡toma ya!). Millor cantautor per votació popular de la revista Enderrock.

2003. Quart disc: 'dp'

2005. Quint disc: 'Mística Domèstica'.

2007. Sisè disc: 'Cançons Tel·lúriques'.

El seu estil es un 'poti-poti' de difícil etiquetatge: World Music, Jazz, poesia, mantres, cants espirituals, literatura catalana (Jacint Verdaguer, Goigs de la Mare de Dèu...). D'ell han dit que és “La voz más bonita que ha dado la canción catalana” (amb permís de pdb :P).

És un noi valent, ¿¿¿qui s'atreviria a fer una versió i traducció al català de la cançó de Paulina Rubio (que no és cantant ni és res!): 'Ni una sola paraula'???, com ho sentiu!! Millor: sentiu-la i ja em direu... Acompanyant-la, un video de la canço 'Caminant' (poema de 'mossén Cinto Verdaguer') del seu darrer treball i que em té el cor i el cap robat: 'Cançons Tel·lúriques'.

·

SR. DAVID LYNCH-PUBLICISTA

·

SR. SEAMUS HEANEY

L'ESTIU QUE VAM PERDRE LA RAQUEL

·

Hauria estat un any bo de patates;

les prunes es feien dures i verdes

a la prunera darrere de casa
i els esbarzers ben carregats de móres

resplendien humits del gotellim

cada cop que les pluges esquitxaven

el faratge inundat i els solcs plens d'aigua.
Hi havia una anella envoltant la lluna.

Tot l'estiu va ser xop, emplugencat,
però ningú no es mostrà molt dispost
a deixar-se ensabonar per la pluja
i per aquests sentiments de creixença

ja que tota la nostra confiança
en l'estiu abundós, munificent,
s'havia esberlat al maig, quan haguérem
d'amortallar-te de blanc, tota lívida,

amb els talls produïts per l'accident,
però quieta, absolutament quieta,
mentre el sol despietat es ponia
i cada calaixet de pietat

dins de nosaltres anhelava fer
que la pel·lícula tornés enrere,
que tu sortissis a la carretera
pedalejant amb la bici cromada,

sana i estàlvia com de costum,
per travessar i tirar carrer avall,
els rajos torts perfectes, redreçats,
esborrada la marca dels pneumàtics.

Però no. Deixem que els aiguats desbordin
els rius que inunden la nostra memòria
fins que, amb corrents de membrances espesses,
la vida que podies haver dut

oscil·li i ens empenyi somiosa
com una alga de plomalls delicats
que ens tempta l'esguard i li ofereix calma
i ens fa recordar la nostra enyorança.

HEANEY, SEAMUS (1995) La Llaterna de l'Arç.

Versió de Francesc Parcerisas

Barcelona: Edicions 62, 1987.

Nobel de Literatura 1995

9 DE JUNY: ANIVERSARIS CINEFAGS

·

Avui és un gran dia... persones importants per al món del cinema fan anys... i com a bon cinèfags els hem de felicitar.
··

Avui fan anys, per exemple, Michael J. Fox, que simpàtic ell, no?? Fa 47 anys. És d'aquells actors que cauen bé, prudent, no ha cridat mai massa l'atenció, graciós, baixet i des de que li diagnosticaren Parkinson encara li tenim més afecte... eternament serà el noi que viatjava en el temps (vale! ja sé que encara no s'ha mort però segur, segur, que el recordarem per això...).

L'altre senyor és Johnny Depp (estimem al Depp), aquest ja és una mica més esquerp i 'difícil', eh?? S'ha guanyat la fama d'actor excéntric i raret, però la fama i el reconeixement en el món de la faràndula cinematogràfica el té més que agarantit. Fa 45 anys. La seva varietat de registres i capacitat camaleònica fan que sigui difícil d'encaixaren un únic tipus de paper, bé, potser en el de 'raro' (amb l'amplitud de coses que pot incloure aquest mot); comparat amb el Marlon Brando per la passió que li posa en cada nova interpretació... en els nostres cors sempre viurà com a Eduardo Manostijeras, i com a Ed Wood i com Willy Wonka, i com a William Blake, i com a Raoul Duke, i com a Sweeney Todd i coma Jack Sparrow i com a, i com a ... sí, ens agrada el Depp!!!

Avui també fa anys el Sr. Pato Donald (dic 'senyor' perquè és el més vell dels que celebren anys avui) un 9 de juny de 1934 aparegué en el seu primer curt d'animació com a secundari. Fa 74 anys!!! . El Ciutadà K és devot de Mickey, però Donald és tan ... tan... especial!!! La veu característica (que Nur fa com ningú!!) i el seu tarannà entre atabalat, angoixat i dispers... el complement perfecte per al metòdic i quadriculat Mickey (tan polit i ordenat ell!). La seva primera aparició es produí en la serie de Disney de les 'Simfonies Bojes o Tontes ('Silly Symphony') amb el capítol La Gallineta Sàvia ('The Wise Little Hen'), aquí el teniu:

I per acabar, la reina, la més guapa, la més llesta i simpàtica.. NATALIE PORTMAN. Avui ens fa 27 anys. Es una criatura, encara. Vosaltres sou conscients dels grans papers i interpretacions que ens pot arribar a fer aquesta joveneta encara... Incalculables, segur!!. De moment, l'hem gaudit a Leon. El profesional, com a princesa Amidala, a Closer (un senyor paper adult i en el que guanyà el Globus d'Or... i els que arribarà a rebre)

Aquí la teniu, participant a 'Barri Sèsam'... molt posada en els diferents papers que interpreta.... una monada!!!!

PER MOLTS ANYS !!!!

(Ah!, per cert, avui també és l'aniversari de Jordi Pujol... però millor ho deixem, no?? Sí, millor que sí)

SRA. SILKE

·

(acabem la setmana amb un tema... més ... tranquil?).
·

Ens agrada la Silke!!!... algú la recorda, no???

·

La Silke Hornillos Klein, que es va arrencar els cognoms i es donà a conèixer simplement com a Silke, la primera pel·lícula la interpretà el 1992 (Orquesta Club Virginia), i ja en porta 21... el que passa és que amb un ritme paaaaausaaaat i traaaaanquiiiilll ... ella vol viure la vida!!

Després del seu moment de glòria cinematogràfic que el tingué entre 1995 i 1997 amb pel·lícules com: Hola, ¿estás sola? (Icíar Bollaín, 1995) i sobretot, Tierra (Julio Medem,1996... estimem a MEDEM!!!)... després d'aparèixer en totes les portades i d'acabar-se-li de forma contundent l'anonimat li va agafar una primera crisi i s'evadí del món... i això és el que ha anat fent fins ara, però ella torna al cinema de tarde en tarde amb pel·lícules que, francament, deixen que desitjar o són directament dolentes: Km.0 (Yolanda Garcia Serrano; Jose Luís Iborra, 2000), Tuno Negro (Pedro L. Barbero; Vicente J. Martín,2001), Cámara Oscura (Pau Freixas, 2003), La Hora Fría (Elio Quiroga, 2006)... nosaltres tenim l'esperança de que algun dia li arribarà el SEU PAPER...

·

En aquestes escapades ha trobat una segona 'llar' a Eivissa, allà ha muntat botigues, ha tingut jurgues, algún que otro altercado i ... s'ha fet pintora... Sí, aquesta xicota ho ha (mig) deixat tot i s'ha escapat a Eivissa (més d'un i una ho voldria fer, eh??) a viure la vida i pintar... Això també ho fa en Daniel Day-Lewis (sí, ho heu endevinat: també l'estimem!!), però en ell cada 'tornada' al cinema és un plaer per al cinèfil, el cinèfag i la població del món mundial... en ella no passa tant...

·

La Silke, sí, dis-li bohèmia!!! aquí teniu un dels seus quadres, una de les 'nenes' com els hi diu ella.

·

Nenes una mica marcianes... tot s'ha de dir... però si ella és feliç, nosaltres ens alegrem...

MR. DICK

Avui, va de penis... sí, com ho sentiu!!.

·

Ahir a la premsa aparegueren 2 notícies sobre l'aparell en qüestió.

·

No es tracta d'un fet habitual, la veritat, aquesta part de l'anatomia masculina sempre resta a l'ombra, amagada i quan es mostra és per a parlar de pornografia. La nostra societat planteja una situació curiosa (com totes en les que un tabú hi és present): som falòcrates però està prohibit mostrar-lo, d'ençà dels temps, com ens mostren les restes arqueològiques, desperten una estranya fascinació... o no?.

·
Les dues notícies són:

·

Que a Catalunya som pioners amb la recontrucció total de penis amb garanties d'èxit, és a dir, mantenint la capacitat reproductora i tenir orgasmes... Sí, som els primers!! Mutilats del món: Catalunya us restablirà!!

L'altra notícia és que l'editorial Taschen (solvència contrastada) ha publicat: The Big Penis Book, un recull de 400 fotografies de vergues on l'únic requisit és que la mida sigui superior a 20 cm. i sembla que això només ho té un 2% de la població mundial :( ... la portada il·lustra la temàtica del llibre amb un primer pla del membre més gran del món en l'actualitat: 27,9 cm. ... un ampli repertori de membres grans i supergrans, anònims i actors porno reconeguts (com John Holmes o Mr. 35....) , dels anys '70 i l'actualitat!!! Segons l'editor, "els penis grans no passen de moda".

Polla, polo de maduixa, zakila, tita, bracet de nadó, espasa, verga, pastanaga, albergínia, estri, fera, bengala, mangala, escarpra, fava, cua, piu, bestioleta, homenet de l'entrecuix, joanet, penjoll, ocell, espàrrec, flabiol sense forats, estaca, cigala, artilugi, canvi de marxes, xoriguer, eina polifèmica, titola, xiulet, clarinet, fera engabiada, tranca, trombó de vares, cuca, titola, màstil, torxa, biberó, semaler, fitora, cuc, muntanya, carall, tija, titoleta, mànec, pelleringa, ximbomba, mànec de la cardància, llangonissa, farmacèutic, botifarra de Vic. ...

пенис (rus) i 陰茎 (japonés)

·

SR. CLINT EASTWOOD

·

·

El dissabte passat, 31 de maig, el Sr. Clint Eastwood celebrà el seu 78 aniversari... amb aquesta edat i a punt d’estrenar l’esperada nova pel·lícula es mereix un moment d’atenció...

Aquest Sr., que ha complert 78 anys (que ha dirigit 31 pel·lícules i actuant en 66), té força vida i experiència a les seves espatlles, i més si es tracta d’una persona amb una inquietud constant per la seva professió, amb un interés per a realitzar ‘coses’ noves, de desenvolupar-se per a ‘trobar’ una veu pròpia. Crec que si haguéssim d’escollir el millor exemple de ‘self-made’ dins de la indústria de Hollywood, aquest seria l’Eastwood: d’actor de serie B a autor aclamat a Cannes’08.
Aquest procés de ‘construcció de la identitat’ té 4 etapes, 4 Eastwood diferents:

1) Eastwood ‘Actor Tele’ (1955-1963):
Inicialment el sr. Clint Eastwood fou, bàsicament, actor de pel·lícules de serie B: ‘La veganza del Monstruo de la Laguna Negra’ (Revenge of the creature, 1955) és la seva primera pel·lícula, en aquesta època també vindrien, per exemple, ‘Tarántula’ (1955) i ‘Escapada en Japón’ (Escapade in Japan, 1957). No fou fins a finals dels ’50 del segle passat que li oferiren el seu primer paper ‘important’ per a la TV, la serie ‘Rawhide’ (1959-1965)... que l’encasillà en el paper de ‘vaquero’ hieràtic, inexpressiu i dur.

2) Eastwood ‘Actor Spaghetti’ (1964-1970):
Começa el seu reconeixement mundial gràcias als westerns interpretats per a, bàsicament, Sergio Leone, la primera ‘Por un puñado de dólares’ (Per un pugno di dollari, 1964) acceptant el paper que rebutjà James Coburn i filmada a Almeria com la majoria que vingueren després: ‘La Muerte tenía un precio’ (1965), ‘El bueno, el feo y el malo’ (1966) ... Aquest personatge dur, inexpressiu i sense pietat l’explotà fins a la sacietat.

3) Eastwood ‘Actor Sucio’/ ‘Director Novell’ (1971-1987)
L’any 1971 planteja un punt d’inflexió en la carrera d’Eastwood: enceta la saga de Harry a Harry el Sucio (Dirty Harry, 1971) i dirigeix la seva primera pel·lícula: Escalofrío en la noche (Play Misty for me, 1971). El paper de Harry estava destinat a John Wayne però aquest no s’atreví, el trobà un personatge massa negatiu. Clint Eastwood el fèu seu: aquell ‘vaquer’ inexpressiu dels westerns es transmutà en agent de la llei: la mateixa duresa però pels carrers asfaltats de les ciutats dels EEUU i amb més dosi de violència. Es tracta d’una descàrrega de violència gratuïta que en plena època hippy no es va veure gens bé i va rebre moltes crítiques. Tot i això, interpretà 2 Harry més: ‘Harry, el fuerte’ (1973) i ‘Harry, el ejecutor’ (1976). Durant aquesta etapa la gran majoria de papers -per no dir tots- els realitza en films políciacs o westerns i les que dirigeix van en la mateix línia: acció (El fuera de la ley, 1976; Firefox, 1982; Impacto Súbito, 1983) i westerns (Bronco Billy, 1980; Jinéte Pálido, 1985).

Al final d’aquesta etapa, el 1986 és escollit batlle de Carmel i crea la productora Malpaso Productions el 1988. Ens trobem en el zénit de la seva vida... aquesta no pot ser més intensa: actor, director, productor, ‘alcalde’....

4) Eastwood ‘Director Autor’ (1988-2008)
En els darrers 20 anys, Eastwood aconseguix la transformació definitiva, assoleix la categoria de ‘mestre’. Es tracta d’una època més focalitzada, bàsicament, en la seva feina de director, i , també, compositor des del 1986 (tasca desenvolupada en 17 ocasions i no només en les seves pel·lícules).
L’entrada en l’Olimp del cinema d’autor el féu amb Bird (1988) sobre la vida de Charlie Parker, a partir d’aquí vingueren les seves ‘millors’ pel·lícules, essent capaç de posar d’acord (quants directors/es ho voldrien!!!) públic i crítica, al Ciutadà K li costa escollir les millors entre les seves pel·lícules des de Sin Perdón (1992), amb la que s’emplenà de premis, Oscar i aplaudiments... Amb aquesta comença la trajectòria de les seves històries de perdedors, de persones en el límit del sistema, d’exclosos (sobretot per la vellesa, idea portada a l’extrem amb Space Cowboys (2002)).

En el darrer Festival de Cannes un periodista digué d’ell que ja només és capaç de fer obres mestres... potser és un comentari massa contundent i agossarat però cap director viu en aquests moments és capaç de produir films tan sòlids, atractius i ben filmats com el que ell ens ofereix quasibé cada any. Cap director (ni Woody Allen), en aquests moments, té tanta solvència com l’Eastwood.

Reconec que per al Ciutadà K, l’Eastwood només fou interessant a partir de 1992 amb Sin Perdón, els altres Eastwood: els ‘machitos’, durs i inexpressius no despertaven gens d'interés. És a partir d'aquesta pel·lícula en la que els seus personatges (sobretot interpretats per ell mateix) ens parlen de la decadència d'aquell que ha viscut molt i es troba en la tardor de la vida, transmetent un valor i força immensa. Aquest fet, ens fa veure les temàtiques de les seves primerenques pel·lícules amb uns altres ulls... amb el color ocre de la maduresa vital...

Pel·lícules imprescindibles: Bird (1988), Sin Perdón (Unforgiven,1992), Los puentes de Madison County (The Bridges of Madison County, 1995), Mystic River (2003), Cartas de Iwo Jima (Letters to Iwo Jima, 2006).

·

·